The Project Gutenberg EBook of Ànimes atuïdes, by Josep Roig i Raventós

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Ànimes atuïdes

Author: Josep Roig i Raventós

Release Date: December 28, 2005 [EBook #17410]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ÀNIMES ATUÏDES ***




Produced by Ricard Samarra




ÀNIMES ATUÏDES.

Josep Roig i Raventós (1883-1966)




Als meus fills:

Núria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.

Josep, dels ulls blaus i dolços, que quan miren amanyaguen.

Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hi
ha abocat la seva ànima.

Maig de 1921.




INDEX.

L'ESPARVER.
DESVETLLAMENT.
LA DAMNADA.
ELS FRARES.
JOANÍN.
FLAMA QUE VETLLA.
L'ESCOLANET.
L'ÀNIMA PUNIDA.




L'ESPARVER.

_Beneïda sia la penitència!_

A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de
porpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia
tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se
sentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatídica, lenta i
muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una
sentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.

Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en
el cor un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de les
muntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel i
obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.

L'Andreu donà el darrer cop d'aixada, escampà una mirada pel cel,
plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-se
amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc
i posat atuït; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un
munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i
això li feia néixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la
seva ànima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespre
d'hivern va entrar en el fons de la seva ànima sovint solcada per
la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avançava
damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelagues
florides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s'havien
aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avançava,
omplint el ulls de tenebres, l'esperit de paüra, la carn lassa de
fredors i les oïdes d'un silenci llarg i pregon que aclaria el
pensament i feia bategar el cor amb més força. L'Andreu no podia
fer-hi més; son cervell fruitava idees llòbregues, trenava
recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels
zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors
s'aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart de
coses que passaven per la seva frontalera com una visió infinita de
dolor. L'Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment de
cor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, per
aquell fred tan paorós que sent l'ànima quan no està arrecerada pel
consol calinós que dóna la bonesa confortant. L'Andreu es veia
perdut, com un arbre defallit per l'abraçada fatídica d'una eura
xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se
de l'abraçada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com
una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant-
li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la faç, com les
fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un
respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com
si volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida que
deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es
veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per
tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien
alliberar-lo  d'aquell rosec pregon i constant que havia creat una
estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell
capvespre, més que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia
d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si
una confessió involuntària li mogués els llavis commosos i movia la
testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa
als ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada.
L'Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. No
hi havia cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia
estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsada
del cel, i ell tenia una gota damunt sa mà que no gosava moure ni
esguardar-la, i va pensar esfereït : -Ploro!... Quina nyèrria
tinc!... i tot per gallòfol!... jo no só jo!... avui criaturejo!...
ploro ¡tant garnagàs!... si em veiés la Tecla... i el sometent... i
fins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temerós que en
arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's
prop d'una soca d'alzina voltada d'un flotó de bolets que creixien
en la humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la
seva història.

L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat
de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i
desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una
avarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus
atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules
plenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreu
era un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava;
al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un treballador
desficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballada
i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa i
plena d'encant i joventut.

La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i
una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que
miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va
passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat
esplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia
volgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poble
llunyà, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.

I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que
l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons
respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven.
¡Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics els
cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les
terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en
tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una
discussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguit
esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damunt
una mà febrosa.

-Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada i
primer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament.

-Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i
engelosida -tot va tan bé! en bona fe... aniràs a vendre, perquè jo
ho mano!

-Dôs no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi.

-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el
parracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida de
senyors!

-Calleu! no la gico anar i prou!

-¡Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!

La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés a
espargir aquella tempesta.

-Què criden? Què criden? ¡mireu el noi quina baballa! Sembla un
tirarany de la cort. ¿Fa, mare, que això són les dents? Repara,
Andreu; aquest sí que no té la baba tancada; ¡tant dolent que és!
Ves, el noi de can Ton va morir-ne, ¿oi mare?- I la Tecla agafava
el nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les mirades
anaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feia
anar les mans com si volgués esquivar un ardat de mosques, i movia
els peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I el
front arrugat del gendre, generós de cor, esdevenia ple de
serenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella prenien la
quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava de
viu en viu.

-Home, no en facis cabal; ¿no veus que és vella? no vols que vagi a
mercat, no hi aniré... pero no ho diguis!...

-Sí, però ella m'ha dit...

-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por que
farem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu,
tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que són les dues. Afanya't
a llaurar la peça de baix. Jo vindré a cercar-te al vespre amb el
noi. Si fas bona feina el noi et farà una estimació; au,
afanya't!... que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!

L'Andreu marxava cantant.

-Vós, mare, ¿ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir el
macat de la mossa? -Jo li som dit que hi aniríeu tot seguit.
Sentiu? ¡La gallina ja ha post!- I la vella tot seguit marxava com
una fura cap al galliner, i amb el desfici d'arreplegar un ou més
que amagava en les golfes, no deia ni un mot de la renyina.

Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa.
Havia allunyat una tempesta amenaçadora, i per sa imaginació
passava tot una volior de pensaments i recordances. La seva vida
fóra ben sortosa si no fos per aquell allunyament constant de les
ànimes del seu marit i la seva mare. Ja de fadrina havia vençut
totes les temors que li infonia la seva mare. Un cop casada,
l'Andreu havia sortit un marit treballador, amorós de la llar i
manyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu geni i amb una
postura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's vençuda dels
mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimació que la
Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempre
anant d'un cantó a l'altre tot esperant desficiosa que li
demanéssin què deia i què li passava. I com que no li deien res es
corsecava de ràbia.

-No-res; ¡que tot en aquest món no es pot tenir!... Si no fos per
aquells rampells, la nostra casa fóra el cel... ¡ja tenia raó
aquell predicador que va venir per la festa! ¡La vida és un camí de
dolor,  cal que tots el passem i que no vulguem allunyar-lo, la
dolor és l'escala del cel! ¡Jesús i paciència!- es deia la Tecla bo
i donant el pit asseguda prop del pou de l'era. De sobte el seu
fill va deixar el pit i va descloure sos llavis per exhalar un
somriure. El cor de la Tecla va sentir una emoció dolça i l'alegria
va omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent. Quina
festassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales de
tant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa.
Anirien a ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li havia
promès, i fins van pensar fer un regal a l'àvia, que en saber la
festa projectada va fer grans reflexions. -¡Teniu la mà
foradada!... ¡així pla, aviat serem a can misèria! Al meu temps no
es feien aquestes ximpleries.- L'Andreu s'ofenia i la Tecla
s'entristia.

Vingué una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada
es perdia. Una pedregada va espolsar els raïms. Feia dolor
esguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens
de vida, com una munió de gotes de sang encara bullents i amb els
pàmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats
que romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia
defallit. Si hagués vist un pagès que anava a captar l'haguera
seguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tan
paorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat a
morir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre i
va dur-lo als camps com si portés un noi rebec a casa el mestre.
L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-lo
riure. -Au! què és això! sembles una gallina mullada! ¿Que et creus
que tindràs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar un
nodrís i un mec. Va venir aquest bordegàs que sembla un pom de
flors!... Aquest any ens toca el rebre. ¡Jesús i paciència! Bona
casa, bona feina, i hala! val més això que no pas una malaltia!-
L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -¡Riu, home, riu;
ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el
plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Déu plau,
tot serà regadiu i així és la vida. Jesús i paciència!

L'Andreu tornà al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. La
vella va tornar-se més arrupida, més seca i arrugada i més
rondinaire. Amb el desfici de copsar un ou més, no dormia; i amb la
dèria de les lloques no restava ni un respir tranquila. Anava a
vila, venia els ous i amagava els diners sota terra. Els conills
d'orelles llargues i morro bellugadís eren sotjats per la vella a
tothora. Un dia en què va morir-se'n un va plorar com si s'hagués
mort una persona volguda. Un dels dies tornà del poble tota
transportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! ¡no cal que us
encaparreu! Ja som salvats! ¡mira, ha arribat la jove de can Bou,
grassa, maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! ¡I
diu que sap una casa que volen una dida d'aquest poble! ¡Tecla, som
salvats... Es tanca una porta i se n'obre una altra! Ja som
salvats!

La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i paüra, va ullejar
el seu fill que dormia en el bressol prop de la cucola; féu sospir
i restà embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava una
boca desclosa per la fam. I el dubte va caure en sa pensa com una
llavor ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humida
per l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sentí que la llavor
niaria sota sa frontalera, i això l'esglaiava paorosament.

-¡Ara que el noi ja té més de mig any ja és agambat! amb sopes i
llet pujarà gras i fornit!... Si no vas a ciutat a fer de dida quin
hivern ens espera... tota tremolo de misèria!- La Bel anava parlant
baixet, baixet, mirant de fit la Tecla per sotjar com es prenia els
seus consells. La seva filla restava amb els ulls clavats a la
pastera i el pensament perdut entre el dubte que havia caigut dins
la seva ànima desolada. -¡La jove de can Bou ha dut cent duros...
filla meva! ¡amb cent duros som salvats!

-Prou!- va fer sobtadament la Tecla. L'àvia va fugir esporuguida.
Després de passar una bella estona silenciosa va tomar a la
mateixa. -¡No t'ho prenguis malament, que una mare mai aconsella
amb mal fi!  ¡tu t'ho penses, ho parles amb aquell!... i mira,...
calla, que ara ve!

L'Andreu va arribar defallit dels camps perduts. Va asseure's a
l'escon i mirava el foc tot consirós. Tenia els ulls papalluts i la
cara macilenta. La vella va atansar-hi i amorosament va tustar-li
el muscle. -¡Deus estar capolat, oi, amb tanta feina! ja et
planyo!- L'Andreu va mirar-la astorat, de cap a peus. -¿Saps què
deia a la noia? ¡que si fa com la jove de can Bou, l'any vinent
tindries cent duros i tots salvats!

L'Andreu va fer un moviment com si li piqués una vespa, obrí els
ulls, obrí la boca, va donar una llambregada a la seva dona que
tenia el ulls baixos i plorosos i se sentí defallit. Els ulls de la
Tecla no es movien, no l'emparaven i es veia perdut. Es féu un
silenci aclaparant. Sols se sentia la remor del bressol que la
Tecla movia amb el peu. Després el bressol va aturar-se a poc a poc
i sentí el respir del ca que dormia dins d'un cofí. La veu de la
vella prenia una dolcesa sinistra. S'atansava a les oïdes fent una
remor suau, com el mosquit que s'acosta cantant per donar la
fiblada. -Tu t'ho penses... ho parles i tria entre la misèria i la
fam o la salvació de tots.

L'Andreu que tornava ablanit pels planys de les pagesies no tenia
coratge per a res i es veia isolat sense la mirada salvadora de la
Tecla, que el volia sentir sense fer-li cap mena d'indicació.

I el silenci es féu cruel; tots sentien els batecs de llurs cors.
El gos es gratava la cuixa amb les dents. El nen dormia amb la
boqueta oberta i el respir d'àngel.

-¡Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pesseta
sempre és una pesseta!-

-I el fill? ¿un fill no és més que una pesseta?- Va exclamar la
Tecla corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla va
redreçar-se tot d'una, s'alçà de l'escó, donà un cop de puny a la
taula i digué:

-Prou, sogra; no en parlem més! La Tecla no es mou de casa.

-¡Per això som joves per no acovardir-nos! oi, Andreu?

-I ben net, Tecla!

-Voleu fam? doncs fam passareu!

-Prou n'hi ha, sogra. ¿Sembla que parlant vos engreixeu? ¡quina
trencaametlles n'hi ha de vós!

-Tu vés dient; veuràs el dia que l'enclaperi. Ja passarem comptes.
Tu ara poiós, poiós, faràs la teva. Jo et deixaré enfurrunyat i
després la fam i la misèria se't menjarà de viu en viu. ¡Jo sé tot,
tot el que ha passat a can Bou i havien de passar un any menjant
trumfes i pa de favons! I sort de la jove que anà a criar a casa
d'uns senyors i li han donat roba, diners una...

-Calleu! I quina dona tant cofinera!- estem bé a casa amb aquestes
batolles!

-Andreu- va cridar la Tecla com un esfinx que es desvetllés d'un
sommi -¡Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haurà
trepitjat!

I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignació. -Quin
farrigo-farrago! ¡això és un infern, quina nyèrria! Aquesta vella
és una bruixa! ¡mai no he vist una dona més escornifladora!

Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alçar la mà tremolosa i,
mirant enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagaràs...! ¡crieu
fills, crieu porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia com
si la petjada de la vella li fes mal.

La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trencà en un plor
enternidor. El gos es va deixondir, s'hi acostà movent la cua i va
llepar-li la mà.

D'aquell dia ençà la Bel no parà la brega sorda amb una constància
atuïdora: ara amb mots plens d'amor, després, amb renys despòtics,
més tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estava
arraulida, i l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anava
acorant, acorant sentint que les paraules de la vella que obrava
de ganyó i els anava guanyant de mica en mica. Si sentia per atzar
que la Tecla bo i rentant al rec cantava, s'hi encaminava
ranquejant i després de sotjar per veure si no hi havia l'Andreu
per aquells voltants començava la sevà vèrbola fatídica.

-Canta, noia, canta! ¡pots ben cantar la cançó de la fam! ¡Que
canti la jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua està bé, però
tu!

Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriure
li amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Bel
restava davant i com qui fa una exclamació en la solitud deia:

-¡Ai senyor, quin filló tant xamós... pobric!... ¡i de pensar que
haurà de patir sempre més misèria!... ¡Pagès endarrerit, cap anyada
li és bona!

La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar les
rancúnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble.
Allà, en la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan més
aspres. Hom no les pot diluir amb les converses del carrer, les
rialles de la plaça i les plasenteries del veïnat. Si visquessin al
poble, ella, tindria més coratge per anar lluitant entre l'avarícia
de la seva mare i la feblesa del seu marit que, no sentint la seva
ànima esperonada el veia conquerit per la Bel amb la seva
ganyoneria de corcó incansable. Ara fent anar la seva mare amb les
velles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els seus
germans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Però
a la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota el
jou d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Tecla
se sentia un neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que una
nit, després de fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins al
fons del cor, la Tecla va dir tota traspostada. -No puc més! Demà
marxo! ¡Andreu, tu m'acompanyaràs a ciutat!

L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla el
deixava.

La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothom
va agafar l'infant i fent-li postures li deia:

-Mira l'hereu de la casa salvada! ¡Anirem a mercat a comprar dos
xurmés!... ¡i tindrem carreta!... i criarem nodrís!...

Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La claror
del matí avançava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Les
resplendors del sol naixien a l'horitzó mentre la boscúria entonava
l'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'una
lira gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aire
s'anà llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. El
dia fóra serè, el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet.
L'Andreu endevinava la joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa i
l'amargor de veure la Tecla que marxant no el deixava esdevenir
rioler i xiroi. I caminaven silenciosos, l'un darrera l'altre, pels
caminois de les boscúries, entre les gatoses florides i els arboços
florits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena com si el
silenci se li posés a la gola. Volia parlar, i triant triant
l'esbart de pensaments que passaven per sa imaginació no deia res,
tenia els llavis quiets com si s'haguessin glaçat. I el silenci se
li ficava oïdes endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguit
aclaparador. A la fi, tot arrancant un tany de romaní florit va dir
a la Tecla:

-Mira, romaní florit!... ¡Ja deu sentir que ve una Mare de Déu!

La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deien
res al cor. El seu marit parlava per parlar. La seva ànima no
sortia per sos llavis, ni mirava per sos ulls.

-Quina blancada! ¡i tot és gelada; no hi ha llei de glaçada! ací
que la terra és negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de glaç.
Mira ara quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quillu
no se t'aferri que és un gos molt verinós.

La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eran
inquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample i
serè. Avançava emparada de tota la reialesa que dóna un sentiment
humà noble i ple de resignació. La Tecla es veia víctima de la
feblesa del seu marit i de l'ardent passió de la seva mare menjada
per l'avarícia, i com un sentenciat innocent anava cap a ciutat
esmaperduda i acorada i vençuda.

-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus? això és
el fruit d'aquesta terra borda que no lleva res. ¡Sembla que estàs
molt afectada! que no em dius res!

Van tenir de córrer perquè el tren venia furient. El comiat va
ésser terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoció i
sentint llàstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fos
una criatura, però va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haver
dit res en tot el camí: sols va descloure els llavis tremolosos per
dir-li:

-¡Andreu, vés amb compte amb el noi i la mare! Vés cada dia a la
vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. ¡Amb els
primers diners que t'enviï compra la grana que tens menester!- El
tren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar
perquè la Tecla baixés tot seguit i tornar junts a casa i fer
callar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscor
de una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si tornés del
fossar després de soterrar-hi la Tecla.

La Tecla ja és a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova,
planxada i encartronada, amb uns llaços immensos a l'esquena i tot
un davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el
coll i li torturen les orelles. És una dida teatral. Una apoteosi
de dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa
anunciadora de qualque agència de dides. Ella, plena de vergonya,
sofreix horriblement i plora d'amagat.

La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els
mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement
japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb
grans llaços de seda al coll com si tinguessin angines. Estàtues
orientals amb bombetes elèctriques que s'encenien, ídols, vanos,
ombrel·les del Japó i moltes pells; pells de tigre, d'ós blanc,
d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia
una pianola amb tot el repertori vienès d'operetes mortals de
necessitat, i un gramòfon amb totes les cançons de moda cantades
per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven
fent escola d'immortalitat pels teatres de varietés. Al despatx de
l'amo de la casa hi havia una al·legoria de l'amor que figurava en
un cert piset que tingué en la seva joventut. Les cortines eren
abundoses i totes de seda, la calefacció sempre encesa... però la
casa era una casa freda, trista, sense ànima i sense el caliu que
dóna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia
biblioteca!

L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operació
comercial que ell anomenava _de viu_. L'operació fou senzilla. Un
vaixell arribava carregat d'una substància de què ell tenia el
magatzem ple. Amb la seva influència, el vaixell no pogué
descarregar perquè els papers no van ésser despatxats. El vaixell
tornà després d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la
substància al preu que li semblà. Ara, enriquit, gastava els diners
a gratcient, i la vanitat li feia somniar glòries populars.
Anhelava ésser diputat i el ventre li esdevenia voluminós. Era
baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials
grosses i cargolades, i una rúbrica on tot eren onades, llamps i
corbes que semblava un temporal desfet.

La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovençana que no
perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on
pogués emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una
necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia
perfums penetrants. A poc a poc anà encoratjant-se en els
empolainaments artificiosos de les dones i començà per l'ondulació
i finí per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als
ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No
criava per no fer-se malbé i s'avorria eternament per tot arreu. La
Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! ¡Rei de la
vida!

El servei era nombrós i poc fael.

-Mireu, dida, aquí estareu molt bé. Són uns senyors molt bons. No
miren res ni compten mai; el rebost sempre és obert. El senyor és
molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perquè és més
viu que els altres. Vós, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que
vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha
guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins
semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida,
entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.

-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn
eslamacions d'admiració i adulacions agradoses a la seva vanitat,
-aquest piano costa tant com una parella de bous.

-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ¡quina riquesa!

-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.

-Ma! quins vidrets tant lluents!

-Oh! són brillants de tres quilats cada un!

-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el
cap i mirant el cel...

-Ui! això la fa quedar parada? ¡Ja li ensenyaré els rosetons que
tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui érem nosaltres-
exclamà la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cantó a l'altre
davant el mirall que tenia més a prop.

-Olori, dida, quin perfum.

-Noi, quina flaire... retorna!

-Aquesta ampolleta costa vuit duros.

-Rei de la vida! com vuit gallines!

-¡Miri, veu aquests mobles són... són... sistema Napoleón quinze!
tenen molt mèrit!

Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona
escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els
artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com
si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida
tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressió. Per son
pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques,
maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb
el munt d'unces que costaven els _vidres esquilats_, el piano, els
rosetons i els perfums de la senyora presumida.

-Què pensa, dida, tan callada? miri, ¡ara li faré un vestit de
vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costarà?... estarà
contenta?

-Rei de la vida! això és massa!

La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc
i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella
casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glòria.
Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a
poc anà comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li
havia apreciat. Aquest engreïment va fer-li enxiquir la flama
d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de
l'enyorança no li escalfava el pit. El record del seu fill no li
enaigava els ulls. Complia serena la missió de dida i fins trobava
que la seva mare tenia raó.

I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una
moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al
poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua
entenimentada en qui ella posà tota la confiança. Cada carta era un
garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia
saber a l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella
estava.

Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi
tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va
tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a
rentar la roba. La dida va alçar-se amb recança, prengué el cove i
va dir amb posat maliciós:

-¿Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet?

La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La
Tecla va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes
avergonyida. Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant
i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota
l'encontrada, de les anades a vila de bon matí, per florejar els
coves de les firaires, d'aquelles tardes en què anava a la terra
amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia
hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar
un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera
tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls
de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens
d'astorament i condol.

-Rei de la vida! què sóc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant
els ulls, i entonà una cançó de bressol per adormir la criatura que
alletava.

Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.
La son son se n'és anada
Pel camí de Perelada
I abrigada amb un llençol.
Jo em pensava que era un home
I era palla de fajol.
Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.

Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el
fibló de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la
Tecla va pagar el que devia; després, alliberat del neguit que li
donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que
van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de
l'hivern acoblats en un ram, assaborint les delícies del vi, les
cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de
l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els
diners estava com una folla.

-On és la mesada, Andreu?

-Jo la gordo!

-La perdràs; dòme-la.

-No patiu; la porto a la faixa.

-Te la robaran!

-No passeu ànsia.

-Amaga-la al graner!

-No passeu neguit!

-Ensenya-me-la!

-Prou! no sóc cap xarric escarrabillat perquè em mireu les
butxaques.

-Que ets geniüt, noi! ¡Que et creus que dormo! tot ho sé! ahir vas
perdre tres duros!...

I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien
de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dèria de
rescabalar els diners perduts i la visió dels seus companys
gallòfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins
qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el
tartaner, temerós de tornar tan tard a casa seva i sentir la vella
que l'esperava cloent de ràbia les dents i dient malediccions
plenes de follia.

El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encís de fill sanitós i
rialler. L'àvia el peixava. Havia provat tot el que li deien les
dones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de
cabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una color
malaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.

-Feu-lo curar d'enyorament!

-Això és la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho
diuen, bons plats de sopa i bastó.

-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs... poseu-li un pegat al
malic.

-Això és la ferramenta, dona!

Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava
passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava
amb fredor.

-¡Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ¡li
haveu encomanat les ravineres!

La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i
tornant-se cega.

-Em sembla que està més escotorit el noi! li faig el remei de la
sonàmbula. Li faig fer dur un mitjó el va flairar i va dir tot
seguit: tot és enyorament! ¡Com que la Tecla aviat vindrà! la
criatura guarirà tot seguit!

Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balancí, una
calaixera i una munió de regals. La visió del seu fill va fer-la
trencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a
la lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i es
deixà caure en el balancí abatuda sense virior per a dir un sol
mot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas per
pas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint un
desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i mirava
el seu fill vençuda, aclaparada.

I el fill indiferent, sense conèixer la seva mare, estossegava com
un vell, tenia un ventre gros i feia un ploricó etern. Brut,
moquillós i malaltís. Les carns xuclades, la rojor esvaïda, la veu
apagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguits
que s'havien oblidat de besar!

L'Andreu, després de repassar tota aquesta història s'alçà com si
es deixondís d'un somni ple de neguits. Ja és de nit.

Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques
nues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels
garrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant el
ritme dels grills, el cant humil dels tòtils i la cridòria
esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que han
sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de recança
pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels
ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de
fred. Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.

Nit d'hivern amarada del silenci dolorós que entra en el cor i
desperta la consciència i l'omple de basarda. Els llavis resten
immòbils enyorant les paraules vivificants. Les oïdes són lasses de
la quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar el
vent. ¡El vent que és l'ànima de les nits d'hivern!

I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels
temerós d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i
omplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que graten
asprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyes
llumenades per la celístia amorosa. De sobte el vent s'atura i les
remors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, el
trepig de fulles mortes i la por que s'alça ufana dintre el cor.

L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa
seva i la paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat
amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader
va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l
va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor
hivernal. L'Andreu temerós va mirar-la embadalit, va trobar-la més
formosa i no gosà dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avui
que havia treballat, tenia més delit per encarar-s'hi, es creia més
digne però encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ell
volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penediment
corsecador.

A la fi, avançant en les tenebres de la nit arriba al portal del
mas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en
la foscor i va trucar amb temença. Se sentí la remor de treure la
barra i els grinyols del forrallat.

-Qui hi ha?

-Obre!

-Gràcies a Déu!

La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els
ulls i tapant-se amb el mocador el coll, perquè anava un xic
escarida. Dintre la casa entrà una onada de fred. Sense dir-se res
l'Andreu va deixar les eines en un recó on hi havia un estol de
forques, dalles i sedassos, penjà a una estaca el tapaboques, es
tragué els esclops plens de palla i deixà el cove damunt el banc
escon.

Després pujà calmosament l'escala de fusta.

-Què fa el noi?

-M'apar que té febre!

-Què li heu fet?

-La mare li ha fet unes untures.

L'Andreu va esdevenir tremolós com si la ventada el somogués. Entrà
en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els
ulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia
amb desfici tot el que li donaven.

-De quan ençà que està així?

-Tot just tu marxaves ha començat a posar-se calent, calent, tot
pioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!

-I què espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.

-Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a
fit amb altivesa.

-Per què són els metges?- exclamà amb indignació.

-Que et creus que vindrà el senyor Celestí! li devem dues anyades!-
va gorgolar la vella.

-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va
interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.

L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents.
Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de
l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós!
La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa
i l'Andreu es fonia d'angúnia en aquell silenci que li entrava a
l'ànima com una punyida roent. L'eura el corsecava.

-Què faig, doncs?

-¡Tu vés a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celestí!-
va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.

L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baixà com un
llamp l'escala de fusta que cruixí cuidant a trencar-se, agafà
l'aixadó, esmicolà amb rancúnia el balancí que llançà a la llar
encesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant va
dir-li cridant i posant-se la mà damunt del pit.

-Jo et portaré el metge! costi el que costi!- agafà un coltell,
prengué d'una revolada la manta, la bóta; llençà amb fúria la barra
de la porta, l'obrí i la tancà amb una gran embranzida. Se sentí
remor de les claus que queien per damunt les llambordes.

-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esfereïment i angoixa.

La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un
esperitat es posà a córrer entre conreus i boscatges com un Caïm
ple d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son
germà.

Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga,
l'Andreu va aturar-se damunt d'un mulladís glaçat que creixia sota
sos peus neguitosos.

-On sóc! això deu ésser el reixorc de can Massot- va mormolar
l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i
respirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns
núvols que colgaven els estels un a un. El magí de l'Andreu se li
entorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i no
ho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cercà un
tocom per escarquillar-se. Es palpà el xixó que duia a la testa i
se'l trobà sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentiren
lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangué dret immòbil,
i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.

-Quillu!... té!...- un gos va callar tot d'una i ruflant amb
desfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va
exclamar: -Ja sé on sóc! són els gossos de cal Gabaix!...- i va
astorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiat
per la seva geniada d'orat.

Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una
llosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes
que cossaven la seva ànima. Si tornés a casa!... Va semblar que la
Tecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser el
renyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat,
li demanaria perdó i s'hauria fos per sempre aquell silenci
aclaparador que per tot l'encalçava com una ombra eterna. I si se'n
tornava? I altre cop desfer el camí i no dur un remei per al seu
fill!... I si la Tecla no el reptava! ¿què faria allà altra volta
en mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridora
penitència?... Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sense
cercar un bàlsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fos
vessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller i
endolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada per
les arrugues dels greuges.

Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va
asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals
amaraven son ànima contorbada. Sobtadament, com el llampec que
esclata en una nit tenebrosa, son ànima fou il·luminada per un
goig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu va
sospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitança que donen
les bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nit
esperant que llustregés per sotjar la sortida de la fera que amb
més braç que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fent
la capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar a
cercar el senyor Celestí amb la pega a les mans, la serenitat als
ulls i son ànima guarida d'aquells pesars torturadors.

Però ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament.
Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la seva
ànima afligida. Tindrà por que faci una malifeta i passaran les
hores paorosament calmoses i la nit serà llarga com una dolor i la
mirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llàgrimes que ell
volia estroncar, perquè les sentia caure dintre el silenci de la
consciència com un degotall mortal que li donava un lassament i una
feblesa malaltisses.

-Tot just és mitja nit! aniré a casa, avisaré la Tecla i marxaré al
amagatall!... Li parlaré de lluny. Em fa por veure-la de prop!

Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. No
tenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupia
el cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alçaven cobertes de
neu prop de l'era i agafà un roc i va llançar-lo amb destresa de
pastor contra la porta de casa seva. El cop retrunyí en la nit
feréstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com si
els requés arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a la
casa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervell
encaboriat i les galtes li bullien.

-No ho han sentit!...- i torna a tirar un altre roc.

Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i la
teulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessin
por d'aixafar-se els uns amb els altres.

A la fi, la finestra va obrir-se, la claror va il·luminar la neu.
Una testa blanca va mirar després de passar la mà tremolosa pel
vidre entelat i l'Andreu enquimerat en comptes de dir: -Vaig al
senglar! No passis ànsia!- va alçar el puny clos amb follia i
exclamà irat: -Mira la vella renyoca!- i plorant de ràbia va marxar
tot abatut. La finestra va tancar-se com un ull que torna a
adormir-se després de donar un esguard d'ensunyat. Nevava a pleret.

L'Andreu ja és a l'amagatall dalt d'un espadat i amb les pedres al
seu devora i el ganivet. Sota mateix hi havia el corriol estret on
passaria el senglar amagat entre els matolls atapeïts d'aquella
gorga. Ell en sabia una nierada en aquell indret de la muntanya i
la única eixida era aquella. Si tenia sort com les altres vegades!
Per això li deien l'_Esparver_ perquè caçava el senglar a l'aguait
d'un cim estant i un cop ferit s'hi llançava com una fera. Tota la
contrada el coneixia i ell comptava les morts dels senglars amb
tota la delitança amb què un compta les victòries més glorioses de
la vida.

Aquella nit tenia por d'ell mateix. Arrupit dejús els abrigalls,
sentia caure la neu al seu damunt que de tant en tant s'espolsava.
Estava desficiós glatint per arribar a la matinada. I el temps
semblava que s'havia aturat i que la neu havia fet pacte de caure
eternament.

Gitat a terra, mirant la fondalada, l'Andreu va abaltir-se i somià
que queia en la pregonesa paorosa de l'abisme, i tot caient va
pensar que si moria del cop mai més no fóra trobat, i si vivia la
seva veu no fóra mai sentida... es perdria en la solitud com les
remors d'un degotall ignot! En el tràgic somieig l'Andreu es veia
allí al fons, immòbil, de cara al cel, veient a cada matinada
baixar brunzents les pedres que els pastors llançaven a l'abisme
escoltant amb delícia les remors infernals que feien en sa
davallada boja. Ell morint-se a poc a poc veuria atansar-se i
fer-se grossa la pedra fatídica que li duria la mort... després una
veu s'alçaria triomfal en sentir l'espetec del seu crani esmicolat
i escolada sa vida mai més fóra trobat, mai més fóra sentit i les
pedres que davallarien brunzents l'anirien colgant entre els ossos
dels animals llançats en la buidor sinistra d'aquella gola
famolenca i muda. L'Andreu es deixondí més fadigat encara, i
respirant amb un neguit febrós mirà la foscor amb faç espaventable
i ulls dolorits. Com havia patit! La dolor minvava en son cor
domenyat i començava el gaudi de la penitència purificadora que
tant desitjava per a guarir dels penediments que li havia dut
l'afrosa vida que féu tot l'hivern.

I el silenci que ell tant temia tornà a voltar-lo com si tot el món
fos conjurat a callar. Sols de tant en tant una branca que cruixia
abatuda pel pes de la neu, trencava la tranquilitat augusta de la
nit. L'Andreu tremolava de fred; tenia les mans balbes i els ulls
neguitosos d'alliberar-se de la tenebra glaçada que el colgava.
Havia begut tot el vi de la bóta i va rosegar un mos de pa que va
trobar butxaquejant allà ajagut bocaterrós. I es removia en la
foscor, com una cabellera de dona desesperada.

-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podrà guarir-se. Quan
el senyor Celestí treballa de gust, cap pastor de la rodalia no el
guanya. Pobre filló! quina gemegor feia! Està ben atrapat! aquelles
galtes de farro que tenia quan el deixà la Tecla i ara està
esbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp!
Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures i
tot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara es
mor d'aflaquiment! Si puc caçar un senglar! no n'haurà cap de diner
la vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celestí i l'altre
pels remeis!... La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimació,
fillet meu! Ara ni té força per fer mig petó!

Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neu
va fer estremir _l'Esparver_. A la llunyania naixia una clarícia
feble. Semblava una parpella que s'anés obrint... obrint i
allunyant-se de la son. La claror tímida, quieta i silenciosa anava
avançant com si tingués por de fer remor i deixondir aquella neu
que semblava adormida damunt la terra. El glaç dels bassiols i les
fontanelles va pendre la brillantor com els ulls d'un mort. La
mirada de l'Andreu que esdevingué escorcolladora cercant en aquella
quietud la tremolor d'una mata somoguda pel senglar. No res! Les
gotes dels arbres penjaven tèrboles i glaçades com si fossin
llàgrimes de pedra immortalitzades per un estatuaire. L'aire era
quiet com si també fos glaçat.

Ara!... Una esgarrifansa d'emoció va passar pel cos balb de
l'Andreu. Un matoll va moure's al fons de la gorja. La neu va caure
feixuga i les branques alliberades brandaven en l'aire cada cop més
enllumenat per les clarors vivificants de l'alba tranquila. Els
ulls de l'Andreu van esbatanar-se; el seu respir va perdre el ritme
i el cos bategava ple d'impaciència. Mirà les pedres, agafà el
ganivet i féu un sospir pregon i silent. Ja es veia la testa bruna
del senglar que sotjava abans d'eixir, amb sos ulls petits que
lluïen entre sos pèls grisos, aspres i bruts d'argila. Flairava la
terra i l'aire i mirava al cel i caminava a poc a poc enfonsant les
potes en la flonjor de la neu. El seu bleix feia un núvol que es
perdia en l'aire geliu. Quan era al bell sota de l'espadat, on
romania l'Andreu, amb la llestesa que cau un llamp, una pedra va
caure furient damunt del senglar. S'oí un gruny de dolor i un
rodolar de pedruscall i un crit triomfal de joia que deia: -Ja és
meu!

El senglar jeia amb l'espinada partida, les potes del davant dretes
i un panteix seguit movia la seua córpora. L'Andreu baixà l'espadat
com una cabra. La neu cruixia sota sos peus neguitosos i la mà
empunyava la ganiveta amb tremolors desficioses d'esperança i
alegria.

-Sóc jo, _l'Esparver_! que vinc per tu!- La fera va obrir la boca
follament i reculava amb pena.

-¿Qué vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobric
filló! però deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo sóc
perdut!... pel meu filló!- i provava de ferir la fera que feia uns
grunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang.
L'Andreu suava d'angúnia i fadiga. El ganivet restava fred i net en
sa mà forçuda. -Deixa't matar! o menja'm una mà! fes-me malbé per
sempre! que la Tecla em guarirà tot fent-me moixaines! xucla'm la
sang! mata'm- I tot dient això l'Andreu avançava com un orat i el
senglar reculava com un foll i els respirs eren cada cop més
fadigosos i les escomeses del ganivet de l'Andreu no assolien la
fera acorralada! -Prou! s'ha acabat! o tu o jo!- i per aquells
ardiments que en la vida dels homes esclaten per fer els heroismes
més colpidors, l'Andreu atiat per sa voluntat agegantada va
posar-se la manta damunt del braç, l'atansà al senglar, i mentre
aquest la mossegava, ell va enfonsar-li el ganivet al coll amb la
destresa que occia els porcs casolans i va remoure l'eina dins la
ferida crudelment i un doll de sang va escampar-se damunt la
blancor i el senglar va torçar el cap fent un gruny llastimós i
agònic.

Així, com ix el llamp en la tenebra i escampa sa blancor vívida,
així com esclata la claror radiant dels ametllers entre les
branques fosques, així com una rialla llarga neix entre el silenci
d'una fondalada muda, així sobtada, ufana i radiant fou l'alegria
que va brollar del cor de l'Andreu que es veié alliberat d'aquell
nus que li estrenyia el pit i retrobava les delícies de la
felicitat allunyada.

-Tecla! Tecla polida! ¡Bonica; bonica meva! El senglar és mort!
Filló meu! ara guariràs!- cridava plorós de goig l'Andreu, i l'eco
d'aquelles fondalades anava repetint cada cop més lluny els seus
crits victoriosos com si les muntanyes volguessin dur fins a la
Tecla la veu joiosa del seu marit victoriós en la lluita
aferrissada.

L'Andreu furgà ses mans en la neu per netejar-les. Les tenia xopes
de sang fumejant. Va netejar el ganivet bullent passant-lo damunt
la nevada, i tot seguit es carregà el senglar.

La ferida degotava i damunt la blancor de la neu queien les gotes
de sang redones i vermelles com els galzerans i les cireres d'arboç
que havien madurat en les fredors de l'hivern.

L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contrada
cridant de tant en tant com si salmegés el ritual de l'alegria
ubriagant, refulgent!

-Ja és meu, Tecla polida! bonic meu! ¡filló del pare! rovelló meu!
Ja sóc un altre!

I fins s'avergonyia d'haver desitjat plorar nit i dia fins que els
ulls se li fonguessin entre les llàgrimes i arribar orb als peus de
la seva muller i allí agemolit, sentir la seva mà tèbia i amorosa
que li feia una moixaina i el conduïa perdonat pels camins de la
vida. -Què vol dir, plorar?... Riure! amb el cap ben alt i el
senglar mort cos a cos... Tecla polida! Tecla bonica! Ja vinc! Vaig
a fer la capta del senglar!- exclamà l'Andreu, cridant en les
solituds aclaparadores d'aquelles muntanyes plenes de neu.

Després de passar per damunt les aigües enconcades del gorg glaçat,
l'Andreu trucava a can Buscà.

-Minyons de Déu! Obriu!

Ningú no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que
duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda.

-Qui hi ha!

-On sou!

-Jo; _l'Esparver!_ Au! ¡obriu, que vinc capolat!

-Que porteu quelcom!

-Sí, afanyeu-vos! ¡porto un senglar i vinc a fer capta!

La gent de can Buscà va obrir tot seguit la porta, on hi havia
clavades tres creus de palma beneïda, una branca de llor, una cua
d'esquirol i una de gat marc. Entrà l'Andreu victoriós fent olor de
fred. La gent d'aquella casa va rebre'l amb alegria. L'àvia
desdentegada i ventruda que estava desbesant el pa que havia
enfornat feia galana estona, va deixar la pala i anà tot seguit
a deixondir els jovencells que dormien.

-Nois!... Nois!... ¡Cuiteu, que veureu un senglar! _L'Esparver!_
Correu!...

-I dôs? cons n'haveu mort?

-Aquest fa set!- va respondre amb urc l'Andreu.

-El setè- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala
de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades
tancades. Tot vestint-se van baixar tots els nois encuriosits i amb
els ulls ensunyats, van ullejar aquella bèstia morta que es
refredava damunt les lloses de l'entrada.

-Que és gros!

-Quin pèl!... quina cellerrada en té a l'esquena... quin pèl més
gruixut... Oh! i i fa dues menes de color!...

-Que no té ullals?

-No. Es jove. ¡Si tingués ullals no el podria dur!

-Quina por! Uix, quines dents!...

-No sé pas com teniu pit, Andreu!

-I ja em podeu mirar bé que no m'ha queixalat! Ni una gota de sang!

-Un dia pendreu mal.

-No pas si Déu vol i l'Esperit Sant!

-Creieu que em sabria greu... sort tenim de vós... que de tant en
tant feu matança!... ¡Pobres conreus! Mal llamp els partís a tots!-
va exclamar l'hereu tot fent sorollar un grapat de monedes que va
donar a l'Andreu. -¡Teniu, que són ben guanyades! ¡I ara que
tingueu bona sort fent la capta!

-Bé, però abans feu una mica de beguda! Reposeu-vos. Faré una mica
de farinetes i un bon got de vi calent! Feu una cara de llàstima!-
va dir la vella remenant el rescals de la llar. Després va
atansar-hi els foguers, va apilar quatre espigots i un grapat de
llenya, i per la negror de la xemeneia va pujar el fum naixent, van
dansar-hi les primeres guspires i van esclatar els cruixits de les
branques ardents i verdoses. L'àvia atrafegada va treure un pa de
la pastera i va donar-lo al seu marit.

-Té; llesca el pa.- L'home prengué la ganiveta i després de fer-hi
una creu damunt el pa va llescar-lo. Llavors la dona va pendre-li
per fer-ne sopes. En aquella casa sempre l'home encetava el pa i
abans hi feia una creu amb la ganiveta.

Mentre l'Andreu prenia la sopa flairosa xarrupant i amb la testa
baixa, l'àvia va pendre un torrapà i va torrar una llesca grossa,
mentre en un tupí s'escalfava el vi de la darrera collita. Per
la xemeneia va entrar la claror del cel. L'Andreu va estremir-se i
sos ulls van moure' s adalerats dintre ses conques com si
volguessin fugir del cervell, encaboriat de desvaris. -Que és tard!
Encara tinc les mans testes! Quins tremolins de fred he passat en
aquell ombredís !

-Mengeu, home de Déu! ¡Ja ho teniu ben guanyat!

-Ja en tinc prou amb una fulla de sopa.

-L'Andreu és molt de bon faire. Vós enceteu el vi novell.

-Any de bé siga!- digué com era de consuetud sempre que encetaven
un fruit de l'anyada.

Entre tant s'escampaven les rojors matinals davant els estels
pàl·lids i la boira quieta ajaguda damunt les muntanyes. Els fums
de les pagesies s'enlairaven dret al cel com una pregària d'infant.
Les remors naixien, la vida es deixondia. El jorn arribava rient,
Déu ens hi doni el pa flairós i la pau beneïda i els treballs sens
treva. El vent havia començat sa tasca; se'n duia els núvols i allà
lluny devia empènyer les naus de la mar i voltar els molins de la
terra. La llum del sol és arribada i la son dels ulls perduda. Tots
els jovencells estan xirois i atrafegats cercant tot allò que
l'Andreu demana per fer capta.

-Jo vindré amb vós, Andreu!

-Jo; tu ets massa xic i estàs encadernat; fa, mare?

-Dôs vull anar-hi!

-Prou! No vull baralles- va interrompre l'Andreu. -Que vingui el
sagal més forçut; doneu-me un cofí, un cistell, una saca i una
tríncola.

-Si voleu la barromba de la vacada farà més remor!

-No cal!

L'Andreu va carregar-se el senglar i seguit pel noi gran de can
Buscà van marxar a fer la capta per les masies deixondides entre
collades, pujols i avencs tots colgats de neu.

Quan l'Andreu va arribar al poble anava seguit d'un estol de
brivalls. Duia el cofí, el cistell i la saca plens de pa, verdures,
ous i fruites seques. En ésser al cap del primer carrer de la
vila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa i
s'aturava davant de cada portal i tocava la tríncola i bo i fent
una tonada cançonera, deia:

-Sóc _l'Esparver_... què hi ha pel senglar!

La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigats
sortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantes
cargolades fins als ulls. La mainada anava eixint amb les mans
a les butxaques i el nas moquillós per la gebrada.

-I dôs! Ja n'heu aplançonat un altre. Fa que és més gros aquest que
el darrer... ¡Quin esballenc li haveu fet! mateu-los tots d'una
vegada.

La mort d'un senglar en aquell poble era sempre celebrada amb un
esclat d'alegria. Un hivern sense senglar era trist i ple de
monotonia. Per això tan tost va córrer la veu que l'Esparver feia
la capta, la plaça va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa de
fer lluir les galindaines de la festa improvisada.

Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borralló de neu;
el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arribà a terra
lleuger, com si volés i romangués rioler i venturós damunt la
blancor silenciosa.

I després naixien les gotes transparents i pures, dalt de les
branques nues que copsaven la neu flonja enlairada com una flor
enlluernadora, i en el silenci solemnial de la nevada, s'alçà la
remor del xaragall escotorit que s'esmunyia lleuger com una rialla.
Tot el món regalimava aigua pura, freda i clara!

El cel s'havia aclarit; passaven els núvols duent-se'n la rojor
dels primers raigs del sol ixent. La boira baixava pels cimals
enasprats, lenta i amorosa com un encens exhalat pels àngels entre
somriures celestials. I fou un matí de sol en un dia d'hivern. Fou
un dia de claredat i tebiors inefables; dia de coloraines joioses i
enlluernaments triomfals. L'aire era ple de claror; el cel ple de
blavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonançat i la
visió victoriosa de l'Andreu féu esclatar rialles, crits,
exclamacions. La taverna va omplir-se de gent, i el soroll dels
vasos plens de vi es barrejava amb la bunior dels pagesos
escotorits que picaven de peus i fumaven bo i garlant de les
maleses dels senglars i enaltint la destresa astoradora de
l'Andreu.

-Andreu! a la teva salut!

-Andreu, vina, que faràs trago!

-Vós, _l'Esparver_, aquí van aquests puros de part de l'avi.
¡Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perquè
no pot eixir. Ha tingut la _grípia_.

-_Esparver_, deixa la bèstia, i au, a beure!

-Nois; mireu, aquest home és el més valent del poble. Visca
l'Andreu!

-Visca!- va cridar tothom; i l'Andreu, amb el tragí de la capta i
embriagat per la gloriosa rebuda del poble s'havia oblidat de la
dolor paternal i va emocionar-se profundament, i esperonat pel goig
d'heroi triomfant va respondre: -Mori el senglar!

-Mori!...

El batlle, després de donar a l'Andreu els diners de consuetud per
la mort d'un senglar, va dir: -Ara, que l'avi de can Quim agafi el
flabiol i el tamborí; vinguen ballades! El bosser del comú paga!

-Vinga!

Van lligar el senglar per les potes del darrera i van penjar-lo en
el balcó de casa el carnisser de la plaça. Quin rebombori va
esclatar! L'Andreu, voltat dels homes que li feien l'amic plens de
vanitat, va recordar-se de la Tecla i del seu fill; mirà la taverna
com una cavorca plena de fatídiques recordances i marxà consirós
dient: -Tinc el noi malalt; ja torno!

-Ja és ací l'avi Quim! Ja és ací! Veniu a les ballades! Un jaio amb
una barretina de xeixa vermella va pujar dalt d'una pila de caixes
que li va posar l'estanquer i començà una tonada. Al ritme de les
quatre lilaines que tocava, la plaça va aclarir-se. Les parelles
dansaven damunt la neu mig fosa a l'esclat d'aquella alegria
esplendorosa que entra dreta al cor perquè no era esperada.

-Senyor Celestí, hi ha _l'Esparver_- va dir la minyona del metge
que escombrava el cancell.

-Què vol, aquest ximple?- va respondre malhumorat el metge que tot
just s'havia llevat.

-Diu que ve a pagar les conductes.

-Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla
de goig, i va alçar-se tot seguit.

L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula del
despatx i quan el senyor Celestí va entrar-hi amb un posat
afectuós, _l'Esparver_ bo i signant els diners va exclamar: -Senyor
metge, estem en paus! ¡Aquí té l'any passat, aquest any i l'any
vinent!

El metge va esguardar-lo amb atenció. L'Andreu anava brut, miseriós
i estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga.
Semblava un malalt.

-Aneu a reposar, Andreu!

-Això pla! He anat al senglar per pagar-li, i ara vingui a casa que
tenim el noi molt atrapat. Ja tinc una euga ensellada. ¡Si vingués
tot seguit! perquè la dona deu patir angúnia. Só marxat fent el
bèstia; sóc tan geniüt! i ara pateixo; ja li diré!

-Noia; marxo!- va cridar el metge. Agafa aquests diners i esborra
l'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perquè no
paguen! Anem-hi, Andreu!

-Anem!

Amb un pas seguit, l'euga s'allunyava del poble. I les ballades
cada cop se sentien més confoses. L'Andreu seguia l'animal cada
volta més cap cot. Allunyada la seva ànima del desfici de la cacera
i del goig enlluernador del poble que va festejar-lo amb
entusiasme, tornà altre cop a atuir-se amb el penediment
corsecador. Potser si el senglar l'hagués ferit, tornaria a casa
seva amb la confiança que torna a Déu el pecador que porta les
nafres d'una penitència plena de dolors. Ara, la nit passada al
ras, el fred, la fam, la set i la lluita paorosa amb la fera
acorralada i vençuda amb una rauxa de voluntat d'heroi, li semblava
poc per a guanyar-se l'estimació de la seva muller.

La fadiga de la pujada els feia estar silenciosos. El metge
esguardava amb paüra dalt de la carena el poble que veia a cada
respir més petit. De sobte arribaren a ses oïdes la cridòria dels
dansaires i les rialles de les fadrines.

-Visca l'Andreu!

-Visca!

-Mori el senglar!

-Mori!

-¡Balleu, balleu, ninetes, la dansa del senglar!

I el flabiol esvaïa les lilaines que feia moure les barretines
vermelles damunt la blancor de la nevada. Les noies rosses,
lluminoses, es veien fosques davant la neu tant blanca.

L'Andreu, amb el cor espinat per les penes que el tornaven a
torturar, va mirar de dalt estant aquella plaça curulla d'alegria i
les llàgrimes floriren en sos ulls.

-Visca _l'Esparver_!

-Visca!

-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquell
mutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celestí va
girar-se i quedà tot sorprès de veure'l plorant silenciosament, tot
apenat.

-Què us passa? Esteu mig mort. ¡Pugeu a l'animal!

L'Andreu no podia respondre i movia el cap d'un cantó a l'altre,
entossudit.

-Pujeu, Andreu!

-Jo no!- a la fi va respondre, fent un esforç.

-Home, no feu el bot. ¡Ja ens durà a tots dos l'euga!

-Jo no!

-Prou! o pugeu o me'n torno a vila!- va dir-li, reptant-lo.

L'Andreu, esporuguit, va pegar un bot i pujà a l'animal.

-Agafeu-vos bé i amunt- va manar-li el metge, perquè coneixia que
l'Andreu no gosava ni tocar-lo; -agafeu-vos bé que si la neu és
glaçada i l'animal rellisca pendreu mal!

-Tant de bo!- i va esclafir un plor que feia fredat. El metge provà
de girar-se per guaitar-lo i l'Andreu s'ajupia avergonyit. Feia
feresa veure aquells dos homes cavalcant un mateix animal, passant
per la carena entre cimals, collades, espadats i gorgues. El plor
de l'Andreu s'esvaïa amb ufana en l'aire gebrat, i orfe de les
remors dels xaragalls i fontinyols que eren tots glaçats.

A la fi, l'Andreu, més serè, arraulit rera del metge i alliberat de
sa mirada, va esdevenir coratjós i cercà el consol de la confessió
que no havia pogut fer a la seva dona.

-Ja li diré, senyor metge! Ha passat ben bé allò que vostè va
dir-me. ¡Ho va ben endevinar! Anar-se'n la dona i i començar la
vella a donar-li sopes i emmalaltir-se el filló ha set tot u! Si
l'hagués vist tenia unes galtes de farro! i ara sempre malganós.
Per res fa el botell! Avui sembla que s'aixereix, demà torna a
quedar esbarrellat que sembla un mort. De sobte li ve un ofec com
si tingués mal de costat cobert. N'hi han fet d'untures d'oli de
lluert! I res!... Que si són cucs, que si són les dents, que si
l'enyorament! ¡Quina malaltia més surmia i més maimona! A voltes
penso que quan el mal els deix els don requinca!

-La cançó de sempre!- va gorgolar el metge; -i ara si mor serà que
jo no li he entès el mal.

-És allò que es diu: Mort no vinguis que escusa no tinguis!

El metge i l'Andreu van romandre galan estona sense dir-se res.
Sols se sentia el cruixir de la neu i del glaç sota les potes de
l'animal. En passar per davant la vessana que manava l'Andreu, el
metge va fer-li:

-Com teniu la sembradura?

-Sé pas! Mentre la dona ha set fora!...

-Haveu fet el gallòfol!

-Ho ha ben endevinat!

-I quants diners haveu estalviat! Tot plegat, res.

-També ho haveu endevinat! Ja li diré!

-El marit fet un pòtul. La dona venent la llet del nadó, i ara la
malaltia del pobre fill!

-Angela! tot ha anat així! Ja li diré!

-La llet de mare no es pot vendre, perquè no és nostra ni de la
mare: és del fill! ¿Ho enteneu? ¿I per què no criava la senyora de
Barcelona?

-No volia criar, senyor metge! Ja li diré!

-Doncs al purgatori li faran criar un dimoniet que li abrusarà els
pits! La dona que pot criar i no ho fa hauria d'anar a la forca!
Ves el que va passar a can Titó i can Llagosta! Les dues criatures
al fossar; i ara veurem la vostra. D'ençà del fou-fou de Sant Joan
ja n'he vist tres de cases esguerrades així!

L'Andreu trobava un plaer estrany en els renys del metge que li
parlava enquimerat. I es posava a parlar per desfogar-se dels seus
encaparraments.

-Jo no ho volia, que hi anés! Però la sogra és una dona llorda,
coquina i cofinera, que va aporrinar la dona nit i dia!...

-I vós, què sou? un lirot sense butxaques? Que no maneu?

-Jo, enfurrunyat, no sabia què fer! I ara, mig renyit amb la dona,
vaig perdut, corro, corro com el porc de Sant Antoni! Ja li
diré!... Ara fa dos dies que treballo com abans... i he cremat una
mena de bressol que va dur la dona, que tot el dia hi clapava.
S'havia tornat com jo; bon xic gallofa!

Van arribar a les envistes de la casa. L'Andreu va saltar tot
seguit de l'animal, l'agafà pel ronsal i va fer-lo trotar. La Tecla
que de tant en tant mirava amb angoixa de la finestra estant, en
atalaiar-se d'ells, va cridar amb vivesa.

-Ja és ací, mare! Ja és ací! Ve amb el metge.

-Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Què fa el
meu filló?- va exclamar joiós l'Andreu, en veure la seva dona
anguniosa per la seva absència.

Ningú no va respondre. L'Andreu estava confós; no sabia què fer
dels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir de
totes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir la
porta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paorós, i va
entrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silenciós; tot
tenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant de
l'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immòbil amb els
ulls mig closos i la boca mig oberta.

El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restar
en la porta i amb veu apagada va dir tremolós...

-Què fa el filló!... Senyor metge!... ¿què hi diu?

El metge no va respondre. Cercà el pols, atansà l'orella al pit de
l'infantó, va mirar-li les nines atansant i allunyant una cerilla
encesa.

-Que no respira?- va preguntar ple d'angúnia l'Andreu immòbil a la
porta.

El silenci penetrava en les ànimes callades com una punyida
dolorosa i el metge seguia explorant sense saber què respondre.

-Senyor metge! faci tot el que pugui- va suplicar l'Andreu
emocionat i temerós sense gosar entrar a la cambra plena de
paorositats pregones.

La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restava
immòbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llança roent. La
Tecla va llambregar esfereïda la seva mare. La vella va abaixar els
ulls i mogué la testa contristada.

-És mort?

-Sí!- va respondre el metge amb veu apagada.

-Mort!...! mort el meu filló! ¡pobric angelicó!- va cridar l'Andreu
bo i flectant-se de genolls davant del cadàver del seu fillet, i
trencà en un plor brodat de sanglots i exclamacions de pena
entemidora.

-L'hem mort!... L'hem mort!... com un ocell tret de sa mare, pobric
filló! tan xamós! tan gemat com era!

Sobtadament l'Andreu com si veiés una visió, va posar-se dret i
obrí els ulls. Sos llavis tremolaven i sa veu tenia una roncor
feresta.

-Tots ací!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades.
L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor,
anés a revelar una veritat terrible. El metge l'observava amb
sorpresa, esverament i curiositat.

-Tecla! agenolla't ací; vós, sogra, agenolleu-vos allà- i signà
imperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues dones
foren agenollades, féu atansar llurs testes amb ses manasses fins
que els fronts bullents d'angúnia de les dones van tocar la faç
glaçada del mort. Llavors ell s'agenollà com elles i plorant va
fer-los dir a
cor, com si fessin una oració macabra:

-Filló meu, perdona'ns!... ¡perdó, que t'hem mort!...

I la cara del cadàver va restar sembrada de llàgrimes de dolor i
penediment i fins va semblar que somreia com si el darrer alè de
vida fos una guspira d'amor que els perdonava.

En alçar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nines
eren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dut
com una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnaven
reflorits de l'amor perduda.

-Tecla polida!... Tecla bonica!... ¡torno a ésser bo!... estima'm,
mira'm! ¡Si no em mires sóc mort!

-Andreu! fill meu! ¡dos fills donaria perquè tornessis a ésser bo!-
va dir la dona abraçant-lo fortament.

Després l'Andreu va romandre dret i amb els ulls fits al cel i els
llavis immòbils...

Plorava amb els ulls i somreia amb els llavis i la seva ànima
sentia tota la delícia d'una deu d'alegria abundosa que sobtadament
l'amarava. La Tecla tornava a ésser seva, el mirava amorosa, va
abraçar-lo. L'ànima salvadora de la muller l'emparava, i per altra
part, son cor, era trossejat per la punyida cruel de veure el seu
fill sense vida.

Plorava amb els ulls, somreia amb els llavis, joiós i apenat
alhora, i no gosava moure's perquè tenia en son front una llàgrima.
Una llàgrima de la Tecla que davallava lentament i li recava
perdre-la perquè li semblava una benedicció d'amor, guanyada del
cel, amb la beneïda penitència de la dolor.

(Sant Llorenç.)




DESVETLLAMENT.

L'aire fresc del matí passava a poc a poc per damunt les muntanyes.
Les fulles es movien lentament atansant-se les unes a les altres,
com si es donessin el bon dia a cau d'orella. La cantadissa
d'ocells s'anava escampant alegroia damunt les gotes de rosada que
brillaven amb la claror del sol ixent. Les fruites que penjaven
feixugues, torçant les branques que esperaven una mà collidora, es
somovien suaument en l'aire flairós del matí. La Margarida tota
endiumenjada anava de pressa mirant de tant en tant al seu voltant,
com si tingués por d'ésser seguida o sotjada. Duia el cistell ple
d'aviram amb les potes lligades i les testes escotorides eixint de
la cistella. Era dimarts i anava a mercat. Damunt del gall de
cresta encesa, de les gallines entenimentades, i les polles
gentils, que tot ho miraven amb els ulls negres i rodons com els
caps de les agulles de picar, la Margarida duia un ram de flors
boscanes, gaies, flairoses i vives de color.

Al bell mig del camí d'anar a vila hi havia una capelleta; la gent
d'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia de
flors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar a
l'oratori llucà amb gran rapidesa el seu voltant i ben convençuda
que ningú no la veia, va agafar el ram i el féu passar penosament
entre els ferros atapeïts de la reixa. Va agenollar-se, va dir de
pressa un Pare-Nostre i tota confosa i emocionada marxà sense gosar
mirar al seu voltant. Caminava més de pressa que abans, temerosa de
fer remor i que el silenci matinal li fes sentir una veu que la
cridés. I en tot veia una mirada esbrinadora; una gota de pluja que
penjava plena de claror d'una fulla de roure, li semblava un ull
encuriosit que la sotgés; una alenada de vent que feia esdevenir
remorosa la pinareda, li semblava un xtss... xtss! avisador que li
deia: atura't!- ¡Sentia escridassar el seu cor dins del pit;
l'emoció contorbadora d'haver deixat la toia al Sant després de
tant de temps de dubtar, la joia d'haver-la deixada sense que ningú
l'hagués vist i un xic de penediment d'haver-la deixada per la por
que el Sant no la fes maridar amb un altre xicot que no fos el que
ella volia! Tot es revoltava: por, alegria, recel! Volia i dolia,
i, com si sentís al seu darrera passos que l'encalcessin, a cada
respir caminava més depressa, fins que de sobte, es posà a córrer
ran de la vorada dels gatells, freixes i verns que creixien vora el
rec.

En ésser a l'aulet de can Merla, la por dominà l'alegria i va voler
recular. La idea que el Sant li podia donar un marit que no fos el
que ella havia triat, va esverar-la, i va aturar-se, i plena de
neguit va acotar el cap i donà una volta. Volia tornar al oratori
per treure el ram de flors; ¡però la reixa era tant atapeïda! ¿i si
el Sant se n'ofenia? Això, era un defalliment de la fe!

-Què fas ací Margarida? ¿Que has perdut quelcom?- va dir la
molinera que també anava a mercat.

-Ai!!!... Quin esglai m'ets donat!

La molinera va girar-se i va dir tot allunyant-se i alçant a cada
pas la veu a una nena que la seguia amb un infant al braç:

-No vinguis així, no! treu la coforra i el bavosai al nen i posa-li
la safalina i arrecona el crossi de l'entrada i salva aquelles
peres que s'estan gabanyant. Mira de deixar la porta ajustada que
els de can Brixa han de portar grana per moldre. Després, fes cap
al mercat que ton pare vol anar a fer vesperoles! ¡No facis
requinnar l'avi, ara! Sents!!! ¡i trossa't les calces que les
portes destrossades! Sents? Aneu a collir floretes; n'hi ha tot un
maig.

-Sempre et captrenques!- va dir la Margarida i van empendre el camí
amb la molinera i garlant, garlant de festeigs i casoris, van
arribar al mercat, es posaren assegudes enrera mateix dels cistells
d'aviram i, allà, esperaven les parroquianes que a cada mercat els
compraven allò més triat dels seus galliners.

Dia de mercat. Dia de festa. ¡Dia de grans rialles i cridòries!
L'hora d'esmorzar és esperada. Les taules dels hostals són
llargues, confidencials i sorolloses, com les d'un bateig de primer
fill de casa forta. El porró es buida sempre enlairat i bullint de
tantes mans com passa. És l'arma de la alegria, l'amic de la rialla
triomfal i el testimoni de totes les vendes.

-Noi!!!... porta el fil negre que tinc set!

-Vinga el porró! ¡a veure si aquesta s'aixereix! ¡Jo també tinc el
noi emputifat i menjo, dona! sempre es capmassa aquesta!

-Com ne vols d'aquelles dues oques?

-Com les de l'altre dia! dos duros en barra, dues pessetes besones
i una de senzilla.

-¡Més petites, més joves, i avui, que tot és més baix igual preu!
¡Aquesta voldria la dona borratxa i el vi a la bóta!

-Rebaixa'm dues pessetes bessones!

-Fet!

-Doncs, anem a beure!

Prop de mig dia les parades van desfent-se. Unes, perquè tot ho han
venut, altres perquè les dones són tant lluny de llurs cases i han
de fer un ramat d'hores de camí. La plaça va buidant-se i resta
tota sembrada d'escampalls de palla, plomes i blat de moro, que una
dona geperuda escombra pacientment.

La Margarida tota lluminosa torna cap a casa seva. Com a l'anada,
la segueix En Quel que n'està encisat. Hi veu tota la ventura de la
seva vida. La troba formosa, eixerida i escarramasera. D'ençà que
va veure-li donar una bufetada a l'hereu de can Forons que va
allargar massa les mans li té afecte, respecte i una mica de por.
La seva honradesa violenta i feréstega, li dóna una mena
d'esperança vivificant -¡és un ram de flors!- es deia En Quel bo i
mirant-la amb fervor -¡si em diu que m'estima, serà l'evangeli!- I
quan sentia parlar d'ella li recava que finís la conversa; quan la
veia al seu a prop, volia fugir-ne i tant punt n'era lluny sentia
una mena d'enyorament que l'anava entristint... entristint fins a
fer-lo somicar. No res, n'estava enamorat!

Ara, de retorn, encoratjat amb les converses dels companys que
festejaven les pageses i una mica emboirat amb l'alegria de
l'hostal i els regalims de vi, que es féu decantar en sa boca
ardent de set, va sentir-se més coratjós, i en lloc de seguir-la de
lluny, bo i amagant-se, quan ella mirava, com ho féu a l'anada, es
posà al seu costat i va dir-li tot xiroi i amb veu molt alta:

-Com ha anat el mercat?

-Ola! poc pensava en tu, Quel!

-En mi, no! en l'altre, sí!

-I ara! que et creus que estic enamorada?

-Què sé jo! tants n'hi ha que et volten!

-Tot un mosquer, oi?

-Ben cert! tot un eixam!

La Margarida caminava tota rumbosa i cofoia per sentir-se afalagada
la vanitat que rau en tota dona que passa per la terra. L'èxit de
la seva bellesa; els rotllos que feia al mercat quan s'aturava; les
rengleres d'ulls que feia embadalir quan caminava i les amoretes
que es sentia a pluges tots els jorns, li plaïa que En Quel els
sabés per tal de fer-li néixer aquella gelosia que tantes voltes
fan decidir els homes amb una temença de veure's l'enamorada del
braç d'un altre festejador.

-Ja t'agrada a tu el mosquer!

-Jo?

-Bé hi rius!

-Creu-me que a voltes ric de fàstic! ¡tants miradors i cap home com
cal! No sentiràs a dir que la Margarida festegi de volada amb
ningú!

-Això no!

-¡Si tant hi rigués ningú me'n privaria de festejar-los!

Vanitat i gelosia. Amor i joventut. Tot això al bell davant de
l'oratori del Sant on hi havia la toia un xic emmusteïda de la
mirada xardorosa del sol que l'esguardava fixament.

-Margarida, has matinejat molt avui!

-Sí, noi. ¡He sigut la primera que he arribat amb la molinera!

-Prou que ho sé!

-I dôs?

-Espera't, ja t'ho diré!

En Quel va ajupir-se i en un instant arreplegà una munió de
floretes, féu un ram, el lligà amb una herba i el tirà dins
l'oratori.

-Jo també vull casar-me abans d'un any! I amb la que ha deixat
aquesta toia! ¡Què et sembla!

La Margarida va tornar-se vermella. No podia respondre ni alçar els
ulls de les herbetes que el vent somovia amb tremolors, com la
Margarida, que també tremolava, que no gosava respirar i que sentia
tota confosa que una suor d'angúnia li amarava el front.

-¡Ara, vés a saber qui serà la que ha deixat aquesta toia! es veu
que és d'avui! oi?

-Les flors bé semblen fresques!- va dir la Margarida fent un gran
esforç per dissimular la seva torbació i el seu sofriment.

-Què saps qui les ha posades? ¡Tanmateix jo vaig anar massa a la
ventura! ¿no saps de qui són?

-Jo?

-Doncs jo sí! La molinera és casada, no li cal deixar flors i quan
jo he passat per aquí sols hi havia les petges de dues persones i
la toia hi era. ¡Com que havia plogut un xic aquesta matinada es
coneixia molt bé! ¡Tu dius que has estat la primera que hi ha
passat, amb això, la toia és teva! ¡Tu et vols casar abans d'un
any, jo també! Cal que ens cerquem un festejador!

La Margarida restava immòbil, aclofada i esmaperduda, sense poder
dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella
una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots
dos llarga estona sofrint una emoció que els torturava amb
crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i
sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acostà vers la
Margarida i va dir-li amb apasionament:

-Margarida!... Margarida!... meva! ¡fa tant temps que t'estimo! No
em facis sofrir més. No és que ho hagi endevinat això del ram, ho
he vist! ¡T'he seguit amagant-me perquè no em veiessis! Sempre et
segueixo quan vas a mercat! Així et veig!... ¿L'ets posat per a mi
el ram? No ploris! Maleït siga!... Ni mai que hagués...

-Què!... què vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietat
plena d'esverament.

-No res! com que veig que plores! ¡Veig que só fet una bestiesa!
-digué En Quel posant-se a plorar entendrit.

-Això mai!- va respondre la noia amb una vivesa plena de
ingenuïtat.

-Així tu també!... També paties per mi!...

-Feia tant temps!...- i tot seguit es tapà els ulls amb ses mans
avergonyida i venturosa.

La gelosia és llunya, la vanitat s'ha fos. L'amor regna en els cors
serens. La joventut amb ardidesa, els empeny a la vida, una joia
esclatant els inunda; tot són clarors, clarors de cor trontollant
d'alegria, clarors de fe, clarors de benaurança!

-¡Sant Vicents gloriós, vull mullerar-me amb la Margarida!

-¡Sant Vicents gloriós, vull maridar-me amb En Quel!

I el Sant Vicents empolsat i descolorit, humil i barroc, ple d'una
bonohomia infinita, semblava cercar amb neguit un salpasser i aigua
beneïda per a donar-los la benedicció eternal.

Així foren els amors de la Margarida i En Quel, amors sempre
flairosos d'il·lusió i ventura. Ja fa prop d'un any que viuen tots
solets en aquella casa de pagès afegint a les cantúries dels ocells
els seus cants d'alegria. En Quel, sempre que va a la vessana canta
i la Margarida mentre està esterrejant en el riu canta gloriosa i
resplendent. Fan goig de veure i de sentir. Tenen la virtut del
treball i l'alegrança del cor satisfet que estima a tot plaer.

-Déu gràcies!

-Qui hi ha?

-L'ermitana de Santa Bàrbara, si voleu fer una gràcia de caritat.

-Oidà! Ja sou aquí altre cop? Sembla ahir que vau venir a fer la
capta de la grana i ara veniu a fer la capta del vi! Com passa el
temps!...

-¡Per tu, que totes te ponen, prou passa de pressa! ¡Ves, la teva
veïna, en aquests mesos, si n'ha passades! ¡Una criatura al cel i
un paller cremat i un ruc mort! ¡I tu, tot són cants i rialles! Que
Déu te conservi! ¡Veig que haveu anat a fira! ¡Sant Ramon te doni
una hora ben petita !

-I un hereuet, ermitana!

-El primer sempre és ben rebut! ¡pel segon, si és el mateix, ja es
fa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver!

-Un hereuet, ermitana, un hereuet!...

La Margarida després va agafar la cassa, va omplir-la al cup i va
curullar la bóta que duia la velleta de l'ermita.

-Que Déu t'ho pagui! ¡Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de més
gasives! ¡no volen donar res i sempre botzinen! Sempre els sembla
que no toquem prou a temps! ¡Per tu, a la primera broma ja tocarem!

Els ermitants de Santa Bàrbara eren molt miserables. Vivien a la
caseta al costat de l'ermita. Feien una capta per les viles cada
diumenge i una capta per les pagesies al temps del vi i al temps de
la grana. Això i una mica de terra de conreu els feia viure
miseriosament dalt de la muntanya amb l'obligació de tocar a temps
per a allunyar les tempestats atuïdores.

Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era a
l'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del tro
llunyà el vellet es volia llevar, i l'ermitana, que tenia mig any
menys que el seu marit, el reptava com si fos un nin.

-No et llevis que estàs encadarnat!

-No caldria sinó!

-Ets vell i t'has de cuidar!

-Avui em toca a mi! ho saps? ¡Jo sóc l'ermità!

-Però jo toco amb més força!

-Que saps tu de bogar les campanes! ¡Jo amb un cop de picall faig
anar la tamborinada allà on vull!

-¡Doncs fes-la anar a can Merla què no volen donar res!

-Calla! mal esperit! ¡Una ermitana que es venja! Donotes! Mala
pesta!

I en les fredors de l'hivern, tot barallant-se els dos ermitans a
mig vestir, es trobaven estirant la mateixa corda i els clams
s'escampaven pel cel rúfol. I el cel compadit dels vellets
enfredolicats s'estitllava tot seguit.

-Adéu, Margarida! creu-me que sols per tu em llevaré sempre! ¡No és
per dir-ho, però el meu home ja fa catúfols! ¡Quan sentis tocar a
temps i el cel fa ull, pensa que toco jo i que ho faig per tu i de
molt bona gana!

I la Margarida riolera tornava a omplir la cassa de vi i el donava
a la velleta agraïda.

-Tant punt tinguis el noi, avisa! Li portaré una medalla de Santa
Bàrbara!

I la velleta s'allunya vers l'ermita de Santa Bàrbara que es veu
blanca, gaia i casta com una rialla d'infant. Una eura s'hi enfila
fins a les teules i una flor branda gentilment dalt del petit
cloquer. Ara que és a l'estiu i les tempestes són llunyes, la
campana és plena de pols i el batall, sense corda, penja dins la
buidor muda del bronze, com un cor aturat dintre un pit de cadàver.
Si hi passa el vent, o hi cau la pluja o hi davalla la rosada, la
campana resta muda; sols si pedregués les pedres del cel
despertarien la seva veu perduda que s'escamparia pels espais que
enyoren ses sonoritats conhortadores.

Sola, en la blavor del cel, la campana sent els corcs que
s'entaforen per la fusta revellida i veu les rels que furguen entre
les pedres del campanar i una aranya aixoplugada en sa foscor va
teixint, teixint fent vida retirada. La cadena de la campana, com
una corda de vaixell trencada pel temperi, branda en l'aire fora
del cloquer, amb l'oreig que desperta les flors cada matí.

Mes a l'hivern, quan la fúria de la ventada remou els boscatges i
els llampecs llancen ses clarors estemordidores i omplen els ulls
de paüra i els llavis de pregàries, llavors, la campana puja i
baixa i alça la seva boca vers el cel, i el batall, com una llengua
viva, es mou al seu dedins clement i desficiosa.

Primavera. La vida ja és dalt dels arbres. Esclaten les resplendors
de les florides ufanes i plenes d'alegrança. Les clarors creixen en
el cel. L'aire és tebi i apar una manyaga. Pugen de la terra les
cantúries de la nit i els núvols aturats escolten i miren en els
capvespres, els miracles que fa la primavera. La vida que flota
sanitosa i triomfal omplena els cors i amara les nines de dolçors
divinals. Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel,
que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida havia
perdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tan
sols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat de
bajana!

-Que no et trobes bé? Mira tot com floreix!

-Prou!

-Que no estàs contenta?

-Prou!

-I dôs, per què fas aquest posat?

-Tinc son!

I tot seguit En Quel finia la conversa i la Margarida restava altre
cop quieta, callada i trista. En Quel, afligit, movia el cap en un
recó del menjador ennegrit i la Margarida s'adormia sense esma de
treure l'olla que bullia en el perol que enlairaven els clemàstecs
fumats.

Així passaven els dies. La Margarida va oblidar-se de fer el pa. Un
cop llevada de bon matí, en lloc de pastar i escalfar el forn fins
que la pedra de fora fos ben calenta, va romandre a l'escon
asseguda, després s'ajagué en un munt de faves que En Quel tenia
apilonades a la cambra de dalt i després es menjà unes llavors de
meló que hi havia en una finestra assecant-se.

En Quel, tot astorat, va demanar consell a la dona de la masia
propera que era llarga, seca i menjada per l'enveja de tot el que
veia al seu devora.

-Què m'hi dieu, vós, Pona, que haveu tingut tantes famílies!

-Són mals i no són mals! ¡Tampoc em creureu!

-Què voleu dir?

-No-res!

-No em feu neguitejar!

-Doncs, clar: sabeu què té la vostra dona? Massa postures! ¡Amb un
bon fart de llenya tot això es cura en un dia!

En Quel restà abatut i es veia dissortat. -Qui sap si està avorrida
de mí!- i se n'anà a casa seva a empendre la seva dona amb cara
farrenya i veu rogallosa.

-Margarida! Havem de parlar clars! ¡Sóc l'amo, i mano! Digues què
tens!

-Res!

-Mano jo a casa! Què tens?

La dona va obrir els ulls esfereïda i volgué parlar i de seguida
aquella pesantor de cap i aquell atuïdor soroll d'oïdes va
ensopir-la.

-Margarida! ¡Si no em respons me la pagaràs!

-Quel, no em renyis! ¡Tindré un fill sense llengua!

-Què dius?- va fer En Quel alçant-se d'un bot com una fera
esfereïda.

-Jo ho sé... Si vols que em mati?... ¡Així no naixerà!

-Calla!... Calla!...- va cridar l'home ple d'esglai, apartant-se
d'ella horroritzat i vençut.

-Què en farem d'un fill sense llengua?

-Margarida!... Això són manies! ¡Estàs prenys i criatureges!...
Anem a donar un tom; l'aire et farà aclarir el magí! No hi
pensis!... no hi pensis!...- va dir-li el seu marit amoixant-la,
fent un gran sospir i lluitant per a foragitar la terrible idea que
la seva muller li havia endinsat en sa pensa com una sageta
fatídica enverinada per la torturadora superstició.

Esperaven els darrers dies que havien de posar fi a la tètrica
maternitat. En Quel no s'allunyava de casa.

-Margarida, si tens res, posa tot seguit una tovallola a la
finestra i jo vindré tot seguit!

L'home treballava desficiós i a cada cop de tràmec mirava la
finestra de sa casa. La Margarida seguía més ensopida i rampelluda
i En Quel, convençut que aquell posat era malaltís, es resignà a
les estranyeses de la seva dona i la tractava amb una llei d'afecte
i por a l'hora.

Una tarda, quan l'home tornà de regar l'hortet i va entrar a casa
seva, va restar corglaçat. La Margarida no hi era!... ella que mai
no eixia de casa. Cercà per l'hortet, entre les mongeteres, a la
pallissa, pels pallers, a les corts, al butifarrer, a la bassa;
cridà per amunt, mirà per avall, i no res; la Margarida no responia
i enlloc no es veia rastre de la seva fugida. Mirà per terra, tot
recordant-se, afligit, de les petjades del dia del mercat que va
deixar el ram a Sant Vicents i bo i fregant-se la frontalera amb sa
mà endurida, va esclatar en un plor trontollós que feia moure sa
figura revinguda.

Mig avergonyit, no gosà anar a casa la veïna envejosa. No gaire
lluny vivien els seus pares; en una pitrada s'hi arribaria pel dret
fins dalt de la serra. Hi seria en quatre gambades; allí, amb els
tres germans fadrins, la trobarien tot seguit. En Quel corria camps
a través com un boig i de tant en tant mirava esfereït un recó i
cridava la seva dona.

-Margarida!... Margarida!... Margarida!...

Així, retut i plorós, amb el cor trinxat per la pena, la vergonya i
l'angúnia, ple de mals pressentiments i enverinat pel penediment
d'haver anat a regar, arribà En Quel a casa els seus pares. Els
vells van estremir-se i els germans van alçar-se tots a l'una, i
resoluts van dir:

-Prou ploralles!

-¡Anem, que les llàgrimes ni per regar són bones!

-Entre tots quatre la trobarem prou!

-Fugiu, home, fugiu!... s'haurà mort!...,- feia En Quel
desesperant-se.

-On?

-Què sé jo! Al cingle, al gorg... o s'haurà penjat!...

-Prou de ximpleries!... Anem!

-Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vés, mira bé tota
l'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i les
garrigues! i tu, Quel, vés-te'n al gorg i allí, vigila, no fos cas
que hi fes cap!- va dir el pare sota el portal de pedra de sa
pagesia.

Era vespre i ben tost es féu fosc. Van baixar al cingle, seguiren
totes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingué l'hora que el
primer grill alça sa veu en el silenci que el volta i després la
nit amb ses penombres paoroses i tot restà colgat en aquella negror
freda i els estels anaven eixint com si es cridessin els uns als
altres per veure encuriosits què passava aquella nit damunt la
terra. Després, cada estel tenia un grill que li cantava; i en
sortiren d'estels aquella nit; i la cançó dels grills es feia
ampla, eternal i s'allunyava vers l'infinit! De tant en tant un
estel fugia rabent deixant una estela que tot just nada, moria
entre la celístia. Qui sap on anava aquell estel! ¡Potser fugia
esgarrifat! Potser cercava altra companyia! ¡O una més bella
miranda, ple de curiositat !

En Quel vagava en la nit com una fera folla. Ara trobava un clot on
s'enfonsava, ara un munt on entropessava; després, una teranyina li
pessigollava la cara i una branca el sobtava omplint-li la cara
d'esgarrinxades. I el gorg era paorós. En ses aigües tèrboles
s'emmirallava la celístia i la llentia d'aigua semblava més
atapeïda i llefiscosa. Aquell pobre home passà la nit delirós i
veia els estels amb brillantors estranyes i li semblava que el
miraven amb una mena d'esverament.

¡Les hores passaven amb tanta calma que fins semblava que el temps
havia mort! ¡que tot era aturat per sempre!

A la fi llustrejava: els estels s'anaven apagant, apagant com si
tinguessin por d'enlluernar-se amb la claror del sol! ¡I cada estel
apagat, un grill emmudia i naixia una gota de rosada! ¡Misteri de
la nit ple d'encís i bellesa!

Ja s'hi veia. En Quel sortí d'un amagatall, cridà amb veu ronca la
Margarida i es tragué la roba. Anava a tirar-se al gorg, en aquella
aigua morta i llotosa i plena d'herbes per cercar-hi la seua dona i
si hi era, negar-s'hi allí tots tres!

-Margarida!...

Se sentí una remor propera de fulles i branques rompudes i d'entre
els arbres que vorejaven el gorg sortiren dos braços que enlairaven
un infant blanc, escotorit i rodanxó que plorava amb vigoria!

-Quel!... Mira!... és un noi!... i té llengua!...

-Ets tu!- va exclamar l'home ple de sorpresa, alegria i esverament
i corregué com un boig entre les falgueres i joncs, i tremolós
agafà el seu fill i digué: -¡No et moguis que vaig per una carreta!
Què has fet?

-Ni jo ho sé! ¡Vaig sortir de casa com borratxa! ¡Volia anar a casa
els ermitans i allí tenir el fill, sempre amb la mania que no
tindria llengua!... Quin sofrir!... ¡Us vaig veure i vaig
amagar-me!... i he tingut el noi! ¡I de sobte em só trobat tota
desvetllada!... Quin cap tan clar!... ¡i quina por i quina vergonya
llavors!... i no gosava moure'm!... I sort que tu has cridat!...

-Calla!... Calla!... Espera'm! No et moguis, per Déu, no et
moguis!... Ja vinc amb la carreta!...

I en Quel marxà colpit per un llamp d'alegria; com un esperitat
plorant i rient, sagnós de cara, suant de front, mig esparracat,
feia uns crits triomfals:

-Ja tenim un noi!... Ja tenim un noi!...

(Tordera)




LA DAMNADA.

En l'església isolada en la boscúria se sentien sospirs i plors
continguts. La nau del temple era solitària i la porta tancada. Una
mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els
daurats dels altars i dels sants barrocs immòbils en ses actituds
místiques. Se sentia una olor d'església tancada i d'encens perdut
i refredat en els recons tenebrosos. La llàntia del Santíssim
s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de
l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el
xiuxiueig d'una confessió s'espargia pel silenci del temple... Al
costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia més
rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la
cortina que amagava el rector sortia una mà blanca que es movia en
la penombra. Es cloïa amb força com esgarrifada, s'obria cap al cel
com si demanés clemència, esdevenia trèmola bo i fent una negació.
I el xiuxiueig es feia més clar i els sospirs eren més pregons.
Després aquella mà que fulgurava en la fosca, com la mà macabra que
eixís de la tomba tenebrosa, va desaparèixer i la cortina va
moure's davant d'un estossec.

La Clàudia havia fet tres hores de camí entre alzinars i pinedes i
conreus per anar a la parròquia isolada, per a confessar-se altre
cop amb aquell rector que curava d'aquell escampall de pagesies.
Aquell vellet tenia unes paraules tan dolces per a la seva ànima
plena d'agrors, que se sentia guarida de ses tribulacions anant a
confessar-se i a escoltar aquells consells confortants que li
donaven delit per a seguir aquells camins espinosos i plens de
dolors que li trossejaven son cor de mare.

Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari
que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossèn Ponç li ha donat
l'absolució. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple
d'unció a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Clàudia
roman una bella estona asseguda al banc del seu mas. I com si
volguessin fer chor amb ses oracions, entraven en el silenci del
temple les remors dels xiprers del cementiri que tocava a
l'església, els cants dels ocells que niaven per la teulada i el
cloquer, i la tríncola del ramat que pasturava muntanyes amunt
seguida del pastor que tocava un flabiol amb monotonia ensopidora.

La Clàudia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Déu li
donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles
pagesies tan llunyes de la parròquia i assaborint amb joia els
pensaments que en la seva ànima sembrava Mossèn Ponç, es tornava
pacient, anhelava de tot cor una resignació ferma i es rejovenia
amb la llavor que Déu sembra des del sagrari dintre i les ànimes
que s'hi atansen amoroses. No se n'hauria mogut mai, d'aquell
temple, tancat i sol, tan fosc i tan silenciós, d'aquell niu que
Déu havia triat entre cimals alterosos i boscúries sens fi. Però la
Clàudia patia per la seva filla beneitona que havia de sopar, i, si
ella no li'n donava, la deixarien morir de fam com un ocellet,
avorrit. Pobra beneitona!

Sortia la Clàudia d'aquella fosca flairosa de bonesa i, aclucant
els ulls enlluernada, passava per la sagristia per entrar a casa
del rector. La germana de Mossèn Ponç, aquella velleta pacient,
l'escoltava sempre enternida. La Clàudia somicosa es desfogava.

-I dôs, Clàudia, avui també ploralles?

-Jo pla sóc perduda. Si no s'adoba amb l'ajuda de Déu, sé pas on
anirem! ¡Tots contra mi! De deu fills, cinc són ací, soterrats.
¡Déu els tinga al cel! Dels que em resten, l'un és la beneitona que
ara farà vint-i-cinc anys i sols és bona per gordar els xais, i els
altres, cotre, tots casats i amb famílies, i cap d'ells em té de
grat! ¡Jo no puc fer cap ofici de sang, la noia faltada tampoc! ¡Jo
tinc d'anar a raure a casa d'ells! ¡Malaventurat qui no pot
guanyar-se un mos de pa!

-Ja no us esteu amb el noi gran?

-Avui me n'ha tret! Tots em volen, i quan saben que el que té la
Rosa no es pot vendre, arrufen el nas, i jo marxo per estalviar-los
la feina de treure'm. Ara la jove del gran les ha agafades contra
la Rosa. Pobra beneitona. Diu que tot li toca, que tot li embruta,
que tot li fa fàstic i jo em só enquimerat, i el noi, aquissat per
la jove, m'ha tret; i ara, torna a agafar la carreta, amb els dos
bous, el llit, les cadires, la mica de calaixera i cap a un altra
casa... On? No ho sé! ¡Mossèn Ponç em diu que faci tancar la noia a
ciutat i jo sola potser faré les paus! i a mi em trenca el cor
deixar la noia; és tan manyaga amb mi! M'estima tant! ¡que sort
tinc dels seus petons i dels consells del vostre germà, que sinó
hauria fet un disbarat!...

-Calleu, santa cristiana! ¡Jesús, Maria i Josep! Sant Antoni
gloriós!

-Adéu-siau, passo ànsia per la pobra Rosa. ¡Dèu estar amb els xais
escampats i es fa fosc!...

La Clàudia va marxar pel camí prop la trunyella que tancava l'hort,
tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit.
Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada. Un cop
les tenien a casa parlaven de despeses, que el pa no allargava com
abans, que essent dues podrien repartir-se en dues cases, que si
poguessin vendre la mica de patrimoni de la Rosa, comprarien
bestiar a la fira de Massanet i tot aniria millor. La Clàudia
s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la
negativa de vendre allò que pertocava a la beneitona, els fills
posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va
donar-li una vida de màrtir. Vós sola, sempre que volgueu...; ara,
dues...; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la
Rosa, no hi havia altre camí que marxar, i marxava.

Avui és la jove del noi gran que la treu. La Clàudia mira el món
com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que
l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa
aquells papers que li deixà un oncle compadit de sa dissort; i cada
any el senyor Rector quan anava a Girona li duia diners després de
retallar-ne un bocinet. La Clàudia no tenia on anar. Nit i dia
l'esperonava la dèria de fugir lluny on ningú no la conegués i
poder viure sols amb la seva filla beneitona, que era la única que
l'estimava. Sempre amb aquell bocí d'amor malaltís que la sadollava
de consol com la rialleta que fa l'infant ple d'agraïment després
d'una bona mamellada. Es veia ben bé que la noia es retirava als de
casa seva, on sempre hi havia encès el caliu de l'estimació i que
els nois van sortir com el seu marit, aquell home rampellut i
malmirrós que s'enfellonia per un no-res i que sols veia les coses
pel cantó dels diners que les avaloraven. La Clàudia se sentia més
mare de la Rosa, i fins li semblava que els nois eren fills d'una
altra dona que no tingués un cor com ella, on l'enteniment, la
recança i la llàstima sempre feien nierades de sentiments
exquisits.

Primer aniria a Massanet i allà ho vendria tot: bous, carreta i
mobles. Després amb els diners marxarien a Girona i allà amb
l'ajuda d'un germà, qui sap, potser comprant i venent verdures i
fruites que florejaria dels coves a primera hora a plaça, podria
anar tirant, fins que la seva vida s'apagués per sempre...; llavors
la noia entraria a l'asil. Tot, abans de deixar la faltada, que
sols ella entenia... perquè sols ella l'estimava. Mentre sos ulls
s'obrissin a la llum de cada jorn, volia esguardar aquell fillet
tan alt per de fora i tan petit per dedins, i mentre son respir
anhelés volia que la seva filla en rebés el caliu amb ses besades.
Ella sola volia estimar la Rosa, lluny d'aquells homes de mal cor i
d'aquelles joves que fugien d'ella com conilles que veiessin la
fura rastrera.

La Clàudia era una dona alta i prima amb l'ànima esborrada per les
penes i les carns xuclades pel cansament. Tota l'alegria i vivor,
que de fadrina lluïen en son esperit, les va perdre maridada amb
aquell home sempre enfutismat i amenaçador. La Rosa, era com ella
també, espigada, i neulida, amb una ànima petita com un llumet de
llàntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna
a ajupir-se. La Clàudia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos
espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort.
La Clàudia cercava consol esbravant-se amb la Rosa, i la filla
obria la boca i els ulls i, sense compendre el que li deia la seva
mare, exclamava -Maru maca, jo estimo!- i li feia un petó i la
Clàudia plorava amagada, en la seva solitud. Si aquella pobra dona
hagués sofert amb paciència victoriosa totes les adversitats, fóra
una Santa, però la Clàudia de tant en tant tenia unes rauxes de
desesperació com una orada. ¡Sort de Mossèn Ponç, aquell vellet de
la parròquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un
gemec lent i confortant i un bon ruixat de llàgrimes i unes bones
ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia
son esperit fadigat i retut!

De bon matí la Clàudia va posar l'ensí, el jou i els crepistells
als bous i un cop els tingué un a cada cantó del tirant, va agafar
l'agullada, va deixar-la damunt la carreta i cridà la Rosa. La
beneitona va atansar-se amb els braços penjant, la boca eternament
oberta i una mosca que es passejava per la seva cara. I mentre sa
mare va carregar la carreta, ella mirava embadalida els dos bous
que feien unes bavalles llargues, que es movien al ventijol
matinal, i aclucaven les parpelles voltades de mosques
martiritzadores. A casa del noi no hi havia ningú. La jove era al
riu a rentar la roba. El noi a vila. Els fills també eren al riu
amb sa mare, fent de pescaires La llar era freda i semblava més
fosca que els altres dies. La Clàudia refeta amb la resignació que
li donà Mossèn Ponç, va mirar la casa, movent sa testa contristada
i, temerosa d'esclatar de ràbia, va cridar amb una veu ronca, que
feia feresa:

-Adéu-siau! Fins al cel, bona gent!... ¡Arri, petits!- Els bous van
caminant feixucs. La carreta va trontollar fent remors que
s'escampaven en la pau superba dels camps solitaris, i, mentre la
Rosa agafada a les estaques deia rient: -Anem a nannà, maru!- la
Clàudia, mossegant-se els llavis, movia els ulls desficiosos i
amarats de llàgrimes de dolor.

Com cada any, venint el temps de la fira, havien espedregat els
camins perquè els animals poguessin petjar millor. La carreta
avançava entre moreres. De tant en tant les branques foranes
semblava que no deixessin passar aquell èxode i que preses d'un
sentiment recador els volguessin aturar, amb ses espines que
esgarrapaven els bous, els matalassos i la carreta, i restaven
brandant en l'aire, com si els diguessin: -No marxeu!- La Rosa
aclucava els ulls i la mare plorava silenciosa foragitant els
pensaments que l'exaltaven.

-Arri, menuts!... arri, fills meus! ¡Si els fills fossin com els
bous! tan bons de governar! ¡No em veuria així!... Mala!... Jesús,
Maria i Josep!

Després de tres hores de sol per camins sorrencs i pedregosos,
sentint el cant ensopidor de les cigales, van arribar a les
envistes de Massanet. El campanar s'alçava punxegut, com una
cucurulla en una planúria quieta voltada d'horitzons llunyans i
plàcids. Davant mateix del fossar nou hi havia la fira de bestiar.
La bunior de la gentada va arribar a les oïdes de la Clàudia com el
zum-zum feridor d'un borinot que passa brunzent prop de la cara. Va
pujar a la carreta per posar bé el mocador del cap que la Rosa
portava de gairell, va estirar-li la roba, que duia tota arrugada
i, eixugant-li les bavalles i esquivant-li les mosques que duia
damunt, va dir, tot fent-li una moixaina: -Tens calor, oi maca? ara
ens refrescarem, ara!- i tornà a atiar els bous, que bo i
estintolant-se l'un contra l'altre caminaven plens de mosques, a
poc a poc, feixucs, tristos i resignats.

En atansar-se a la fira, la Clàudia sentia una horror a cada passa
més forta. Per son cervell atribulat passaven els pensaments com
fulles caigudes que voleiessin amb una ventada furient de dubtes i
de recels. Sos ulls s'omplien de neguit, ses mans de tremolors.
Fins li semblava que els bous corrien massa i que la fira
s'acostava vers ella com una nuvolada amenaçadora i que la gent la
voltava i ella sense habilior de parlar, cercava adelerada una
fugida... com si fos una lladre i que tot el que duia fos furtat.

En arribar a la primera casa del poble, una casa vetusta, amb
finestrals de l'antigor i voltada de parets, va fer aturar els bous
a un abeurador, tot d'una peça i fet de pedra picada. Els animals
van beure llarga estona sense fer fressa. L'aigua no es movia i els
emmirallava. La Clàudia entre tant es recolzà al pou pròxim. Sentí
una mena de frescor en sa pell bullent del sol i mirant al fons, on
l'aigua quieta era il·luminada per les clarors del cel que s'hi
imatjava, va veure's la seva testa blanca, petita i pregona i va
recular esgarrifada dient:

-Jesús!- i va petonejar desficiosa la Rosa que menjava un mos de pa
bru sense cloure els llavis.

No calia dubtar més, pit i fora; vendria els bous i la carreta,
l'hostaler li salvaria els mobles fins que tingués lloc a Girona.
Anirien a peu fins a Sils i aquella nit mateixa foren a ciutat
allunyades dels seus fills sense cor.

La Clàudia era una altra. Alliberada de la tortura que l'acorava,
va esdevenir resolta, ardida i serena, i, agafant l'agullada, va
punxar els bous, i amb una veu rejovenida va fer: -¡arri, menuets,
que ja som a fira!

Massanet tenia posat de festa major. Els carrers plens de gent
endiumenjada; l'estanc i casa del barber sempre plens d'homes; els
hostals atrafegats servint taulades de firaires a totes hores. El
parloteig de la gent vivia en l'aire festiu del matí seré i
xardorós. Al carrer de l'església hi havia una rastellera de
parades de robes multicolors. Per les parets hi havia penjats
cobrellits, faixes blaves i vermelles, mocadors pel cap virolats,
camises ben planxades de mostres vives de color i fins en una
entrada hi havia penjats tres _boàs_ que brandaven amb el vent com
si volguessin temptar, plens de malícia, la pageseta joveneta que
té por de la caputxa i de la barretina que porten els jaios. Un
home cepat que tenia un sac ple de llavor de nap, negra i menuda
com perdigons, la venia als pagesos que se la'n duien en els
mocadors de butxaca. Carrer enllà començaven les parades de
bestiar. Fermades a una reixa amb una beta lligada al coll, tres
oques aturades alçaven el bec de tant en tant i el movien com si
masteguessin l'aire amb fruïció. Altres romanien lligades amb un
cordill per les potes. D'aviram no n'hi havia; tothom esperava el
mercat d'Hostalrich.

Damunt d'un camp blader segat, es fa la fira. El rostoll és aixafat
per la gentada. Al bell mig del camp hi ha una enramada de vern,
que aixopluga una taula, on hi ha dos càntirs d'aigua, una ampolla
treballada de vi rogenc i una altra d'aiguardent; sis paquetilles
de cigarretes sense encetar i un vas ple de caliquenyos i quatre
ampolles de gaseosa. La dona que serveix posa els gots boca avall
en un rentamans ple d'aigua. Al voltant de l'enramada, on hi ha uns
taulons, que fan de banc, s'estan asseguts els venedors que van
garlant calmosament, mentre sotgen els animals, que tenen pel
ronsal, esperant un comprador que els convingui. Hi ha la noia de
can Lloret amb el fill al pit. El vell de can Mirot, que fa trenta
anys que va a la fira. L'hereu de can Seva, que és la primera volta
que hi va sol. I passejant-se entre la gentada i els bous, vaques
i vedells, passen els ramaders amb les bruses llargues i fosques i
els barrets amples, preguntant i oferint, rebutjant i regatejant i
comprant.

-Tu, xarric, que no tens cap xurmé?

-Aquest any no, son dues xurmeres.

-I d'aquestes, quan ne vos?

-Nou unces.

El marxant sense dir un mot s'allunyà.

-On vas tan esverat! parlem! ¡ja em posaré a la raó!

I sota un sol aclaparador, la vaca pacient, bo i remugant, rep el
cop de cap del vedell que mama afamat. Un ramat de bens resten
quiets amb el cap baix i amagat com si parlessin conjurats. Els
garrins dins les gàbies, sota l'ombra de les branques del vern, uns
dormen apilonats com si tinguessin fred, altres flairen amb el
morro brut de fang i graten la terra amb les potes petites i
blanquinoses. I entre la vèrbola de la gent esclaten els bruels
dels bous com les notes d'un orgue desafinat, els esquellerincs
dels cavalls, que s'esquiven les mosques, lligats als carros, que
han dut els animals a fira, i la cridadissa dels porcells quan són
agafats pels compradors.

L'avi Pelat hi havia dut un ruc petitó i panxut i vell com ell.

-I dôs, jo em creia que no es portava bèstia rossam?

-Aquest no és bèstia; és un amic que va amb mi.

-Sempre en teniu una al pap per dir.

-Al cap d'allà jo sóc vei i ell també, i anem de tronc.

-Encara em fareu riure!

-Veuràs, el noi de casa no vol que el tinga més. Jo ja veig que té
raó; venut el ruc jo no treballaré més, però jo em moriré d'enyor
sense fer res. I cada any botzinant em fa venir a fira per
vendre'l, i jo vinc! Jo ja veig que un hom arribat a la vellor no
és bo per fer cap ofici de sang i que a casa amb el meu treball
fóra una pastera de fam i que el ruc i jo no som bons per res! ¡i
que pel temps de les fusades, amb la taleia de feinejar vaig fer-me
una estronxada al peu que vaig cuidar a anar al camp dels
estirats!... Jo ja ho veig! té raó el noi!... i vinc ací a vendre
el ruc. En demano vint unces i torna cada any a casa! ¡Veli aquí!
ja t'has firat, Martinet? El noi de can Blai porta un mec i una
meca. Quin bestiar! allò és senyoriu fi! ¡amb un ret i un gipó
semblarien persones! Jo crec que deuen menjar la grana amb
forquilla.

-Prou xerrameca!... Bon dia i bona hora. Avi Pelat, que és el
mateix ruc de sempre?

-El mateix!

-Quan ne voleu aquest any?

-Vint unces- féu el jaio tot esverat.

-Cada any és més car!

-És que tinc més por de vendre'l!

-Que potser sap d'escriure?

-És notari i parla gavatx.

-¡Aquest si que no cal pagar-ne la meitat com els bous, per si té
mal negre o mal de caure o estossega! ¡Fet i dit, com un garrí de
nou setmanes! ¡Mireu, allí hi ha un home que en cerca un de ruc!

L'avi Pelat s'escamava i fugia pel cantó oposat ple de paüra i
esperava amb ànsia que la fira s'acabés per anar trico trico, cap a
casa, amb aquell animal que estimava amb tota la il·lusió.

Tot d'una va mirar fit a fit; s'ajupia, s'alçava de puntetes
allargant el cap i a poc a poc avançà entre la gentada ensopida per
la xardor del sol enlluernador.

-Clàudia, o Clàudia!

-I dôs, Pelat! tu sempre amb el ruc a coll.

-Sí, mira, em manen, i crec com un anyell!

-A tu et botzinen perquè treballes i a mi em fan treballar
traient-me de casa!

-Sí, mira! jo ja veig, ¡tu si que vas trencar el plat més bonic!
¡la vas ben esgarrar no casant-te amb mi! I tot per un punt! ¡i els
punts només són per la roba i les is! Ja t'han tret tots! ¡Els nois
han sortit de mala sang com el teu home! Quina nierada de senglars!
Encara em recordo que un dia el teu home no volia posar un tany de
llor beneït dalt de la paiadera i jo que li trec l'escala mig en
broma i li dic: -Si no poses el llor no baixes!- i ell em va fer
uns llambrecs d'ulls com un gat marc. -Si no poses l'escala et
coixo! i va tirar-me la forca a la cama; ¡sí, mira! ¡cotre setmanes
malalt i ventura de dues ampolles d'oli de lluert que tenia la mare
i bones untures de moll de barra de porc!... ¡Sí, mira; jo ja ho
veig! a tu se't va girar la garba! ¿Y que tens cabals?

-Ja pots pensar; la pell de l'esquena; ¡ni un pallís per jaure!

-I amb aquesta Rosa tan aturada?

-Sempre ha criaturejat, pobrica! ¡però és més festosa!

-I com, mare de Déu! se't va esgarriar?

-Esgarriar dius?

-Ho diuen! Sí, mira; fan córrer que la jova us ha tret perquè diu
que estava com ella!

La Clàudia va quedar-se espalmada i obrí els ulls amb un
esfereïment de boja, i, plena d'angoixa, va dir amb un prec
enternidor:

-Pelat, diga'm què vós dir!

-Sí, mira; res, no en facis cabal.

-Pelat, per Déu t'ho demano ¡no em deixis amb aquest corcó!

-No en facis estat!... Jo ja ho veig! males llengües diuen que van
veure la Rosa festejar amb un sagal i que la jove va dir que amb
ella ja n'hi havia prou de prenyades a casa.

-Reina del cel!- La Clàudia va sentir una onada de rancúnia que li
féu cuidar perdre la raó. Va asseure's en el tirant d'una carreta
amb un panteix terrible i una tremolor de feblesa va escampar-se
per tot el seu cos.

-Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can
Xiró potser se l'emporti.

La Clàudia va pendre els diners i sense dir res va cloure la mà i
va asseure's esmaperduda amb els bitllets que van donar-li. La pell
de la cara li bullia i l'afront va aclofar-li l'ànima ja prou
estemordida.

-Anem!- va exclamar la Clàudia alçant-se resoluda i com si es
deixondís d'un somni que l'embadalia. -Anem ben lluny on ningú no
ens conegui.

Quina vergonya!- Agafà la Rosa pel braç i van marxar de la fira pel
camí polsós totes apressades.

En arribar a una ribera plena de claror i benestar, la Clàudia
defallida, mirà per tot, temerosa d'ésser vista i fent un sospir
pregon bo i esguardant aquell cel blau i amarat de llum, va
asseure's a l'ombra bellugosa d'un pollanc ple de gentilesa.

-Fill meu, saps què diuen de tu?

La Rosa que mastegava una palla, va respondre:

-Maru, tinc gana aquí- i signava la boca oberta amb el dit.

-Fill meu!... saps?

-Tinc gana aquí!- repetia la beneitona picant de peus.

-Santa Innocència!- Pel pensament de la Clàudia passà com un
llampec la idea del dubte. -I si fos veritat?- i tot seguit va
esvair-se. Ella coneixia tant la Rosa i estava sempre amb ella i no
tenia cap senyal! Ve't aquí perquè la jova va dir-li «no vull
llordes a casa». Jesús, Maria i Josep, el que pot la maldat!- i
fent preguntes a la Rosa, pogué escatir que aquell cervell d'infant
tenia tota la puresa de la innocència.

-Maru, vull pa!... tinc gana aquí!

-Anem! fugim; a la pagesia que trobarem, demanarem un mos de pa!...
corre, fill meu! fins la deshonra t'encalça... i no en tenies prou
d'ésser faltada! Jesús, Maria i Josep! ¡Quan mossèn Ponç ho sàpiga!

L'aire s'anava enfosquint. Una nuvolada eixia del cantó del
Montseny; avançant lenta, muda, amenaçava damunt l'ombra que
escampava pels conreus i pujols. Una rafagada passà com un pregó
que avisés la batalla. L'aviram s'entristia, els ocells fugien i
les fulles s'enlairaven amb neguit. Per tots els camins es veia la
gent de la fira caminant de pressa bo i mirant al cel amb angúnia.
Un
bofarut va alçar la palla de les eres i féu aclucar els ulls dels
gossos ensopits. I van caure aquelles gotes grosses que sembren la
terra de saó i les ànimes de desigs d'assolir un sopluig. La
Clàudia va alçar-se i va veure que pel camí venia gent, i,
esparverada per la terror que la veiessin amb la Rosa ferida per la
maldat, fugí camí enllà.

-Fugim, fill meu! Vénen, vénen! Alça't, corre, que ens veuran! que
parlaran de tu!

Les dues dones van esmunyir-se per un caminoi que anava cap a una
fondalada que la Clàudia no coneixia. Plovia, naixien xaragalls i
la riera ja passava rojenca, rabent, com si hagués nascut boja. La
Clàudia en veure una cavorca pròxima va dubtar. Anaven xopes i es
sentia lassa. Però mirà enrera i la gent s'atansava corrent i va
semblar-li que veia En Pelat dalt del ruc i com una esperitada va
posar-se a córrer arrosegant la seva filla sota aquella mànega
d'aigua que queia sense pietat damunt d'aquelles dues dissortades.

En ésser al cap del corriol la Clàudia es veié perduda, la riera
els barrava el pas. L'aigua passava furienta, roja, tèrbola i
remorosa. Les herbes de les vores es blincaven com si volguessin
seguir la correntia rebugenta, daleroses de saber on anava. De tant
en tant passava quelcom: un tronc, una cadira, un vedell morent. La
Clàudia romangué erta i la Rosa es xuclava el dit i tremolava de
fred.

-Què farem?

-Jo tinc gana, maru!

-Em fa por passar ara. Però això ben mirat són només dues passes!

La Clàudia mirava amunt i avall de la riera amb esverament. Un
llamp va esquinçar un roure i un tro va escampar-se per tota la
nuvolada. L'olor de la tempesta se sentia arreu.

-Vénen! Ja són aquí! Passem, fill meu! Agafa't amb mi!

La Clàudia i la Rosa abraçades van avançar entre les aigües roges
de la riera folla.

I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven
astorats.

-Quina rierada!

El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixondís d'un somni.

El mateix dia en què va marxar la Clàudia, la jove va tenir un noi.

-Quatre nois arreu! Tot és pel Rei aquí casa.

En aquelles hores de dolor en què l'ànima esdevé poruga i els ulls
se'n van al cel entre harmonies de clemència, la jove havia sentit
la frisança del penediment. Havia maltractat la velleta i havia
injuriat la Rosa, les va treure de casa, i quan van marxar, tots
van deixar el mas com si fos apestat. El comiat els esglaiava. Un
cop el fill fou al món i el sentí plorar amb vigoria, la jove tornà
a creure que ella tenia raó i el penediment va empetitir-se i el
somriure es posà en sos llavis encara febrosos de l'infantament.

El fill de la Clàudia era un home bo i arraulit per la paraula
irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obeïa i
l'amoixava després d'haverse sentit una rastellera de mots
verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrós i
capficat pensant en la tristícia que devia sentir la seva mare
sense conèixer aquell nadó tan xamós. La jove que li llegia els
pensaments en les nines ingènues dels ulls bondadosos, en mirar-lo
tornava a sentir el corcó del penediment i pensava: -Si jo sabia
que aquest fill m'havia de treure de casa, ara mateix el mataria!-
i va cridar el seu marit tota neguitosa per a dir-li que anés a
cercar la seva mare perquè tornés amb ells. Mes, quan el seu home
fou al seu davant va restar una estona muda i va dir-li: ¡Volia
saber què feies!

-Sóc a l'era batollant cigrons- va respondre secament el fill de la
Clàudia, mirant-la tot estranyat.

I el penediment se n'anava i venia com un rat-penat, que volta
fatídicament en les clarors rogenques del capvespre, omplint
d'esglai les ànimes sadollades per la superstició.

Avui fan el bateig. De bon matí han arribat de marina el padrí amb
dos seguidors i la padrina amb dues seguidores. La llevadora del
poble veí féu el camí a peu amb un farcell de roba al cap. Hi duia
el vestit que servia per batejar totes les criatures d'aquelles
pagesies, tot blanc i encarcarat com si fos de pergamí, i un vestit
negre per a ella tot ple de puntes, unes sabates de xarol
torturadores i una mantellina pesant com un plom. La llevadora va
arribar-hi, amb espardenyes, mocador al cap i tota acalorada.

Quan la criatura i la llevadora foren empolainades, van pujar en
dos carros amb vela i per aquelles endreçúries solitàries, van
encaminar-se a la parròquia isolada. La jove va quedar-se sola a
dalt. A baix una veïna anava remenant atrafegada dues cassolades de
conill amb peres, que tots esperaven amb ànsia perquè la veïna
tenia anomenada de bona cuinera. La solitud va desvetllar el corcó
de la jove. Damunt aquell llit alterós, sota aquelles bigues
revingudes i entre les parets emblanquinades, la tortura del record
d'aquelles dues dones, primes i altes i abatudes que van marxar a
la ventura, s'anava fent clar fins a semblar una visió. -Tots els
fills l'havien tret de llurs cases. Potser haurà de tornar a casa
del primer que la va treure.- La jove amb aquest pensament va
restar dos sospirs conhortada, i tornà altra volta el fibló silent,
que no podia foragitar, a clavar-se més pregon en aquell cervell
encaboriat i en aquell cor emmusteït i tremolós per les primeres
sacsejades de la superstició.

A la capella mig abandonada de Sant Martí, tot passant l'altre dia,
la jove enfonsà sa mirada en la foscor i va veure els rats penats
que penjaven del sostre. En sentir-la, van volar en l'aire quiet de
la capella i un a un van amagar-se enrera de l'altar. Després va
adonar-se que volaven prop seu i va semblar que la seguien. Aquella
nit va passar-la regirosa sense aclucar els ulls, plena de basarda.
En passar prop del castell enderrocat, que mor de vellúria entre el
broll i les eures que el van vestint com si l'amortallessin en sa
agonia, la jove sentí que la cridaven: -Xit...xiiit!...- Era
l'òliba. Ella va voler córrer, i romangué corglaçada, i aquella
mateixa nit va infantar el nadó.

-Potser portarà mala sang... potser jo tindré la llet amargant. Tot
això són mals senyals!- I la seva ànima anava perduda, com una nau
sense pals i sense veles, entre les onades esbogerrades del temperi
de la paüra i les ventades de la superstició i el braolar tenebrós
de la culpa viva al seu dedins!

-Gràcia! Gràcia! puja!

-Què vôs? no em torbis que les peres s'agafaran.

-Puja i fes-me companyia!

-Bona l'hem feta! ¿Que tens por com la mainada?

La Gràcia, esperonada per la dèria de lluir-se com a coquessa, va
deixar-la, i la jove no podent sofrir el silenci, que li feia
sentir el rau-rau amb tota claredat, va baixar a la cuina tota
arrupida. La Gràcia va fer un xiscle tota esglaiada.

-On vas? Que ets boja? Mira que et pots morir si fas disbarats.

-Calla, no cridis. No puc estar tota sola!

-Què et passa?

-Res!... mira... Ja t'ho diré- féu amb un gran misteri desitjant
dir-ho tot per veure si desfogant-se, se li desfeia aquell nus que
li apretava el cor i li escurçava el respir. I com la vegada que va
provar de dir-ho al seu marit, va esgarrifar-se de vergonya i es
tornà vermella i restà muda entre els dubtes que li feien
giravoltar l'enteniment com un remolí, que se la'n duien
ofegant-la. Quin suplici!

-Sents? ja som ací!

-Verge!- va dir tota exaltada.

-Uix, que estàs estranya, noia!- ¿per què et fan por? Marxa cap
dalt que ton home et reptarà.

Els sorolls dels picarols van arribar al mateix temps que les
rialles. Els gossos bordaven bo i saltant davant dels cavalls
fumejants i escumosos de cansament. La Gràcia va atansar una cadira
perquè baixessin les seguidores i la llevadora amb el noi cristià.

-Que ha plorat al tirar-li l'aigua?

-No res, un santet. Ha llepat la sal com si li agradés i fins ha
rigut.

-Aquest el podreu desmamar amb arengades!

I van pujar tots a dalt i van trobar la jove plorant d'esverament.

-I ara, què teniu? ploreu? ¡Això és flaquesa!... Gràcia, puja un
ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels
professionals quan diuen quelcom que saben que farà bon efecte.

-Ara dóna-li el pit, que ja no és moro.

La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la
mantellina, va despullar la criatura i féu el paquet tot dient:

-Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera.

El pare del nou cristià no va entrar a l'estada de la jove; estava
tot traspostat perquè mossèn Ponç va demanar-li per la Clàudia i la
Rosa, i ell abaixà els ulls i, com si se li haguessin tornat de
plom, no va poder alçar-los en tot el camí.

-Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un
mussol. ¿Que esperaven una mossa?...

-Vinga la teca, minyons! ¡El vinet prop meu, que som amics de
petits!

-Ei! ves que la mixa no t'agafi!

-Que et creus que sóc un ratolí?

-La cassola! _a la orden!_- va fer un dels seguidors que havia fet
la campanya de Cuba.

Les cassoles s'havien buidat entre rialles, xiscles i parloteig.
Tots estaven vermells i escotorits. La Gràcia cofoia per
l'acceptació del seu guis i el pare, rialler, movia els ulls
allunyats de la vergonya que els amarava. Començà la repartició
d'uns confits grossos i farinosos de colors diferents. La Gràcia
amb una cullera en posava un munt a cada convidat. Mentre el que
havia estat a Cuba tenia el porró en l'aire, el padrí li tirà un
confit i el porró va trencar-se. Una riallada ufanosa s'alçà com un
clam de victòria.

-_Fuego!_... Fem balega!- va exclamar el del porró i, fent un toc
de trompeta amb la boca, la lluita va començar amb ardidesa. Els
caps s'ajupien, les cares s'amagaven i els confits rebotien per les
parets i saltaven per terra al so d'unes rialles llargues i grans
exclamacions d'alegria.

Heu's aquí que quan tots estaven més engrescats en l'aldarull de la
platxèria barroera, entrà tot fadigat i amb els clls plens
d'esverament, el fill petit de la Clàudia que estava renyit amb la
jove.

-On és mon germà?

Tothom restà sense paraula.

-Què vols?- va dir l'amo palplantat.

-On és la mare?- digué de pressa.

-No ho sé!

-No? Mala negada!

-Què passa?- va fer la Gràcia esfereïda.

-Són elles!

-Què vôs dir? parla!

-Han trobat dues dones negades al riu... veniu, correu! ¡potser
coneixereu la roba que duen!

-Déu del cel!

-Estan tan abraçades que no es poden separar! Són aquí arrapades a
un arbre. Ja no tenen cara!

Tots els convidats van baixar de pressa cap al riu que, com no era
estassat, havia fet embotida i en l'aigua engorgada al peu d'un
arbre hi havia els dos cadàvers.

-Són elles!- va fer el fill gran amb horror.

-Déu del cel! m'apar que hagin volgut venir al bateig!

Els fills de la Clàudia van trencar en un plor enternidor. Ningú no
va dir-los res. Cap paraula de consol floria en els llavis dels
convidats que els miraven esborronats, com si també fossin uns
cadàvers!

La jove que donava el pit, en sentir aquell silenci sobtat, va
alçar-se tota estranyada i en veure la corrua que anava camps
avall, corrent, va dir-se mig ofesa: -Tanmateix, són massa grans
per fer tanta ximpleria.- I com que ningú no tornava i ningú no
responia, la solitud va esverar-la i obrí les finestres irada i
començà a cridar:

-Noi!... vina!... Gràcia!... correu... veniu!...

Plovien fulles