The Project Gutenberg EBook of Pinya de Rosa, V2, by Joaquim Ruyra

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.net


Title: Pinya de Rosa
       Volume 2, Book 4

Author: Joaquim Ruyra

Release Date: March 13, 2005 [EBook #15347]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK PINYA DE ROSA ***




-




PINYA DE ROSA

VOLUM 2

LLIBRE QUART

NOVEL.LETES CAPITULADES

INDEX

EL REM DE TRENTA QUATRE.
I.
II.
III.
IV.
V.

L’IDIL·LI D’EN TEMME.
I   Preludis.
II  Proposició.
III De la tragèdia a l’idil·li.
IV  El collaret.
V   Felicitat.



EL REM DE TRENTA QUATRE


Ja que sempre vols que et conti coses de marina- m'escrigué la
senyora Marianna Saura, -t'explicaré amb tots els ets i uts un
viatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no et
facis il·lusions); però te'l vull servir tan a la menuda, seguint
les notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja serà
prou que no te n'atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la
meva eixutesa.

Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d'Alacant.
Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que tenia
una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes
dues finques varen motivar que el matrimoni s'establís a Roses, des
d'on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el
comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del
carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'ho
guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge
produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això sí, els seus
mariners havien d'ésser precisament blanencs, perquè no creia que
enlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les
coses del mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu mal
veure amb la gent de Roses i que el portà a més d'una topatia amb
els patrons del Masnou, de Lloret i d'altres punts de la Costa, que
pretenien igual honor per a llurs nadius, triomfà de totes les
contradiccions, i amb elles se féu més enterca i exclusiva.

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí
arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat,
a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges... no estaven
pas mai buits. Els negociants a l'engròs venien a comprar. A la
llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els
tractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a
les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls
mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire
saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.

-M'ho doneu per tant?

-Hissa!

-Ne voleu més-quant?

-Hissa, hissa!

-Posem-ho a tant-més-quant?

-Amarra.

Pronunciada la paraula _amarra_, ja la venda estava feta, i era tan
sagrada i tan ferma com si n'hagués passat el notari.

El pare era un llop de mar, un home estranyot: més aviat baix que
alt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny,
solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava el
pel sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles
grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll amb
un mirar que enfosquia l'aire. Posa-li una pipa a la boca, dóna-li
una veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calces
amples de vellut de cotó i una gorra peluda amb una bola al bell mig
del cocoronell, i... ja el tens. Oidà, manca una circumstància
remarcable: caminava eixancarrat, amb tanta de fermesa i d'aplom i
posant els peus tan plans, que només de veure'l se comprenia que,
encara que se li ventés una empenta de part darrera, no se'l faria
caure: sempre anava com qui se la tem. I això és propi de tots els
mariners avesats a guardar equilibri sobre el mòbil pont de les
naus. Veuràs, para-t'hi.

Altrament ell no reia mai. La seva calma i la seva mala humor eren
inalterables. Mes, per aspres que fossin les seves maneres,
m'estimava tant, que la seva voluntat era una joguina de la meva. No
li restava més família que jo: els altres fills i la dona se li
havien mort, i en mi havia concentrat tot el seu afecte. Per a mi no
tenia un no de durada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima
aconseguia d'ell qualsevol cosa. Si m'ho hagués posat al cap, fins i
tot s'hauria deixat afaitar les barballeres i s'haguera desvesat de
fumar amb pipa. Però ¿per què havia jo de contrariar les seves
aficions? ¿No m'agradava, per ventura, que es respectessin les
meves?

Me vaig criar com els arbres de la rambla. La meva educació es pot
dir que la vaig emmenar jo mateixa. El pare només era bo per a
esquitxar pessetes. -No miris preus: vui els millors mestres.- De
cosir, de planxar, de fer mitja i coixinet, gairebé no en vaig
apendre; i, en canvi, de fer flors i brodats estranys, de tocar el
piano i de pintar, n'estic força ensinistrada. Si sé escriure
regularment, ho dec al gran nombre de novel·les que vaig llegir.
Dragava totes les que em venien a les mans; però les que varen
deixar més llevat a la meva imaginació foren l'_Atala_, els _Viatges de
Gulliver_ i, principalment, la _Corina_, de Madame de Staël. Jo
mateixa em considerava una Corina, sinó que el meu art predilecte no
era el de la música ni el de la poesia, sinó el de la pintura, en la
qual havia progressat bastant sota l'ensenyança d'un mestre vell,
cabellut i misantrop, que, mal comprès dels seus contemporanis, se
n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades i els
seus desenganys reals.

La meva especialitat era la marina. M'embadalia contemplant la
riquíssima coloració del mar, el seu moviment, les roques que s'hi
banyen, l’horitzó desembarassat, immens; les platges on el sol vessa
tot el seu or... Estudiar això, saturarme'n, somniar-ho i estergir
amb els pinzells el somni sobre la tela, o delícia! Sempre m'hauries
trobada per la costa amb el portaestudis i l'ombrel·la, ja pintant,
ja cercant punts de vista. En dies de temporal no hi havia qui em
fes estar a casa. A pluja batent m'enfilava a les roques
assorollades pel terrabastall tronador de l'onatge. A pluja batent i
amb el paraigua inutilitzat per la ventada, m'entretenia, a voltes,
apuntant una nota, mentre el ruixat m'amarava de cap a peus. I no
era pas solament l'interès de la nota desitjada, lo que em portava a
tals ardideses, sinó la creença de que les havia de fer per
respondre dignament al concepte d'artista genial que de mi mateixa
tenia format. Jo era un esperit ardent, posseït d'entusiasme
estètic; i per lo tant... té, que troni, que llampi, que em mulli,
que m'enfredori, jo no me n'he de sentir, no m'he de parar més que
en la bellesa. De comèdies per aquest estil, no se n'hi representen
poques ni gaires, en el cor de cada u! Ara que se m'és refredada la
febre romàntica i que no pretenc ser més saberuda que qualsevol
altra dona de sa casa, ¡què ridícules em semblen aquelles fal·leres!

Però, per ridícules que fossin, eren aleshores el foc de la meva
ànima i l'alè de la meva vida: a elles ho sacrificava tot, i per
elles fou que em vaig ficar al cap d'acompanyar el pare en un dels
seus viatges. Un viatge en barca de mitjana! Vols res més poètic?
Estens la teva ala com un aucell, i t'abandones al buf del vent per
la planura del mar. Les ones gronxen el teu son, i quan te
despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coixí,
l'harmoniós escorriment de les aigües. I ¡quin espectacle de costa,
d'horitzó, de mar!... Vaja, era lo que em convenia: m'aniria
amarinant, amarinant de cos i d'ànima. I això m'era necessari: no es
pot pintar bé sinó lo que s'ha sentit amb molta intensitat.

Estàvem en plena tardor. Erem a primers de novembre. La Santa Rita,
ja carregada, estava a la fonda, balandreja que balandrejaràs,
esperant l'hora de llevar àncores. Vaig veure que el pare prenia
tranquilament el sol a la porta forana del jardí, tot carbonant la
seva pipada inacabable i ventant ullades de satisfacció a la seva
barca. Encara no li havia indicat el meu desig. Calia no trigar
gaire a comunicar-l'hi o es perdia l'ocasió. Em vaig decidir de cop
i volta. Vaig posar-me al seu costat, recalcant el cap a la seva
espatlla, i, després d'una estoneta d'estar així, li vaig clavar un
pessiguet a la galta i li vaig dir, amb el graciós somrís d'un
infant aviciat: -Mireu, tinc una fal·lera: feu portar els meus
entriquells a la _Santa Rita_, perquè demà m'embarco amb vós.

No he vist mai una expressió de cara com la que ell prengué al
sentir aquesta proposta. Era un home molt senyor dels seus nirvis,
però no en pogué ser tant que, amb la sorpresa, la pipa no se li
esquitllés de les dents i li caigués a la pitrera. Me vaig mig
espantar. -Calleu, calleu!- vaig cridar, tapant-li la boca, temerosa
de l'andanada que m'anava a descarregar. -¿No veieu que us esteu
cremant?- Vaig descordar-li la samarreta per apagar l'escampall de
foc que li cremava la camisa i espolsar-ne la cendra que la
recobria. Tot espolsant i agençant-lo, vaig tractar de persuadir-lo:
-No vos hi oposeu pas, vaja: seria inútil. No us demano pas tant:
¡només una vegada:!... aquesta i prou. I no em parleu de perills ni
d'incomoditats: ho tinc tot pensat i apamat i... estic ben decidida.
Fa temps que no penso en res més. L'alegria, que em donaríeu! I,
mireu, jo no sóc pas una senyoreta melindrosa: tinc sang de pare:
enteneu?... El meu cor és mariner com el vostre, i allà on vós aneu
puc anar jo; i... vaja, que no vull que em deixeu en terra.

-No?- va fer ell amb sorna, revestint-me de foscors amb una de les
seves mirades més negres i malagradoses.

-No!- vaig respondre resoludament, picant de peus i acaronant-lo.

-Fuig, fuig, cap d'estornell!- exclamà apartant-me d'una braçada.
-¿Que ens hem venut l'enteniment? Uix! ¡Que totes les dones siguin
llampades! totes!

Va girar l'esquena, i se n'anà, rondinant, cap a la platja.

Aquell dia no vaig dinar. Tot el matí vaig fer el bot tancada a la
meva cambra. Després ne vaig sortir, vaig passar d'esquitllentes
davant del pare, que estava sol a taula, vaig travessar el jardinet,
i em vaig asseure al graó de la porta amb les cames al carrer. Vaig
tapar-me la cara amb el davantal, i vaig adoptar el posat d'un greu
desconsol. No era tot comèdia, no: me veia la partida perduda, i el
plor m'anava cara avall; però exagerava les mostres de la meva
dolor, perquè, prevalguda de lo molt que el pare m'estimava,
comprenia que així el feia patir, i em venjava d'ell. En aquells
moments m'hauria agradat fins i tot morir-me perquè el molt tossut
se desesperés. Si m'hagués sabut fer venir una basca de debò, ben
forta, ben forta...

Mentrestant, ell, que havia dinat en quatre esgarrapades, se
passejava amunt i avall del jardí sense dir una paraula, passeja que
passejaràs. Al cap d'una estona va sortir de casa, passant pel meu
costat, i vaig sentir que les seves petjades s'allunyaven. Amb tot i
això, vaig figurar-me que no em deixaria de vista. -De prop o de
lluny ell me vigila- vaig pensar. -Que ho vegi, que pateixo!- I vaig
seguir arraulida, embolicada, retorcent-me... Així vaig estar tota
la tarda; i el bo de l'home, que devia patir més que jo, a la
vesprada no pogué resistir més. Va tornar (el vaig conèixer en la
remor dels peus, perquè no el podia pas veure, abrigada com estava,
cap i tot, amb el davantal), va tornar, se n'entrà cap al menjador,
i, pujant escales amunt, se posà a cridar fort, sens dubte a posta
perquè jo el sentís: -Paula!... Joan!... Que dormiu? Au! fora
nyonya! Arreplegueu les maletes de la noia, i cap a la platja. Que
les portin a bordo. Vol venir-hi a menjar galeta, la poca-solta.
¡Deu estar-hi massa bé, al món, mal llamp!... Ànsia!... i que vingui
el temporal i el quinoccius!... ¡A veure si ens neguem tots i no en
resta nissaga, de can Saura!

Jo l'escoltava aturant l'alè. Per una part reia per sota el nas amb
l'alegria d'haver assolit l'objecte de la meva dèria, i, per altra
part, la tendresa de veure'm tan estimada m'estovava les entranyes i
m'aigualia els ulls. Vaig sentir que el pare venia cap al jardí.
-Ara m'hauria d'aixecar i fer-li una abraçada ben estreta- vaig
pensar amb emoció; però estava morta de vergonya i no gosava
destapar-me la cara. Ell me la descotxà d'una manotada.

-Fins a quin dia hem de plorar?- va dir amb entonació reganyosa.

Aleshores me vaig alçar plorant i rient, me vaig arrapar als pèls de
les seves barballeres estirant-los-hi falaguerament... i una besada,
i dues, i...

-Prou, prou- mormolà ell amb la seva serietat de sempre. -Eixuga't
els degotalls, i... vés, que enllesteixin el sopar, que has de tenir
gana i avui ens hem de ficar al llit dejorn, perquè demà hi ha
matines.


II


El dia següent ens embarcàrem abans de fer-se clar. Llevàrem àncores
a trenc d'alba, i, amb un oratge manyac que prisava lleugerament les
aigües del golf, vàrem estendre totes les veles. Marxàvem en popa,
sense balanceigs ni capbussades. L'airet que venia de terra, tot
fresc i flairós com si acabés de llevar-se d'un jaç d'herbes
humides, s'esmunyia per sobre meu amb un palp de carícia; i jo li
deia, aplacant-me les faldilles estufadisses:

-Vaja, prou!... tafanerot!

Un dels mariners, que sentí aquestes paraules, va esclafir una
rialleta i digué:

-Deixeu-vos fer alguns petons i abraçades, pubilla. Aquest ventet ès
innocent, com una criatura i no crec que us encadarni. Deixeu-lo que
us acaroni. Veieu que s'ès llevat de matí per dar-vos s'adéu-siau,
mentres a terra tothom dorm. Rebeu-lo d'amic.

-Certament- vaig fer jo: -no el puc pas renyar, ja que de tots els
fills de la terra és l'únic que s'ha llançat al mar per saludar-nos.

-Àngela!- exclamà el mariner aprovant-me. I, sentint que el pare
pegava un cop de taló sobre el pont, va córrer a fermar una corda
tot cridant: -No me'n descuido, no!

Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació.
Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc,
cella-ros i de mirar garneu. Li deien _en Vadô Set-trossos_, perquè
semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braços li
penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d'ací i d'allà, i
les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes.
Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa
se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la
gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l'una o
l'altra de les orelles. Allò, que t'he fet reparar, de que els
mariners eren, per lo general, gent ferma, de caminar segur, avesats
a resistir qualsevulga balandrada, no va pas per a en Vadô. Aquest
era ben a l'inrevés: no resistia els cops de mar, sinó que s'hi
doblegava, adaptant-se a totes les ondulacions, emmotllant-se a tots
els moviments; però això no el privava de ser un bon treballador,
entès en l'ofici, diligent en la maniobra i lleuger com pocs per a
enfilar-se pels arbres i les antenes a tall d'esquirol.

Quan ell me deixà, vaig romandre sola prop de l'orla de babord. No
m'hi podia estintolar, per què estava tota ella coberta d'una rosada
menuda i atapeïda que brillava enteladament amb un gris metàl·lic;
mès, com que la marxa era tan suau, no hi havia pas perill de perdre
l'equilibri. Mentrestant els galls cantaven, cantaven allà en el
poble, que s'anava allunyant. Feien la il·lusió de que diguessin:
-Adéu-siau...Quan tornareu?...Trigareu poc?...- Les cases
s'esblanqueïen sobre el blau mort de les muntanyes amb una vagarosa
agitació de llum i ombres que els comunicava moviment. Algunes
finestres, amb llurs vidrieres esbandides d'aurora, s'allumaven com
ulls daurats, aclucadissos, massa ensunyats encara per a guaitar
obertament. Totes les entonacions eren delicades, tendres, d'una
fusió harmoniosa. Jo m'hi encantava. El pare es va plantar al meu
costat, eixamparrellat i mirant-me de reüll a estones a estones.

-Que redimontri bades?- me va preguntar a la fi.

-Miro el paisatge- li vaig dir: -miro com se va despertant el
poble... Que bonic!... Oi?

-Uix!- va fer ell, tocant l'ase. -Vet aquí lo que ets, tu: sempre
vols lo que no tens. Ara t'encantes mirant el poble com si no te
n'haguessis pogut afartar en tota la vida d'estar-hi. Doncs per què
n'has volgut fugir, cap de pardalets?

-Oh! no me'n penedeixo pas! Al contrari: estic més contenta!- vaig
dir. I pegant-li uns quants copets a la galta amb el palmell de la
mà, -Sou un bon pare!- vaig exclamar. -Valeu més or que no peseu!...
¡Si sabéssiu lo que us estimo, caret!

La cara se li estufà, la satisfacció li vessava dels ulls, i
s'insinuà un somrís en la seva bocassa feréstega; però el va
dissimular amb una ganyota, i, llançant una grossa escopinyada,
barbollejà:

-Puà!... Maleït siga el suc de la pipa!... Ja has vist la teva
cambra?

-No: encara no m'ha llegut d'anar-hi.

-Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra... ¿No t’han pas
sortit muletes al call de la mà?

-Apa, manxaire! ¡Que en teniu, de malícia, sota el tel de llengua!
Si no he ocupat les mans, he ocupades altres coses: enteneu? Estava
mirant...

-Si que has d'haver suat! Ja veig que no estaràs mai en vaga, si
Santa Llúcia et conserva les eines amb què treballes. I doncs,
¿quan te lleurà, de baixar a la cambra?

-Ànsia, anem-hi tots dos, rondinairot: veniu- vaig dir. I, mig
abraçant-lo, me l’enduia. Però ell, després de donar tres o quatre
camades amb precipitació, refrenà el meu impuls i s'aturà en sec.

-Au, au!... no estic per galindaines. Aviat això seria un joc de
criatures. Passa o passaré.

Altrament hauria sigut difícil que haguéssim pogut passar tots dos
alhora, perquè el lloc on ens havíem aturat estava embarassat
d'esparcines, cadenes i rodells que no deixaven més que estrets
caminals. Quan se porta molta farda de coberta se forma cobertada,
que consisteix en una estiba tapada amb draps o estores, per damunt
de la qual transiten els mariners, pujant-hi i baixant-ne per unes
escales posades a cada testa d'ella; mes, com en aquell viatge la
Santa Rita no duia fora de la bodega altra càrrega que una dotzena o
una dotzena i mitja de rodells de cèrcols, no s'havien pogut estibar
de la manera acostumada i s'eren jaquits ací i allà en els punts en
què menys destorb feien per a la maniobra. D'aquí resultava que, si
bé es podia anar de cap a cap del bastiment a peu pla, no es
trobaven gaires places desembarassades.

Vaig deixar, doncs, que el pare em precedís. Arribat que fou al
bolou, que és una obra que s'aixeca en forma de caixa davant de
l'arbre de mitjana, n'obrí la corredora i el portaló, i davallà a
dins en un santiamén. Jo, seguint-lo, me vaig ficar també dins
aquell cau. Anava baixant graó a graó, i ja només treia enfora el
cap i els braços, quan vaig sentir una veu infantívola que em
saludava amb marcat accent blanenc:

-Bon dia, senyora Anneitta.

Vaig entregirar-me, i allà, sobre coberta, dintre un barracó
arrambat a la banda d'estribord, vaig llambregar la cara emmascarada
d'en Miquelet Cadernera, _el noi de bordo_, que estava pelant
patates entremig de dos fogons ablamats que li cairejaven de foc les
fesomies.

-Hola, Cadernera!... ets tu?...- vaig cridar. -Què fas?

-Endego sa minestra. Mireu: pelo patates...

-És a dir que ets el cuiner de bordo?

-Carau!... no! no tant, mestressa. Sóc... sotacuiner, si voleu:
encenc es foc, vento, escombro, poso es bacallà en remui... Cuinar,
no: d'això se'n cuida en Pau Ternal, ¡que hi té una grapa!...

-Bona notícia! A veure com ens tractareu.

El xicot va obrir un armariet i en va treure un pollastre bo i
plomat, ensenyant-me'l.

-Què me'n dieu, d'això?

-Tiva! Si a _bordo_ us tracteu així, qualsevol s'entauli en terra.
¡Jo que em pensava que no menjàveu sinó galeta i vianda salada!

-Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres, a tot estirar! Si
haguéssim d'anar a ses Amèriques...

-Vaja, vaja: no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu
sovint de parroquiana.

-Tant de bo de Déu!

-T'agradarà?

-Més que pa i mel.

-I per què?

-Perquè... net, mestressa... quan vós sou aquí, a sa cuina hi canten
ets àngels en cos de camisa: amb sa flaire sola dets armaris, es més
neulit s'hi retornaria, llampus!... I, quan vós no hi sou, no diré
pas que ballem es goigs de Sant Prim, perquè de brossa per a
atipar-se no en manca; però no ès això d'ara, ca! Vós porteu es
dijous gras.

Rient rient, vaig acabar de baixar l'escala. Al peu d'ella
m'esperava el pare, que, així que em tingué al seu costat, m'indicà,
amb una braçada en rodó, la petita peça on érem, i va dir, entre
majestuós i mofaire:

-La cambra capitana.

Figura't una lludriguera quadrada, tan baixa de sostre, que era
impossible recórrer-la sense ajupir-se o vinclar el cos. L'única
part on una persona podia estar dreta i amb el cap alt era la de
sota el bolou, el qual servia d'entrada i de lluerna. Amb dues
passes i mitja hauries amidat el pis de llarg a llarg. No obstant,
com que ja la coneixia per haver-la visitada altres voltes, aquella
cambra que tan pomposament m'acabaven de designar amb el nom de
_capitana_, no me'n vaig pas agradar ni desagradar. Només vaig
interessar-me pel moblatge. A l'un dels costats hi havia un coi molt
ben paradet, amb el seu cobrellit ramejat, el seu llençol net de
bugada, el seu coixí amb puntes i la seva cortineta d'indiana. En un
altre costat hi havia un rentamans de ferro amb un càntir de llauna;
un sofanet que amagava sota el seu seient enconxat aquell atuell que
les persones fines usen i no anomenen; i, penjat a una llata amb un
clau de ganxo, un mirall, que, si per lo petit no et permetia que
t'hi contemplessis la cara sinó a trossos, en compensació et
multiplicava les fesomies, de manera que, segons com te posaves,
t'hi veies amb dos nassos o tres ulls. A la banda de proa hi havia
un penja-robes encortinat, i en la de popa, en una balma que s'obria
sobre una mena de sostremort, el meu equipatge, dues maletes, el
portaestudis, l'ombrel·la, el tamboret de tres peus... No s'havien
descuidat de res: fins hi havien posat la capsa de cartró del meu
barret, un barret que el pare m'havia dut de Barcelona per Santa
Anna, tan ple de flors i coloraines de mal gust, que encara no
m'havia atrevit a estrenar-lo.

-Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses- mormolà
el bon home al reparar que jo em mirava aquella capsa, -potser a
Valéncia gastaràs més coratge. Allí no ho saben pas, si sempre has
dut mantellina i si ta mare no n'emprava sinó de blanca. Vui que
donis el cop; vui que vegin que la pubilla Saura ès una senyora amb
tots els ets i úts: m'entens?...

-Bé, bé: ja en parlarem, d'això.

-Com, que en parlarem? ¡Vuit duros que em costa, i no haver-te'l
pogut veure posat!

-Doncs no patiu més: teniu.

Vaig agafar la capsa, en vaig treure el barret, i allí mateix me'l
vaig posar.

-Vaja, què tal m'escau?- vaig dir asseient-me al sofà.

El pare entrebadà la seva bocassa, encantant-se i manejant el cap
amunt i avall com aquell qui no se sap acabar la seva, admiració. Se
coneixia que cercava un mot de lloança i que no en trobava cap de
prou granat; i, després d'haver pres alè dues o tres vegades sense
assolir la paraula a què l'havia d'aplicar, atalaià per la clariana
del bolou la figura trencadella d'en Vadô Set-trossos, i va cridar,
amb un clam de l'ànima:

-Veniu-me aquí, Vadô! Baixeu!... ¡Mireu's-em això! Què us en sembla?

En Vadô s'esmunyí ràpidament per l'escala, relliscant d'esquena pels
llistons més que davallant-hi amb els peus, i, jup i mig amagat
darrera el pare, va visurar-me llaminerament amb els seus ulls
garneus, i va dir, amb la seva veu més manyaga:

-Què voleu que em sembli, mestre Saura? Veig que ha vingut sa
primavera i que aqueix plançó ha tretes ses flors que li pertocaven.

-Ben xerrat!- exclamà el pare. -Cap i barret semblen d'una peça.
¡Arri allà, les senyorotes de Roses, amb les seves cares mústigues i
els seus barrets rancis!- afegí, com escombrant les al·ludides amb
una mirada de menyspreu. -Arri allà! Això, ès llum de minyona! Oi,
Vadô? Si la porto un diumenge a missa amb aquest maig al cap i...

-Qui es miraria s'altar?- reparà en Set-trossos en to compungit.

Aleshores el pare encengué la pipa, pitjant el foc amb el seu dit
gros recremat, sota el qual crepitava l'aire a cada xuclada; i
després, traient-se el broc de la boca i escopint, va sacsejar les
espatlles i mormolà:

-La llàstima ès que totes les dones tenen una corda fluixa. Un hom
pensa que els hi endevinarà el gust, i es gasta els quartets; però
ni els mils! No n'he pogut entendre mai cap. Anem, anem a la nostra
feina: els bastiments són de més bon governar, Vadô.

En Vadô Set-trossos no va manifestar sobre aquest punt la seva
opinió; però va amoixar-se entre dos dits les aletes del nas d'una
manera que indicava una reserva plena de pensaments, i, tot seguint
el pare, me va endreçar dues llargues mirades: l'una decantant el
cap sobre el muscle dret, i l'altra decantant-lo sobre el muscle
esquerre, mentre els braços li fugien en ziga-zaga per davant del
cos, cercant l'escala, i les cames se li ressagaven amb fallança.

Després d'haver desat el barret, amb el propòsit de no lluir-lo sinó
en altres ocasions semblants, me vaig ajeure en el sofà. ¡Que bé
s'hi estava! Com que m'havia llevat tan de matí, la son m'aclucava
els ulls. La barca marxava amb un moviment suau que l'alçava i
abatia lentament de popa a proa i la feia cruixir d'una manera quasi
imperceptible, deixant sentir una nota fina, que, amb la seva
prolongació llarguíssima i el seu desmai peresós, descrivia
musicalment la bonança que ens acompanyava. La son m'anava envaint.
Aquella cambreta petita i tranquila, que surava sobre les aigües
allunyant-se de la terra, tenia una mena de poesia que lligava
dolçament amb la de les imatges somnioses que començaven a flotar
per la meva pensa. Insensiblement vaig esmunyir-me de la realitat.
Viatjava cap a un món desconegut, cap a un país fantàstic; i... així
em vaig adormir. I no et creguis que hagués fet petar només una
becaina, no: va ser una matinada de dues hores llargues.

Un cop desperta i ben esparvillada, me vaig rentar, i tira cap a
coberta. Ja havíem sortit del golf i navegàvem per enfora. El mar
era d'un blau igual i puríssim, que contrastava simpàticament amb el
ros daurat dels arenys i del roquer, d'on ens anàvem apartant. El
terral havia caigut, i en son lloc regnava un garbí massa novell per
a tenir gaires forces, però que les adquiria majors a manera que
desplegava per l'espai la seva volada serena. De moment en moment la
nostra marxa s'apressava. El cap de Creus fugia, arronçant-se,
arronçant-se... Les blavors puríssimes s'eixamplaven.

Vaig posar-me a cercar un recés i un setial per a seure; i, havent-
me adonat de que l'avi Mauva estava assegut a sotavent, al peu de
l'arbre mestre, vaig aclofar-me al seu costat sobre un pilot
d'esparcines. El vell seia d'anques al pont, amb les cames
encreuades. Capjup, amb les ulleres escorregudes fins a la punta del
nas, i la mà armada d'una agulla saquera i d'un didal de corona que
amb prou feines se li ficava al capciró del dit, estava apedaçant-se
unes calces.

-Apa, sastre, aprofiteu el bon temps- li vaig dir. -La barca rumbeja
com una oca per un estany, el mar només fa rum-rum com un gat que
s'adorm, i el sol té una revifalla d'estiu. Qui diria que fóssim a
la tardor? Vaja, que no us he pas portat malastrugança. Un temps
així, ni comprat.

Tot estirant el fil del seu cosit, m'esguardà per sobre les ulleres,
acompanyant la seva mirada amb un somrís bondadós, que posà en
descobert les seves genives blavenques, emmarletades amb dues o tres
dents tinyoses i enderrocades, i contestà:

-Sí, bon temps per a una passejada.

-I millor encara per a un viatge- vaig fer jo.

-Si es viatger està de calma, no diré que no; però... mira, noa: ton
pare no les voldria mai, unes tempures així. A sa sortida des golf
hem estat encantats més d'una hora i mitja. Es vent que ara portem
ès eixeridet i va refrescant que ès un gust; però ve de proa:
entens? Hem de navegar de volta i volta, parant ment de no caure a
sa deriva i de no orsar tampoc massa, per no perdre camí. Cada passa
ens costa cent gambades.

-Vosaltres feu com els pagesos, que mai són contents del temps.

-No, a mi tant me fa. Encara que, contractat com estic a tant per
viatge, sa durada m'escursa es jornal, no m'hi encaparro. D'ençà que
es va morir sa de casa, que bé haju, tant me fa ser ric com pobre.
¿Per què els hai de voler, es cortos?

Va callar amb aire trist, reprenent la seva feina. La costa
s'allunyava. Les blavors puríssimes s'anaven estenent.

-No teniu fills?

-Una noa casada.

-I doncs?

-No ès tot u. Es seu marit se'n cuida. Jo... més aviat li seria una
nosa.

-Sou viudo de temps?

-Ara, per sa diada de Sant Tomàs, va fer vuit anys que vaig saber-ho
al tornar de viatge.

-Ah, vatua!

-Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia  deixat a sa de casa,
bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que
havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors
jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja
mai més viatjar!... Viuríem junts. Jo seria pescador... patró de
barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la
tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho
deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona!
A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys
i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa
sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!... Ja
saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a
un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via
cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a
alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per
ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí
me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al
diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona està malalta», me varen dir.
Jo vinga estirar es pas... i ja no sé què més m'enraonaren; fins
que, quan vaig agafar es picador de sa porta, me varen dir, net i
clar: «-Hereu Mauva, sa teva dona s'ès morta: la vàrem enterrar ans
d'ahir.» I jo encara no m'ho creia. Me semblava que sentia es
trepeig d'ella per dins... i pica que picaràs. Encara sento aquells
trucs aquí, a sa boca des cor. Res: igual que picar a un sepulcre.

Quan l'avi acabà aquesta relacioneta, els ulls m'espurnejaven; i,
per dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau:
el veritable país blau, puríssim, immaculat.

-Però ¿per què no us esteu amb la vostra filla?

-Sa noa se'n cansaria, de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era
diferent. Mira: ella tenia set anys més que jo i era una mica
geperuda; però no l'hauria baratada per sa més jove i maca des
poble. Es seus uis d'aquella dona m'estimaven: entens?...
m'estimaven! D'ençà que ès morta veig que sa meva vida ès perduda
sense profit. M'ho hai venut tot: sa casa, sa barca... i no tinc pas
delit d'anar en terra.

Una llàgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les
ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel país blau i desert,
l'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va
semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em féu pensar en
la que ens pinten els místics carregada d'ànimes que van cap al
Paradís. No vaig dir res més. El vell, també mut, clavava amb un
repunt groller el pedaç de les seves calces, cus que cus.

Les nobles tristeses aporten al cor un dolç , repòs, una mena
d'aprovació celestial, de la qual cal gaudir en silenci. La meva
ànima va eixamplar-se per l'espai. ¡Que bé em trobava, entre
aquelles blavors puríssimes! La brisa brunzia en l'aparell com en
una gran arpa, espargint sordes harmonies. Les ones s'escorrien,
garlant inarticuladament com infants que gatxegen. ¡Enllà, enllà!...
Tot era bell, però s'hi enyoraven encara certes belleses
pressentides. Enllà, enllà!...

En això va ressonar en l'aire una cantarella, en la qual vaig
reconèixer la veu flautosa d'en Vadô Set-trossos. No obstant, no
veia ningú enlloc.

-I ara!- vaig exclamar. -Sento la passada, i no veig l'aucell en
part del món.

-Ès que sa vela el tapa- me va dir l'avi Mauva. -S'aucell ès a dalt
de tot de s'abre mestre. Hi ha pujat a endegar no sé què d'una
corona, i treballa sota sa galeta, abraçat a sa espiga per damunt
des calcés. Té, mira-te'l com baixa.

En aquell moment en Vadô Set-trossos va davallar, com un pregadéu de
rostolls, a lo llarg d'una corda.

-Hola, pubilla!- cridà així que va reparar-me. -Vinc de muntanya, on
ets airets són prims i desperten una gana d'àllò més endiastrada. Si
es camins fossin de més bon transitar, us diria que hi pugéssiu...
Sabeu quina hora ès?

-No: m'he deixat el rellotge a la cambra.

-Bé, no cal pas que l'aneu a cercar. De rellotges rai, no en
manquen. Veureu, que aviat n'hauré trobat un.

Va guaitar cap a la banda de terra, i exclamà:

-Vatua! Tot just són dos quarts de dotze; i en Pau Ternal, que tot
ho passa per ses busques minuteres, no ens darà sa minestra fins as
bell toc de ses piadoses.

-I on l'heu vista pintada, l'hora?

-A s'ombra des turons, pubilla. Si vos es tiguéssiu enclavada com
ells, sense moure-us ni posticar-vos, es vostre nas també la
pintaria. Es sol no enganya mai: no fa com es mal de cor, que sempre
va d'avançada.

A l'hora corresponent vàrem dinar. La taula consistia en un quarter
de batiport posat sobre un rodell de cèrcols; però un cop ben parada
amb les seves estovalles, blanques com una tofa de neu, feia tan bon
efecte com si l'hagués construïda un ebenista de ciutat. No hi
havíem de menjar més que el pare i jo (perquè els mariners
s'estimaven més fer-ho pels recons de la barca amb el plat a la mà),
i ens hi colocàrem, asseient-nos en els calaixos de popa, amb les
cames de gairell per no poder ficar-les en cap entrepetge. Jo tenia
un got a la vora del meu plat, i el pare un porró blau, lligat de
gallet a tarot amb una cordella que servia per a passar-lo de mà en
mà. I, vet allà que ve en Pau Ternal, caminant amb tota la majestat
d'un personatge que coneix la seva importància, portant a pols,
entre grapa i grapa, la gran olla de l'estofat: la deixa sobre els
estalvis, i la destapa amb un ample moviment de braç que sembla dir:
-Proveu això, llepeu-vos-en els llambrocs, i digueu-me si no hi
trobeu la quinta essència de la meva saviesa.

El pare se féu la part omplint-se el plat a curull, provà una
trumfa, enguerxí la boca, arrufà el nas, i, entregirant-se i mirant
en Pau amb ulls entravessats, rondinà, tot mastegant mastegant:

-Ès fumat com una xemeneia.

Al sentir aquestes paraules, en Pau, que s'esperava un compliment,
va tornar-se més groc que una metzina, va abocar-se a l'olla, i,
ventant amb la mà el fum que en sortia, se l'acarrerà al rostre i
l'aspirà d'una nassada.

-Cull... eres!- exclamà, estrafent, a mitja naixença, la mala
expressió que se li havia començat a escórrer dels llavis.

Jo m'esqueixava de riure; l'avi Mauva, que era a la canya del timó,
va esclafir també la mitja rialla; i en Vadô Set-trossos, si no
hagués sigut tan desconjuntat, s'hauria desllorigades les
conjuntures, perquè reia i tornava a riure cent vegades, i cada
volta amb més extraordinàries contorsions. En Pau Ternal estava
consternat. El pare, seriós com sempre, passejava sobre nosaltres la
seva negra mirada, com fastiguejat de la nostra ximpleria.

-Vaja, no n'hi ha per tant- digué a la fi. -Una cosa ès riure i
l'altra beneitejar. ¡Prou, Vadô, prou! ¿Ara no ho coneixeu,
pastanaga, que ès un gran rebaix, per a un home, això de que el
vegin esvoletegar com un pollastre que vol rompre un quicaraquic?
¡Quin cap de casa, vatua el món!

Però en Vadô Set-trossos no era pas senyor de si mateix: suava
d'angúnia, s'inflava de venes, cloïa la boca, i prenia per un moment
un aire compungit; mes de seguida la ratxa riallera li botia les
galtes, i havia de engegar-la, mal que li pesés, sotraguejant de cap
a peus. A l'últim va aixecar-se, fugí tentinejant per entre la
farda, i deixà sentir-hi, al darrera, per llarga estona, un glo-glo
semblant al d'una ampolla que es vessa borbollejant.

Aleshores el pare s'encarà amb en Pau Ternal.

-Pau, vós teniu un defecte molt gros... i pareu ment, pareu ment...
Ja sabeu lo que us vaig dir: entre homes no es mira prim; però hi ha
una senyora a _bordo_, i vui que es respectin les seves faldilles.
Poc parlar: enteneu? A la vostra llengua s'hi crien els renecs com
les orellanes en els polls. Feu-vos-hi un nus. Mireu: no heu dit
sinó una paraula, i de per poc... si no la vireu a temps... hauríeu
ben negat l'alioli.

En Pau Ternal era un home massís, encirat, ancaboterut, ample de
cos, ferm de cames i amb les espatlles tirades a escaire d'un coll
sempre aplombat. Tenia els ulls molt separats, esparveradissos i
blaus, la pell encesa i les celles roges. Usava un bigoti també
roig, espuntat, aspre com fils d'espart i retallat arran de boca en
forma de dos raspallets. De lo restant de cara anava afaitat. En la
seva testa es reparava certa partió característica: el front,
abombat a banda i banda, formava al mig un clotarell vertical que,
prolongant-se, davallava, quasi esborrat, per la carena assaplanada
del nas, saltava a la canal del llavi superior, molt marcada entre
les dues meitats bessones del bigoti, i s'enfonsava en l'ampla
barba, arreguerada com un albercoc; i, per la part de darrera, el
bescoll, dividit en dues besses robustes i rodones, i la clenxa, que
ratllava els foscos cabells aplacats a cada costat de clatell a
còpies de bandolina, completaven la remarcable vedruna. Al primer
cop d'ull se coneixia que havia de ser presumit. Gastava gorreta de
setí negre, ja vella i deslluïda, però doblegada sobre el front amb
cuidadós entonament; mocador de seda esfilagarsat, cenyit al coll
amb un nus de carreter; armilla de quadrets virolats descordada,
deixant veure la faixa blava, que abrigava el cos fins a dalt de tot
del ventrell, i amb l'ala esquerra ornamentada per una verdelosa
cadena de rellotge, en la qual dringaven penjarelles de medalles i
altres futeses; calces de vellut, color de molsa seca, pelades i
esgrogueïdes a clapes pel fregadís, amb una gireta als garrons que
indicava el mirament amb què eren encara tractades; i, finalment,
botes de cuiro fort, grosseres, feixugues, de doble sola
clavetejada, i enllustrades polidament. No portava gec, i, a pesar
de la frescor del temps, duia les mànegues de la camisa atrossades
als colzes, reganyant uns braços revinguts, colorits de vermellós
pelussam.

En aquella ocasió es veia que la vanitat se li era ben emmusteïda;
però va aguantar el xàfec a cara d’aigua, sense moure’s ni badar la
boca.

Jo vaig tractar de consolar-lo en lo que més el corferia.

-Pau- entre queixalada i queixalada: -aquest estofat ès de primera.
Si no fos el fumall que el dimoni ha ficat en el vostre fogó per
desacreditar-vos, jo us prometo que hauria sigut cosa llaminera i
que tothom us hauria fet justícia. Més no tingueu por que l’haguem
de llençar. No en sobrarà gota, no. El fum no s’hi sent sinó a la
primera engolida: després el paladar va trobant-hi les fineses... i
com més se’n menja, més bo sap. Les fulletes de llor hi són a la
bona mida, el vi ranci ben mesurat, i la sal ensopegada. Quin
estofat! Jo voldria que a casa una coquessa que el fes així,
baldament me’l fumés cada dia.

Aquestes paraules varen encoratjar-lo en gran manera.

-No pubilla: no me’l vulgueu alabar. Precisament tot el mèrit de
s’estofat consisteix en s’aroma: enteneu? Poseu-li una mala flaire
quelsevulga, i vatua... dallonses!... ja el podeu donar as gossos.
Si no fos estada aquesta desgràcia, sí, que hauríeu trobat es
compte. Però sa culpa no és meva: hi ha certes feines que s’han de
encarregar an es marrec. Li ai de llevar ses orelles, llamp me matu!
I ara vull que tasteu unes sardines a sa marinesca: veureu! I ja
caigu aquí mort em sec i amb sa ànima comdemnada...

-Prou, prou!- va saltar, interrompent-lo, el pare.- Ja vos
esllavisseu, Pau: val més que digueu «culleres». Però lo millor serà
que porteu les sardines i que elles parlin per vós.

Mestrestant vaig fer plat per a l’avi Mauva i per en Vadô
Set-trossos, i els vaig portar allà a on eren. –Déu t’ho pac- me va
dir el primer; i l’altre em va tirar una floreta:

-De mans tan boniques mai era estat servit, pubilla. Any de bé sia.

Quant vaig tornar a la taula vaig sentir un gran terrabastall cap a
l’indret del barracot que servia de cuina; i, abans d’haver pogut
preguntar res, vaig veure sortir, per entre l’arbre de mitjana i una
cimbellada de rodells, un peuàs calçat amb una bota clavetejada, i
al capdevall d’aquell peuàs el pobre Miquelet Cadernera, que botent
com una pilota, vingué a caure de boca terrosa a dos pams de mi.

-Fort!- rondinà el pare -Així se fa amb els nois que baden. Que
aprengui a sirgar dret.

-Vaja això és massa!- vaig replicar jo acudint a l’ajuda del xicot,
que s’aixecava adolorit, palpant-se les macadures. -¿On has rebut,
caret?

-De primer a s’os Bertran: sabeu?... i deprés aquí, a ses canyeles i
es genolls... i en es colzes i... Llamp de Pau! Ès una mala bèstia.
Se preval de que sóc petit; perquè si no...

-Anem, anem: no gastis quimera. Vina: seuràs al meu costat. Avui
seràs el meu nuvi: vols?

-Es Carderneres no son per a vós, mestressa.

-I per què no?

-Perquè vós sou rica, i a casa no hi ha un pa a sa post.

-Mireu si barrina, aquest infant! Però ca!... ja t’entenc herbeta
que et dius marduix: no em vols perquè no et faig goig per massa
vella.

-Veia no!- va dir tornant-se vermell i abaixant els ulls. -Avui per
avui encara sou ben fresqueta i... Déu n'hi doret.

-Bé, ja ho veig: tens por de que m'envelleixi aviat; però per una
diada ja em pots pendre, sobretot si et tracto bé. ¿Què me'n dius,
d'aquesta racció d'estofat?

Va esclafir una mitja rialla i es posà a menjar, arreplegant la
vianda amb els dits.

-Té, garrí: no facis córrer les forquilles d'en Salgueda- li digué
el pare allargant-n'hi una de boix.

Després va venir en Vadô Set-trossos, i en Pau Ternal va portar les
sardines, que foren molt celebrades. Tothom se va ben atipar. El
porró va passar de mà en mà quatre voltes en rodó, amb les seves
corresponents marxes cap a l'avi Mauva, que no desemparava la canya
timonera. Els bevedors tenien punt a fer durar la xerricada i a dir
algunes gràcies entre glop i glop, mentre el vi se'ls anava
embassant a la boca.

-Es vi ès sang- va dir en Vadô Set-trossos, bevent entrepernat d'una
manera estranya; -però, si no ès sang batejada, se pot beure sense
por de pecar.

-No tingus escrúpol, sant cristià- saltà en Pau. -Jo et responc de
que cap taverner hi ha fetes trafiques. Ès bon vi de Llançà.

-No pas jo que en llenci una gota- respongué de seguida el bevedor
jugant amb la paraula.

-No el llences per a tu, però sí per a nosaltres. Vatua s'ànima d'un
penjat! ¡no en coles poc, de mam!- observà en Pau Ternal.

-Encara no en beuré tant com en pot veure un pollastre- replicà en
Vadô.

De dites enganyoses per aquest estil n'anaren i en vingueren moltes.
L'únic que bevia seriosament i respectat de tothom era el pare,
que aprofità tots els torns que li tocaren i, quan estigué saciat,
s'aixecà, encengué la pipa i va dir:

-Jo ja estic complert. Ara, per a vosaltres, mig porró més i prou.
Avui us deixo fer barrila.

I se n'anà xano-xano cap a proa, amb la pipa a la boca i les mans
ficades dintre les butxaques de les calces.

La seva absència i la tornada del porró varen augmentar l'alegria.
El porró passà d'en Pau a en Vadô i d'en Vadô a l'avi Mauva, que el
deixaren braument escolat. Després havia d'anar a en Miquelet
Cadernera, que se l'esperava encantat, mirant-se'l sense
parpellejar, amb els seus ullassos rodons com botons i plens d'un
desig que llustrejava en les seves nines d'una foscor envellutada
semblant a la de la pelfa negra posada sota un vidre; però en Pau
procurà agafar la cordella quan el broc va passar a frec del nassiró
camuset del xicot, i, fent saltar el porró i eixamparrellant-se, va
posar-se en actitud de xerricar.

-Ai, mare, mare!- exclamà en Cadernera amb desesper... -Això ès una
injustícia! ¿I vós ho permetreu, mestressa?

-Calla, mala eruga!- replicà en Pau -Voldria veure't esquerdat de
set i no et donaria una salut d'aigua, grandíssim fumacassoles!

-¿Encara no m'heu estovat prou, botxí de criatures?

-Vatua sa...sa...!

-Ajudeu-me, mestressa: ¡sóc es vostre nuvi!

-Tu, bordissot escarransit!

-Sí- vaig dir: -ès un tracte que hem fet suara suara.

-Essent així,- argüí en Vadô Set-trossos rient i fent cortesies
exagerades -es noi de bordo se'ns ha passat mestre i tots l'havem de
respectar. Pau, ajupir-se i fora! A qui no té costats, sa roba li
cau; però, amb uns costats tan bons, en Cadernera pot posar-se totes
ses calces de _bordo_. Pau, dóna-li es porró per refrescar a sa
salut de sa núvia.

-Està bé- va respondre en Pau Ternal transigint. -¡Maleïda sigu sa
meva sang si no sé respectar sa gent que s'ho mereixen, enc que sigu
en sa persona d'un poiós i malparit com aqueix ventafocs! Però ens
ha de divertir una mica. Que begu de fantasma!

-Bona, bona!- va cridar en Cadernera pegant un bot. -Jo faré sa
fantasma i em beuré tot es vi d'una tirada. Podeu xerrar per ses
butxaques. Però... ei! no val a tocar-me! Si en vesso una gota,
mateu-me!

Pujà de peus sobre els galliners, se tombà en un moment a l'inrevés
les parpelles, girà els ulls en blanc, i, tirant el cap endarrera,
agafà d'esma el porró, l'aixecà en l'aire, i, trabucant-lo de gallet
a poc a poc, se deixà caure el rajolí al bell mig del front. El vi
es va partir en dues regueretes, que s'apartaven a cella i cella,
baixaven pels llagrimalls i eren absorbides per la boca llargament
entrebadada, amb el llavi superior aplacat a les dents i l'inferior
sortit en relleix un través de dit. La figura del xicot no podia
resultar més llòbrega i estranya. Amb els seus ulls d'estàtua, que
es diria que ploressin sang, la seva cara descolorida i la seva
immobilitat quasi absoluta, no semblava un ser humà. A mi em feia
més pena que goig, i les gràcies que deien en Pau i en Vadô per fer-
lo riure i engargussar-lo no m'han deixat més record que el d'una
cosa enfadosa. Aquell pobre noi de deu anys, groc, flac i altonet,
amb les robes que li curtejaven en braços i cames indicant la seva
misèria; criat entre llops de mar, creixent entre renecs i mals
tractes, m'inspirava una greu compassió. No vaig estar atenta més
que a defensar-lo si de cas, per vessar-se-li alguna gota de vi, el
maltractaven els dos galifardeus que estenien al seu darrera llurs
manasses, preparats a descarregar-li clatellada. Però en Cadernera
tenia tanta seguretat en el paper que representava, que no hagué pas
de menester la meva intervenció. Va escopsar el raig fins a les
acaballes, i després alçà la mà esquerra, l'esmunyí pel broc i en
tapà el forat amb el dit gros, evitant així que alguna gota
ressagada es pogués escórrer impensadament; va adreçar a pleret el
cap, acarrerant cap a la boca, amb estudiats decantaments, la
mullena vermellosa que li llagrimejava per les galtes; i, un cop
l'hagué ben xarrupada, llançà un sospir i somrigué.

-N'hi havia poc!- exclamà. -Aquests mosquits de bóta se n'havien fet
un bon panxó, i, amb una mica més que s'hi haguessin adobat, sa
fantasma no n'hauria trobat gota.

-Calla, maleït de Déu!- va dir en Pau rient. -Ets es rei de ses
fantasmes; ets un embut de taverna; ets sa glòria des nostre celler.
Vina: m'has guanyat es cor: fem ses paus.

Va abraçar el bordegàs, se'l carregà a coll-i-bé, i se l'emportà
saltant saltant.

En Vadô Set-trossos es fregà el clatell a mà revessa tot mirant-me
amb els seus ullets de verd d'olivera, i, torcent el cos, me tocà el
muscle amb el colze del braç que li restava en vaga.

-Pubilla, certes bromes no me les gasteu mai més: enteneu?- va dir
baixet baixet. -Són dolentes pes ventrell. Un hom cria salivera i...
vaja, no dóna.

-I ara! de què vos les haveu?

-¿De què voleu que me les haju, sinó des vostre nuviatge, que m'ha
donat goig sense alegria? No en parleu, d'aquestes coses, fins que
vajun de bo. I, quan es casori sigu cert i passat per mà de rector,
heu d'endegar aquesta barca que sembli sa vila de Menjidorm. Jo us
tallaré patró de com ha d'estar: veureu. Totes  ses banderes i
gallardets que flamejun as vents; un ram de flors a sa galeta, i un
altre as cap de mort per a tapar-li sa calbura. Aneu escoltant. A
cada botafió, una llangonissa penjada; ses soles, curulles de
torrons fins; es cenals, guarnits amb neules; a cada bitó un
cabridet rostit; un gall dindi enastat a cada escàlam; ets arbres,
rempeuats amb cartells de vi blanc; ets am...

Un xiulet que sonà va tallar-li la paraula a flor dels llavis, i el
bon home corregué a la maniobra, no sense indicar-me, amb un
anguileig de braços i una estesa de mans, que es reservava la
continuació del seu projecte per a una altra estona.

Aleshores les veles foren canviades de posició. De primer
romangueren fluixes i el vent hi espetegava; però la barca anà
virant i tornaren a omplir-se, impulsant la nau cap a terra; així
com fins llavors l'havien empesa mar enfora.

Vaig anar a proa per guaitar. La terra semblava una llarga broma
ajaçada sobre el mar, amb els contorns superiors d'un blau fluid i
clar que es mig fonia en les espessors de l'aire i es barrejava amb
les calitges, tacada més avall d'esfumades rossors i ombres
moradenques. Les sinuositats de la costa s'eren arrasades. El cap de
Creus i el golf de Roses no es distingien per cap entrada ni relleu.
Els Pireneus, amb sos vessants ennuvolats, eren de mal obirar; i
sols brollava netament la cima del Canigó, que blanquejava en la
serena del cel com un astre naixent deslluït per la llum del dia.
Cap a ponent cendrejaven algunes muntanyes, i més enllà s'estenia
l'horitzó buit.

Com que probablement no havia de tornar a  veure mai més aquell
paisatge en circumstàncies iguals, en volguí treure un bosqueig.
Vaig agafar el portaestudis, i vinga cercar colors. Com més pintava,
més m'enamorava d'aquells tons febles delicadíssims; però i que
difícils eren d'ensopegar amb justesa! Els ocres terrejaven massa;
totes les pintures resultaven massa grolleres... Si detallava,
perdia la fluïdesa; si pintava a grans taques, no em sortia sinó un
núvol en què ningú hauria endevinat una costa. Vaig suar de valent.
I, no obstant, allò era bonic: les fondàries d'aire, la llunyania,
la blavor del mar escampant-se vibradora per l'ambient... ¡Tenir-ho
al davant dels ulls i no saber-ho arreplegar!

I no en vaig saber: vaig haver de plegar, convençuda de la meva
impotència.

El pare, recolzat a l'orla de proa, llançava un xiulet de tant en
tant, i cridava: -¡Orsa, orsa!- La barca va arrumbar força cap a
migdia, cap a l'horitzó buit, per l'indret de les últimes terres
obiradores.

-Què hi ha, per allí?-vaig preguntar-li.

 -Per a on? Allà hi ha Palamós- va dir, assenyalant amb el dit una
clapa rossenca. -Més enllà les muntanyes de Tossa, les serres de
Bandina, i altres.

-Vaja, d'aquesta bordada ens plantem a Blanes.

-Uix!- exclamà girant-se d'esquena.

-I bé! què vol dir, _uix_? ¡Sou més malagradosot!...

-Doncs ¿com t'he de contestar, si dius uns disbarats tan grossos?
¿Que et creus que això ès una bala que va dretamente allà on s'ès
apuntada l'escopeta? A Blanes!

-Però què hi sap, una?

-Sabessis callar al mencos!- barbotejà entre dents. I afegí,
recalcant molt les paraules, com el mestre que es veu obligat a
explicar a un deixeble estult una lliçó que de tan clara és
enfadosa: -Amb el vent de proa no es va allà on se vol, sinó allà on
se pot. Anem de gairell, de gairell, com els crancs. Apuntem a
Blanes, i bon goig de tocar a Palamós. ¿Entens, marinera de terres
endins? Si aquesta nit pots dormir en aigües de Palamós, dóna't per
ben contenta i digues que la Santa Rita ès la barca més fina de la
mar.

-Ès que en té fama, de fina.

-Doncs, si serva malament, serà per culpa del patró: oi?

-No, cristià de Déu: això no. Cap patró ni pilot us passa la mà per
la cara, en aquestes mars. Els Saures en vénen de nissaga, de
mariners: s'ho porten a la sang.

-Fins tu i tot?

-Per què no? Si no fos per això de ser dona, no em veuríeu pintar
mars i barquetes, sinó comandar-ne una de ben eixerida: i... apa!
lluny!... eixampla't, espai!... M'agradaria barallar~me amb el vent
i les ones...

-I guanyar-los amb el dit xic. ¡Que en tens, de terres a l'Havana!
¡No sé com redimontri m'he deixat entabanar d'embarcar-te!... Però
ja hi som, pel tros. Déu vulgui que s'aguanti el bon temps.

Va posar-se a examinar les bromes de l'horitzó de fora, com si
n'hagués volgut desentranyar algun averany, i jo vaig tornar a
contemplar aquella costa llunyana que suara s'havia burlat del meu
art. Encara presentava el mateix aspecte vaporós. ¡Què immensa és la
mar, i que amagades ses descobertes distàncies! Bé havíem corregut i
corríem!... Els borrallons d'escuma que aixecava la roda al partir
l'aigua, fugien pels costats de la barca de pressa, de pressa... I,
no obstant, se diria que de mitja hora ençà no ens havíem mogut del
mateix lloc.

Al cap d'una estona va comparèixer l'avi Mauva.

-Saura- va dir: -hai vist que no m'avisàveu, i vinc per sebre es
vostres intents. Si voleu que a sa nit pugu vetllar, serà des cas
que vaju a dormir unes contes hores. Són ja dos corts de tres ben
caiguts...

-Teniu raó: me n'havia distret– respongué el pare... -Sí, Mauva, a
la nit no vui que ningú toqui la canya sinó vós i jo. En Pau i en
Vadô són massa dormilegues. Aneu, aneu. ¿Qui governa, ara?

-En Pau Ternal; però renega com un oriol, perquè diu que ha
d'endegar es fanals i coure es sopar.

-Està bé. Cada u a la seva feina. El timó va a càrrec meu. Aneu,
aneu a dormir.

Bona part de la tarda va passar sense incident remembrable. Com més
el sol baixava, més el vent perdia la seva força: així és que la
barca, d'hora en hora, s'emperesia. Un ramat de dufins va venir a
saltar al nostre voltant. Quan me'n vaig adonar vaig arreglar-me un
setial a prop de l'orla, i aquells peixassos de morro de porc varen
ser la meva distracció. Me plaïa veure'ls jugar pegant bots ací i
allà amb una agilitat que tenia quelcom de ridícula. Algunes vegades
alzinaven més de mig cos sobre la mar, drets, encirats; altres
vegades hi ondulaven graciosament, descrivint, al saltar, airoses
corbes i capbussant-se sense quasi aixecar ruixims; i a voltes
debategaven, fent espantosos refolls. I, quant nedaven submergits,
portaven tanta velocitat, que les clapes grogues de llur cos afusat
s'allargaven com a franges, i les aletes i serres deixaven l'aigua
ratllada com un vidre pel qual s'hi haguessin passat diamants. La
nostra barca no els feia cap por: ans al contrari, semblava que
l'haguessin presa per objecte de diversió, i que, voltant-la i
revoltant-la, s'engresquessin a fer mofa de que un ser tan grossàs
se mogués amb tanta pesadesa.

En Vadô Set-trossos vingué tot fregant la sola de l'orla amb una
capçana que xopava de tant en tant en una galleda; i, al trobar-me,
s'aturà i m'adreçà la paraula.

-Us agrada, aquesta comèdia, mestressa?

-Més que no puc dir. No em cansaria mai de contemplar els capbussons
d'aqueixes bèsties joguineres. Greu me sabria que s'esquivessin de
per aquí.

-No tingueu por: no s'apartaran gaire. Estem en ses afraus de ses
seues pastures, i, a més a més, ses escombraries que llença sa barca
les enllepoleixen, també.

-Voleu dir? I si els hi tirés pa?

-Se'l menjarien. Però no us vulgueu carregar sa consciéncia,
pubilla: es pa, que Déu n'hi do, no ès per a aquestes males pues.

-Sempre he sentit a dir que els dufins no feien mal a ningú.

-Es dufins potser no; però això no són dufins, sinó roasses de ses
més grosses: sa pesta de ses mars costaneres, es càstig des
pescadors. Se tiren a ses xarxes per menjar-s'hi sa sardina, i,
embornada per aquí, estrebada per allà, hi obren uns esvorancs que a
terra costen sa mar de llàgrimes. Mireu: si ara jo, amb una bufada,
podia matar totes aquestes roasses i ses seues companyes de llevant
i de ponent fins a sa fi des mons cregueu que bufaria de gust fins a
corsecar-me. No m'hi pensaria gaire.

-Encara bo que no teniu aquesta virtut! ¡Seria de doldre, pobretes!
Semblen un estol de criatures: tenen les gràcies innocents de la
mainada. Matar-les d'un buf!

-Ja que vós les empareu, podeu estar descansada, que jo m'aturaré
s'alè per si tenia sa virtut de matar-les; emprò... ep!... només me
l'aturaré fins es dia que vós sigueu sardinalera, que llavors
mudareu d'intents.

Seguí fregant la sola i allunyant-se; i ja havia gairebé donat la
volta a la barca i es trobava en el costat oposat al meu, quan,
deixant de sobte la galleda i el drap, corregué cap a mi a llargues
gambades, estisorejant l'aire amb els seus braços de balders
llorigadors.

-Allò, ès cosa bona, pubilla! ¡Mireu, com bolla, sa sardina!- va
dir, assenyalant un punt de la mar.

Vaig mirar cap allà on m'indicava, i ¡quin espectacle més
interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d'aigua,
cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa
i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos
d'argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció.
Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant
un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga
distància. Així segut marxant igual que una agulla que cosís la mar
a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta
lluminosa, ara fosca com un ruixin obac, segons com la fería la
llum, i hala, hala... cada vegada més lleu, més confusa, fins que
els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es
desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles
no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla
mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta
de sardina per a brodar així d'argent l'ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments,
esbadellant-se en escanyalls, per on s'obiraven verdes fondalades.
Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos
llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares.
Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que
s'havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l'aigua, una
festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d'ells com
ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra
arribada. -Hola, hola!- cridava la nostra gent. I anomenava en to de
salutacions les cales i pobles que s'anaven descobrint. Bagur
apareixia com una blanquíssima garlandela de margaridoies posada a
mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres
barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba
protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el
roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides
de blanc i encaputxades de vermell que s'haguessin arrastellat per
ballar un contrapàs. De Palamós no se n'atalaiaven sinó alguns
edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l'abriga
per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una
part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits
verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant... Les nostres
veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en
tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas
les llurs, però ja no els servien més que d'una petita ajuda i es
veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat,
saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que
s'eren abocats a la borda.

-Adéu-siau i bona sort!

-Sa sardina corre cap a garbí! ¡N'ajareu a coves, però pareu ment en
ses roasses!

-Hola, lleig! ¡No vogus tan de fort, que vas a riscos
d'esmalucar-te!

-Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

-Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! ¡Mireu que ès una mort,
això de deixatar s'aigua, tanta que n'hi ha!

-¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

-¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des
_Marsellès_, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es
corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! ¡Adéu, tu, també!...
i no em miris malament, guenyo!

-Adeeeu!...

Els remaires contestaven en el mateix to, i uns i altres reien
xaladament de llurs pròpies gràcies sense agraviar-se dels retrets
que es feien i dels mals noms amb què es motejaven. I després d'un
llagut en venien un parell, o bé sis o set de plegats, i apa,
tornem-hi. ¡S'armava una xarima-xarama!... De cada ona sortia una
rialla o un crit de tabola; i en Pau i en Cadernera s'esfreixuraven
per contestar a tot arreu. En Vadô Set-trossos, encamellat al
batiol, remenava en l'aire el mocador de butxaca, i de tant en tant
llançava un espinguet que espantava les gavines, fent-los apressar
el vol.

Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El
mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles
estenien llargues taques blanques i tremoloses. I ¡quina quietud, a
l'entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. Els
borms, com grosses flors de cristall arrencades d'un arbre
meravellós, badaven llurs corones gelatinoses, flotant entre dues
aigües, quasi surant sobre l'oliosa planura. N'hi havia tot un
jardí. Tenien tons de glaç més o menys desllustrat, i a l'ombra de
la barca es revestien d'encantadores fosforescències. ¿Estàvem sobre
un regne de fades i allò eren salamons que s'encendrien per a algun
fantàstic ball submarí?

El sol s'entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina.
S'amagà amb sobtat aclucament darrera d'un nuvolet, i després s'hi
reobrí al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que
espargiren pel mar, amb la rapidesa amb què passa per la pell una
esgarrifança, uns reflexos daurats, vermellencs i frisosos, d'una
finesa ideal. L'aire s'enflairava d'aquella olor de marisc que sap
tan bona de respirar, exhalació suau de les aigües costaneres. La
barca estava immòbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les
veles, desemparades del vent, s'escorria, joguinejant, la resplendor
gira-solada del crepuscle. El cel, més fondo, més pur, més pàl·lid a
cada instant, se preparava a rebre la mirada de les càndides
estrelles.

El sopar va ser deliciós: una sopa de rap i un plat de pollastre amb
pebrots i tomàtecs. Però no fou el menjar, per més que s'hi hagués
lluït el cuiner, lo millor de l'àpat, sinó les circumstàncies,
l'hora quieta, la llum encantada i fonedissa, i... què sé jo?... per
a mi els plers un món nou que em comunicava les seves belleses.
Gairebé no es va enraonar; i, si alguna cosa es va dir, no vaig
parar-hi esment. Després del llevant de taula, que consistí en
algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la
coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que fórem a una
reconadeta amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la
galta.

-M'heu feta feliç- li vaig dir, guardant-me'l al braç i sense
apartar la meva cara de la seva. -Fins ara no sabia lo que era la
mar, i avui l'he coneguda. Portant-me amb vós m'heu proporcionat el
dia més agradós de la meva vida. Que estic contenta!

Ell va entregirar una mica el seu caparràs, acotant més sa galta a
la meva, i m'esguardà amb satisfacció. Estic certa de que anava a
dir-me algun mot afectuós; però en Vadô Set-trossos, que llavors
s'ensopegà a sortir d'una ombra, va estossegar amb un cert aire de
malícia, i adéu-siau les bones disposicions. El pare, adonant-se de
que era observat, va trasmudar en un moment el seu visatge.

-Vés, vés: no em rebreguis; no em destorbis la pipada- va dir
agafant-me pel canell i despassant del seu clatell el meu braç.
-Guarda les caranques per a quan tinguis criatures. El meu pèl no
vol raspalls.

¡Ara veges de què es donava vergonya, aquell home! Però, per més que
m'amagués el seu cor, ¡que segura estava jo de ser-ne la regina, i
com ho comprenia tothom així!

En aquell temps la vetlla era llarga, i ens aplegàrem a popa a
conversar. Ens hi havíem acoblat en Vadô Set-trossos, el pare, l'avi
Mauva i jo; i, al cap d'una estona, en Pau Ternal i en Miquelet
Cadernera comparegueren amb l'olla del lleixiu i la bujola de rentar
els plats.

-Nosaltres també volem ser-hi, a sa garola- va dir en Pau. -Vatua
ses tripes de Judes! Aquí podem rentar millor que enlloc. Ses aigües
brutes ja correran cap an ets embons. Farem una mica de soroll;
però... paciéncia.

Els plats rai!- va fer el pare. -Encara que n'hi hagi algun que
parli en castellà, no ens matarà el cuc de l'orella. Més por me fa
la vostra llengua.

-Home, no tant!- replicà en Pau tot trossant-se les mànegues de la
camisa. -Avisat... avisat. No crec que fins ara sa meva llengua haju
desdit de la des senyor més puntimirat. Hi tinc timó, mestre Saura;
i, quan se diu a servar, servo, mal llamp m'esberlu!

-Veus?... Ja t'has tirat una maledicció- reparà en Set-trossos tot
garneu garneu. -Això no ès pas de boques polides, caret.

L'altre se'l va mirar de cap a peus per sobre l'espatlla, i, després
d'un llarg visurament, li va dir, amb menyspreu: -Sacristà!

-Deixeulo!- va saltar en Cadernera desvergonyint-se al sentir les
nostres rialles. -¿No veieu que a ses males no sabríeu quin os
desllorigar-li?

A en Vadô aquesta sortida el ferí vistosament; però procurà
pendre-s'ho a la serena.

-Tu també, nap boal? Ja t'atraparé sense córrer. Avui no em vui
enquimerar, perquè totes ses alegries me ballen dintre es cos. A
veure qui m'encerta aquesta endevinalla. Escolteu. Què ès, una
cosa?... Panxa a darrera, esquena a davant, cames són oreies d'ase:
llondro serà qui no ho endevinarà.

En Ternal i en Cadernera varen fer moltes dites. A'l'últim
intervengué l'avi Mauva:

-Sou uns mussols: no us hi cremeu gota. Ell mateix vos ho ha xerrat:
cames són, oreies d'ase. Són ses cames. Encara no ho enteneu? Ses
oreies d'ase són ses vostres.

En Pau va romandre astorat.

-Encara no hi caieu?- li preguntà en Cadernera.

-No, a fe de recristià: no puc pescar-ho. I tu ho tens?

-Sí, home, sí.

Ambdós estaven, ajupits a prop de la bujola, i en Cadernera, deixant
el plat que rentava, s'eixugà amb quatre grapades mal donades a una
capçana, i, palpant de llarg a llarg una de les canyelles d'en Pau,
li va dir:

-Pareu ment. Veieu? S'esquena a davant: això ès s'esquena. Ara es
ventre...

-Calla!- exclamà en Ternal amb un gran crit. I, ventant-se manotada
al front amb el palmell moll de lleixiu, afegí, entusiàsticament:
-Maleït sigu es gipó de santa... verjaula! ¡Cosa més bonica!
¡Aquesta sí que me la vui apendre de cor! Manoi, que n'hem sigut,
d'oreiuts!

Amb aquests i altres enraonaments per l'estil, la vetllada se'ns féu
curta i entretinguda. El vespre era fredot; però, com que no hi
havia vent, semblava que fóssim dintre una casa. A manera que la
claror difusa de l'aire s'extingia, un fanal, penjat a l'arbre de
mitjana a l'alçada d'un home, estenia i refermava la grogor dels
seus raigs per tota la popa fins a les orles, sense traspassar-les,
deturada, com per una tanca, per la fosca, que s'espesseïa entorn de
la barca.

Als volts de nou hores vàrem sentir xopolleig de rems. Eren els
sardinalers, que tornaven de llur pesca. Pel xivarri que movien se
podia compendre que estaven contents. De les foscors del mar
s'aixecà una veu clara que va cridar: -¡Visca sa Santa Rita!-
Aleshores el pare es posà dret, i, enrotllant les mans al voltant de
la boca, va respondre, amb un bruel retrunyidor: -¡Visquen els
sardinalers!- Això no és res: veritat? I, no obstant, no puc
recordar-ho sense emoció.

Després el pare s'encarà amb en Vadô Set-trossos.

-Avui el rellotge del cel deu haver-se aturat: oi?

En Vadô acotà el cap gratant-se el clatell, i contestà, amb veu
entelada:

-Bé massa que camina, mestre Saura. Ja hi ha estona que ses
Cabrelles m'avisen que me'n vaju as llit; però em recava sa bona
conversa, i hai volgut estisorar un bocí des son a honor de sa
vostra pubilla.

-Està bé; però ja n'hi ha prou.

Ningú replicà. En Pau Ternal i en Cadernera varen anar-se'n sense
donar la bona nit. En Vadô, que estava aclofat a terra, maldà una
llarga estona, ara estintolant-se d'un costat, ara de l'altre, mal
servit pels propis membres, que amb la peresa s'eren tornats més
doblegadissos que mai. A l'últim s'aixecà, i tot estirant-se del
braç esquerre i senyant-se amb la mà dreta un incommensurable
badall, s'atansà a l'avi Mauva tentinejant.

-Deixeu-me guaitar per sa popa, que vui veure es temps, avi. Encara
que no sigu tan ric com vós, voldria que s'oratge no matinegés
massa, que Sant Martí encalmés es vents des seu estiuet, i que
aquest viatge fos de força durada. Mai me l'havia passada tan bé.

-Doncs demà t'hauràs d'espolsar sa peresa- va dir l'avi Mauva. -Es
senyals són de llevant o de tramuntana.

-Sí- mormolà el pare: -demà correrem de valent.

En Vadó va examinar el cel i digué:

-Núvols en creu, vent a sa porta. Vaja, doncs: aprofitem sa calma
per a descansar. Bona nit que Déu nos do.

Jo també vaig pendre comiat del pare i de l'avi Mauva, i em vaig
encaminar a la meva cambra. Ans de baixar-hi em vaig asseure un
moment en el balou. Allí no hi havia cap fanal que destorbés la
visió de la nit. La costa negrejava com una solidificació d'ombres
entre l'ombra fluida i transparent. Una rosada de gotetes d'or
lluminoses indicava el punt on reposava la vila de Bagur, aquell
enfilall de blanques margaridoies que havia afigurat mentre m'ho
permeté la claror del dia. El cel, netament desplegat entorn de
l'horitzó, era una cúpula sense fons, dintre la qual resplendien
serenes llànties penjades a incalculables alçàries. La Via Làctea em
va fer pensar en la franja de lluna que, al travessar l'atmosfera
ombrívola d'un temple, enllumena una munió de volvetes. Però que
grandiós, tot allò!  Vaig creure que enlloc millor que allí podia
resar les meves oracions. I, després d'haver-les resades, me vaig
tancar a la cambra i em vaig ficar al llit, satisfeta de trobar-me
tan bé i amb tantes comoditats en el mar, amb una pila de braces
d'aigua sota la meva caseta.

L'endemà em vaig llevar tard. Vaig obrir una mica el portaló perquè
entrés aire i llum, i, posant-me davant d'aquell mirall que
multiplicava les fesomies, vaig començar a pentinar-me. L'aire humit
m'havia descaragolat els rulls. Els cabells se m'havien tornat
flonjos i pastosos. Vaig lligar-me'ls, a part, en dues castanyetes a
cada cantó de cap, i de la mata més grossa en vaig fer una trena,
que em penjava per darrera, ornamentada al capdavall amb un llacet.
Me vaig posar _a la curra_ un mocador de seda llampant, i vet aquí
una testa original, de les que agradaven a Madame de Staël. Ne vaig
restar contenta: poca feina i una cosa elegant. M'estava endegant la
llaçada del front, que formava dues banyetes gracioses com les d'una
papallona, quan, mancant-me de cop i volta la claror, vaig girar-me
i vaig veure el caparràs del pare en el portaló del bolou.

-Ànsia, Marianna! quina matinada has feta petar!- exclamà el bon
home. -¡Quants ne criaria, una mare!

-Bon dia, patró- li vaig dir. -El llit ès una mica dur, però la
vostra passatgera hi ha trobat el jaient. Ja devem ser qui sap a on:
oi?

-No ho creguis. L'oratge s'ha passat gavatx, i el vent, que no ha
entrat fins ara mateix, salta més que una daina. No hi ha mitja hora
que hem fet vela i ja estem cansats de bracejar. Posa't la capa:
sents?

Vaig fer-ho i vaig pujar a coberta. Ens havíem forejat, però gairebé
érem pels mateixos indrets del vespre anterior. Feia fred. El mar
estava mogut i ombrívol. Les aigües, tan clares el dia abans, havien
pres una obagor desagradosa, que em féu pensar en la dels ulls d'un
hipòcrita enfosquits per tenebroses maquinacions. El cel estava
cobert d'una nuvolada prima, que clarejava en alguns punts formant
escateta rossa; i en una d'aquestes clarianes llumenava apagadament
un parraquet d'arc de Sant Martí.

Vaig asseure'm a pendre xocolata, i, mentre en Pau me l'abocava a la
xicra, vaig dir-li:

-Avui el dia no ès pas gaire bonic; però em sembla que el temps
s'aixecarà. Els núvols són prims, l'arc de Sant Martí apunta...

-Això no ès s'arc de Sant Martí ni Déu. Això, mal com no s'ensorra!,
ès sa bandera flamenca des vent- retopà en Pau interrompent-me. -Es
cel està cremat de vent. Mal temps, mestressa.

-Voleu dir, Pau? No us en aneu, encara. Parlem un xic, home.
M'agrada sebre la vostra opinió, perquè em sembla que en coses de
mar sou una àliga.

S'engallà una mica, joiós de la meva lloança; s'adobà la gorreta al
front, i, tot clenxinant-se amb les mans els cabells del clatell, va
dir, amb l'estudi d'un orador que, tot protestant de la seva
insuficiència, vol donar-nos una mostra del seu valer:

-Com que un hom no té lletra... anem a cercar... no sap explicar-se
amb aquell escolliment i aquelles matràfugues a què vós esteu
acostumada. Vui dir que perdoneu i... Però ep!... tampoc no só tan
llop com me vol fer es vostro pare, que em té privat s'articulejar
amb vós. No, llamp! Lo que es diu avergonyir-me, no m'avergonyiria
de tractar morro a morro amb es mateix rei. Sé lo que ès sa gent
d'upa: enteneu? I si algun renec se m'escorre de sa llengua, efecte
de sa vida arrastrada que un hom porta, jo sé dar-li de seguida
carrera cap a sa part de sa bona criança... enteneu?.. i sé
respectar. ¿No ho heu reparat, pubilla?

-Ja ho crec, home! D'altra manera no m'enraonaria amb vós amb
aquesta confiança. I també he conegut que sou entès en les coses de
mar. Doncs... tornant-hi... ¿voleu dir, que tenim mal temps?

-Temps de ratxes. No es pot desplegar drap. Tan aviat tenim vent des
car de terra com des car de fora. Ara bufa sa tramontana de
Rovinguda des garbí, que vol entrar si us plau per ses, i... mireu:
cap allà es mar negreja amb sa força, a empentes i rodolons... i
receleu-vos des llevant, que tot avui que ensenya ses seues
creueres. Sempre que vegeu en es cel aquest parrac virolat,
senyeu-vos amb sa mà dreta. Això ès bandera de batalla. S'infern
l'ha inventada per fo... fut... fúmere's de Sant Martí i de tots es
sants de bon genial. ¡S'ha de patir, vatua... dallonses! Quin ofici,
es nostre, més reconsagrat! ¡Valdria més... anem a cercar... que es
follessin ses prenyades, abans de parir un mariner!

-Bah! Vós no sou tan covard com voleu pintar! Si sempre fos bonança,
¿quin mèrit tindria, el vostre ofici?

-Jo, covard! No em coneixeu pas. Sinó que un hom s'esbrava: sabeu?
Lo que rebenta ès sa maniobra. Però jo, covard! ¡Maleïda sigu sa
meva ànima si ses calmes no em consumeixen ses sangs! ¡A mi doneu-me
tràmpol fort, i aigua a dalt i a baix, i aquell huuu... de vent que
sembla que tot renega!

-Maria Santíssima! No digueu això! no crideu el mal temps!

-No el crido pas. I em sembla que si es Mestre de dalt té modos...

-I ara, Pau!

-¡Bé, valga'm sa vara florida de Sant Josep! ¡És clar, que en deu
tenir, de modos, un senyoràs tan gros! Però... anem, pubilla: si
s'ha de filar tan prim, plego, perquè jo no hai estudiat es
missals... i, sigu com vulgu, lo que anava a dir no era res dolent.
Veureu: a mi em sembla... sense trencar es respecte a ses persones
celestials... me sembla... anem a cercar... que Déu hi ha de tenir
un mirament, amb una senyora de ses vostres circumstàncies; i que,
veient que sou a bordo, se guardarà ses turbonades a sa butxaca.
¡Angela! Aquest era es meu pensament! ¿Hi trobeu res d'higonau? Ho
voleu més ben xerrat?

Vaig somriure i em vaig aixecar de taula. Ell, agafant el plat, la
xicra i la xocolatera, se n'anà encirat com sempre; i, abans
d'arribar a la cuina, se topà amb el pare, i vaig sentir que li
deia:

-No em mal mireu, mestre Saura. M'han tocat es botet, i... no só cap
ànec mut. Però... ja ho podeu preguntar a sa vostra pubilla... hi
hai parlat que ni un llibre de màximes.- Va abaixar la veu i afegí:
-M'ha fet suar de valent!... Redéu, que fila prim! Tots es meus
nirvis llavoren. La teniu ensenyada d'allò de l'u. Fins us vaig a
dir que un pèl massa, perquè un hom s'hi veu negat i no té maneres
d'esbravar ses tempèries de sa persona.

El pare va girar la cara sense tornar-li contesta. En Vadô Set-
trossos s'aixecà en aquell moment de dins del batiport i prengué
cartes en el joc:

-I doncs, rei des festejaires, ¿a on gordes sa mel que enllepoleix
ses miones? ¿No deies que ses noes eren es teu fort?

-I ho són, llamp m'estabellu!- va respondre en Pau. -Però hi han
noes i noes. Cerqueu-me un ram de terrassanes o pescadores naturals
i sense falòrnies _d'arbanitat_, i Pau no em dic si no els hi trobo
de seguida ses pessigolles. Ara, això de senyores, que priven sa
llibertat de s'esbravament, m'esguerra sa galanesa. Vaja, no fan per
a mi... ni per a tu tampoc, gata moixa. Això es gorda per a aquells
mosquits que semblen figures de cera i que passen ses retòliques per
set alambins. ¡Arri a fregar soles, cap de lluç, mestre
senténcies!... Què t'has figurat?

En Vadô reia aclucant els seus ulls menuts i, ficat de peus dintre
el batiport amb els genolls arran dels paraescuts, se remenava com
un follador en el cup. El pare va engegar un regany.

-Prou n'hi ha, de bestieses! Vós, Pau, esteu de moltes orgues, i jo
de molt poques. Apa! a desar aqueixa vaixella, i trompades a la
maniobra! A veure si la garbinada ens estripa el drap o ens tira de
pernes en l'aire. Aferrarem la mestra, i anirem amb el menjavents i
la mitjana.

-Ben pensat- va dir en Vadô. -Havent-hi revolutra s'ha de fer així,
perquè sa vela grossa ès de massa mal manejar.

Els mariners se posaren a la feina, i no vaig trigar a compendre
l'oportunitat amb què s'era feta. La tramuntana havia caigut, i el
garbí, que havia agombolat ses forces per domenyar-la, entrà
d'estropada sacsejant les veles i arrossegant la nau de costat, fins
que aquesta adquirí bona marxa i s'esquitllà a l'esbiaixada del
vent, deixant en les aigües un solc descompartit en llargues
arrugues que imitaven el tirat de les arestes d'una espiga. Si la
ratxa ens hagués trobat amb el drap estès, no sé pas si l'hauríem
aguantada. Jo era prop de l'avi Mauva, i li vaig dir:

-Ara sí que guanyarem camí, l'avi. Correm com trenta dimonis.

-No durarà gaire- va fer ell. -Si bé ho repares, ja es cap de vent
va desmaiant i es foreja. Es temps ès boig i li hem de seguir es
tarannà. Farem moltes esses, pubilla. I de contra, com que hem
aferrat sa mestra per estalviar feina, ens manca s'ala grossa.

L'avi Mauva estava assegut en un banquet al peu de l'arbre de
mitjana, amb la canya a la mà. Vaig mirar-me'l atentament. ¡Noi,
quina testa d'estudi! Per la riquesa de coloram i pel relleu podia
comparar-se a un paisatge. I ¡quins detalls més interessants!
Aquelles orellasses d'un vermell fi, amatades de pèls blancs, que
eixien de llurs caus com una xarbotada d'escuma per una crétua de
roques marines; aquelles arrugues sacsoneres del front, colrades i
grosses en la part baixa i més petites i esblanqueïdes cap amunt
fins a esvair-se en la polidesa marfilina de la volta superior, que
el barret de feltre, tirat endarrera, permetia llambregar; aquell
nas llarg, encavallat de sécs i tavelles, molsudet i vermellós de la
punta, esvorancat de badius i discretament decantat sobre la boca;
aquells ulls negats d'aigua, per on les nines flotaven dolçament com
una clariana de cel blavissa pel mirall tremolós d'un xopoll,
voltats d'unes parpelles pansides i emporxats per unes celles aspres
i voladisses; aquelles galtes esllanguides, lleument enconcades sota
els pòmuls i caient en desmaiats plecs sobre els queixos com veles
arrugades per falla de vent; aquella boca entrebadada per un somrís
melangiós, mostrant dos o tres caps de dentarra verdelosos; tots
aquells detalls i molts d'altres que sols se poden explicar amb els
pinzells... noi, ¡que bonics me varen semblar! Bonics i de fàcil
execució. Eren d'allò que diu: -Arreplega'm, que em dono.- A bé que
aquesta aparent facilitat, que és un dels primers estímuls de l'art,
m'havia enganyat moltes vegades. Però no, ara no m'enganyaria. Vaig
veure ja les pintures esteses i pastades sobre la meva paleta: la
llum, l'ombra, els tons de la carn... Seria un estudi deliciós.
Procediria per parts, amb calma, amb sinceritat... i la figura
general ja resultaria, perquè la suma de veritats és la veritat
total; i tindria sobre la tela aquella estampa d'home fort i
bondadós, rebregat pels anys i endolcit per les penes. La barca no
balandrejava gaire, i la marxa era tardana.

-Si no us moveu d'aquí us retrataré- vaig dir al vell.

-I ara, pubilla! Vols treure sa meva mapa?

-Oi.

-¿Per què no treus la de sa gent jove, que són més bonics de pell?

-Jo m'entenc i ballo sola. Si us veiéssiu tan bonic com jo us veig
ara, caret, no us cansarieu d'emmirallar-vos. Ep! no res d'allò que
agrada a les noies!... Ès una altra cosa que vós no enteneu.

-Ja, ja: no et cregus que se m'estufu sa vanitat, pubilla: conec es
meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment
de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra
espants. Fes es teu gust.

-No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic: creieu-me. Ja ho
veureu. No us moureu pas: oi?

-No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a mig dia. Tira.

I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus estres.
Poques vegades he pintat amb més gust i més delit. I no és que no
hagués trobades dificultats imprevistes: sempre se'n presenten, en
el moment de l'execució. Per de prompte vaig compendre que no podia
procedir per detalls, com m'havia proposat. A plena claror de cel, i
sobre el pont d'una barca que navega de volta i volta a petites
bordades que l'obliguen a virar a cada moment, les ombres són
fugitives i canviants. Era precís, doncs, apuntar-les en una
situació determinada, lo qual exigia que es fes de primer antuvi la
traça general. Calia també atendre un conjunt de circumstàncies que
realçaven la bellesa de la figura: el fons del mar, on els contorns
se diluïen i mullaven; l'atmosfera d'aquell dia cendrós, que
harmonitzava totes les entonacions dintre una gama freda... I això
era precisament lo que més engrescava la meva imaginació, lo que
havia de donar a la meva tela cert caràcter original que la
distingiria dels treballs gastats de taller. Vaig posar-me a la
tasca. No m'adonava del balandreig ni de les mars que navegàvem.
Passàrem Sant Feliu de Guíxols, una de les viles més importants de
la costa, i ni tan sols ho vaig saber fins després d'haver enllestit
el meu bosqueig, quan ja l'havíem deixada molt endarrera. Ah! el
sentiment de la bellesa proporciona un noble embriac. Els meus
sentits i les meves facultats absorbien assedegadament la llum i les
colors, i hi gaudien una quinta essència misteriosa, una mena
d'alcohol excitador de l'esperit: no sé com explicar-ho. Els grans
artistes podran no ser compresos, podran ser befats, escarnits, i
sofrir les més grans dolors; però, en canvi, ningú ha fruït com
ells, no: ningú. S'acosten a la divinitat. Un déu els invadeix, com
a les sibil·les; però és un déu creador. La paraula _inspiració_ no
s'és inventada sense més ni més: és l'única que es pot aplicar a
aquell estat. L'artista es veu convertit en una mena de somnàmbul
irresistiblement impulsat a produir. El treball se converteix en una
delícia; les dificultats s'aplanen meravellosament; tot és fàcil, i
es senten les harmonies d'una creació que neix i palpita i
s'eixampla i... Bé, vaja: no ens emboliquem. T'he volgut fer saber
que n'he tastats alguns esquitxos, del nèctar diví; mes no per això
estic menys convençuda de que sóc una pintora de tot a tretze. I...
qui sap?.. tal vegada els grans artistes, vivint en una esfera més
serena i enlairada que nosaltres, no les experimenten, aquestes
embriagueses que ens fan ser desiguals en les nostres obres; o
potser l'embriac és en ells un estat habitual: vés a esbrinar-ho. Lo
que puc dir és que vaig pintar la testa de l'avi Mauva amb la major
il·lusió, i que quan li vaig donar els últims tocs vaig sentir-me'n
tan satisfeta que no sabia amagar el meu goig. Vaig aixecar-me per
examinar la meva obra des de diferents distàncies, i aleshores me
vaig adonar de que el pare, en Vadô, en Pau i en Cadernera se la
contemplaven calladament formant arc al darrera meu.

-Tafoi! vosaltres, aquí?

-Es ell mateix- exclamà el pare amb la seva veuassa cavernosa, com
deixondint-se d'un somni. -No pot estar, millor. A fe no hi
estalviaré les dobletes per a comprar-li un marc daurat. El vull
posar a la sala de casa, que tothom el vegi.

Els altres seguien enfavats. A l'últim, en Vadô Set-trossos, després
de remenar el cap decantant-lo successivament a tots els punts
cardinals, va estendre la mà cap a la tela i va dir:

-Això ès lo millor: aqueixa mullena dets uis, que fa venir ganes de
treure's es mocador per eixugar-la... i aqueix posat de boca; ¡Mireu
que parla! Sembla que digu: «-Sa de casa, que bé haju...»

-Cert!- exclamà en Pau Ternal, rient i descarregant-se un cop de
puny a la cuixa. -¡I ses oreies, vatua es darrer llengot de Judes!,
¿no sembla que un hom les pugu palpar amb es dits? ¡I ses dents, amb
ses seues osques i es seu engrut, com pedres tinyoses! ¡Per Maria
Santíssima! I ses arrugues de sa frontalera!

-I aqueixes escaroles des cabeis, que voleien i es destrien fil a
fil com si es vent les aixequés!– va afegir en Cadernera ajuntant
les seves manetes amb admiració.

-Teniu, avi: mireu-vos- va dir el pare presentant el portaestudis a
l'avi Mauva. -No sou vós mateix?

El vell va deixar caure sobre la tela una mirada indiferent, que a
poc a poc s'anà tornant atenta, trista i compassiva.

-Està bé... si: ès sa meva vitola- mormolà. I després de palpar-se
lés arrugues del front,com si volgués comprovar llur realitat, girà
la cara, espargint la vista al lluny amb un posat melangiós. -Ets
anys ho trasmuden tot- va dir com parlant per a si mateix; -però
¿què se me'n dóna?

-Si sa vostra costella tornés de s'atro món, potser no us coneixeria
-observà en Vadô.

-No tornarà- va respondre el vell amb veu sorda.

En això, en Cadernera, que no havia desemparat el quadret,
contemplant-se'l llaminerament, estirà l'avi, Mauva d'una mànega i
li preguntà:

-Ès gaire car, això?

-Què vols dir, marrec?

-Si us ha costats gaires cortos, això de fer-vos tirar aqueixa
estampa.

-Ui!- exclamà en Vadô Set-trossos fent l'ullet a l'avi Mauva perquè
callés. -Aqueixes pintures vénen de París de França i es paguen a
pes d'or, sense comptar les mans de plata que les manegen i que no
es lloguen a preu de grapa de manobre. Però no tingus por: s'avi té
un roc a sa faixa i no haurà d'anar a manlleu.

-Oh! ell rai!- va fer en Cadernera gratant-se el clatell. -Però jo
també tinc alguna cosa: tres pessetes i cinc cortos a sa
guardiola... i guanys que van venint.

-I t'agradaria, que et retratés?- vaig preguntar-li.

-Si m'agradaria!- contestà tot decidit. -Jo sóc un pobre, i a sa
bestreta ja sabeu lo que us puc donar; però no perdreu res,
mestressa, llamp me matu!... Des meus estalvis us aniré refent, fins
a compliment, de tot lo que sigu. Jo gonyo a cada viatge: enteneu?
I, com més gran me faig, més. En Pau i en Vadô poden ser bons
testimonis; i aquesta creu des meus dits, que beso, me faju sa llei,
amén, si trenco sa paraula.

-Vaja, mestressa, que això gairebé val tant com una escriptura de
notari- va dir en Vadô Set-trossos encreuant cames i braços amb un
aire que volia semblar seriós. -Podeu cloure es tracte sense por. I
més, que, un minyó tan guapet i carafí, ha de donar bo de pintar, i
no heu de mirar prim en sa mà d'obra.

-Jo no regatejo- reparà en Cadernera amb dignitat.

-Que ès cas, de regatejar, hereu Escampa de Mas Perdut!- exclamà en
Pau Ternal pegant-li manotada al muscle. -A tu no et ve d'una dobla
de quatre.

-Anem a pams- va saltar en Vadô. -Ara m'atalaio d'una dificultat.
Tu, marrec, deus voler retenir s'estampa: oi?

-Home! que som nens? Ès clar, que la vui!

-Així són figues d'altre paner- vaig dir jo, cóm sobtada. -L'avi
Mauva m'ha cedit la seva, i...

-Llampus!- mormolà el xicot, tot esverat.- Això de paga i no en
tocs... ¡Ja ès prou, que s'avi Mauva, que està fet a córrer món
s'haju deixat caure as cove! ¿Quants rals li heu esquilat?

-Parla bé, gamarús!- rondinà el pare picant-li l'orella amb l'índex
llançat a tall de desparador des del plec del dit gros. -Les
senyores no esquilen ningú.

-Però...- retopà el xicot -es tracte net i és cap dret... i...

Vaig témer que les tossuderies del minyó i les aspreses del pare
portessin la folga per mals camins, i em vaig determinar a tancar-la
de cop.

-No Cadernera: no t'enfilis- vaig dir. -Jo no li he cobrat res, a
l'avi Mauva. Encara bon goig que s'hagi deixat retratar. Sóc jo, la
que li dec albrícies. I que les hi pagaré: un paquet per a la pipa.

-Car... cargols!- exclamà, tartamudejant, en Pau Ternal, que a la
traça s'havia mamat lo de la venda de la pintura. -¡Vatua es vell
renconsumit! Mal cranc se'l menju! ¡Sempre ha de tenir sort! Jo em
deixaria mapar de cap a peus, i encara donaria es paquet i alguna
cosa de bo al damunt, i té! fes-te fo... Sant Escany me valgu!

La conversa acabà a pler comprometent-me a retratar-los tots si
teníem lleure, bon temps i humor durant el viatge.

Amb això era arribada l'hora de dinar, i el pare i jo ens asseguérem
al banc galliner, davant de la taula parada, i férem honor a les
viandes que ens serví en Pau amb la seva acostumada serietat. En
Cadernera no es presentà fins a última hora. Estava moix i
preocupat; i, quan vaig restar sola amb ell, se m'acostà i em va
dir, falaguerament:

-Si sabéssiu lo que us estimo, mestressa! Jo, per vós, tiraria gats
en mar.

-De veres?

-Es tan cert!... Però, vaja, m'heu de fer content. ¿Com ho arreglem,
això des retratament, que jo em pugu guardar sa mapa per memòria
vostra? Ja em faig compte de que ses manifatures són cares, i no vui
pas que perdeu res per culpa meva. A enraonat no hi ha, qui em
gonyu, i...

-Mira, caret: jo et regalaré lo que desitges; però ni una paraula a
ningú: sents?

-De franc!

-De franc. Però a tu sol i que ningú ho sàpiga.

-Visqueu molts anys. No tingueu por: ningú haurà esment des nostre
tracte. Sóc reservat com sa mort. Oh! ¡i que em sabria greu que en
Pau pogués goldir-se'n!

-Ai, ai! per què?

-Perquè ès una mala pua. ¡Si el sentíssiu, com xarnega, pes fogons!
¡Maleeix cel i terra, i malparla des vostro pare, i fins de vós i
tot!

-De mi?

-Ui, ui!...

-I què en diu?

-Llamp! ¡Si sospités que us ho reporto, m'estavellava!

-Però m'ho pots xerrar a cau d'orella.

-I què en traureu? ¡Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!

-Ca, home! Jo tot m'ho prenc amb aire.

-Bé, doncs: si us cou poseu's-hi fues... perquè jo no hi entrevinc
sinó per servir-vos. Mireu: diu que sou un poll reviscolat... un
bastiment amb més gallardets que veles... una senyora només que de
pell enfora... que, per pomades que us poseu, no ofegareu es tuf de
quitrà que us han deixat ses mans des vostro pare... que sembleu sa
Majestat de Caldes... i «-Ai! no tireu cap gra de sutge a sa
xemeneia, que es podria engargussar!»... i «-Ai! que n'és, de neta,
sa barra des galliner!»... i «-Alerta! no embruteu es drap de sa
cuina!»... i... vaja, que jo ara no n'atrapo més; però hi fa unes
lletanies!...

Vaig esclatar en una grossa riallada; però, en veritat (a tu ja t'ho
puc confessar), cada un d'aqueixos ultratges queia com un perdigó
roent a dins del meu cor. I, amb la coïssor que m'hi feren, vaig
concebre una rancúnia i uns pensaments de venjança!... ¿De què es
podia queixar de mi, en Pau? I ¿per què jo no era tan senyora com
les que en venien de llarga nissaga? ¿Per ventura no sabia portar
els meus drapets tan bé com elles? ¿I no era més ben criada que més
de quatre, i més instruïda que la major part, i amb més cap i més
geni que les més saberudes? Vaig passar una mala estona. Però no
vaig trigar a tirar-m'ho tot a l'esquena. Al cap i a la fi, qui era,
en Pau, per a judicar-me? I, per altra part, un home com ell, podia
parlar d'altra manera? Aquestes consideracions varen amorosir les
llagues de la meva vanitat ferida, i me les acabà gairebé de guarir
el propòsit cristià, que vaig fer, de tractar amb la mateixa bondat
de sempre el poca-solta que m'havia ocasionat aquell enuig.

Havíem entrat en una ensenadeta formada per dos promontoris de roca.
El vent ens havia deixat, però la ressaga era grossa i anava de
creixença. El cel estava més cobert que mai d'una nuvolada fosca i
espessa que s'esblenava esbulladament cap a la banda de llevant, on
el vel cendrós de la pluja esfumava el mar i esborrava l'horitzó.
Allí les aigües estaven clapejades de colors desiguals, presentant,
entremig de faixes d'una lluïssor crua i blanquinosa, altres faixes
ombrívoles i com eneriçades. Aquell lluny tenia l'aspecte d’un gran
drap pelut raspatllat a repèl a trossos a trossos. Més ençà
s'estenia una mena de riada d'un negre quitranós; i després, cap a
primer terme, la foscor de les ones blavejava i acabava per agafar
un verd blavís d'atzavara tot al voltant de la costa. En conjunt era
una taula admirable d'ombrívoles grisalles.

-N'hauria de pendre nota -vaig dir-me. No tenia pas ganes de
treballar: aquell temps carregós m'emperesia; però la idea de que
havia emprès el viatge per estudiar la marina, i de que, no obstant,
encara no me n'havia aprofitat, mogué en la meva consciència el
malestar d'una obligació incomplida. –Fora mandra!- vaig mormolar; i
vaig encaminar-me cap a la meva cambra a cercar el portaestudis.
Mes, pel camí, a l'embocar un passadís que s'obria entre dos munts
de rodells, me cridaren l'atenció algunes paraules que vaig sentir a
poques passes. Havia conegut la veu del pare i la de l'Avi Mauva, i
vaig voler saber lo que deien. M'interessava perquè parlaven amb
cert misteri. Així, doncs, romanguí amagada i em vaig tornar tota
orelles.

-Sí, sí: el temps té mal carés, l'avi- va dir el pare apagant amb
pena la seva veu enrogallada, que al baixar de to eixamplava les
seves fosques vibracions i sonava com una corda fluixa de
contrabaix. -Però en altres ocasions no m'hi encaparraria gaire: lo
que em fa la llesca ès això de tenir la noia a bordo. Amb homes
sols, se pot embestir tot; però... amb dones!... Aneu, que a lo
millor se'ls hi revolten les set branques de l'esteri... una basca,
un accident... Un hom perd la xaveta, vaja.

-Sí, sí- va respondre l'avi Mauva. -Prou que us entenc, prou: ja sé
lo que ès, estimar, Saura. Un hom se juga sa vida cent vegades sense
parar-hi ment, i, de contra, s'esborrona només de pensar que es pot
esqueixar un cap d'ungla d'aqueixes criatures tan caretes i
delicades.

-La sang mai se torna aigua- va fer el pare en aquell to de grollera
indiferència que solia afectar. -¡Benaventurat qui no s'embolica mai
amb femellam! Oh! ¡Si no fos aquest llamp de noia rai! Ella,
m'embarrassa, ella! Per això beneitejo... I ¿què us en sembla, a
vós, de la gropada?

-Li costa tant de parir que ès de creure que vingu molt prenyada-
contestà l'avi Mauva. -Es vent resta enllà, aturat per s'escombrada
de núvols que li barra es pas; però ell la rebentarà més tard o més
d'hora, i... aneu a sebre!... D'aigua en caurà a barralons. Ara, per
lo que toca as tràmpol, podria ser cosa de quatre ratxades o podria
portar ròssec. Això només ho sap Es de dalt.

-I si fondegéssim aquí?

-Estem a recés. Emprò... mireu, una de dues: o ve temporal o no en
ve. Si no en ve, aquí haureu perdut es temps vanament; i si en ve,
s'onatge es rebatrà com trenta dimonis per aquesta olla. Ja, amb sa
ressaga d'ara, fa de mal habitar-hi. Figureu-vos, doncs!... Ès facil
que ses àncores amollun, i llavors trebais per a sortir amb es vent
de reborsada; i, si voleu desembarcar amb es bot, us en gordaran sa
revoltura des rompents i ses seques que puntegen per davant de sa
cala. Mal que mal, Déu me do un bon tou d'aigua per córrer. En mar
me fan més por ets ossos que es suc. Podríem arribar a Tossa... o
bé, si voleu, desembarcar aquí sa pubilla, i que se'n vaju a Sant
Feliu.

-Tota sola?

-Caret!... portem sa gent tan justa per a sa maniobra!

-Potser que desembarquéssim tots i deixéssim el bastiment fondejat a
la bona de Déu.

-Esteu mort de por! ¡Abandonar sa Santa Rita!

-Oh, si no fos aquest llamp de noia!... ¡Quantes vegades l'hauria
comprat, jo, un temps així! Vent i mar en popa.

-Si es vent fos franc i llarg...

-Ell ratxejarà, l'avi; però deixeu que pugui ben desbotar: veureu si
en serà, de valent! ¿D'on ve, aquesta mar de fons? ¿Què pot ser,
sinó un cop de cua del golf de Lió? Pareu ment en aquella faixa
torrada que s'esten pel mig del mar. Allò ès un rem fort de la
correntada que entra. El vent que el mena no serà un bufarut, no.

-¿Per què em pregunten res, si sabeu més que el que va inventar ses
cartes marines? ¿Què fem, doncs?

-Què fem?... Aquesta, ès la negra! Si el vent entrés aviat... Tossa
no ès gaire lluny. ¡La noia, m'embolica, la noia!

Ambdós interlocutors seguiren parlant tan baix que no se'ls entenia.
Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opinió s'havien format de
mi! Que poc coneixien el tremp de la meva ànima! I ara! Ja els
explicaria jo...

Anava a sortir quan vaig sentir que el pare em cridava.

-Sóc aquí- vaig dir posant-me-li al davant. -Què voleu?

-Compareixes com les bruixes- barbotejà ell mirant-me de reüll amb
esguard recelós. Buidà la pipa picant amb ella sobre un fustatge, la
bufà pel broc i per la boca, i, tot escurant-la amb un ganivetet,
maldant per rompre l'engrut com si no el preocupés altra dèria,
balbucejà:

-Jo pensava... Com que el temps... -No us mortifiqueu a explicar-
m'ho: he sentit tota la vostra conversa- vaig declarar resoludament.

-Ens escoltaves!- exclamà entre consternat i reganyós. -Ja no
hauries de ser dona: ¡tafanera com totes! Però... millor: no estic
pas per misteris. A veure, doncs: quin ès el seu pit?

-Proa enfora i a fer camí!- vaig contestar. -¡No us manxarien poc ni
gaire, els mariners de Roses, si sabessin que vós i els vostres
blanencs heu desemparat la barca per por de no mullar les faldilles
d'una minyona! Si estigués espantada em deixaria desembarcar i me
n'aniria a casa tota sola, que no necessito pas caminadors; però ni
n'estic ni em vui separar de vosaltres. ¡Sí que la faríem bona, que
no poguéssim marxar sinó amb oratges i brisetes! Quan arribaríem a
port? M'he posat a les mans de Déu, i no me n'esquitllo. Si algú ès
covard, que no s'excusi amb mi. ¡Feu-vos compte que no en sóc, de
dona!

A tot això el pare anava maldant per escrostonar l'èngrut enterc de
la seva pipa. L'avi Mauva exclamà:

-Visca sa noa valenta! No temeu, Saura: tot anirà bé. Barca aturada
no guanya nòlits. I què! ¿No es moren també en terra, ses persones
estimades? ¿No ès millor, al mèncos, tenir-les as costat i que
afinun en es nostros braços? Si sa de casa m'hagués pogut seguir,
tal volta encara viuria com jo mateix; i... veieu?... en terra va
perdre fons i... avall!, i li va mancar es conhort de sa meua
besada.

-Bé, bé...- va rondinar el pare ficant-se la pipa a la butxaca. I,
redreçant-se de sobte, me mirà de fit a fit tot arruixat.

-Som al ball i vols ballar: sí? Procura posar els peus plans. Per
què hi venies a bordo! Ja t'ho vaig avisar.

I se'n va anar cridant:

-Arrissa la mitjana! Au! a la feina tothom!

-Ell ès mal carat i reganyós- reparà l'avi Mauva -però, sigu com
sigu, t'estima per sobre ses nines des seus uis. De part de fora ès
fel, i de dins ès mel. Gorda'l, pubilla; cuida'l, perquè es fa vell,
Té es pèl de cara negre, però ja es cabeis li borregen. Quan
l'hauràs perdut coneixeràs tot lo que val.

Jo vaig restar molt satisfeta, creient-me haver representat un paper
de lluïment, dels que m’entusiasmaven en les novel·les. En aquells
moments no em figurava pas la vera realitat de les coses. Al cap
d'una estona vaig veure que en Pau i en Vadô arboraven uns rems molt
llargs i els armaven a estribord, posant-se a vogar per fer virar la
nau, que estava encallada per manca de vent. Me'ls hi vaig acostar
amb ganes de tabola, i vaig tocar el botet a en Pau.

-Hola, Pau! hola! I això?... ¡Podeu ben tirar xanxes ,als
sardinalers! Sembla que, si ells deixaten l'aigua, a casa no ens en
safem pas, i lo que allí són culleres aquí es tornen llosses.

-Oidà, mestressa; però ells han de remenar es brou gairebé cada dia,
i nosatros només de lluny en lluny i poc.

-Déu nos en gord de gaire, Pau maco- va saltar en Vadô Set-trossos.-
Quan sa galliassa ha de peonar, un hom deixa d'esser persona per
convertir-se en un nirvi de ses seues cames. Apa! estira i arronça!
Sinó que et veig sa clenxa tan ben partida des clatell, te pendria
per una molla vincladissa més aviat que per un engrescamiones.

-¡Sa meua clenxa no et deu res ni s'ès pentinada per a goig teu!
¡Primer se m'endugu es dimoni!- replicà en Pau.- I, pes demés, si jo
menjo boga, tu no menges pas vaga.

-Pesen molt, aqueixos rems?- vaig preguntar. -Quants pams fan?

-Fan quatre vegades sa meua alçada i cinc vegades la d'en Cadernera:
compteu- respongué en Vadô. -Són rems de trenta quatre. Pesen com un
ase mort; però no els emprem mai sinó per a entrades o sortides de
port o per a guanyar s'afrau des vents. Ès joc de poca estona.

Així que la barca estigué de proa en fora, el pare i en Cadernera
varen armar un altre rem a la banda de babord. L'avi Mauva em féu
senyal de que me li atansés.

-Què voleu?

-Vina, bona miona: escolta. Es teu pare i en Cadernera no poden
vogar més que un rem. Si jo n'armés un altre, aniríem a parell per
banda i gonyaríem molt; però sa canya des timó no pot restar
desemparada. Hai pensat que tu podries encarregar-te'n: oi, que sí,
noa valenta? Mira: l'aguantes així, que no es mogu. Un cop haguem
remuntat sa punta, jo tornaré: no t'hi enlleiràs gaire.

Vaig agafar la canya de la manera indicada, i romanguí dreta al peu
de l'arbre de mitjana. Els rems batien l'aigua acompassadament. La
barca es movia amb una lentitud penosa. A cada moment me semblava
que el mar se tornés més negre i que el cel s'entristís. No sé si
passava realment així o si era efecte de la meva aprensió. Aquell
mar i aquell cel me feien pensar en dos enemics que s'esguarden
rancuniosos i les cares se'ls van enfosquint, enfosquint... Me va
venir cobriment de cor. ¿A on anàvem, pobres volvetes, a ficar-nos
entremig d'aquelles dues immensitats amenaçadores? Vaig compendre,
de cop i volta, la lleugeresa de les meves bravates de poc abans.
M'havia deixat portar d'una falòrnia, i em va semblar que tota la
meva existència era estada una mena de representació teatral, en la
qual havia pres per realitat lo que no era més que un treball del
meu magí. Vaig sentir una veu íntima que em deia: -No, això no ès
una farsa: desperta't, palpa... Ets tu, tu mateixa, que et jugues la
vida.- I el sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels
ossos. La meva terror va ser tan intensa com sobtada: no es diria
sinó que en la meva ànima s'havia obert un ull que s'abeurava de les
foscors de la mort. Vaig estar a punt de cridar el pare i fer-lo
tornar enrera; però encara l'orgull me'n deturà representant-me el
desconcepte que de l'avi Mauva mereixeria per la meva covarda acció.
Aquell home havia sigut testimoni del meu arruixament: me tindria
per beneita. -I bé! i què?- vaig pensar. -¿Aquesta consideració no
ès també una falòrnia?- No obstant, la falòrnia surava i em detenia.
Vaig pasar una angúnia que no es pot dir. Una suor freda em regalava
galtes avall. Vaig girar la vista cap a terra cercant distracció. No
hi havia ni una casa, ni un camp conreat: res que indiqués treball o
presència de l'home: només penyals i muntanyes emboscades, i la
platgeta solitària. També hi regnava la tristor. Els dos promontoris
estenien llur roquer nu per dins del mar. Ah! semblava que aquella
terra, bona mare, allargués sos braços descarnats per retenir-nos
desolada de la nostra partença! I nosaltres ne fugíem. Els rems
anaven batent l'aigua, i la barca sortia a poc a poc de l'ensenada i
es forejava ardidament.

Quan l'avi Mauva va tornar al timó, degué reparar que estava
descolorida, i em preguntà si em marejava.

-No: ès que tinc un doloret... res. Me'n vaig anar a popa, i vaig
deixar-me caure damunt del banc galliner amb el major abatiment.
L'aire no es movia. La calma era fonda i pesada. Vaig veure que el
vel blanquinós de la pluja es dilatava de llevant a migdia, per
l'horitzó, com una cortina que s'estén per una balconada. En tota la
mar no es descobria una vela. Estàvem sols. Vaig acriminar el pare
interiorment. Ah! Si jo hagués tingut mare, no m'hauria vist en
aquell perill. Ella no les hauria escoltades, les meves ardideses i
fantasies de criatura: m'hauria abrigada amb el seu amor i m'haguera
protegida contra mi mateixa. Les llàgrimes me saltaven dels ulls.
Què fer?... ¿Crido que em desembarquin?... Vaig plorar el meu
desemparament, la meva humiliació... I, tot plorant, plorant, vaig
assolir un raig d'esperança. Me vaig recordar de que s'havia parlat
d'entrar a Tossa. Tossa no era pas gaire lluny: amb el primer cop de
vent hi podíem arribar; i, una vegada fondejats en aquella badieta,
el perill personal desapareixia del tot, i fins, si era precís, el
poble ens ajudaria a salvar el carregament i la barca. Ès clar! ¡Ara
veges si el pare, que m'estimava tant, s'hauria volgut exposar!...
ca!... Que poca-solta! Una ona de consol i d'alegria se m'estufà
dintre el pit. Vaig sentir que un escalf de vida s'expandia pels
meus membres i em pujava a les galtes. No, no pasaria res; i... ¡qui
sap si ni temporal hi hauria! Per entesos que fossin els vells
mariners, n'erraven molts, de pronòstics; i després sortien amb
l'excusa de si el vent s'és canviat, de si el ruixat l'ha mort, de
si el grop, de si la correntada... ¡Mai volen haver-ne errada cap,
això pla, els grans sàtrapes! ¡Ah, quin esbronc els havia de clavar!
Se'm va escórrer una rialleta pels llavis. I, mig rient, amb els
ulls encara engotellats de llàgrimes, vaig mirar a l'entorn,
escutiant que algú no hagués presenciat la meva feblesa. M'hauria
sabut greu. ¡Tant que em tenien per valenta! ¡No mancaria sinó que
m'haguessin vist plorar! Vaig córrer a un amagatall per eixugar-me
la cara, i, allí, frega que fregaràs amb el mocador de butxaca, me
vaig ben resseguir tots els regaranys; i, un cop eixuta i
escarabitllada, vaig sortir zumzunejant a boca closa l'aire d'una
cançó.

En aquell moment va sonar la veu aspra del pare.

-Pareu ment, l'avi: aquí ve l'esborneiat!

I de seguida es desplegà una ratxa violenta, que assorollà la nau,
brogint esgarrifosament en els arbres i les antenes. Les ones
s'ajagueren com blat en herba que s'aterra a gavells sota un fort
ruixat. La barca arrencà mig tombada.

-I ara, l'avi- vaig exclamar. -¿Per què arrumbeu per enfora?

-Convé salvar ses puntes- me contestà.

La mar, de primer arrasada i atuïda, se revenia, crestejant i
enflocant-se, i apareixien en ella grosses depressions fugidores.
Per dues o tres vegades el vent mancà i tornà a bufar. Vaig veure
que la nuvolada de sol ixent se caragolava, esbadellant-se a grans
esquerdes, per on s'atalaiava un cel verdelós. Aleshores entrà la
llevantada amb totes les seves forces, acompanyada de boires
rossegadisses que es rebatien per la immensa planura d'aigua,
passant com a fumarades de colossals xemeneies. I l'horitzó tornà a
cloure les seves crétues i a ennegrir-se; i la pluja l'esvaí sota el
seu vel gris i ratllat.

-En popa, l'avi, en popa! Ja ens hem forejat prou. No perdem temps.
Provem la derrota de Tossa- va dir el pare.

-Provem- mormolà el vell timoner.

Arrumbàrem paral·lelament a la costa. ¡Quin ventarràs, Déu meu! A
cada moment la nau trobava en el seu cami alts i baixos més
accentuats. L'aigua s'encongia i es reinflava aqui, allà, per
onsevulla, sense norma ni concert; les eminències es convertien en
fondals, i els fondals en eminències, amb un bellugueig desordenat
que la vista no podia seguir. Per tot arreu la fluctuació, el
daltabaix de la massa liquida desnivellada. Les ones eren aparicions
d'un moment, aturonades, fonedisses, seguidament xuclades i
susbtituïdes. Sols cap a terra prenien certa individualitat i
consistència, marxant asserralades i compactes, formant tot a la
vora de la costa uns arrufats comparables a una farbalanada al
capdavall d'un vestit.

La maror anava creixent per graus, però de pressa, de pressa,
eixamplant ses panteixades a cada instant; i la Santa Rita, pujant,
baixant, reversejant, perdia ses forces, s'enlleïa a
l'enclotarar-se, i els xarbots l'assaltaven per la popa,
precipitant-se amb patacs secs sobre coberta, on bullien i
bombollejaven remorosament com la plorima dels tions verds sobre la
llar.

L'avi Mauva va cridar al pare:

-Saura, Saura! Portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de
mal governar: ¡ens cossa i ens venç, sa condemnada! ¡Drap, drap, mal
que s'estripu! No hi podem anar, amb s'abre mestre despuiat. Jo hi
endegaria una pollacra, a sa bouera.

-No, millor serà un treu- replicà el pare. -Vaig, vaig, avi: preneu
paciéncia. Això ès una ventarrada maaleïda que no dóna temps de res,
però al mencos serà ferma. L'hem de seguir de llarg, ja ho veig: no
hi ha remei. ¡Aguanta. i fora, l'avi!... Ohè! ohè!... Pau!...
Vadô!... ¡Ànsia, a la maniobra!... Ohè! ohè!...

Se n'anà corrent, i durant molta estona el vaig sentir, a intervals,
maleir i reganyar. El treu no devia ser de tan bon armar com ell
desitjava.

Però tu ara no saps de què et parlo, i serà precís que t'ho
expliqui. El treu consisteix en una lona que, amarrada a l'arbre
mestre, s'estén, a tall d'ala de teulat, en davallada cap a proa, on
se lliga per dos caps a borda i borda.

Mentre el desplegaven, el vent li pegà una sacsejada tan forta que
es petà una de les amarres, i el drap, ample i feixuc, restà lliure
d'un cap, aletejant com una au enorme que, ferida i ventreaterrada,
se defensa dels llebrers. Amb una de ses ventallades haguera pogut
matar un home. Tots fugiren del seu dessota. No sé pas de quin
enginy se valgueren per a subjectar-lo, perquè, amb tot i presenciar
l'operació, no me'n vaig fer càrrec. Crec que l'anaren eixalant
cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats; però no
n'estic pas segura. No m'ha restat d'aquella escena més que un
record mal conjuminat i confós com el que sol deixar una visió de
desvari. Me represento uns homes que floten entremig de ruixims,
anguilejant entre cordatges com les erugues en una teranyina quan el
torb esbulla la capçada del pi en el qual filaren llur niu en hores
de bonança: bracegen, treballen... Però de llur maniobra no trobo en
la meva pensa sinó impressions deslligades. Ni pot ser d'altra
manera: amb el moviment esbojarrador de la barca, i amb l'aire espès
i grosser que em maurava violentament, empenyent-me, rebregant-me,
tirant-me a la la cara el mocador i obligant-me sovint a tancar els
ulls, no era pas possible seguir cap observació. Pobres mariners! No
sé com podien arribar a treballar; però lo cert és que ells es
sortiren amb la seva i que el treu fou fermat, comunicant més
vigorós impuls a la nostra marxa.

Volàvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se'ls enduia
polvoritzats, convertits en bromes ombrívoles que s'acorruaven com
mals esperits en fantàstica desfilada. Passaven a escamots amb un
silenci sinistre, mes a voltes la imaginació els atribuïa la
udoladissa que sonava, i llavors no semblava sinó que aquells fills
del mal temps xisclaven amb feréstega alegria, tot corrent cap allà
on el mar i el cel barrejaven llurs tempestes. I nosaltres hi
corríem també, mig de tomballons per les aigües negrenques i
revoltes.

En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i
creixent omplia l'aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig
veure no sé com explicar-ho. M'hauré de valer de lo petit per donar
idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l'oli roent, al
tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb
baladrera remor, així el mar fugia del seu llit, i es llançava,
bramulant, a les penyes.

De seguida vaig compendre que era impossible abordar terra. Allí el
perill era més gros que enlloc. A la boca de la badia, les ones
s'agegantaven a l'engolar-se, cabdellant l'aigua com grans torns, i
emportant-se-la de tal manera que llurs faldes se perdien en
veritables abismes. Al davant de Tossa hi ha un niell en el qual
s'estavellaven en bona part; i, a l'esqueixar-se en ses aspreses,
s'alçaven formant una garba de brins de cristall que s'allargaven en
arc i queien a feixucs borrallons a la banda oposada. Per a un
esperit tranquil, certament aquell espectacle hauria sigut
esplèndid; però ja pots comptar que jo no estava per engojaments: no
desitjava sinó allunyar-me d'aquells paratges, que solament amb
llurs sorolls ja m'estemordien.

L'atmosfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alçària, no
permetia veure l'escarpat paisatge sinó com a través d'un vidre
cobert de rosada. En aquell ambient tèrbol, Vila-Vella destacava en
ombra, sobre el cel, ses cases i muralles vetustes, engrandides per
la refracció, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de
mar que envestia la cinglera on estan encimbellades; i una campana,
vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara
i plantívola entremig del tro inacabable de la ressaga.

A l'apartar-nos d'aquells llocs me va semblar que la tempesta
amainava: no que fos realment així; però es trobava mar enfora una
tranquil·litat relativa, i el cor s'esperançava instintivament. Ja
m'havia fet compte de que no hi havia més remei que seguir la marxa
sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada.

Començava a ploure d'una manera estranya. De tant en tant queia una
xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un
arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca.

El pare va venir cap a mi.

-Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't
a la cambra.

Vaig fer que no amb el cap.

-Que no?... Bé! Això sí que ès bonic!

-No: vull veure lo que passa: no em vull encauar- vaig dir amb
angoixa. -¡Ah, si sabéssiu lo que patiria! ¡No vos ho poseu al cap,
home de Déu!... Tingueu pietat de mi!

-Fora, fora... Estaries millor. Però... tu mateixa. Per ara no t'ho
mano. Ja et porto un vestit d'aigua. Té: posa-te'l, marinera, i
cala't bé la caputxa.

Se tragué de sota l'aixella un capot que tenia un pes de plom,
enquitranat per defora, i per dedins d'un teixit més raspós que una
rusca. A l'agafar-lo se m'esquitllà de la mà, cuidant pelar-me els
dits. El pare l'arreplegà abans que la ventada se l'emportés, i ell
mateix me'l va posar després d'haver-me tret la capeta de llana, que
estava ja com un xop.

-Voleu fer com els homes i no sou més que un embà de canyes-
rondinà. -Vaja, té: ja estàs gomboldada. Ara, al mencos, vés-te'n a
sota el treu.

I veient que jo no gosava separar-me del caçaescota, al qual m'era
arrapada temerosa de caure, enrotllà el seu braç a la meva cintura i
m'anà conduint amb pas estudiat i segur.

-El treu ès una canal de vent, però sempre et guardarà un xic de la
pluja- va dirme- Mira, asseu-te ací.

En el punt que m'indicava, al peu d'un munt de cordes, veles i altre
patifell en vaga, hi havia un pallet d'espart. Vaig ajocar-m'hi amb
les cames encreuades. El piloc de farda em resgardava del vent i em
servia de respatller.

Vaig reparar que el pare estava més pàl·lid que d'ordinari, que el
cap li tremolava sobre el coll, i que sa bocassa closa i els plecs
de ses galtes tenien aquella contracció que solen afectar quan s'ha
paladejat alguna beguda amargant. Els seus ulls fugien de trobar-se
amb els meus. Va llucar-me d'escallimpantes i se n'anà.

De seguida va comparèixer l'avi Mauva.

-Hola, noa valenta!- exclamà esforçant la veu perquè no l'ofegués el
brogit de la maror, i usant, sens dubte per encoratjar-me, un to més
gai que el que tenia per costum. -Es mestre s'ès encarregat de sa
canya, i un hom aprofitarà sa  vaga per a trencar una becaina. Si no
et sap greu, m'endegaré es llit aquí, as teu davant. Avui rai,
encara que ronxu no em sentiràs pas. Com ballem, noa! Es allò de sa
dansa de Lloret: toquen a córrer, toquen a córrer... saps?... No
estàs pas espantada: oi?

-Jo... tant com espantada... però...

-Però què?

-No estic pas ben tranquila. ¿Sabeu lo que penso? Que això pot anar
molt llarg: tant, que no sé com s'acabarà. Perquè... veureu...
nosaltres caminem amb el vent; i, com que el vent porta el temporal
l'anirem seguint, seguint...

-Ui, ui, pubilla! quins comptes treus! A sa teua manera, fins a sa
fi des món no acabaríem sa mala andança. No tingus por, careta: es
vent corre trenta vegades més de pressa que nosatros i no pot trigar
a deixar-nos endarrera. Ell calmarà, pubilla; ell calmarà.

-¿Vos hi heu trobat altres vegades amb un temps així?

-Unes contes... Això no ès res. Sa barca ès forta, i, mentres que no
topu en sec, ella reeixirà de tot, per sots i tosses que hi hajun en
es nostre camí. I, mira, potser demà ja tindrem es temps canviat: no
t’hi encaparrus. Sa turbonada ve des golf de Lió i agafa un rem. Tal
volta part d'allà de Barcelona s'afrau sigu més serena.

Mentre parlava, havia agafat d’entremig de la farda un sarrió buit,
l'havia estès a la vora dels meus peus i s'havia ajagut.

-Ara provaré d'enganxar es son- va dir tot acotxant-se amb el
tapaboques. -Quan passem per Blanes desperta’m: ¿sents, bona miona?
Vui veure sa vila. Me gorda tants records! Ès una fal·lera que un
hom té. Encara que dormu, tinc s'esperit som: toca’m amb sa punta
des peuet, i de seguida estaré en doina.

Va callar i no sé si s'adormí; però en l’abandó de sos membres, en
la quietud de ses parpelles aclucades i en la dolcesa de son respir
hi havia un descans tan placèvol, una tranquil·litat tan vera... Déu
meu! qui pogués tenir una calma com aquella, en mig de les
tempestes! Allò arribava a fer malícia.

Com roncava la mar! I ¡quin cruixir la barca! quin balandreig, quin
desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura
augmentava. A cada davallada semblava que ens anàvem a enfonsar per
sempre més. Baixàvem, baixàvem... Per entre el treu i les bordes no
es veia més que el negre-verd de l'ona jaspiat de vetes blanques. I
avall! El ventrell s'encongia amb una sensació de buidor, com sol
succeir quan en un somni pesat ens figurem caure daltabaix d'una
timba. Tal volta un cop de mar descarregava sobre coberta, i la
barca s'aclofava amb l'excés de pes i es decantava perillosament
sota la riada, que s'agombolava a la banda, tot vora vora de l'una o
de l'altra de les orles; i se sentia el borbolleig dels escorredors,
el colpejar dels bosells en els arbres, l'escatainet d'alguna
xarnera que s'obria o plegava, la cantadissa grinyolenca de les
cadenes del batiol remogudes per l'onatge: un chor indescriptible de
sorolls gemegosos. Per fi passava una estremitud de revifament de
llarg a llarg de la nau, i la nau s'alçava com un pit al qual torna
el respir perdut, i... amunt, amunt... El ventarràs ens arreplegava,
arborant-nos amb nova força: se diria que l'ascensió anés a
convertir-se en un vol; i reeixíem arruixats, lleugers, botant per
damunt de les encrestades aigües. Aleshores veia la grisor del cel
ratllada per la pluja, i llambregava algun detall mig confós de la
costa.

Amb les balançades, alguns pilots de rodells s'eren deslligats i es
desencastellaven, caient a peces, que rodolaven per la coberta. Ja
feia estona que en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal i en Cadernera,
regalimant per tots els plecs de la roba d'aigua amb què anaven
vestits, se movien en mig d'aquell desordre, maldant per recompondre
les estibes; però no en podien sortir, perquè, quan les fermaven
d'un cap, se'ls afluixaven d'un altre, i, quan acabaven d'assegurar
la d'ací, ja la d'allí s'assorollava i la de més enllà es començava
d'esgavellar.

El pare va cridar, des de la canya: -Fora! Via rodells a mar!
Coberta neta!- I, reparant que no el creien a l'acte, repetí el
manament.

-Malaguanyat bé de Déu!- vaig sentir que exclamava en Pau.

-No llencem res nostre- respongué filosòficament en Vadô posant-se a
la tasca.

Els altres dos el secundaren, i en poca estona restà la coberta
desembarassada.

Vaig aixecar-me per seguir amb la vista aquells feixos de cèrcols de
castanyer que suraven en les revoltes aigües. ¿A on anirien a parar?
Segurament serien escopits a la costa, i tal vegada servirien a un
terrassanet per a reforçar son pobre botam esventat. Era una almoina
ben involuntària per la nostra part; però la volguí acompanyar amb
un sentiment de caritat, besant de cor la mà que ens prenia aquelles
coses i desitjant que fossin de bon profit a qui les rebés.

Érem davant per davant de Lloret, la gentilíssima vila que ha pres
son nom del llor que enflaira ses hortes i jardins. Tota molla,
blanquejava amb sordes lluïssors d'argent, i son vidrim perlejava.
Com una joia en un estoig obert, presentalla de nuviatge que la
terra sembla oferir al mar, descansa en una fresca i arramada vall
que les penyes de la costa deixen obirar, entrebadant llur cortina
feréstega. Lo mal és que de tant en tant el nuvi es desvetlla i,
revolcant-se en son llit immens, allarga la barroera grapa per
cerciorar-se de que el joiell no s'aparta de son capçal; i aquesta
és la pena dels lloretencs, que a voltes han vist amenaçada alguna
de llurs cases. Que Déu els do bonança i els multipliqui les hores
de primavera, que són les que més escauen a llur bell sojorn.

Tota la platja estava coberta de rompents, que pel cantó de garbí
s'estenien fins al carrer. Les barques negrejaven agombolades a la
reconada de llevant, en la part més alta, al peu mateix de les
parets. La pluja es menjava quasi tota la vila i el paisatge. De la
costa no es descobrien sinó els roquers de més a prop, unes masses
informes, desperfilades. Però hi hagué un moment en què l'espessor
del ruixat s'aclarí una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en
la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en
l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol
esmortuïda: allà el ros promontori de Fanals, amb son quarter de
torre prim i dentellut; més enllà, com una blanca magnòlia al cim
d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa
muntanyola revestida d'aulets i pinedes... Era una nota ben
simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera
de les colors d'un arc de Sant Martí que s'apaga, va esblaimar-se
ràpidament en el cel, i la trista grisor s'atapeí per tot arreu.

Jo coneixia aquells paratges per haver-los recorreguts en la meva
infantesa quan passava temporadetes a Blanes, a ca les meves ties.
Ne conservava un record amarat de sol i de bones flaires. En quines
circumstàncies els tornava a veure! Un món d'imatges llarg temps
oblidades, impressions d'un passat ple de vida i esperança, se
revifà de sobte en la meva pensa. Les cares eixerides de mes
companyones blanenques; els rostolls on cercàvem cosconilles i
màstecs; la fontanella del torrent, tan fresca i cantadora; el
caminal del bosc, on el rossinyol, com únic amo, ens dava la
benvinguda amb una refilada; la capella dintre la qual tiràvem
ramells de mata i romaní, per calcular, pels trets errats, els anys
que trigaríem a casar-nos; la platjeta enflorada de lliris blancs;
les tardes llargues i placèvoles; els vespres daurats... tot me
venia al pensament. Records de pau i ventura, ¡com contrastaven amb
la meva present situació! ¡Com gemegava la meva ànima! ¡Ja en seria,
de llest, qui em donés entenent d'embarcar-me mai més de la vida!

Hauria volgut reveure el temple de Santa Cristina, pendre'n
comiat... En va el cercaren els meus ulls a través de la pluja
cendrosa que entelava l'espai.

La massa obaga d'una ona s'aixecà per damunt del meu mirador, i una
forta balançada em féu caure de boca terrosa sobre el munt de farda
en el qual m'estintolava. Vaig restar immòbil, esternellada, amb els
ulls clucs, sense gosar obrir-los per por de presenciar una
catàstrofe. En canvi escoltava amb tota la potència de la meva
audició. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, el ronc
de l'aigua brava que corria per damunt de la barca, i... un crit de
dolor... un crit bramulós... Qui l'hauria llançat? Les palpitacions
del meu cor m'assorollaren de tal manera, que s'enterboliren i
apagaren en les meves orelles les sensacions de l'exterior. I, sorda
i anguniosa, tota jo vaig tornar-me palp. A través del piloc de
cordes molles al qual s'emmotllava el meu cos amb estreta abraçada,
la meva sensibilitat s'estenia a tot el bastiment, i jo el sentia
fluctuar i somoure's com si fos un membre viu del meu cos. Ara
s'enclota, ara s'encalla, ara es redreça... pega espolsada, borneja,
s'emmandreix, s'aixeca, puja, bota... Me vaig girar i vaig obrir els
ulls.

L'avi Mauva estava dret al davant meu.

-Què ha succeït?- vaig preguntar-li.

-No ho sé- va respondre. -Es barracot d'en Pau se n'ès anat en
orris; però...

-Algú ha d'haver pres mal: jo he sentit... I el pare? on ès, el
pare?

-No, pes teu pare no t'apurus: no ès ell qui ha carinat.

-Voleu dir?

-El veig a sa canya que governa, i... vaja... està sencer com una
poma sense corc.

Aquesta resposta m'alleujà del pes que m'oprimia el pit. Vaig fer un
gran respir, i la gargamella se m’omplí de sanglots, que esclataren
a borbolls.

-I ara!- exclamà el vell. -Què tens? ¡T'hai donat una bona notícia i
te'm trastornes!...

Jo plora que ploraràs.

-Vui el pare! vui que el pare vingui!

-Però, santa cristiana!, si t'asseguro que...

-Jo el vui! el vui aquí, aquí!... El vui tocar! Vui el pare! vull el
meu pare!...

El bon mariner no sabia què fer-se. Ajupí el cap, se gratà el
clatell, brandà de dalt a baix l'estesa manassa amb un aire que
volia ser un recomanament de calma, i obrí la boca com per dir-me
algun mot aconhortador; però, veient que el meu desfici creixia i
que els meus crits eren encara més forts, renuncià de cop i volta a
persuadir-me.

-Anem, calla, calla: ja vaig a cercar-lo- mormolà posant-se en
marxa.

Al cap de poc va comparèixer el pare, i em vaig abraçar a ses cames
i li vaig besar els genolls. Estava com boja. Li vaig dir que no
permetria que se separés de mi; que jo no tenia més emparança que la
seva; que mai s'afiguraria l'ànsia que jo passava per ell; que allò
no era viure; que, ja que ens havíem de perdre, no em negués almenys
el consol del seu amor i de la seva abraçada; que si ell m'hagués
estimat no m'hauria abandonada com m'abandonava; que era un pare
sense entranyes; que... ¡Què sé jo, lo que li vaig dir, en mig d'un
davassall de gemecs i de llàgrimes! Coses que jo mateixa coneixia
que eren injustes; però la rauxa me les gitava a la boca i... vés,
atura-les!

Ell, a cada una de les meves paraules, me passava sa mà pel cap,
amanyagant-me'l, i mormolava, amb sa veu fosca: -¡Vatua, vatua,
vatua!... -I jo, tornem-hi cop i recop: vinga estrènyer ses cames
contra el meu pit, i plora que plora, i debatega que debategaràs
desficiosament, picant de front sobre els seus genolls. -Anem, prou;
anem,no... -anava dient ell amoixant-me; i de tant en tant
taconejava impacient. Per últim, quan reparà que m'aquietava una
mica, s'inclinà sobre meu i rondinà asprament a la meva orella: -On
som, Marianna? ¿Que ha de durar molt, això?- I, trencant-se-li la
veu, afegí baix, molt baix: -¿A qui vols que estimi, jo, sinó a tu,
que ets el meu déu?

M'aixecà suaument, me tombà sobre el pallet d'espart, i es plantà
dret al meu davant, amb els bmços plegats i les cames eixancarrades.

-Vaja, s'ha acabat!- exclamà. -¡Si fem el plaga, això se'n va al
botavant! Ja em sembla que sento la ressaga. No m'estranyaria que
l'avi Mauva s'hagués deixat caure a la deriva. Ell no hi veu massa,
ni ès fi d'orella; i, amb aquest temps tan assarreït... llamp,
llamp!... i tan a la vora com passem de la costa!... Marianna, ja ho
veus: no m'hi puc estar, amb tu. Tingues enteniment; no siguis
rampelluda... aplaca els teus nirvis: fes llei de la necessitat.
Plorant i espeternegant no s'adoba el temps. La llevantada ès
forta... Oh! i encara pot ser que es desplegui més, perquè ara el
ruixat l'aixafa una mica; però... eu! res de negar-nos, ni morir,