Project Gutenberg's L'amic Fritz, by Emile Erckmann and Alexandre Chatrian

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: L'amic Fritz

Author: Emile Erckmann and Alexandre Chatrian

Translator: Joan Sitjar (AKA Josep Carner)

Release Date: February 22, 2006 [EBook #17819]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK L'AMIC FRITZ ***




Produced by Ricard Samarra





L'AMIC FRITZ.



I.

Quan Zacaries Kobus, jutge de pau a Huneburg, finà en 1832, Fritz
Kobus, son fill, veient-se al cap d'una bella casa de la plaça de
les Acàcies, d'una bona hisenda a la vall de Meisenthal i d'un bé de
Déu d'escuts col·locats en sòlides hipoteques, eixugà les seves
llàgrimes, i es digué amb l'Eclesiastès: -Vanitat de vanitats! tot
és vanitat! ¿Quin aventatge donen als homes llurs treballs damunt la
terra? L'una generació passa i l'altra ve: el sol s'aixeca i es pon
avui com ahir; el vent bufa a tramuntana, i després bufa a migjorn;
els rius van a la mar, i la mar no se n'emplena; totes les coses
treballen més que l'home no arribarà a dir; l'ull no és mai saciat
de veure ni l'orella d'oir; hom oblida les coses passades, hom
oblidarà les que vindran; la millor cosa és el vagar... per no haver
de fer-se cap retret.

Així fou com raonà Fritz Kobus en aquell dia.

I l'endemà veient que el dia abans havia raonat bé, afegí encara:

-Et llevaràs entre set i vuit del matí, i la vella Katel et portarà
ton desdejuni, escollit per tu mateix, a ton grat. En acabat podràs
anar o bé al casino, a llegir el diari, o bé a donar un tomb pels
camps, per fer-te venir gana. A migdia, tornaràs per dinar; havent
dinat, repassaràs els comptes, cobraràs les rendes i faràs els
tractes. Al vespre, havent sopat, aniràs a la cerveseria del Gran
Cérvol, a fer algunes partides de _youker_ o de _rams_ amb els que
s'escaiguin de trobar-s'hi. Fumaràs pipes, buidaràs xops, i seràs
l'home més feliç del món. Procura tenir sempre el cap fred, els peus
calents i el ventre net: és el precepte del seny. I sobretot evita
aquestes tres coses: d'esdevenir massa gras, de pendre accions
industrials i de casar-te. Si ho compleixes, Kobus, goso predir-te
que arribaràs a ésser vell com Matusalem. Els que vinguin darrera
teu diran: -Era un home intel·ligent, un home de seny natural, un
gai compare!- Què podries desitjar més, si el mateix rei Salomó
declara que l'accident que colpeix l'home i el que colpeix la bèstia
són el mateix accident; que la mort de l'un és la mateixa mort que
la de l'altre, i que tots dos tenen el mateix alè!... ja que és així
-pensà Kobus,- fem per manera, almenys, d'aprofitar-nos de nostre
alè mentre ens és concedit d'alenar.

Doncs bé, per espai de quinze anys, Fritz Kobus seguí exactament la
regla que s'havia marcat a l'avançada: sa vella criada Katel, la
millor cuinera d'Huneburg, li serví sempre ells talls que més li
plaïen, cuinats de la manera que ell volia; tingué sempre la millor
_choucroute_, el millor pernil, les millors llonganisses i el millor
vi del país; consumí regularment una cinquena de xops de _bockbier_
a la cerveseria del Gran Cérvol; llegí amb regularitat el mateix
diari a la mateixa hora; i féu amb regularitat les seves partides de
_Youker_ i de _rams_ tan aviat amb l'un com amb l'altre.

Tot canviava al seu voltant, i només Fritz Kobus no canviava. Tots
sos vells companyons ascendien en llur graduació, i Kobus no els
tenia enveja. Al contrari: quan llegia en son periòdic que Yeri Hoos
acabava d'ésser nomenat capità d'hússars per son coratge; que Frantz
Sépel acabava d'inventar una màquina per a filar el cànem a meitat
de preu; que Petrus acabava d'aconseguir una càtedra de metafísica a
Munic, que Nickel Bischof acabava d'ésser condecorat amb l'orde del
Mèrit per ses belles poesies; tot seguit s'alegrava i deia: -Ara
veieu com malda, aquesta minyonia! Els uns es fan petar braços i
cames per servar mos béns; els altres fan invencions per
aconseguir-me les coses a sotapreu; els altres suen sang i aigua per
escriure poesies i fer-me passar una bella estona quan estic
tediosot... Ah! ah! ah!... bons minyons!

I les grosses galtes de Kobus s'inflaven; sa bocassa es fendia fins
a les orelles, son nassàs s'esclafava de satisfacció; feia una
riallada que no s'acabava mai més.

Altrament, havent tingut sempre cura de fer un exercici moderat,
Fritz es trobava cada dia millor; Sa fortuna augmentava raonablement
perquè no comprava accions i no volia enriquir-se de cop i volta;
estava franc de tots els neguits de la família com a solter que
havia restat; tot el secundava, tot el satisfeia, tot l'alegrava;
era un exemple vivent del bon humor que us procuren el seny natural
i la previsió humana, i, naturalment, tenint escuts tenia amics.

Impossib1e d'estar més content que Fritz; però no era del tot sense
treball, perquè ja us podeu pensar les innombrab1es proposicions de
casament que havia hagut de refusar durant aquests quinze anys; ja
us podeu pensar la mala fi de vídues i de noies que havien volgut
consagrar-se a la seva felicitat, i totes les astúcies de les bones
mares de família que de mes en mes i d'any en any havien assajat
d'atreure'l a llur casa i fer-lo decidir a favor de Carlota o de
Gretchen. No, no era sense treball que Kobus salvà la seva llibertat
d'aquesta universal conspiració.

Sobretot el vell rabí David Sichel -el més gran ajustador de
matrimonis que mai s'hagi vist en aquest pobre món,- el vell rabí
s'acarnissava a voler casar Fritz. Hom hauria dit que la seva honor
estava compromesa en l'èxit de l'afer. I el pitjor és que Kobus
estimava molt el vell David: l'estimava per haver-lo vist, d'ençà de
la infantesa, assegut del mati al vespre a casa del jutge de pau,
son respectable pare; per haver-lo sentit fer veu de nas, discutir i
cridar al voltant de son bressol; per haver saltat damunt ses velles
cuixes magres, tot estirant-li la barbeta; per haver après el parlar
dels jueus alemanys de sa pròpia boca; per haver jugat en el pati de
la vella sinagoga; i, finalment per haver dinat, d'allò més petit, a
la tenda de fullam que David Sichel parava a casa seva, com tots els
fills d'Israel, el dia de la festa dels Tabernacles.

Tots aquests records es mesclaven i es confonien dins l'ànima de
Fritz amb els dies vells de la seva infantesa: així, doncs, no tenia
plaer més gran que el de veure, de prop o de lluny, el perfil del
vell rabí, amb el capell gastat decantant-se per avall de la testa,
el pobre mocador de cap, de cotó negre, tirat sobre el bescoll, son
vell capot verdosenc, d'ample coll greixós que li pujava fins a
cobrir-li les orelles, el nas corbat que el tabac empastifava, la
samarreta grisa, les cames llargues i magres, revestides de mitges
negres que formaven sacsonassos, com posades al volt d'un mànec
d'escombra, i ses sabates rodones de fermalls de coure. Sí: aquesta
figura groguenca, plena de vigor i de bonhomia, tenia el privilegi
d'alegrar Kobus més que cap altra d'Huneburg, i, tot seguit que el
veia de lluny en el carrer, el cridava amb veu de nas, imitant el
gest i la veu del vell rabí:

-Ei! ei! vell jueu de mala mena! Com anem? Vina, que et faré tastar
el meu _kirschenwasser._

Encara que David Sichel tingués més de setanta anys i Fritz no
passés gaire dels trenta sis, es tutejaven, i no sabien estar-se
l'un sense l'altre.

El vell rabí s'acostava, doncs, tot agitant el cap amb un aire
grotesc i salmejant:

-Calavera... calavera!... No canviaràs mai, doncs? ¿Seràs sempre el
mateix foll que jo havia conegut, que jo havia fet saltar damunt els
genolls i que volia arrencar-me la barba? Kobus, has heretat
l'esperit del teu pare: era un vell atarantat, que es pensava
conèixer el Talmud i els Profetes millor que jo, i que es burlava de
les coses santes com un veritable pagà! Si no hagués estat l'home
millor del món, i no hagués dat, del tribunal estant, sentències tan
belles com les de Salomó, hauria merescut la forca! Tu te li
assembles: ets un epicuri. Per això et perdono: cal que et perdoni.

Aleshores Fritz reia fins a saltar-li les llàgrimes, i pujaven
plegats a pendre un vas de _kirschenwasser_, que el vell rabí no
menyspreava pas. Parlaven, en la llengua dels jueus alemanys, dels
afers de la vila, del preu dels blats, del bestiar i de tot. De
vegades David necessitava diners, i Kobus li avançava quantitats
bastant fortes sense interès. En una paraula, estimava el vell rabí,
l'estimava molt, i David Sichel, després de sa muller Sourlé i sos
dos fills Isidor i Natan, no tenia millor amic que Fritz; però
abusava de la seva amistat volent casar-lo.

Tot just feia vint minuts que seien l'un davant l'altre (conversant
d'afers i esguardant-se amb aquell plaer que dos amics gaudeixen
sempre en veure's i oir-se i expressar-se a cor obert, sense segona
intenció, cosa que mai vaga de fer amb els estranys), tot just
estaven en aquella avinentesa, en un d'aquells moments que la
conversa sobre els afers del dia s'acaba d'escolar, la fesomia del
vell rabí agafava un tarannà somniós, després s'animava de sobte amb
un estrany reflex, i ell exclamava:

-Kobus: coneixes la vidueta del conseller Roemer? Saps que és una
dona bonica? Sí, una dona bonica! Té els ulls esplèndids, aquesta
vidueta. A més, és molt amable. Sàpigues que despús ahir, passant jo
davant casa seva, al carrer de l'Arsenal, ella que es decanta a la
finestra i em diu: «-Ei! el senyor rabí Sichel! Quina alegria tinc
de veure-us, senyor Sichel» Aleshores, Kobus, jo, tot sorprès,
m'aturo, i li contesto somrient: «-¿Com un pobrissó xaruc, un David
Sichel, podria encisar ulls tan esplèndids, senyora Roemer? No, no,
això no és possible: massa m'adono que és per bonesa de cor que dieu
aquestes coses!» I, verament, Kobus, és bona i graciosa, i, després,
és ben llesta: és, segons les paraules del Càntic dels Càntics, com
la rosa de Saro i el lliri de les valls- deia el vell rabí,
animant-se cada vegada més.

Però, veient que Fritz somreia, s'interrompia, tot remenant el cap,
i cridava:

-Ja rius!... sempre has d'estar rient! És manera de conversar, això?
Vejam, no és com dic, ella?... no tinc raó?

-És mil vegades més bella, encara- responia Kobus; -però conta'm la
resta: t'ha fet entrar a casa seva, veritat?... Vol tornar-se a
casar?

-Si.

-Ah! bé, és la vint-i-tres...

-La vint-i-tres que refuses de la meva pròpia mà, Kobus?

-És veritat, David, i amb sentiment, amb gran sentiment; voldria
casar-me per dar-te gust, però, saps...

Aleshores el vell rabí s'arborava.

-Sí- deia, -ja sé que ets un egoista groller, un home que no pensa
sinó en beure i en menjar, que s'ha ficat al cap idees
extraordinàries de la seva grandesa. Doncs bé! t'equivoques, Fritz
Kobus. Sí, t'equivoques refusant persones com cal, els millors
partits d'Huneberg; perquè vas fent-te vell. Deixa passar tres o
quatre anys, i et cendrejarà el cap. Aleshores em cridaràs, i diràs:
«-David, cerca'm una dona! corre! No en veuries una que em
convingués?» Però ja no serà hora, maleït calavera que de tot fas
rialles! Aquesta vídua, volent-te, és encara massa bona!

Com més s'arborava el vell rabí, més reia Fritz.

-Es aquesta manera de riure!...- cridava David, aixecant-se i
gronxant-se les mans vora les orelles; -és aquesta manera de riure,
el que no puc veure!... Això m'arbora! No cal ésser foll, per a
riure d'aquesta manera?

I, aturant-se:

-Kobus- deia, tot fent una ganyota de despit: -amb la teva manera de
riure em faràs fugir de casa teva. ¿No pots mantenir la gravetat una
vegada, una sola vegada en ta vida?

-Ala, vell jueu de mala mena!- deia Fritz, a son torn. -Seu, i
buidem, encara, un vaset d'aquest _kirsch_ carregat d'anys.

-Que aquest _kirschenwasser_ em sigui metzina- deia el vell rabí,
molt despitat -si torno cap vegada més a casa teva! La teva manera
de riure és tan bajana, tan bajana, que em fa fàstic, vòmit i pudor!

I, amb el cap estirat, baixava l'escala tot cridant:

-És la darrera vegada, Kobus! la darrera vegada!

-Uix!- deia Fritz, decantat sobre la barana i amb galtes dilatades
de plaer: -demà tornaràs.

-Mai més!

-Demà, David. Saps? la botella encara està mig plena.

El vell rabí pujava el carrer a grans passes, rondinant dins sa
barba grisa; i Fritz, feliç com un rei, tornava a tancar la botella
a l'armari, i es deia:

-És la vint-i-tres! Ah! vell jueu de mala mena! quin divertiment que
m'has dat!

L'endemà, o l'endemà passat, David tornava, demanat per Kobus;
tornaven a asseure's a la mateixa taula i del que havia passat la
vetlla, no se'n feia més cabal.



II.

Un dia, cap a la fi del mes d'abril, Fritz Kobus s'aixecà molt
d'hora per obrir ses finestres, que donaven a la plaça de les
Acàcies, i després va tornar a colgar-se en son llit ben calent, amb
la flassada al volt de les espatlles i l'edredón sobre les cames; i
contemplava la llum vermella a través de ses parpelles, tot
badallant amb una veritable satisfacció. Pensava en diferents coses,
i, de tant en tant, mig obria els ulls per veure si estava ben
despert.

A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els
núvols se'n van, el sostre del davant, i les finestretes
mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us
creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre
pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren
amagades: el test de flors de la veïna, el gat que torna a fer via
per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a començar
llurs batusses.

Rauxetes de vent tebi alçaven els cortinatges de Fritz, i els
deixaven caure de bell nou. Després, tot seguit, l'alè de la
muntanya, refredat pels glaços que s'escolen lentament a l'ombra
dels torrentars, omplia altra vegada la cambra. Hom sentia al lluny,
en el carrer, les comares rient entre elles, percaçant a grans cops
d'escombra la neu que es fonia al llarg dels reguerons; els gossos,
que abordaven amb veu més clara; i les gallines, que escatainaven al
corral.

En fi, era la primavera.

Kobus, a força de somniejar, havia acabat tornant a adormir-se, quan
el so d'un violí, penetrant i dolç com la veu d'un amic que us fa
sentir, després d'una llarga absència: -Vet-me aquí! só jo!,- va
arrabassar-lo del son i li va fer venir les llàgrimes als ulls. Amb
prou feines respirava, per a oir millor.

Era el violí de l'hongarès Iòsef, que cantava, acompanyat d'una
altre violí i un contrabaix; cantava dins la seva cambra, darrera
els cortinatges blaus, i deia:

-Sóc jo, Kobus, sóc jo, ton vell amic! Torno al teu devora amb la
primavera, amb el bell assolellament... Escolta, Kobus: les abelles
fan bonior al volt de les flors primeres, les primeres fulles
zumzegen, la primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera
guatlla tresca en terra... I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus,
les misèries de l'hivern són oblidades. Ara, aniré corrent, de
poblet en poblet, tot joiós, entre la pols dels camins o sota la
pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut passar sense veure't,
Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d'amor, mon primer salut a la
primavera.

Tot això deia el violí de Iòsef, i encara moltes coses més, més
pregones: coses d'aquelles que us recorden les velles memòries de la
jovenesa, que són per a nosaltres... per a nosaltres sols. Així és
que l'alegre Kobus en plorava, enternit.

A la fi, ben dolçament, separà els cortinatges de son llit mentre
la música continuava, més greu i més conmovedora; i veié els tres
hongaresos al llindar de la cambra, i la vella Katel darrera, sota
la porta. Veié a Iòsef, gran, secardí, groguenc, esparracat com
sempre, amb el mentó estirat sobre el violí, ben tendrament, i
l'arquet estremint-se damunt les cordes, amb amor; acalades les
parpelles, i caient-li sos llargs cabells negres, llanosos i coberts
per l'ample feltre atrotinat, damunt ses espatlles, com si fossin el
velló d'un merino; i amb el nas aplanat damunt sos grossos llavis
blaus arremangats.

Així el va veure, esmaperdut dins la seva música; i, vora d'ell,
Koppel el geperut, negre com el corb, amb els llargs dits ossosos,
de color de bronze, esbadocats, damunt les cordes del contrabaix,
avançant el genoll apedaçat i amb la sabata feta a miques sobre el
paviment; i, més lluny, el jove Andrés, amb sos ullassos negres,
voltats de blanc, que s'alçaven al sostre amb un aire extàtic.

Fritz veia aquestes coses amb una emoció impossible de dir.

I ara cal que us digui per què Iòsef venia a fer-li música en la
primavera, i per què això l'enternia.

Molt de temps abans, un vespre de Nadal, Kobus es trobava a la
cerveseria del Gran Cérvol. A fora hi havia tres pams de neu. Dins
la gran sala, plena de fumera grisa, al voltant del forn, els
fumadors estaven drets: ara l'un, ara l'altre, és retiraven envers
la taula per buidar el xop, i després tornaven per escalfar-se
silenciosament.

Hom no pensava en res, quan un hongarès va entrar, nus els peus dins
les sabates foradades. Tremolava, i es posà a tocar amb un aire
melangiós. Fritz trobà la seva música molt bella: era com un raig de
sol a través dels núvols grisos de l'hivern.

Però darrera l'hongarès, vora la porta, estava a l'ombra l'agent
Foux amb sa testa de llop a l'aguait, dretes les orelles, el morret
punxegut i els ulls brillants. Kobus comprengué que els papers de
l'hongarès no estaven en regla, i que Foux l'esperava a la sortida
per conduir-lo al quarteret.

Fou per això que, sentint-se indignat, avançà envers l'hongarès, li
posà un thaler a la mà, i, fent-hi bracet, li digué:

-Et prenc per a aquesta nit de Nadal. Anem!

Eixiren, doncs, en mig de l'astorament universal, i més d'un va
pensar: -Aquest Kobus és foll! Anar-se'n de bracet amb un hongarès!
Es un gran original.

Foux els seguia a frec a frec de les parets. L'hongarès tenia por
d'ésser detingut; però Fritz li digué:

-No tinguis por de res: no gosarà agafar-te.

El conduí a sa pròpia casa, on la taula era parada per a la festa de
Jesus Infant, amb l'arbre de Nadal al mig, damunt l'estovalla
blanca; i, a son ròdol, el pastell, els _küchlen_ empolsinats de
sucre blanc, i el _kougelhof_ de panses, endegat segons l'orde
convenient. Tres botelles d'un Bordeus antic s'escalfaven,
embolicades amb tovallons, sobre el fornell de porcellana amb placa
de marbre.

-Katel, vés a cercar un altre cobert- digué Kobus espolsant-se la
neu dels peus. -Aquest vespre celebro la naixença del Salvador amb
aquest brau bordegàs!... i, si algú ve a reclamar-lo... que vagi amb
compte!

Havent obeït la criada, el pobre hongarès prengué son lloc, tot
meravellat d'aquestes coses. Els vasos s'ompliren fins dalt, i Fritz
exclamà:

-A la Naixença de Nostre Senyor Jesucrist, el Déu veritable de la
gent de bon cor!

En el mateix instant, Foux entrava. Sa sorpresa fou gran en veure
l'hongarès assegut a taula amb el senyor de la casa. En lloc de
parlar alt, digué solament:

-Us desitjo una bona nit de Nadal, senyor Kobus.

-Molt bé. ¿Vols pendre un vas de vi amb nosaltres?

-Gràcies: no bec mai estant de servei. Però ¿coneixeu aquest home,
senyor Kobus?

-El conec, i en responc.

-Té els papers en regla, doncs?

Fritz no pogué escoltar més: ses grosses galtes s'esblaimaven d'ira.
S'aixecà, agafà rudament l'agent pel coll, i el llançà a fora, tot
cridant:

-Això t'ensenyarà a entrar a casa d'una persona honrada la nit de
Nadal!

Després tornà a asseure's i, veient que l'hongarès tremolava:

-No tinguis por de res- li digué: -ets a casa de Fritz Kobus. Beu,
menja en pau, si vols dar-me gust.

Li va fer beure vi de Bordeus; i, sabent que Foux seguia a aguait al
carrer, a desgrat de la neu, digué a Katel que preparés un bon llit
per a aquell home, per a passar la nit; que li donés, l'endemà,
sabates i roba vella, i que no li deixés pendre comiat sense haver
tingut esment de ficar-li encara un bon mos a la butxaca.

Foux s'esperà fins all darrer toc de la missa, i després va
retirar-se; l'hongarés, que no era altre que Iòsef, va partir dret,
i mai més no es parlà d'aquesta feta.

El mateix Kobus l'havia oblidada, quan, als primers dies de la
primavera de l'any següent, trobant-se al llit un bell matí, sentí a
la porta de sa cambra una dolça música: era la pobra alosa que ell
havia salvat entre la neu i que venia a regraciar-lo al primer raig
de sol.

D'aleshores endavant, cada any, Iòsef tornava a la mateixa època,
tan aviat sol com amb un o dos de sos camarades; i Fritz el rebia
com a un germà.

Kobus, doncs, tornà a veure, en aquell dia, son vell amic
l'hongarès, així com acabava de contar-vos-ho; i quan callà el
contrabaix roncador, i Iòsef, dant el darrer cop d'arquet aixecà els
ulls, Fritz estengué braços darrera els cortinatges, tot cridant:

-Iòsef!

Aleshores l'hongarès vingué a abraçar-lo, amb una rialla que
mostrava les seves dents blanques i dient:

-Ja ho veus! no t'oblido: la primera cançó de l'alosa és per a tu!

-Sí... tot i que ja és la desena anyada!- exclamà Kobus.

S'agafaren les mans i s'esguardaren, amb els ulls plens de
llàgrimes.

I, com que els altres dos s'esperaven greument, Fritz esclatà en una
riallada i digué:

-Iòsef, dóna'm els meus pantalons.

Havent obeït el bohemi ell tragué dos thalers de la butxaca.

-Això és per a vosaltres- digué a Koppel i a Andrés. -Podeu anar a
dinar als _Tres Colomins_. Iòsef dinarà amb mi.

Després, saltant del llit, tot vestint-se, afegí:

-Has donat ja el tomb per les cerveseries, Iòsef?

-No, Kobus.

-Doncs, enllesteix-ho, perquè a migdia just la taula estarà parada.
Ens darem altra vegada una bella gaubança. Ah, ah, ah! La primavera
ha tornat: ara es tracta de començar-la bé. Katel! Katel!

-Me n'aniré de seguida, doncs- digué Iòsef.

-Sí, company; però no t'oblidis del migdia.

L'hongarès i sos dos camarades davallaren l'escala; i Fritz,
esguardant la seva vella serventa, li digué, amb un somriure de
satisfacció:

-Bé, Katel: veu's aquí la primavera. Farem una festassa. Però
espera't una mica: comencem per invitar els amics.

I, decantant-se a la finestra, es posà a cridar:

-Ludwig! Ludwig!

Justament un vailet passava. Era Ludwig, el fill del teixidor
Koffel, amb la crinera rossa esgavellada i els peus dintre l'aigua
de neu. S'aturà, amb el nas en l'aire.

-Puja!-, li cridà Kobus.

El vailet cuità a obeir i es parà al llindar, amb els ulls en terra,
gratant-se el bescoll amb un aire empantanegat.

-Avant!... Escolta! Té: primer de tot aquí tens dos _groschen_.

Ludwig prengué els dos _groschen_ i els enfonsà dins la butxaca de
ses calces de tela, tot passant-se la mà sota el nas, com per a dir:
-Molt bé!

-Correràs cap a casa de Frederic Schoultz, al carrer del Plat
d'Estany, i a casa del senyor recaptador Hâan, a _l'hostal de la
Cigonya_: m'entens?

Ludwig inclinà bruscament la testa.

-Els diràs que Fritz Kobus els invita a dinar: al migdia en punt.

-Sí, senyor Kobus.

-Espera. Cal que vagis també a casa de David, el vell rabí, i que li
diguis que l'espero, pels volts de la una, a pendre cafè. I ara
cuita!

El brivall baixà l'escala de quatre en quatre esglaons. Kobus, de la
finestra estant, el mirà alguns moments com pujava pel carrer
fangós, saltant per damunt els rierols com un gat. La vella criada
seguia esperant.

-Escolta, Katel- li digué Fritz girant-se. -Vés tot seguit al
mercat. Triaràs el millor que trobis com a peix i caça. Si hi ha
coses primerenques, les compraràs, a qualsevol preu: l'essencial és
que tot sigui de primera! jo m'encarrego de parar la taula i de
pujar les botelles: així, doncs, no t'ocupis sinó de la teva cuina.
Però espavila't, perquè estic segur que el professor Speck i tots
els altres gormands de la vila són ja a plaça a regatejar els
millors requisits.



III.

Després de la sortida de Katel, Fritz entrà a la cuina a encendre
una candela, perquè volia passar revista a son celler i escollir
algunes botelles de vi xaruc per celebrar la festa de la primavera.

Sa carassa expressava la interior gaubança. Ja veia la desfilada
dels bells dies fins a la tardor: la festa dels espàrrecs, les
partides de bitlles a la _Canastrella Florida_, fora d'Huneberg; les
partides de pesca amb Christel, son masover de Meisenthal; la
davallada del Losser en vaixell, sota les ombres tremolenques dels
oms ufanosos de la ribera, que formaven mitja volta; i després
Christel, amb l'esparver a l'espatlla, que li deia: -Aquí!- vora de
la deu de les truites, i de cop i volta desplegava la xarxa a la
rodona, com una immensa teranyina, damunt l'aigua adormissada,
retirant-la tota bellugadissa de peixos daurats. Això tornava a
veure, a l'avançada, i moltes d'altres coses: l'eixida cap a la
cacera, al bosc de faigs, vora de Katzenbach; el faeton tot ple
d'alegres compares amb les altes polaines de cuiro ben collades a
les cames, el sarró a l'esquena damunt la brusa cendrosa, el bot i
el saquet de pólvora damunt l'anca, els fusells dobles entre els
genolls, enfonsant-se dins la palla: tot ben resolt. Els cans,
lligats al darrera, lladrant, udolant, remenant-se; i ell, vora del
timó, conduint el carruatge fins a la casa del guàrdia Roedig, i
deixant-los partir per vetllar la cuina, fer fregir les cebetes, fer
refrescar el vi a les galledes... Després, el retorn dels caçadors,
de nit: els uns amb el sarró buit, i els altres bufant dins la
trompa. Totes aquestes belles diades li passaven davant el ulls
mentre encenia la candela: les messes, la collita del llúpol, les
veremes; i feia petites riallades! -Ah, ah, ah!... Ara va bé!

Finalment davallà, amb la mà davant el llum, el manyoc de claus a la
butxaca i una panera al braç.

A baix, sota l'escala, obrí el celler, un vell celler ben eixut, amb
les parets cobertes de salnitre que fulgurava com el cristall,
celler dels Kobus de cent cinquanta anys ençà, on el besavi Nicolau
havia fet portar per primera vegada _Markobrunner_ el 1715, i que
després, gràcies a Déu, s'havia enriquit d'any en any, mitjançant
l'assenyada previsió dels altres Kobus.

L'obrí, amb els ulls esbadocats de plaer, i es veié en front de dues
espitlleres blaves que donaven a la plaça de les Acàcies. Passà
lentament vora de les petites bótes, encerclades de ferro,
afilerades damunt grosses bigues, al llarg de les parets; i, tot
contemplant-les, deia:

-Aquest _gleiszeller_ és de vuit anys: jo mateix l'he comprat al
pendís. Ara deu ésser prou dipositat: ja és hora d'embotellar-lo.
D'aquí a vuit dies avisaré el boter Schweyer, i començarem plegats.
I aquell _steinberg_ és d'onze anys. Va passar una malura, va fer-se
filós, però ara ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah! veu's
aquí mon _forstheimer_ de l'any passat, que vaig colar amb clara
d'ou. Caldrà, tanmateix, que l'examini. Avui, però, no em vull
malmetre la boca: demà, passat demà, serà bona hora. I, tot pensant
en aquestes coses, Kobus avançava, sempre somniós i greu.

Al primer tombant, quan anava a entrar al segon celler (son
veritable celler, el celler de les botelles), s'aturà per mocar la
candela, cosa que féu amb els dits, havent oblidat les esmocadores;
i, després d'haver posat el peu sobre el llumenic, passà endavant,
amb l'esquena encorbada, sota una petita volta oberta en la roca, i,
a l'extrem de tot d'aquell budell, obrí una segona porta, tancada
amb un enorme cadenat, i, havent-la empesa, es redreçà tot joiós,
exclamant:

-Ah, ah! Ja hi som!

I sa veu ressonà sota l'enlairada volta grisa.

Al mateix temps un gat negre s'enfilava per la paret i es tombava
dins l'espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de
fugir cap al carrer del Recó Cremat.

Aquell celler, el més sa d'Huneburg, estava en part obert sota la
roca, i, de més a més, bastit amb pedra picada. No era molt gran,
perquè tenia, a tot tenir, vint peus de profunditat per quinze de
llargària, però era alt, mig partit per sòlida obra de llates, i
tancat amb una porta igualment de llates. En tot el llarg s'estenien
prestatges, i sobre aquests prestatges hi havia botelles colgades,
en un orde admirable. N'hi havia de tots els anys: de 1780 a 1840.
La llum de les tres espitlleres, trencant-se a la llata, feia
resplendir el fons de les botelles d'una manera agradívola i
pintoresca.

Kobus entrà.

Havia portat un cove de vímets, de compartiments quadrats, que podia
contenir una botella a cada espai. Deixà el cove a terra i, amb la
candela enlairada, va anar passant al llarg dels prestatges.
L'esguard de tots aquells vins excel·lents, els uns amb segell blau,
els altres amb càpsula de plom, l'enterní, i al cap d'un instant
exclamà:

-Si els pobres vells que, de cinquanta anys ençà, amb tant de seny i
de previsió, deixaren de banda aquests vins magnífics, tornessin
ara, estic segur que els alegraria el cor de veure'm seguir llur
exemple, i que em trobarien digne d'haver-los succeït en aquest
pobre món. Sí, tots estarien contents!, perquè, els tres prestatges,
só jo qui els ha emplenat, i, goso dir-ho, sabent el que em feia:
sempre he tingut cura d'anar-me'n jo mateix a la vinya i de tractar
amb els vinyaters davant el cup. I, pel que fa als esments del
celler, tampoc no me n'he estalviat cap. Així és que aquests vins,
si són més joves que els altres, no són de qualitat inferior:
envelliran i reemplaçaran dignament els antics. Així és com es
mantenen les bones tradicions, i hi ha sempre, no solament cosa
bona, sinó cosa millor dins les mateixes families.

-Sí: el que és si el vell Nicolau Kobus, l'avi Frantz-Sépel, i mon
propi pare Zacaries, poguessin tornar i tastar aquests vins,
estarien satisfets de llur descendent: li reconeixerien el mateix
seny i les mateixes virtuts que tingueren ells. Dissortadament no
poden tornar: és cosa dada i beneïda! Cal que jo els reemplaci en
tot i per tot. És, tanmateix, cosa trista! Gent tan assenyada, tan
vividora, i pensar que ni tan sols poden tastar un vas de llur vi i
alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves gràcies! En fi, la
vida s'ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard o d'hora, i
veu's aquí per què ens hem d'aprofitar de les coses bones, ara que
hi som.

Després d'aquestes reflexions melangioses, Kobus trià els vins que
volia veure aquell dia, i això tornà a dar-li bella humor.

-Començarem- digué -per vins de França que mon avi digníssim,
Frantz-Sépel, estimava més que tots els altres. Potser no l'errava
del tot, perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que
hi ha per a enrajolar-se bé el païdor. Sí, prenguem, ara com ara,
aquestes sis botelles de bordeus: serà un gentil començament. I, a
més, tres botelles de _rudesheim_, que plaïa tant a mon pare!...
Posem-ne quatre en recordança d'ell. Ja son deu. Però per a les
altres dues, les de la fi, cal alguna cosa escollida, més antiga;
alguna cosa que ens faci cantar... Espereu, espereu: deixeu-m'ho
mirar de la vora.

Aleshores, Kobus, acotant-se, remogué dolçament la palla del
prestatge de baix, i damunt les velles etiquetes llegí:
«Markobrunner de 1780». «Affenthâl de 1804». «Johannisberg dels
Caputxins» (sense data).

-Ah, ah! _Johannisberg dels Caputxins!_- digué redreçant-se i fent
petar la llengua.

Alçà la botella coberta de pols, i la posà, amb recolliment, dins el
cove.

-Sé de què va!- féu.

I, durant més d'un minut, es posà a pensar els Caputxins d'Huneburg,
els quals, el 1793, a l'arribada dels francesos, havien abandonat
llur celler. L'avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del
saqueig, dues o tres centes botelles. Era un vi d'un groc daurat, de
tanta delicadesa, que en beure'l us semblava de sentir una mena de
perfum oriental que se us fonia a la boca.

Kobus, recordant-se'n, es sentí gaudiós. I, sense completar el cove,
es digué:

-Ja n'hi ha ben bé prou: amb una altra botella de caputxí,
rodolaríem sota la taula. Cal usar de les coses, com repetia sens
treva mon virtuós pare; però mai abusar-ne.

Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l'obra de llates,
tornà a tancar, amb molt d'esment, la porta, posà altra vegada el
cadenat, i emprengué de bell nou el camí del primer celler. Tot
passant, contemplà la panera amb una botella de rom vell que es
trobava de banda en una mena d'armari enfonsat entre dos pilans de
la volta baixa; i, finalment, pujà, aturant-se cada vegada per posar
el cadenat a les portes.

En arribar prop del vestíbul, sentí ja el remenament de les
casseroles ,i l'espetegar del foc de la cuina. Katel havia tornat de
la plaça: tot estava en moviment. Això li féu plaer.

Pujà, doncs, i, aturant-se al corredor, al llindar de la cuina
flamejant, exclamà:

-Veu's aquí les botelles! Avui, Katel, espero que faràs una cosa mai
vista; que ens daràs un dinar, un senyor dinar...

-Estigueu tranquil, senyor- respongué la vella cuinera, a qui no
plaïen les recomanacions. -Heu estat malcontent de mi cap vegada, de
vint anys ençà?

-No, Katel, no: al contrari; però, saps?, les coses es poden fer ben
fetes, molt ben fetes i d'allò més ben fetes.

-Faré el que podré- digué la vella: -no se'm pot demanar més.

Kobus, veient a1eshores damunt la taula dues ortegues, un lluç de
riu superb, arrodonit dins el cubell, petites truites per a un
freginat i un pastel magnífic de foie-gras, pensà que tot reeixiria.

-Està bé, està bé- digué tot anant-se'n -la cosa marxa. Ah, ah, ah!
Hi riurem de grat.

En lloc d'entrar al menjador ordinari, prengué el corredoret de mà
dreta, i, davant una porta altívola, deixà el cove, posà la clau al
pany i obrí. Era la cambra de gala dels Kobus: no s'hi dinava sinó
en les grans avinenteses. Les persianes de les tres finestres
altíssimes que hi havia al fons estaven closes: la llum cendrosa
deixava veure, en l'ombra, mobles antics, grosses cadires de braços,
una xemeneia de marbre blanc, i, al llarg de les parets, grans
cuadres coberts de percala blanca.

Fritz començà a obrir unes finestres i empenyé les persianes, per
airejar.

Aquella sala, enfustada de vella alzina, tenia, quelcom de solemnial
i de digne: hom comprenia, al primer cop d'ull, que s'hi menjava bé,
allí dins, de pares a fills.

Fritz retirà els vels que cobrien els retrats: hi havia el retrat de
Nicolau Kobus, conseller a la Cort de l'elector Frederic-Guillem, en
l'any de gràcia 1715. El senyor conseller portava la immensa perruca
de Lluís XIV, el vestit de color de tabac, amb grans mànegues
aixecades fins als colzes i la pitera de randes fines. Sa figura era
vasta, quadrada i dignitosa. Un altre retrat representava
Frantz-Sépel Kobus, banderer en el regiment de Dragons de Leiningen,
d'uniforme blau cel amb galons d'argent, amb la banda blanca al braç
esquerre, els cabells empolvorats i el tricorni decantat damunt
l'orella. Tenia aleshores, tot lo més, vint anys, i semblava fresc
com, una poncella d'englantina. Un tercer retrat representava
Zacaries Kobus el jutge de pau, amb negre vestit quadrat. Tenia la
tabaquera a la mà, i duia perruca de _cua de rata_.

Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides
pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de
pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie
a la posteritat. Fritz tenia amb cada un d'ells una gran retirada,
és a dir, els ulls blaus, el nas aixafat, el mentó arrodonit, on
s'obria un clotet; la boca ben partida, i un posat de contentament
de la vida.

Finalment, a mà dreta, contra la paret, a la banda de la xemeneia,
hi havia el retrat d'una dona, l'àvia de Kobus, fresca, riolera, amb
la boca entreoberta per a deixar veure les dents blanques més belles
que sigui possible de figurarse, amb el cabell alçat en forma de
navili, i el vestit de vellut blau cel, vorejat de rosa.

Segons aquesta pintura, l'avi Frantz-Sépel devia haver tingut força
envejosos, i hom s'estranyava que son nét tingués tan poca afició al
matrimoni.

Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada,
feien un bell efecte sobre el fons tot bru de l'alta sala.

Damunt la porta hi havia una mena de motllura que representava
l'Amor portat en son carro per tres coloms. En fi, tots els mobles,
els alts armaris de paret, la vella taluleta de fusta rosa, el
tinell de grans panys esculpits, la taula oval de peus retorts, i
fins el paviment d'alzina palmejada, alternativament daurada i
negra; tot anunciava la bella figura que els Kobus feien a Huneburg
de cent cinquanta anys ençà.

Fritz, després d'haver obert les persianes, empenyé la taula
corredora al mig de la sala. Després obrí dos armaris, d'aquells
alts armaris de dos batents practicats en el fustatge i que anaven
del sostre fins al paviment. Dins d'un hi havia el blancatge de
parar la taula, tan bell com sigui possible de desitjar-lo, damunt
una infinitat de prestatges; en l'altre la vaixella, d'aquella
magnifica porcellana de vella saxònia guarnida de flors, emmotllada
i daurada: els munts de tovallons a baix; els serveis de tota mena,
les soperes boterudes, les tasses, i les sucreres al cim; i després
els coberts usuals d'argent, dins una cistella.

Kobus escollí una bella estovalla adamascada, i l'estengué damunt la
taula amb molt d'esment, passant-hi una mà al damunt per esborrar-ne
els plecs, i fent nusos d'alló més grossos en els angles perquè no
escombrés el paviment. Féu això a pleret, greument, amb amor.
Després d'això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt
la xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb
una safata de vasos de cristall tallats en grossos diamants,
d'aquells vasos feixucs on el vi roig té els reflexos ombrívols del
robí, i el vi groc els del topazi.

Finalment, diposità els coberts damunt la taula, metòdicament, l'un
davant l'altre; plegà els tovallons al damunt, amb cura, en forma de
vaixell i de mitra, posant-se tan aviat a mà dreta com a mà esquerra
per judicar-ne la simetria.

Lliurant-se a aquesta ocupació, sa cara grossa i benvolent tenia un
posat recollit, inexpressable, i sos llavis es cloïen, ses celles
s'arrufaven:

-Això és- es deia en veu baixa: -Frederic Schoultz al costat de les
finestres, d'esquena a la llum; el recaptador Christian Hâan al seu
davant, Iòsef a aquest costat, i jo a aquest altre. Així va bé. Això
mateix: quan a porta s'obrirà, ho veure tot a l'avançada, sabré
quina cosa hi ha a servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri
endavant o s'esperi... Molt bé. Ara els vasos: a la dreta el de
bordeus, per a començar; al mig el del _rudesheim_, i tot seguit el
del _johannisberg dels Caputxins_. Cada cosa ha de venir per son
orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la sal i el pebre
damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de... ah! el vi!
com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota la
bomba, llevat del bordeus, que ha de beure's tebi. Vaig a avisar a
Katel. I ara, a mon torn, m'he de raure, m'he de mudar, m'he de
posar la vella levita castanya. La cosa marxa, Kobus. Ah, ah, ah!
Quina festa de primavera!... I a fora fa un sol esplèndid! Ah!
Frederic ja es passeja a la plaça. No hi ha un minut a perdre!

Fritz va sortir. En passar davant la cuina, advertí a Katel que fes
escalfar el bordeus i refrescar els altres vins. Estava radiant, i
entrà dins sa cambra tot cantant en veu baixa: -Tra, ri, ro! L'istiu
ja ve altra vegada!... Tum! tum!

La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la
Frentzel, la cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava
aleshores per tenir compte del servei, perquè la vella Katel no
podia ésser a la vegada a la cuina i al menjador.

Sonaven aleshores dos quarts a l'església de Sant Landorf, i els
invitats no podien trigar a comparèixer.



IV.

Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure's, amb
tres o quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins
l'antic menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló
sobre el coll, enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de
cranc, embaumadora, i passar els plats tot dient: -Tasteu això! Ja
me'n direu el què?

Quina felicitat, el començar un semblant dinar amb les finestres
obertes al cel blau de la primavera o de la tardor!

I quan preneu el gran coltell de mànec de banya per fer tallades
d'un palpís de moltó que es fon a la boca, o bé el ganivet de peix,
d'argent, per dividir de llarg a llarg, amb delicadesa, un magnífic
lluç de riu gelatinat, amb la gola plena de julivert, amb quin aire
de recolliment els altres us esguarden!

Després, quan agafeu darrera la vostra cadira, dins el cossi, una
altra botella, i la poseu entre els vostres genolls per a llevar-ne
el tap sense estrebada, ¡com riuen pensant: -Què vindrà, ara?

Ah! Us ho prometo! és un gran plaer, el de tenir entaulats els vells
companyons i pensar: -Això anirà repetint-se igualment, d'anyada en
anyada, fins que Déu Nostre Senyor ens faci senyal de comparèixer, i
ens adormim en pau en el si d'Abraham.

I quan, a la cinquena o sisena botella, les cares s'animen; quan els
uns experimenten de cop i volta la necessitat de lloar el Senyor,
que ens curulla de benediccions, i els altres de celebrar la glòria
de la vella Alemanya, sos pastells, sos pernils i sos nobles vins;
quan Kasper s'enterneix i demana perdó a Miquel d'haver-li servat
rancúnia, sense que Miquel se n'hagi dubtat mai, i Christian, amb el
cap decantat sobre l'espatlla, riu sense fressa, tot pensant en el
pare Bischoff, mort fa deu anys, i a qui havia oblidat; quan
d'altres parlen de caceres, d'altres de música, tots al plegat,
aturant-se de tant en tant per esclatar en una riallada; és
aleshores que la cosa esdevé totalment joiosa i que el Paradís, el
veritable Paradís, és damunt la terra.

-Doncs bé! aquell era precisament l'estat de coses a casa de Fritz
Kobus, cap a la una: el vi vell havia produït son efecte.

Frederic Schoultz (que havia estat secretari del pare de Kobus, i
sergent de la _landwehr_ el 1814), amb sa gran levita blava, sa
perruca lligada fent _cua de rata_, sos braços llargs, ses cames
llargues, sa esquena plana i son nas punxegut, es remenava d'una
manera estranya per contar com havia pogut alliberar-se de perill, a
la campanya de França, en cert poblet d'Alsàcia, on havia fet el
mort mentre dos pagesos li treien les botes. Apretava els llavis,
badava el ulls i cridava, com si encara es trobés en la mateixa
posició crítica d'aleshores: -No es bellugava gens! Pensava: «si et
bellugues són capaços de plantar-te la forca a l'esquena!»

Contava aquest esdeveniment al gros recaptador Hâan, que semblava
escoltar-lo, amb el ventre arrodonit com un estiverol, la cara
empurpurada, la corbata afluixada, els ullassos velats per dolces
llàgrimes, i que reia tot pensant en la próxima obertura de la caça.
De tant en tant s'enravenava com per a dir alguna cosa; però tornava
a enfonsar-se lentament al dors de la cadira de braços, amb la mà
grassa, carregada d'anells, damunt la taula, al costat de son vas.

Iòsef tenia un aire greu: la seva cara de coure expressava la
contemplació interior. S'havia tirat els gran cabells cendrosos
enfora dels polsos, i sos ulls negres es perdien en la blavor del
cel, al cim de les grans finestres.

Kobus, pel seu cantó, reia en tanta de manera, tot escoltant
Frederic, que son nas aixafat cobria la meitat de la seva cara; però
no esclatava, baldament ses galtes inflades oferissin l'aspecte
d'una màscara còmica.

-Apa! bevem- digué -una altra vegada! La botella encara és mig
plena.

I els altres bevien: la botella passava de mà en mà. Es en aquell
moment que va entrar el vell David Sichel, i hom pot imaginar-se els
crits d'entusiasme que l'acolliren:

-Ei, David!... En David és aquí!... Ja era hora! Ja ha arribat!

El vell rabí, passant una mirada sardònica damunt les coques
tallades, damunt els pastels esfondrats, i les botelles buides,
comprengué tot seguit fins a quin diapasó havia pujat la festa, i
somrigué dins la seva barbeta.

-Eh!... David! Ja era hora!- exclamà Kobus, tot joiós. -Si arribes a
trigar deu minuts més, et faig cercar pels gendarmes: t'esperem fa
mitja hora.

-En tot cas, no haurà estat entre els gemecs de Babilónia- féu el
vell rabí, amb to burleta.

-Hauria estat bonic!- digué Kobus tot fent-li lloc. -Vaja, pren una
cadira, vell: asseu-te. ¡Quina llàstima que no puguis tastar el
nostre pastel!

-Sí!- exclamà Frederic; -però és cosa declarada impura, i no hi ha
manera: el Senyor ha fet els pernils, les llonganisses i les
salsitxes per a nosaltres.

-I les indigestions també- digué David rient sense fressa. -¡Quantes
vegades, ton pare, Johann Schoultz, no m'ha repetit la mateixa cosa!
Es una facècia de la teva família que passa de pares a fills com la
perruca de _cua de rata_ i les calces de vellut amb dos llaços. Tot
això no impedeix que, si ton pare no hagués tingut tanta afició al
pernil, les salsitxes i les llonganises, no fos encara fresc i
valent com jo. Però vosaltres, calaveres, en res voleu posar esment;
i ara l'un, ara l'altre, us deixeu agafar com els rats a la ratera,
per amor de la cansalada.

-Ara veieu, el vell jueu de mala mena, com pretén de tenir por de
les indigestions!- exclamà Kobus. -¡Com si no fos la Llei de Moisès,
qui li privés la cosa!

-Calla- interrompé David amb veu de nas -això ho dic per als que no
compendrien millors raons; però aquesta ha de bastar-vos. Ja és prou
bona, per a un sergent de _landwehr_ que es deixa treure les botes
en una bassa d'Alsàcia: les indigestions són tan perilloses com els
cops de forca.

Aleshores un immens esclat de rialles muntà de tots els costats, i
Frederic, aixecant el dit, va fer:

-David, jo me'n revenjaré d'aquest.

Però no tenia cosa a respondre, i el vell jueu reia de tot cor amb
els altres.

La Frentzel, de l'hostal del Bou Roig, després d'haver desembarasat
la taula, arribà aleshores de la cuina amb una plata carregada de
tasses; i Katel la seguia, portant damunt una altra safata, cafetera
i licors.

El vell rabí prengué seient entre Kobus i Iòsef. Frederic Schoultz
es tragué solemnement de la butxaca de la levita una grossa pipa
d'Ulm, i Fritz anà a l'armari a cercar-hi una caixa de cigars.

Però tot just Katel acabava de sortir i essent encara la porta
oberta, una veueta fresca i alegre exclamà dins la cuina:

-Ah! bon dia, senyoreta Katel. Déu meu! quin gran dinar que teniu!
Tota la vila en parla.

-Xsst!- féu la vella criada.

I la porta es tancà de bell nou.

Tots les orelles de la sala s'havien redreçat, i el gros recaptador
Hâan digué:

-Ai! quina veu tan bonica! Heu sentit? Eh, eh, eh! Aquest trapella
de Kobus! Heu vist?

-Katel... Katel!- exclamà Kobus girant-se tot admirat.

La porta de la cuina tornà a obrir-se.

-S'ha oblidat alguna cosa, senyor?- féu Katel.

-No. Però qui hi ha a fora?

-Es la petita Súzel, sabeu? la filla de Christel, el vostre masover
de Meisenthal! Porta ous i mantega fresca.

-Ah! és la petita Súzel. Vaja, vaja!... Bé, doncs, que entri: fa més
de cinc mesos que no l'he vista.

Katel es girà:

-Súzel, el senyor demana que entris.

-Ah! Déu meu, senyoreta Katel! Jo que no vaig mudada!

-Súzel!- cridà Kobus. -Vina tot seguit!

Aleshores, una noieta rossa i rosada, de setze a disset anys, fresca
com una poncella d'englantina, d'ulls blaus, de nasset tot dret i de
badius delicats, llavis graciosament arrodonits, amb sa faldilleta
de llana blanca i cosset de tela blava, comparegué al llindar, cota
la testa, tota vergonyosa.

Tots els amics l'esguardaven amb un aire d'admiració, i Kobus semblà
com a sorprès de veure-la.

-Que gran que t'has fet, Súzel!- digué. -Però acosta't; no tinguis
por: no et volem pas menjar.

-Ah! prou que ho sé- féu la petita; -però és que no vaig mudada,
senyor Kobus.

-Mudada!- exlamà Hâan. -Com si les noies boniques no anessin prou
mudades cada dia!

Aleshores, Fritz, girant-se, digué, movent el cap i alçant les
espatlles:

-Hâan! Hâan! És un infant, un veritable infant! Vejam, Súzel: vina a
pendre el cafè amb nosaltres. Katel, porta una tassa per a la
petita.

-Oh! senyor Kobus! En la vida no gosaria!

-Bah, bah! Katel, eixoriveix-te!

Quan la vella criada tornà amb una tassa, Súzel, roja fins a les
orelles, estava asseguda tota testa sobre el caire de la cadira,
entre Kobus i el vell rabí.

-Bé, doncs: com van, les coses del mas, Súzel? Segueix en bona salut
el pare Christel?

-Oh! sí, senyor, gràcies a Déu:- féu la petita: -està ben bo. M'ha
encarregat força expressions per a vós, i la mare també.

-Molt bé: les rebo de grat! ¿Heu tingut molta neu, aquest any?

-Dos pams al voltant del mas per espai de tres mesos; i només amb
vuit dies s'ha fos.

-Així, el gra ha estat ben cobert.

-Sí, senyor Kobus. Tot brota: la terra ja és verda, fins a la banda
enclotada del solc.

-Està bé. Però beu, Súzel. Potser no t'agrada, el cafè? Vols un vas
de vi?

-Oh! no! El cafè m'agrada força, senyor Kobus.

El vell rabí mirava la petita amb un aire tendre i paternal. Volgué
ensucrar-li ell mateix el cafè, tot dient:

-És una noia bona minyona, sí, una noia bona minyona; però és una
mica massa poruga. Vejam, Súzel: beu una mica. Això et donarà
coratge.

-Gràcies senyor David- respongué la petita en veu baixa.

I el vell rabí es redreçà, tot content, mirant-la amb un aire
tendre, mentre ella submergia el llavi rosa a la tassa.

Tots miraven amb veritable plaer aquella noia bonica, tan dolça i
temorenca, i el mateix Iòsef somreia. Hi havia en ella com un perfum
dels camps, una bona flaire de primavera i d'aire lliure, quelcom de
rioler i d'amorós com el cantusseig de l'alosa damunt el blat: tot
mirant-la us semblava de trobar-vos a ple camp, a la masia vella,
després de la fosa de les neus.

-Tot verdeja, doncs, allà baix?- recomençà Fritz. -Que s'ha començat
el jardinatge?

-Sí, senyor Kobus. La terra encara és una mica fresca, però d'ençà
d'aquesta vuitada de sol la neixor és per tot: d'aquí quinze dies
tindrem raves. Ah! el pare li agradaria molt, de veure-us! El temps
ens llargueja, quan sóu fora: us esperem cada dia. El pare tindria
qui-sap-les coses a dir-vos. La Blanqueta ha vedellat, i el
nouvingut reïx: és una vedella blanca.

-Una vedella blanca? Ah! millor!

-Sí, les blanques donen més llet; i, després, són més boniques que
les altres.

Hi hagué un silenci. Kobus, veient que la petita s'havia begut el
cafè i estava tota empallegada, li digué:

-Vaja, filla meva: estic ben content d'haver-te vist; però, ja que
estàs tan empantanegada amb nosaltres, vés a veure la vella Katel,
que t'espera. Et posarà un bell tros de pastell a la panera
(m'entens? digues-li això), i una botella de bon vi per al pare
Christel.

-Gràcies, senyor Kobus- digué la petita, aixecant-se tota cuitosa.
Va fer una bonica reverència per a escapar-se.

-No t'oblidis de dir allí dalt que arribaré d'aquí a quinze dies, si
no abans.

-No, senyor: no m'oblidaré de res. Estaran ben contents.

Fugí com un ocell de la gàbia, i el vell David, amb els ulls
guspirejants, exclamà:

-Veu's aquí el que hom pot anomenar una noia bonica, i que aviat
serà (bé ho espero), una bona mestresseta de casa.

-Una bona mestresseta de casa: n'estava segur!- exclamà Kobus, rient
a tot riure. -El vell jueu de mala mena no pot veure una noia ni un
minyó sense pensar de seguida en casar-los. Ah, ah, ah!

-I bé, sí!- exclamà el vell jueu, amb la barbeta eriçada. -Sí, ho he
dit i ho repeteixo: una bona mestresseta de casa! Quin mal hi ha, en
això? D'aquí a dos anys aquesta petita Súzel pot ser casada, pot
tenir àdhuc un infantó posat als braços.

-Vaja, calla, vell: repapieges.

-Repapiejo!... Ets tu, qui repapieges, epicuri! En totes les altres
coses sembla que tinguis bastant de seny, però en el capítol del
matrimoni ets un veritable foll.

-Bé! ara sóc jo, el foll, i David Sichel és l'home raonable. Quina
idea endimoniada garfeix el vell rabí, de voler casar tot el món?

-No és la destinació de l'home i de la dona? No ha dit Déu, des del
començament: «-Aneu, creixeu i multipliqueu-vos?»  No és una follia,
d'anar contra Déu? de voler viure...

Però, aleshores, Fritz es posà a riure en tanta de manera, que el
vell rabí s'esblaimà tot, d'indignació.

-Rius!- va fer, contenint-se. -És de bon fer, el riure! Encara que
fessis «-Ah, ah, ,ah!... eh, eh, eh!... ih, ih, ih!» fins a la fi
dels segles, això demostraria gaire cosa: veritat? Només que
volguessis raonar una sola vegada amb mi, com t'esclafaria! Però
rius, obres la bocassa: «-Ah, ah, ah!» ton nas s'estén damunt les
teves galtes com una taca d'oli, i et penses haver-me vençut. No és
això, Kobus: no és d'aquesta manera que es discuteix.

I, tot parlant, el vell rabí feu gestos tan còmics, imità la manera
de riure de Kobus amb ganyotes tan grotesques, que tota la gent que
hi havia a la sala no pogué contenir-se, i el mateix Fritz hagué
d'oprimir-se el païdor per no esclatar.

-No, no és això!- continuà David amb una singular vivacitat. -No
penses, no t'has mai posat a reflexionar!

-Jo? Si no faig altra cosa!- digué Kobus eixugant-se les grosses
galtes, on les llàgrimes feien torterols. -Si ric, és de les teves
idees estranyes. A més, em creus massa innocent. Fa quinze anys que
visc tranquilament amb la meva vella Katel; que ho he ordenat tot, a
casa meva, per a estar-m'hi a gust. Quan em vull passejar, em
passejo; quan vull asseure'm o dormir, m'assec i dormo; quan vull
beure un xop, el bec; si em passa pel cap la idea d'invitar tres,
quatre, cinc amics, els invito. I tu voldries fer-me canviar tot
això! Voldries portar-me una dona que ho trabucaria tot, de soca a
arrel! Francament, David: és massa gruixut!

-Doncs, ¿que et penses, Kobus, que tot seguirà de la mateixa manera
fins a la fi? Desenganya't, minyó: els anys passen, i, amb la mena
de vida que portes, preveig que el dit gros de ton peu aviat
t'avisarà, que la grifolda ha durat massa. I aleshores sí que
voldràs tenir-ne, de dona!

-Tindré Katel.

-La vella Katel ja ha fet el seu fet, com jo. No tindràs més remei
que pendre una altra minyona, que t'entabanarà, que et robarà,
Kobus, mentre tu et passaràs l'estona sospirant a la cadira de
braços, amb el poagre al peu.

-Bah!- interrompé Fritz. -Si això passa... aleshores serà temps de
posar-hi esment. Mentrestant sóc feliç, perfectament feliç. Si ara
prenia muller (i suposant que tingués sort, suposant que la meva
dona fos excel·lent, bona mestressa de casa i tot allò que cal), bé,
David, tanmateix, hauria de fer-li donar un tomb alguna que altra
vegada, i portar-la al ball del senyor burgmestre o de la senyora
sots-prefectessa; hauria de canviar els meus costums; no podria anar
més amb el capell sobre l'orella o sobre el clatell, i amb la
corbata una mica esgarriada; hauria de renunciar a la pipa... Seria
l'abominació de la desolació; tremolo només que de pensar-hi. Ja
veus que raono sobre mos petits interessos tan bellament com un rabí
xaruc que predica a la sinagoga. Abans que tot, fem per manera de
ser feliços.

-Raones malament, Kobus.

-Com s'entén! Jo, no raono bé? No és la felicitat el fi de tots
nosaltres?

-No, no és el nostre fi: si ho fos, tots seríem feliços; no es
veurien tants de miserables. Déu ens hauria donat els mitjans de
complir el nostre fi: no li hauria calgut sinó voler-ho. Així,
Kobus, Déu vol que els ocells volin, i els ocells tenen ales; vol
que els arbres fruiters donin fruits en llur estació, i en donen:
tot ésser rep els mitjans d'atènyer el seu fi. I ja que l'home no té
els mitjans d'ésser feliç, ja que potser en aquest moment, damunt
tota la terra, no hi ha un sol home feliç amb els mitjans de
restar-ne sempre, això prova que Déu no ho vol.

-Doncs quina cosa vol, David?

-Vol que la mereixem, la felicitat. I això és molt diferent, Kobus;
perquè per merèixer la felicitat, sigui en aquest pobre món, sigui
en un altre, cal començar por complir els nostres deures, i el
primer d'aquests deures és crear-se una família, tenir muller i
fills, criar gent honrada i trametre a d'altres el dipòsit de la
vida que ens ha estat confiat.

-Té unes idees ben singulars, tanmateix, aquest vell rabí!- digué
aleshores Frederic Schoultz, tot omplint la seva tassa de
_kirschenwasser_. -Hom creuria que ell ho pensa, el que diu.

-Les meves idees no són singulars- respongué David greument: -són
justes. Si ton pare l'adroguer hagués raonat com tu, si hagués
volgut desempallegar-se de tot encaparrament i portar una vida
inútil per als altres, i si el vell Zacaries Kobus hagués vist les
coses de la mateixa manera, vosaltres no fóreu aquí, amb el nas
vermell i el ventre entaulat, a xalar-vos a despeses de llur
treball. Us en podeu riure, del vell rabí; però ell, almenys, té la
saltisfacció de dir-vos el que pensa. Aquells amics també feien
facècies, de vegades; però en les coses serioses raonaven
seriosament, i jo us dic que en el ram de la felicitat hi entenien
més que no pas vosaltres. ¿Et recordes, Kobus, de ton pare, el vell
Zacaries, tan greu en son tribunal? Et recordes quan tornava a casa
entre onze hores i migdia, amb sa gran caixa sota el braç, i et veia
de lluny quan jugaves a la porta? ¡Com se li trasmudava, la cara!
¡Com es posava a somriure per a si! Hauríeu dit que baixava fins a
ell un raig de sol. I quan, en aquesta mateixa cambra on som, et
feia saltar damunt sos genolls, i tu deies mil ximpleries, com de
costum, si n'era de feliç el pobre home! Vés a cercar en ton celler
la teva millor botella de vi i posa-la davant teu: Ja veurem si rius
com ell, si ton cor salta de plaer, si tos ulls resplendeixen i et
poses a cantar la tonada dels _Tres Hússars_, com ell cantava per al
teu divertiment!

-David- digué Fritz: -parlem d'altra cosa!

-No! Totes les vostres gaubances de solter, tot el vi vell que beveu
uns amb a1tres, totes les vostres facècies, tot això no és res... no
és sinó misèria, vora la felicitat de la família: allà és on sóu
verament feliços, perquè sóu estimats; allà és on lloeu el Senyor
per les seves benediccions. Però aquestes coses no les compreneu: us
dic mos pensaments més veritab1es, més justos, i no m'escolteu.

Tot parlant així, el vell jueu semb1ava d'allò més commòs. El gros
recaptador Hâan l'esguardava amb els ulls badats, i Iòsef murmurava,
de tant en tant, paraules confoses.

-Què en penses d'això, Iòsef?- digué a la fi Kobus a l'hongarès.

-Penso com el rabí David- digué; -però no em puc casar, perquè
m'agrada viure al ras, i mos petits podrien morir per la sendera.

Fritz s'havia posat tot somniós.

-Sí, no parla mal, per ésser un vell jueu de mala mena- féu tot
rient; -però m'arrapo a la meva idea: fadrí sóc, i fadrí seré.

-Tu!- exclamà David. -Doncs bé! escolta això, Kobus: no he fet mai
el profeta, però avui et predic el teu casament.

-El meu casament? Ah, ah, ah! David, encara no em coneixes.

-Et casaràs!- exclamà el vell rabí amb una veu de nas tota irònica;
-et casaràs. En faria una juguesca.

-I jo també.

-No la facis, Kobus, que la perdries.

-Doncs bé, si... em jugo... vejam... em jugo contra tu el meu recó
de vinya del Sonneberg, saps? aquell clos petit que dóna un vi blanc
de primera, el meu millor vi, que ja el coneixes, rabí: te'l jugo...

-Contra què?

-Contra res.

-I jo accepto- féu David. -Aquests són testimonis que jo accepto.
Beuré un vi de primera que no em costarà res, i després els meus dos
minyons en beuran així mateix. Eh, eh, eh!

-Estigueu tranquil, David- féu Kobus aixecant-se: -aquest vi no us
pujarà mai al cap.

-Està bé, està bé: accepto. Veu's aquí la meva mà, Fritz.

-I veu's aquí la meva, rabí.

Aleshores, Kobus, girant-se, demanà:

-No anirem a refrescar al Gran Cérvol?

-Sí, anem a la cerveseria- exclamaren els altres: -això va bé per a
cloure la diada. Senyor, Déu meu! quin dinar hem fet!- Tots
s'aixecaren i prengueren llurs capells. El gros recaptador Hâan i
Frederic Schoultz anaven davant, Kobus i Iòsef els seguien, i el
vell David Sichel, tot joiós, anava darrera de tots. Pujaren, de
bracet, el carrer dels Caputxins, i entraren a la cerveseria del
Gran Cérvol, davant el mercat vell.



V

L'endemà, cap a les nou, Fritz Kobus, assegut al caire del llit, amb
aire melangiós, es posava lentament les botes i s'alliçonava a si
mateix:

-Vam beure massa cervesa, ahir al vespre- digué gratant-se darrera
les orelles: -es una beguda que us fa malbé la salut. Hauria obrat
millor bevent una botella més i deixant de banda quatre o cinc
xops.

Després, alçant la veu:

-Katel! Katel! -exclamà.

La vella serventa aparegué al llindar, i, veien-lo com badallava,
amb els ulls rogencs i la crinera avalotada:

-Eh, eh, eh!- féu. -Teniu mal als cabells, senyor Kobus.

-Sí, és aquesta cervesa qui en te la culpa; no m'hi tornaran a
atrapar!

-Ah! sempre dieu la mateixa cosa:- féu la vella tot rient.

-Què podries donar-me, que em refés?- continuà Fritz.

-Voleu te?

-Te! Parla'm d'una bona sopa de cebes: això és cosa enraonada. I, en
acabat, espera...

-Una orella de vedella a la vinagreta?

-Sí, això és: una orella a la vinagreta. ¡Quina mala pensada va ser,
de beure tanta cervesa! En fi, ja que és cosa feta, no en parlem
més. De pressa, Katel: vindré tot seguit.

Katel, rient, va tornar a entrar a la cuina; i Kobus, passat un
quart d'hora, acabava de rentar-se, de pentinar-se i de vestir-se.
Amb prou feines podia alçar els braços i les cames. Finalment es
posà el capot i entrà a la sala a asseure's davant una bona sopa de
cebes, que el va retornar. Menjà l'orella a la vinagreta, i begué, a
més a més, una bella glopada de _forstheimer_, que li va donar
coratge. Tenia encara, però, el cap una mica feixuc, i esguardava la
bella solellada que s'estenia damunt els vidres.

-Quina beguda tan perniciosa és la cervesa!- deia. -Hauria calgut
tòrcer-li el coll a aquest Gambrinus, quan se li acudí de fer bullir
l'ordi amb el llúpol. Es una cosa contrària a la naturalesa, la
barreja del dolç i l'amarg: els homes són ximples, d'empassar-se una
metzina com aquesta. Però el fum és qui té la culpa de tot: si hom
pogués renunciar a la pipa, se'n riuria d!el xop. En fi, és allò...
-Katel!

-Què mana, senyor?

-Surto; me'n vaig a pendre l'aire: cal que faci una bella caminada.

- Però... tornareu a migdia?

-Em penso que sí. En tot cas, si a la una no he tornat, despara la
taula: serà que m'hauré arrivat a algun poblet de la rodalia.

Tot dient això, Fritz va posar-se son feltre; prengué el bastó que
tenia al cim una bola de vori i estava al recó de la xemeneia, i
davallà al vestíbul.

Katel tragué les estovalles tot rient i dient-se: -Demà, la seva
primera visita, havent dinat, serà per al Gran Cérvol. Vet aquí com
són els homes: no saben esmenar-se mai.

Un cop va ésser fora, Kobus pujà greument pel carrer de Hildebrant.
El temps era magnífic: totes les finestres s'obrien a la primavera.

-Ah! bon dia, senyor Kobus! Veu's aquí el bon temps!- li cridaven
les comares.

-Sí, Bérbel... sí, Catarina... això promet- deia ell.

Els infants dansaven, saltaven i cridaven a totes les portes: no es
podia veure cosa més platxeriosa.

Fritz, després d'haver eixit de la vila per l'antiga porta de
Hildebrandt, on les dones ja estenien llur blancatge i les robes
vermelles al sol, al llarg de les antigues fortificacions, Fritz
pujà al talús de l'Avançada. Les neus darreres es fonien a l'ombra
dels camins coberts, i a tot el voltant de la vila tan lluny com
arribava l'esguard, no es veien sinó brotades noves d'un verd tendre
damunt les tanques, damunt els arbres dels vergers i les
pollancredes afilerades al llarg del riu Lauter. Lluny, ben lluny,
les muntanyes blaves dels Vosgues conservaven al cim algunes taques
blanques gairebé imperceptibles, i pel damunt s'estenia el cel
immens, on vagaven núvols lleugers.

Kobus, veient aquestes coses, fou veritablement feliç, i, portant
l'esguard lluny, pensà:

-Si fos allà baix, damunt la costa de les ginestes, no em restaria
sinó mitja llegua per a trobar-me a la meva masia de Meisenthal:
podria conversar amb el vell Christel de mos afers, i veuria la
sembra i la vedella blanca que ahir al vespre em deia Súzel.

Mentre així mirava, tot somniós, un esbart de tudons passava ben
alt, damunt la costa llunyana, adreçant-se cap a la gran boscúria
de faigs.

Fritz, amb els ulls plens de claredat, els seguia amb la mirada,
fins que hagueren desaparegut en les fondàries il·limitades; i, tot
seguit, resolgué d'anar a Meisenthal.

El vell jardiner Bosser passava, justament, per l'Avançada, amb
l'aixada a l'espatlla.

-Ei! mestre Bosser!- li cridà.

L'altre aixecà el nas.

-Feu-me el plaer, ja que aneu a a vila, d'avisar a Katel que vaig a
Meisenthal i que no tornaré abans de les sis o 1es set.

-Està bé, senyor Kobus, està bé, jo me n'encarrego.

-Sí, em fareu servei.

Bosser s'allunyà, i Fritz prengué, a mà esquerra, el tirany que
baixa cap a la vall de les Ablettes, darera el Postthal, i que torna
a pujar al davant, per la costa de les Ginestes.

Aquest tirany ja era eixut, però milers de rajolins d'aigua de neu
s'entrecreuaven més avall, a la gran prada del Greselthal, i
brillaven al sol com a venes d'argent.

Kobus, en pujar la costa de davant, llucà dues o tres parelles de
tórtores boscanes, que anaven de dues en dues, al llarg de les
roques grises de la Houpe, i es bequejaven damunt els reflexos, amb
la cua en forma de ventall. Era un plaer de veure-les lliscar per
l'aire, sense fressa. Hom hauria dit que no els calia d'agitar les
ales: l'amor les portava. No es deixaven mai, i feien torterols, tan
aviat a l'ombra de les roques com en plena llum: semblaven ramells
de flors que caiguessin del cel tot estremint-se. Hauria calgut no
tenir cor per no amar aquella ocellada gentil. Fritz, amb l'esquena
recalcada en el bastó, les mirà qui-sap-lo temps: mai no les havia
vist tan bé mentre es bequejaven, perquè les tórtores boscanes són
molt esquerpes. Elles acabaren per reparar-ho, i s'allunyaren.
Ateshores continuà de caminar, tot pensívol, i cap a les onze era a
la costa de les Ginestes.

D'allà estant, Huneburg, amb els vells carrers tortuosos,
l'església, la font de Sant Arbogast, la caserna de cavalleria, les
tres portes decrèpites per on penjaven l'eura i la molsa, semblava
pintada de blau, a la carena del davant, i totes les finestretes i
les obertures de les teulades llançaven raigs lluminosos. La
trompeta dels hússars, fent la crida, se sentia com la bonior d'una
vespa. Per la porta d'Hildebrandt avançava una mena de filera de
formigues. Kobus es recordà que a la vetlla havia mort la llevadora
Lehuel: era el seu enterrament.

Després d'haver vist aquestes coses, es posà a travessar el ras a
belles passes. El senderó sorrenc començava a davallar, quan, de cop
i volta, la gran teulada de teules grises de la masia, amb les
altres dues teulades més petites del cobert i del colomar,
aparegueren al seu dessota, dins la clota de la vall de Meisenthal,
al peu mateix de la costa.

Era una vella masia, bastida a l'amiga moda, amb una gran eixida
quadrada, voltada d'una paret baixa de pedra seca, amb la font al
mig de l'eixida, amb la pica davant l'abeurador tot verdós, les
estables i les quadres a mà dreta, les sitges i el colomar, que
tenia al cim una torreta punxeguda, a mà esquerra, i l'edifici
cabdal al mig. Darrera hi havia la destil·leria, el safaretx, el
cup, el corral i l'estatge dels porcs: tot això d'una velledat de
cent cinquanta anys, perquè era l'avi Nicolau Kobus qui ho havia
bastit; però més de tres hectàrees de prats naturals, vuit de terres
de conreu, tot el tomb de la costa cobert d'arbres fruiters, i, en
un recó assolellat, una hectàrea de vinyes de rèdit abundós, donaven
al mas gran valor i belles rendes.

Tot davallant pel tirany en forma de zig-zag, Fritz esguardava la
petita Súzel, que feia la bugada vora la font, els coloms que
volaven en esbarts de deu o dotze al voltant del colomar, i el vell
Christel, amb sa gran _cougie_ al puny, fent tornar els bous de
l'abeurador. Aquest conjunt camperol l'alegrava. Escoltava amb vera
satisfacció la veu del ca Mopsel, que ressonava, amb els cops de
picador, dins la vall silenciosa, i els bruels de l'arment,
prolongant-se fins a la boscúria de faigs del davant, on encara
romanien algunes taques de neu groguenca al peu dels arbres.

Però el que més gust li dava era la petita Súzel, decantada sobre la
posteta ensabonant el blancatge, picant-lo i retorcent-lo, d'un tomb
de braç, com una bona mestresseta de casa. Cada vegada que aixecava
el picador, tot lluent d'aigua ensabonada, el sol, que brillava al
damunt, trametia un raig fins al cim de la costa.

Fritz, donant per atzar una llambregada al fons de la clota, on el
Lauter serpeja en mig de les prades, veié a la punta d'una vella
alzina un busart que observava els coloms que feien torterols al
volt de la masia. Va apuntar-lo amb un bastó: tot seguit l'ocell se
n'anà, fent un grinyol salvatge dins la vall; i tots els coloms, en
oir el crit de guerra, es replegaren, en forma de ventall, fins a
l'interior del colomar.

Aleshores, Kobus, rient dintre seu, començà de nou el trot pel
senderó, fins que una veueta clara es posà a cridar:

-Senyor Kobus!... Aquí està el senyor Kobus!

Era Súzel, que acabava de reparar-lo i que es llançava sota el
cobert per cridar son pare.

Fritz arribava tot just al camí de carruatge, al peu de la costa,
quan el vell masover anabaptista, amb son ample tomb de barba, son
capell prim i sa camisola de llana grisa decorada amb fermalls de
llautó, venia ja a son encontre, amb la cara expandida i exclamant
en to joiós:

-Benvingut, senyor Kobus, benvingut! Ens feu molt de plaer, en
aquest dia. No esperàvem de veure-us tan d'hora. Lloat sigui el Cel,
per haver-vos decidit avui.

-Si, Christel, aquí em veieu- digué Fritz donant una encaixada a
aquell home excel·lent: -la idea de venir se m'ha acudit tot de
sobte, i veu's-me aqui. Eh! eh! eh! Em plau de veure que aneu fent
bona cara, Christel.

-Si, el Cel ens ha conservat la salut, senyor Kobus. Es el bé més
gran que puguem desitjar, beneït sigui! Però, teniu, veu's aqui la
meva dona que la petita havia anat a cercar.

En efecte, la bona Orchel, grossa i grassa, amb la còfia de tafetà
negre, el davantal blanc i els braçassos rodons, que li eixien de
les mànegues de camisa, corria també cap a ell, amb la petita Súzel
al darrera.

-Ah! Déu meu! ¿Sóu vós, senyor Kobus?- deia la dona, tota riallera
-tan aviat? Ah! quina bella sorpresa ens doneu!

-Si, Orchel. Tot el que veig m'alegra, He dat un cop d'ull als
vergers: tot brota a cor què vols cor què desitges; i he vist ara
mateix l'arment que tornava de l'abeurador i que m'ha semblat
ufanós.

-Sí, sí, tot reïx!- digué la grossa masovera.

Hom veia que tenia ganes d'abraçar Kobus; i la petita Súzel semblava
igualment feliç.

Tots els mossos de la casa, de brusa, eixien aleshores amb l'arada
enganxada. Tiraren en l'aire el barret, tot cridant:

-Bon dia, senyor Kobus!

-Bon dia, Johann! Bon dia Kasper!- digué tot joiós.

S'havia acostat a la vella masia, que tenia tota la façana coberta
d'una obra de llates, per on s'enfilaven fins al peu de la teulada
mitja dotzena de ceps gruixuts i nuosos; però els brots amb prou
feines treien el cap.

A mà dreta de la porteta rodona hi havia un banc de pedra. Més
lluny, sota la teulada del cobert, que avançava fent ràfec fins a
dotze peus de terra, hi estaven amuntegats en desorde els rasclets,
les arades, els coltells d'herba, les serres i les escales. Hom veia
també, contra la porta de la sitja, una gran nansa ; i al damunt,
entre les bigues del cobert, penjaven gabelles de palla on niarades
de pardals havien parat casa. El gos Mopsel, canet de pastor de pèl
gris acer, gros mostatxo i cua arrossegadissa, vingué a fregar-se
contra la cama de Fritz, que li passà la mà pel cap.

Aixi es com, entre les riallades i les dites joioses que a tots
inspirava l'arribada del bon Kobus, entraren plegats a la sendera,
plantada d'arbres, i després a la cambra gran de la masia, una gran
sala emblanquinada, de vuit a nou peus d'alçada i amb el sostre
ratllat per bigues brunes. Tres finestres de vidres octògons donaven
a la vall; una altra de petita, al darrera, s'obria damunt la costa.
Al llarg de les finestres s'estenia una llarga taula de faig, de
peus en forma de X, amb un banc a cada costat; darrera la porta, a
mà esquerra, es dreçava el fornell de fosa, de forma piramidal; i
damunt la taula hi havia cinc o sis vasos i el canti de gres, amb
flors blaves. Imatges antigues de sants, polides amb vermelló i
enquadrades de negre, completaven el parament de la cambra.

-Senyor- digué Christel: -dinareu aquí?

-No cal dir-ho.

-Bé, ¿ja saps, Orchel, què cosa plau al senyor Kobus?

-Sí, estigues tranquil: justament hem enfornat aquest mati.

-Aleshores seguem. ¿Esteu afadigat, senyor Kobus? Voleu canviar de
calçat? posar-vos els meus esclops?

-No sigueu plaga, Christel: he fet les dues llegües curtes sense
adonar-me'n.

-Vaja, val més així. Però ¿no dius res al senyor Kobus, Súzel?

-Què vols que li digui? Ja em veu aquí, i veu el gust que tots
passem, rebent-lo a casa.

-Té raó, Christel. Vam parlar a bastament ahir, tots dos: em va
contar tot el que passa per aquí. N'estic content: és una bona
minyona. Però, ara que hi som posats i que Orchel ens prepara uns
quants _noudels_, sabeu què podríem fer, mentrestant? Eixim una mica
a veure els camps, el verger, el jardí. Fa tant de temps que no
havia sortit, que la caminadeta no ha fet sinó treure'm la son de
les cames.

-Amb plaer, senyor Kobus. Súzel, pots ajudar a la mare: tornarem
d'aquí a una hora.

Aleshores Fritz i Christel sortiren; i, quan reprenien el camí de
l'eixida, Kobus, passant, veié el reflex de la flama al capdavall de
la cuina. La masovera passava vora l'aigüera.

D'aquí una hora, senyor Kobus!- va cridar-li.

-Sí, Orchel, sí: d'aquí una hora.

I eixiren.

-Hem premsat una pila de fruita, aquest hivern.- digué Christel:
-n'hem tret, si més no, dues mesures de sidra de pomes i vint de
sidra de peres, que és una beguda més refrescant que el vi al temps
de la sega.

-Més sana que la cervesa- afegí Kobus. -No cal fortificar-la ni
afegir-hi aigua: és una beguda natural.

Passaven aleshores al llarg de la paret de la destil·leria: Fritz
adreçà l'esguard cap a dins per una finestreta.

-I de patates, Christel, que n'heu destil·lades?

-No, senyor. Ja sabeu que antany no han llevat gaire: cal esperar
una collita abundosa, perquè valgui la pena.

-Es veritat. Oh! i em sembla que teniu més gallines que l'any
passat, i més boniques!

-Ah! aquestes, senyor Kobus, són de la Cotxin-Xina. De dos anys a
aquesta part n'hi ha qui-sap-les a la contrada. N'havia vistes a
casa de Daniel Stenger, a la masia de Lauterbach, i n'he volgudes
tenir. Es una mena magnífica, però caldrà veure si les
cotxin-xineses són bones ponedores.

Eren davant la tanca del corral, i una mala fi de gallines grans i
petites, unes amb plomalls, d'altres amb plomes a les potes, i un
gall superb, d'ulls vermellencs, en mig de totes elles, romanien a
l'ombra, esguardant, escoltant i pentinant-se amb el bec. També hi
havia alguns ànecs, a la colla.

-Súzel! Súzel!- cridà el masover.

La petita comparegué tot seguit.

-Què hi ha, pare?

-Obre a les gallines, que vagin a pendre l'aire; i els ànecs que
vagin a l'aigua. Ja serà temps de tancar-los quan hi hagi herba i
vagin a descolgar-ho tot.

Súzel s'acuità a obrir, i Christel començà a davallar per la prada,
amb Fritz al darrera. A cent passes del riu, fent-se humida la
terra, l'anabaptista es deturà i digué:

-Veieu, senyor Kobus? Feia deu anys que aquest pendís no donava sinó
vímets i tiges d'aigua: amb prou feines hi havia verd per a
pasturar-hi una vaca. Doncs bé: aquest hivern he començat a
nivellar, i ara tota l'aigua va decantant-se cap al riu. Quan el sol
duri quinze dies, s'eixugarà, i hi sembrarem el que ens plagui:
trèvol, trepadella, alfals! Us responc que el forratge serà bo.

-D'això en dic una gran pensada!- respongué Fritz.

-Sí, senyor. Però cal que us parli d'una altra cosa: quan tornem a
la masia i siguem a l'indret on el riu fa recolzada, us ho explicaré
i ho compendreu més millor.

Continuaren passejant-se, dant el tomb a la vall fins a migdia.
Christel exposava a Fritz les seves intencions.

-Aquí- deia -plantaré patates; allà sembrarem blat: després del
trèvol és una bona muda.

Fritz no hi entenia res, però ho feia veure, que hi era capaç; i el
vell masover se sentia feliç parlant de les coses que l'interessaven
més.

La calor es feia forta a força de caminar per aquelles terres
grasses, llaurades pregonament i que a cada pas us deixaven un
terròs al taló. Kobus havia acabat per adonar-se que la suor li
lliscava esquena avall. I, mentre eren al cim de la costa a rependre
l'alè, la immensa munió dels insectes que ixen de terra als primers
dies del bon temps es féu sentir per primera vegada a llurs oïdes.

-Escolteu, Christel- digué, -quina música, eh? Tanmateix és
admirable, aquesta vida que ix de terra en forma d'erugues,
pregadéus de rostoll, mosques, que omplen l'aire d'un dia a
l'endemà!... És una cosa gran!

-Sí, fins i tot massa gran- digué l'anabaptista. -Si no tinguéssim
la sort de tenir pardals, pinsans, orenetes, i altres ocells
decents, com les caderneres i les curruques, per a exterminar totes
aquestes bestioles, estaríem perduts, senyor Kobus: els pregadéus de
rostoll, les erugues i les llagostes se'ns ho menjarien tot! Per
ventura Nostre Senyor ens dóna ajut. Caldria prohibir la caça dels
ocellets. Jo no he volgut mai que desniessin els pardals de la
masia: ens prenen molta de grana, però encara ens en salven més.

-Sí- continuà Fritz. -Vet aquí com tot marxa, en aquest món: els
insectes mengen les plantes, els ocells mengen els insectes, i
nosaltres ens mengem els ocells i les altres coses. D'ençà del
començament, les coses han estat ordenades perquè ens ho mengem tot.
Per això tenim trenta dues dents: les unes punyents, les altres
talladores, i les altres, les peces grosses, per a esclafar. Això
demostra que som els reis de la terra. Però... escolteu, Christel...
Què és, això?

-Això és la campana major d'Huneburg, que toca a migdia: el so entra
per allà baix dins la vall, a vora la roca de les Tórtores.

Començaren la davallada; i al marge del riu, a cent passes de la
masia, l'anabaptista, aturant-se de bell nou, digué:

-Senyor Kobus, veu's aquí la idea de la qual us parlava suara. Ja
veieu si n'és, de baix, el riu, en aquest indret. Cada any, quan es
fonen les neus o cau un gran xàfec a l'istiu, el riu surt de mare
aquí. I avança almenys unes cent passes. Si haguéssiu arribat la
setmana passada, ho hauríeu vist tot ple d'escuma: ara encara la
terra és molt humida. Doncs bé! he pensat que, si cavéssim de cinc a
sis peus en aquest tombant, això ens daria, de primer antuvi, de
dues a tres centes carretades de terra grassa, que serien un bon
engreix per a la costa, perquè no hi ha cosa millor que barrejar
l'argila amb la terra de calç. Després, bastint una paredeta ben
sòlida al costat del riu, tindríem el millor dipòsit que hom pugui
desitjar per a servar-hi truites, barbs, tenques, i totes les menes
que es crien en el Lauter. L'aigua entraria per una tanca reixada i
sortiria per un reixat ben espès, per l'altra banda: el peix estaria
dins l'aigua viva, a casa, i no caldria sinó tirar la xarxa per
agafar-ne tant com es volgués. Mentre que ara, sobretot d'ençà que
el rellotger d'Huneburg i sos dos fills venen a pescar tot el sant
dia, i s'emporten cada vespre el sac ple de truites, no hi ha manera
d'haver-ne. ¿Què en penseu, d'això, senyor Kobus, vós que esteu tan
agradat del peix d'aigua corrent? Cada setmana Súzel us en portaria
amb la mantega, els ous i les altres coses.

-Això- digué Fritz, amb la boca plena d'admiració -és una idea
magnífica. Christel, sóu un home ple de seny. Fa temps que hauria
hagut de pensar en aquest dipòsit, perquè em daleixo per les
truites. Sí, teniu raó. És clar  és clar, és justíssim! Demà mateix
començarem: sentiu Christel? Aquest vespre me'n vaig a Huneburg a
cercar obrers, carros i carretons. Cal que vingui l'arquitecte Lang,
perquè la cosa sigui feta amb tots els ets i uts. I, un cop estiguem
llestos, ho sembrarem de truites, persegues i barbs, com es sembren
cols, raves i pastanagues al jardí.

Kobus esclatà aleshores en una riallada, i el vell anabaptista
semblà feliç de veure-li aprovar son projecte.

Tot arribant a la masia, Fritz deia:

-M'establiré a casa vostra, Christel, vuit, deu, quinze dies, per
vigilar i empènyer aquest treball: ho vull veure tot amb els meus
mateixes ulls. Caldrà, al costat del riu, una paret sòlida, de bona
calç i bons fonaments. També necessitarem sorra i palets per al fons
del dipòsit: perquè els peixos d'aigua corrent volen palets. En fi,
ho muntarem de manera que sigui de durada.

Entraven aleshores dins la gran eixida de davant el cobert. Súzel
era a la porta.

-Que ens espera, ta mare?- li digué el vell anabaptista.

-No encara: està parant la taula, tot just.

-Bé, tenim el temps de veure les estables.

Travessà l'eixida i obrí la finestreta. Kobus esguardà l'establa
emblanquinada de calç i empedrada amb palets, amb un regueró al mig,
de pendís suau, i els bous i les vaques fent renglera, a l'ombra.
Mentre aquelles bones bèsties giraven el cap envers la llum,
Christel digué:

-Aquests dos bouassos del davant s'engreixen fa tres mesos. El
carnisser jueu, Isaac Schmoule, els cobeja: ja ha vingut dues o tres
vegades. Amb els altres sis en tindrem prou, aquesta anyada, per al
treball. Però mireu aquest petit, tot negre, senyor: és magnífic, i
és una llàstima que no en tinguem un altre d'igual. He corregut tota
la contrada per trobar-lo. Quant a les vaques, són les mateixes
d'antany. Roesel té llet de fresc: vull deixar-li criar la seva
vedelleta blanca.

-Està bé- va fer Kobus: -veig que tot marxa. Ara anem a dinar: tinc
una mica de cori-mori.



VI

La idea del dipòsit de peixos havia entusiasmat Fritz. A penes el
dinar hagué finit, cap a la una, va empendre la via cap a Huneburg.
I l'endemà va tornar amb un carruatge d'aixades, pales i carretons,
alguns obers de la pedrera de les Tres Fonts i l'arquitecte Lang,
que havia de traçar el pla.

Hom davallà tot seguit al riu; hom examinà l'indret. Lang, amb el
metre al puny, prengué les mesures; discutí l'empresa amb Christel,
i el mateix Kobus plantà les estaques. Finalment, quan es posaren
d'acord sobre la cosa i el preu, els obrers començaren la tasca.

Lang tenia, aquell any, la seva gran empresa del pont de pedra
damunt el Lauter, entre Huneburg i Biewerkirch: no pogué, doncs,
vigilar els treballs; però Fritz, instal·lat a casa de
l'anabaptista, en la bella cambra del primer pis, s'encarregà
d'aquest esment.

Ses dues finestres s'obrien damunt la teulada del cobert: no tenia
ni necessitat de llevar-se per a veure què feia l'obra, perquè del
llit estant descobria d'una ullada el riu, el verger del davant i
la costa al damunt. Era com si diguéssim fet exprés.

A trenc de dia, quan el gall feia son esgarip dins la vall, que era
encara tota cendrosa, de lluny, ben lluny, els ecos del Bichelberg
li responien en el silenci; quan Mopsel es remenava dins son
aixopluc, després d'haver lladrat una o dues vegades; quan l'alta
griva deixava sentir sa primera nota en els boscos sonors; quan,
després, tot callava altra vegada per alguns segons, i les fulles
es posaven a tremolar (sense que mai s'hagi sabut per què, i com si
fos per saludar, elles també, el Pare de la llum i de la vida) i
una mena de pal·lidesa s'expandia pel cel; aleshores Kobus es
desvetllava: havia sentit aquelles coses abans d'obrir els ulls, i
mirava.

Tot era encara ombrívol a son voltant; però a baix, dins el camí
vorejat d'arbres, el mosso conreador marxava amb pas feixuc:
entrava dins la sitja, i obria la finestreta de la pallissa del
fenàs, damunt la quadra, per donar el farratge a les bèsties; les
cadenes es bellugaven, els bous braolaven tot baixet, com
adormissats, i els esclops anaven i venien.

Tot seguit Orchel davallava a la cuina. Fritz, tot escoltant la
bona dona com encenia el foc i remenava les cassoles, apartava les
cortines i veia les finestretes grises perfilant-se en negre damunt
el pàl·lid horitzó.

De vegades, un núvol, lleuger com un manyoc de púrpura, indicava
que el sol apareixeria entre les dues costes del davant al cap de
deu minuts, d'un quart d'hora.

Però ja la masia era plena de renou: en el corral, el gall, les
gallines, el ca, tot anava i venia, escatainava, lladrava. Dins la
cuina, les cassoles dringaven, el foc espetegava, les portes
s'obrien i es tancaven. Una llanterna passava per fora, sota el
cobert. Hom sentia com trotaven al lluny els obrers, arribant del
Bichelberg.

Després, de cop i volta, tot esdevenia blanc: era ell, el sol que a
la fi acabava de mostrar-se. Allí estava, roig, fulgurant com l'or.
Fritz, veient-lo pujar entre les dues carenes, pensava: -Déu és
gran!

I en veu més baixa, veient com els obrers cavaven i estiraven el
carretó, deia:

-La cosa marxa!

Sentia també la petita Súzel com pujava i davallava per l'escala,
trescant com una perdiu, i li posava les sabates enllustrades a la
porta, i es manegava dolçament per no despertar-lo. Somreia dintre
seu, sobretot quan el gos Mopsel es posava a lladrar a l'eixida i
sentia que la petita li cridava, amb veu ofegada: -Xsst! xsst! Ah!
el bergant! Arribarà a despertar el senyor Kobus!

-És admirable, pensava, com aquesta petita té esment de mi!
Endevina tot el que pot dar-me gust. A força de menjar damfnoudels,
ja en tenia prou: hauria volgut ous passats per aigua; i me n'ha
fet sense que jo digués cap paraula. Després m'he cansat dels ous,
i ha fet costelletes amb herbes fines... És una noia plena de seny:
aquesta petita Súzel m'espalma!

I, pensant en aquestes coses, es vestia i davallava. La gent de la
masia havien acabat llur àpat del matí: enganxaven l'arada i
emprenien llur via.

L'estovalleta blanca era posada al cap de la taula; el vi i la
garrafa d'aigua fresca, tota fulgurant de gotetes, eren allí
damunt. Les finestres de la sala, que donaven a la vall, deixaven
entrar a rauxades la forta flaire dels boscos.

En aquell moment Christel ja arribava, de vegades, de la costa, amb
la brusa amarada de rou i les sabates carregades de terra groga.

-I bé, senyor Kobus- exclamava l'excel·lent home: -com anem, aquest
mati?

-Oh! molt bé, Christel. Cada dia hi visc més a plaer aquí. Hi estic
a cor què vols cor què desitges: vostre petita Súzel no consent que
em manqui res.

Quan Súzel era allí, s'enrojolava tot seguit i fugia a corre-cuita,
i el vell anabaptista deia:

-L'alabeu massa aquesta noia, senyor Kobus: la fareu tornar
orgullosa.

-Bah! bah! Tanmateix cal encoratjar-la, què dimoni! Es una
mestresseta de casa com no en corren: farà l'alegria de la vostra
vellesa, Christel.

-Déu ho vulgui, senyor Kobus, Déu ho vulgui, per la seva felicitat
i la nostra!

Aleshores es desdejunaven plegats, i després anaven a veure els
treballs, que marxaven molt bé i prenien un bell caient. Després
d'això, el masover tornava als camps, i Fritz entrava de bell nou a
la seva cambra, a fumar-hi una bona pipa, amb els dos colzes al
marge de la finestra, sota el ràfec, mirant com els obrers
treballaven i la gent del mas anava i venia, conduint el bestiar al
riu i cavant el jardí. Orchel sembrava mongetes, i Súzel entrava a
l'establa amb un cossi d'avet ben polit, per a munyir les vaques;
cosa que feia cap allà a les set del matí i cap allà a les vuit del
vespre, després de sopar.

Moltes vegades baixava, aleshores, per gaudir aquell espectacle;
perquè havia acabat agafant afició al bestiar, i era un veritable
gust per a ell de veure aquelles bones vaques, tranquiles i
pacífiques, que es giraven en acostar-s'hi la petita Súzel, alçant
els morros blavencs o rosats, i posant-se a bruelar a chor per
saludar-la.

-Hala, Schwarz!... hala, Horni!... gireu-vos... deixeu-me passar!-
els cridava Súzel, empenyent-los amb la maneta rodanxona.

No li treien l'ull de sobre, de tant que l'estimaven; i quan
asseguda damunt son tamboret de tres peus es posava a munyir, la
gran Blanca o la petita Roesel es giraven sens treva per donar-li
un cop de llengua, i això l'enutjava una cosa de no dir.

-Mai no en sortiré! està vist!- exclamava.

I Fritz, mirant-s'ho per la finestreta, reia de tot cor.

De vegades, havent dinat, desfermava la barqueta i davallava fins
al penyalar gris del bosc de bedolls. Tirava la xarxa damunt aquell
fons sorrenc, però clares vegades rapissava alguna cosa; i tot
remant per remuntar el corrent fins a la masia, pensava:

-Ah! quina bona idea hem tingut de fer cavar un dipòsit. Amb un cop
de xarxa tindré més peix que no n'arreplegaria al riu en una
quinzena.

Així s'escolava el temps a la masia i Kobus s'estranyava d'enyorar
tan poc el seu celler, la seva cuina, la seva Katel i la cervesa
del Gran Cérvol, convertida en costum de quinze anys ençà.

-En totes aquestes coses, no hi penso gaire més- es deia de
vegades, al vespre, -que si mai haguessin existit. Passaria gust de
veure el vell rabí, Frederic Schoultz, el recaptador Hâan... és
veritat; de bon grat faria, al vespre, una partida de _youker_ amb
ells; però me'n sé passar, i fins em sembla que em trobo millor,
que tinc les cames més eixerides i més gana... Això ve de l'aire
lliure. Quan retornaré allà baix faré cara de canonge, fresca,
rosada, grassona: no se m'arribaran a veure els ulls, de tant que
m'engreixo. Ah, ah, ah!

Un dia, havent tingut Súzel la idea de cercar a la vila un pit de
vedell ben gras, de farcir-lo de cebetes trinxades i de rovells
d'ou, i d'afegir a aquest dinar bunyols d'una mena especial
empolsinats de canyella i de sucre, Fritz trobà la cosa de tan bon
gust, que, havent sabut que Súzel tota sola havia preparat aquells
requisits, no pogué menys de dir, després de l'apat, a
l'anabaptista:

-Escolteu, Christel: teniu una filla d'un seny i una vivor
extraordinària! ¿On diables pot haver après Súzel tantes de coses?
Deu venir-li de natural.

-Sí, senyor Kobus- digué el vell masover: -li ve de natural. Els
uns neixen tenint virtuts, i els altres no en tenen, dissortadament
per a ells. Veieu? Mon gos Mopsel, per exemple, és molt bo per a
lladrar quan hi ha gent; però, si algú volia fer-ne un gos de caça,
ja no seria bo per a res. La nostra filla, senyor Kobus, ha nat per
a portar una casa: sap embassar el cànem, filar, rentar, batre la
mantega, pastar el formatge i cuinar tan bé com la meva dona. Mai
no ha calgut dir-li: «-Súzel, això ha de fer-se aixís i aixàs»: hi
ha vingut sol. I d'això en dic una vera mestressa de casa: d'aquí
dos o tres anys, naturalment, perquè ara encara no és prou forta
per a les tasques feixuges; però serà una vera mestressa de casa.
Nostre Senyor n'hi ha fet do, i ella hi troba mil gustos. «-Quan
hom ha de traginar el gos a la cacera- deia el vell guàrdia
Froelig, -mal va la cosa. Els veritables gossos de caça hi van
sols: no cal dir-los _això és un pardal, això és una guatlla o una
perdiu_ i no s'aturen mai davant un terròs com si fos una llebre.»
Mopsel no hi veuria la diferència. Però, pel que fa a Súzel, goso
dir que ha nat per a tot allò que té una relació amb la casa.

-Es positiu- digué Fritz. -Però el do de la cuina, veieu? és una
veritable benedicció. Hom pot embassar el cànem, filar, rentar, i
tot el que voldreu només que amb braços i cames i bona voluntat;
però destriar una salsa d'una altra, i saber-les aplicar quan cal,
és una cosa que s'estila ben poc. Així és que jo m'estimo més
aquests bunyols que tota la resta; i sostinc que, per a fer-los tan
bons, es necessita mil vegades més talent que per filar i
blanquejar cinquanta metres de tela.

-Es possible, senyor Kobus: en aquest ram hi sou més capaç que jo.

-Sí, Christel; i estic tan content d'aquests bunyols, que voldria
saber com s'ho ha manegat, per a fer-los.

-Oh! no cal sinó cridar-la- digué el vell masover -ella ens ho
explicarà. Súzel, Súzel!

Súzel, justament, estava batent la mantega, a la cuina, duent el
seu davantal blanc, amb pitera, aferrat al cos, fermat sobre la
nuca i pujant des dels baixos de les faldilletes de llana blava
fins a son bonic mentó rosat. Taquetes blanques, a centes,
titllaven sos braços rodanxons i ses galtes i n'hi havia fins i tot
en sos cabells: tant de delit posava en la seva tasca. Així, doncs,
entrà tota animada, demanant:

-Què mana, pare?

I Fritz, veient-la gerda i somrient, amb els ullassos blaus
ingènuament badats i la boqueta entreoberta que mostrava les
boniques dents esclatants, no pogué menys de reflexionar que Súzel
era apetitosa com un plat de maduixes amb natilla.

-Què mana, pare?- féu amb sa alegre veueta. -M'heu cridat?

-Sí: el senyor Kobus troba tan bons els bunyols que tu fas, que
voldria saber-ne la recepta.

Súzel va enrojolar-se tota de plaer.

-Oh! el senyor Kobus vol riure's de mi!

-No, Súzel! aquests bunyols són deliciosos. ¿Com els has fet?
Vejam.

-Oh! senyor Kobus! No és cosa difícil. He posat... Però, si voleu,
us ho escriuré: podríeu oblidar-ho.

-Com! Sap escriure, Christel?

-Porta tots els comptes de la masia de dos anys ençà- digué el vell
anabaptista.

-Diable, diable! Ara veieu!... És una veritable mestressa de
casa!... Aviat no gosaré tractar-la de tu!... Bé, doncs, Súzel:
m'escriuràs la recepta.

Aleshores, Súzel, sortosa com una petita reina, tornà a entrar a la
cuina, i Kobus encengué la pipa, tot esperant el cafè.

Els treballs del dipòsit acabaren l'endemà cap a les cinc. Tenia
trenta metres de llargada per vint d'amplada; una sòlida paret el
voltava. Però abans de posar les reixes, encarregades al
Kligenthal, calia esperar que l'obra estigués ben seca.

Els obrers partiren, doncs, amb l'aixada i la pala a l'espatlla; i
Fritz, aquell mateix vespre, a l'hora de sopar, declarà que
l'endemà se'n tornaria a Huneburg. Aquest determini va entristir a
tothom.

-Us n'aneu al moment més bonic de l'any- digué l'anabaptista.
-D'aquí dos o tres dies les avellanes tindran llur cresta, els
viburns i els lilàs llurs flors arraïmades, totes les ginesteres de
la costa seran florides, i no hi haurà altra cosa que violetes a
l'ombra dels closos.

-I Súzel que pensava- digué Orchel -servir-vos ravenets un
d'aquests dies!

-Què voleu fer-hi!- respongué Fritz. -No demanaria altra cosa que
romandre; però he de cobrar diners, he de fer rebuts; hi ha potser
correspondència que m'espera. I després, d'aquí a una quinzena,
tornaré per posar les reixes, i aleshores veuré tot això que em
dieu.

-En fi, si us cal, no en parlem més- digué el masover; -però
tanmateix és cosa enutjosa.

-Sens dubte, Christel: també em reca a mi.

La petita Súzel no digué res, però semblava tota trista; i aquell
vespre, Kobus, tot fumant com tenia per costum, la pipa a la
finestra, abans de colgar-se, no la va sentir cantar, amb sa bonica
veu de curruca, mentre rentava plats. El cel, a la dreta, envers
Huneburg, estava encès com una brasa, mentre que els turons de
davant, a l'altre cap de l'horitzó, passaven de les tintes d'atzur
al moradenc ombrívol, i acabaven per desaparèixer dins l'abisme.

El riu, al fons de la vall, estava ple de polseguera d'or: i els
salzes amb les llargues fulles suspeses, els joncs amb llurs
sagetes agudes, els vímets i els trèmols parpellejant sota
l'oratge, es dibuixaven, com a trets negres dilatats, damunt aquell
fons joguinós. Un ocell dels aiguamolls, algun bernat pescaire sens
dubte, interrompia el silenci, de segon en segon, amb el seu crit
estrany. Després tot callà, i Fritz va colgar-se.

L'endemà, a les vuit, s'havia desdejunat; i dret, amb el bastó a la
mà davant la masia, al costat del vell anabaptista i Orchel, estava
a punt de partir.

-Però on és, Súzel?- exclamà. -Aquest matí encara no l'he vista.

-Deu ser a l'estable o a l'eixida- digué la masovera.

-Bé, doncs, aneu a cercar-la: no puc deixar el Meisenthal sense
dir-li adéu.

Orchel entrà a la casa, i al cap d'alguns instants Súzel aparegué,
tota vermella.

-Eh, Súzel! vina!- li cridà Kobus. -Cal que et regraciï. Estic molt
content de tu: m'has tractat molt bé. I, per demostrar-te la meva
satisfacció, té, aquí tens un goulden, i en faràs el que voldràs.

Però Súzel, en lloc de gaubar-se'n, del present, semblà tota
confosa.

-Gràcies, senyor Kobus- va fer.

Fritz insistí, dient: -Pren-ho, Súzel: t'ho has ben guanyat.

Ella, girant el cap, va posar-se a plorar.

-Què vol dir, això?- digué Christel. -Per què plores?

-No ho sé, pare- feia ella, entre sanglots.

I Kobus pensà, per la seva part:

-Aquesta petita és altívola: es pensa que la tracto com una
serventa, i això li fa pena.

Per això tornant-se a posar el goulden a la butxaca, digué:

-Escolta, Súzel: jo mateix et compraré alguna cosa: valdrà més.
Cal, però, que em donis la mà: sense això, em creuria que estàs
enutjada contra mi.

Aleshores, Súzel, amb la cara gentil amagada dins el davantal, i el
cap decantat endarrera, damunt l'espatlla, li estengué la mà; i,
quan Fritz l'hagué estreta, tornà a l'eixida tot corrent.

-Les criatures tenen unes idees ben estranyes!- digué
l'anabaptista. -Ara vegeu! Ha cregut que volíeu pagar-li les coses
que ella feia de tot cor.

-Sí- digué Kobus. -Em sap força greu d'haver-li fet pena.

-Ah!- exclamà Orchel; -tanmateix és massa orgullosa! Aquesta petita
ens donarà grans disgustos.

-Vaja, calmeu-vos, Orchel- digué Fritz, tot rient. -Val més ésser
una mica massa altívol que no massa poc, creieu-me: sobretot quan
es tracta de noies. I ara, a reveure!

Es posà en camí amb Christel, que l'acompanyà fins a la carena; es
separaren vora les roques, i Kobus continuà tot sol, a bon pas, la
caminada cap a Huneburg.



VII

A desgrat de tot el plaer que Fritz havia passat a la masia, no fou
sens viva satisfacció que descobrí Huneburg a la carena de davant.
Així com tot era humit, a la vall, el dia de la seva partida, era
tot, aleshores, eixut i clar. La gran prada de Finckmach s'estenia,
com una immensa catifa de verdor, de les fortificacions fins al
torrentell de les Ablettes; i, al cim de tot, els grans femers de
la cavalleria del Postthal, els jardinets dels veterans, voltats de
tanques de rama, i les velles fortificacions molsoses feien un
efecte superb.

Veia també, darrera les acàcies de bola de la placeta, vora la casa
de la vila, la façana blanca de la seva casa; i la distància no li
impedia de reconèixer que les finestres eren obertes per a
l'aireig.

Tot caminant, es representava la cerveseria del Gran Cérvol amb
l'eixida al fons, voltada de plàtans, i les tauletes a sota,
atapeïdes de gent, amb els xops vessant escuma. Tornava a veure's
dins la seva cambra, en mànegues de camisa, els pantalons apretats
a les anques, els peus dins les sabatilles, i es deia, tot joiós:

-Mai s'està millor que a caseta, amb els vestits vells i les velles
usances. He passat quinze dies agradables al Meisenthal, és
veritat; però, si encara hagués calgut restar-hi, hauria trobat
l'estona llarga. Tornarem, doncs, a començar les nostres
discussions, el vell David Sichel i jo; tornarem a empendre les
nostres bones partides de _youker_ amb Frederic Schoultz, el
recaptador Hâan, Speck i els altres. En això hi trobo la millor
conveniència. Quan estic assegut davant la meva taula, per dinar o
per ajustar un compte, tot el món sembla ben endegat. A qualsevol
altra banda puc tenir bastant satisfacció, però mai tan tranquila,
tan pacífica, com en el meu bon Huneburg de tota la vida.

Al cap de mitja hora, tot somiejant d'aquesta manera, havia
recorregut el senderó del Finckmach, i passava darrera els femers
de Postthal per entrar dins la vila.

-Què em dirà, la vella Katel?- pensava. -Començarà de passar-me el
rosari; em farà retrets d'una tan llarga absència...

I, tot allargant el pas sota la porta de Hildebrandt, somreia i
mirava, tot passant, les portes i les finestres obertes en el gran
carrer tortuós; el llauner Schwartz tallant la seva llauna, amb les
antiparres sobre el nasset camús i els ulls badats; el torner
Sporte fent xiular la roda i debanant els seus encenalls en cintes
interminables; el teixidor Koffel, tot petit i groguenc, a la seva
feina, engegant la llançadora amb una interminable fressa de
ferralla; el ferrer Nickel ferrant el cavall del gendarme Hierthès
a la porta de la seva forja; i el boter Schweyer enfonsant les
dogues de les bótes, a grans cops de maça, al fons de la volta
ressonant.

Tots aquells renous, aquell moviment, aquella llum blanca damunt
les teulades, aquella ombra pel carrer, el trànsit de tota aquella
gent que el saludaven amb un aire particular, com si li diguessin:
-Veu's aqui el senyor Kobus de retorn: cal que m'acuiti a portar
aquesta nova a la meva dona-; els infants cridant a chor dins
l'escola: -B-A, BA; B-E, BE-; i les comares reunides en grups de
cinc o de sis davant la porta, fent mitja, xerrant com a garses,
pelant patates, i cridant-li mentre s'entaforaven l'agulla darrera
l'orella: -Ah! sóu vós, senyor Kobus? Fa qui-sap-lo temps que no us
veiem!-; tot això l'alegrava i tornava a encarrilar-lo en son lloc
escaient.

-Em canviaré, en arribar- es deia, -i després aniré a pendre un xop
a la cerveseria del Gran Cérvol.

Amb aquests agradables pensaments, tombava la cantonada de la Casa
de la Vila i travessava la plaça de les Acàcies, on es passejaven
greument els vells capitans retirats, escalfant-se els reumatismes
al sol, i set o vuit oficials d'hússars, testos dins llurs
uniformes, com si fossin soldats de fusta.

Però encara no havia muntat els cinc o sis graons, a guisa de
perístil, de casa seva, que la vella Katel ja cridava, en el
vestíbul:

-Aquí està el senyor Kobus!

-Sí... sí... só jo- va fer, pujant de quatre en quatre els
esglaons.

-Ah, senyor Kobus!- exclamà la vella, junyint les mans; -quines
inquietuds m'heu fet passar!

-Com s'entén, Katel! ¿No t'havia avisat, quan vaig venir a cercar
els obrers, que romandria a fora alguns dies?

-Sí, senyor; però és igual... Estar-se sola a casa... fer la cuina
per una sola persona...

-Sens dubte, sens dubte... Ja ho comprenc... he sortit de test.
Però, una vegada cada quinze anys, no és massa. Vaja, aquí em tens
de retorn: cuinaràs per a tots dos. I ara, Katel, deixa'm. M'he de
canviar: estic tot amarat.

-Sí, senyor, enllestiu: un cop d'aire aviat és atrapat.

Fritz entrà dins la seva cambra, i tancant la porta, va exclamar:

-Ja hi som!

No era el mateix home. Tot estirant les cortines, tot rentant-se,
tot canviant de roba blanca i de vestit, reia i es deia:

-Eh! eh! eh! Podré criar bona sang altra vegada, tornaré a riure un
altre cop! Aquells bous, aquelles vaques, aquelles gallines de la
masia, m'havien fet tornar melangiós.

I el gran Schoultz, el recaptador Hâan, el vell rabí David, la
cerveseria del Gran Cérvol, el vell pati de la sinagoga, el mercat,
la plaça, tota la vila, tornaven a passar-li davant els ulls com a
imatges de llanterna màgica.

Finalment, al cap de vint minuts, fresc, deixondit, joiós, tornà a
eixir amb el gran feltre damunt l'orella, amb la cara expandida, i
digué a Katel, tot passant:

-Surto: vaig a dar un tomb per la vila.

-Sí, senyor. Però... tornareu?

-Estigues tranquila, estigues tranquila: al punt de migdia seré a
taula.

I davallà al carrer tot demanant-se:

-On aniré? A la cerveseria? No hi ha ningú abans de les dotze. Anem
a veure el vell David: sí, anem a casa del vell rabí. És
particular! només que de pensar-hi, se'm sacseja el ventre. Cal que
l'enfurismi; cal que li digui alguna cosa per a arborar-lo: això em
bellugarà la melsa, i dinaré millor.

Amb aquesta agradable perspectiva, davallà pel carrer dels
Caputxins fins al pati de la sinagoga, on hom entrava per una
antiga portalada. Tothom travessava aleshores aquell pati per
davallar per l'escaleta de davant, que duia al carrer dels Jueus.
Allò era tan antic com Huneburg. No es veien, allà dins, sinó grans
ombres cendroses, altes construccions decrèpites, solcades de
canals rovellades; i tota la Judea estenia a les finestretes dels
voltants, fins al cim de l'aire, les mitges foradades, les velles
faldilles greixoses, les calces apedaçades, el blancatge
esfilegassat. A totes les obertures hi apareixien caps vacil·lants,
boques desdentegades, nassos i mentons de carnaval. Hom hauria dit
que aquella gent arribava de Nínive, de Babilònia, o que havien
tornat a escapar-se del captiveri d'Egipte: tan xarucs semblaven.

Les aigües grasses de les feines domèstiques traspuaven al llarg de
les parets; i, si cal dir la veritat, la flaire no era bona.

A la porta del pati hi havia un captaire cristià assegut damunt les
cames encreuades. Tenia la barba llarga de tres setmanes, tota
grisa; els cabells aplanats, i el bigoti com un canó de pistola.
Era un antic soldat de l'Imperi: li deien el _Francès_.

El vell David vivia al fons de tot amb la seva muller, la vella
Sourlé, tota rodona i grassa, però d'un greix groguenc, amb les
galtes voltades de grosses arrugues que feien arc; son nas era
camús, sos ulls bruníssims, i sa boca adornada d'arruguetes en
forma d'estel, com un forat.

Portava una bena al front, segons la llei de Moisès, per amagar sos
cabells, a fi de no seduir els estrangers. Altrament tenia bon cor,
i per al vell David era un plaer de proclamar-la perfecte model de
son sexe.

Fritz posà un groschen dins el plat del _Francès_. Havia encès la
pipa, i fumava a grosses pipades per travessar la claveguera.
Davant l'escaleta, on cada graó és baumat com la pedra d'una canal,
s'aturà, es decantà a un costat, fins a una finestreta rodona arran
de terra, i veié el rabí al fons d'una gran cambra fumada, assegut
davant una taula de vella alzina, amb els dos colzes sobre un
llibre vell, de cantell roig, amb el front arrugat entre les mans.

La figura del vell David, en aquella actitud reflexiva i sota
aquella llum grisa, no estava mancada d'un gran caràcter. Hi havia
en el conjunt de sos trets quelcom de l'esperit somniós i
contemplatiu del dromedari, cosa que tanmateix es troba en totes
les races orientals.

-Llegeix el Talmud- es digué Fritz.

Després, davallant dos graons, obrí la porta, tot exclamant:

-¿Segueixes capbussat dins la Llei i els Profetes, vell jueu de
mala mena?

-Ah! ets tu, calavera!- féu el vell rabí, el posat del qual prengué
tot seguit una expressió de joia interior, al mateix temps que
d'ironia fina, baldament plena de bonhomia. -¿No has pogut
passar-te de mi per més estona? t'ensopies i m'has vingut a veure?

-Sí, és sempre amb un nou plaer que torno a veure't- féu Kobus, tot
rient; -és un gran plaer per a mi de trobar-me davant un veritable
creient, un nét del virtuós Jacob, que va robar son germà...

-Prou!- exclamà el rabí -prou! Les teves facècies en aquest ram no
poden anar ni amb rodes. Ets un epicuri sense fe ni llei.
M'estimaria més de sostenir una discussió en regla contra dos cents
capellans, cinquanta bisbes i el mateix Papa, que no pas contra tu.
Almenys aquesta gent no tenen mes remei que admetre els textos i
reconèixer que Abraham, Jacob, David i tots els Profetes eren gent
honrada; però tu, maleït calavera, ho negues tot, ho rebutges tot,
dius que tots els nostres patriarques eren uns canalles! Ets pitjor
que la pesta: no hi ha fre a posar-te; i per això, Kobus, t'ho
prego, deixem'ho de banda. És molt dolent, de part teva, que
m'ataquis en indrets on tindria una mena de vergonya de
defensar-me... Val més que em facis venir el rector.

Aleshores Fritz deixà anar una immensa riallada; i, havent-se
assegut, exclamà:

-Rabí, et porto voluntat: ets l'home millor i més divertit que jo
conegui. Ja que t'avergonyeixes de defensar Abraham, parlem d'una
altra cosa.

-No necessita que el defensin- exclamà David -prou es defensa ell
mateix.

-Sí, seria difícil, ara, de fer-li mal- digué Fritz. -Però, bah!,
deixem-ho córrer. I escolta, David: em convido a pendre un vas de
_kirschenwasser_ a casa teva. Sé que en tens de molt bo.

Aquesta proposició desarrugà totalment el vell rabí, a qui, de bo
de bo, no plaïa de discutir amb Kobus sobre coses religioses.
S'aixecà somrient, obrí la porta de la cuina, i digué a la bona
vella Sourlé, que manegava, justament, la pasta d'un _schaled_:

-Sourlé, dona'm les claus de l'armari. Aquí hi ha un amic, Kobus,
que vol pendre un vas de _kirschenwasser_.

-Bon dia, senyor Kobus!- exclamà la bona dona. -No puc venir: estic
amb la pasta fins al colze.

Fritz s'havia aixecat: esguardava, dins la petita cuina tota
ombrívola, que rebia llum per una vidriera de plom, la bona vella
que pastava, mentre David li estirava les claus de la butxaca.

-No us molesteu, Sourlé- digué; -no us molesteu.

David tornà, tancà la cuina i obrí la porta d'un tinellet on es
trobava el _kirschenwasser_ i tres vasets, i els portà damunt la
taula, feliç de poder oferir alguna cosa a Kobus. Aquest,
reparant-li el sentiment, exclamà que el kirsch era deliciós.

-En tens de millor- féu el vell rabí, tastant-lo.

-No, no, David: potser d'igualment bo, però no de millor.

-En vols un altre vas?

-Gràcies. Cal no abusar de les bones coses, com deia mon pare. Ja
tornaré.

Aleshores estaven reconciliats. EI vell rabí va rependre
l'enraonia, arrugant els ulls amb malícia:

-I què hi has fet, allà baix, cap calent? M'han contat que havies
fet grosses despeses per a obrir un dipòsit de peixos. Es veritat?

-És veritat, David.

-Ah!- exclamà el vell rabí. -No m'estranya: quan es tracta de
menjar i de beure no mires prim.

I, bellugant el cap, digué amb caient nasal:

-Sempre seràs el mateix!

Fritz somreia.

-Escolta David- va fer: -d'aquí a sis o set mesos, quan el peix
sigui rar, i tu hagis donat el tomb pel mercat, amb un nas de pam,
sense trobar res de bo... (perquè, vell, a tu també et plauen els
bons bocins, i, per més que moguis el cap, ets de la nissaga dels
gats i el peix t'agrada)...

-Però... Kobus, Kobus!- exclamà David; -em faràs pasar ara per un
epicuri de ta mena? Sens dubte, m'estimo més un lluç de riu, ben
bonic, damunt el plat, que no pas una cua de vaca: no cal dir-ho
(no seria home si pensés d'altra manera); però no hi penso
anticipadament: Sourlé se n'ocupa d'això.

-Bah! bah! bah!- féu Kobus. -Quan d'aquí a sis mesos et faci portar
plats de truites amb botelles de _forstheimer_, per la festa de
_Simres-Thora_, ja veurem, ja veurem si me'n faràs retret, del meu
dipòsit.

David somrigué.

-El Senyor- digué: -ha fet totes les coses ben fetes: als uns dóna
la prudència, als altres la sobrietat. Tu ets prudent (no et faig
retret de la teva prudència: és un do de Déu); i, quan les truites
vindran, seran ben vingudes.

-Amén!- exclamà Fritz.

I tots dos es posar a riure amb molt de grat.

No obstant, Kobus volia fer enfurismar el vell rabí.

De cop i volta va dir-li:

-I les dones, David? i les dones? ¿No me n'has trobat una? La
vint-i-quatrena! Deus portar pressa, de guanyar la meva vinya del
Sonneberg. Tindria curiositat de conèixer-la, la vint-i-quatrena.

Abans de respondre-li, David Sichel prengué un aire greu:

-Kobus- digué: -em recordo d'una vella història on cadascú pot
cercar el seu profit. Abans d'ésser ases (deia aquesta història)
els ases eren cavalls: tenien la sofraja sòlida, el cap petit, les
orelles curtes, i crin a la cua en lloc d'una tofa de pèls. Doncs
bé: va esdevenir-se que un d'aquests cavalls, el besavi de tots els
ases, trobant-se un dia dins l'herba fins al ventre, es digué a sí
mateix: «-Aquesta herba és massa grollera per a mi: el que
necessito és la flor més fina, tan delicada que cap altre cavall
n'hagi tastada de semblant.

Eixí d'aquell pasturatge a la recerca de la flor més fina. Trobà
herbes que eren més grolleres que no pas les que acabava de deixar.
Va indignar-se'n prou. Més lluny, a la vora d'un aiguamoll, hi
trobà sagetes d'aigua, i les va trepitjar. Després donà el tomb a
l'aiguamoll: entrà dins una terra àrida, sempre a la recerca de la
flor més fina; però no trobà ni molsa. Tingué fam: mirà a totes
bandes, veié cards en un sot... i els menjà amb bella gana.
Aleshores ses orelles cresqueren, tingué un top de pèls a la cua,
volgué fer un renill i es posà a bramar: era el primer ase!

Fritz, en lloc de riure's d'aquesta història, va sentir-se'n vexat
sense saber per què.

-I si no n'hagués menjat, de cards?- digué.

-Aleshores hauria estat menys que un ase fet i passat: hauria estat
un ase mort.

-Tot això no vol dir res, David.

-No; però val més casar-se jove que no pas pendre la criada per
muller, com fan tots els concos. Creu-me...

-Vés-te'n al dimoni!- cridà Kobus tot aixecant-se. -Cauen les dotze
batallades: no tinc temps de respondre.

David l'acompanyà fins a la llinda, rient dintre seu.

I, quan se separaven,

-Escolta, Kobus- digué amb un aire subtil: -no has volgut cap de
les dones que jo t'he presentat (potser sense que t'equivoquessis);
però aviat te'n cercaràs una tu mateix.

-Vell jueu de mala mena!- respongué Kobus. -Vell jueu de mala mena!

Aixecà les espatlles, junyí les mans amb posat compassiu, i se
n'anà.

-David!- cridava Sourlé, a la cuina. -El dinar està a punt: para la
taula.

Però el vell rabí, plegant els ulls astuts d'una manera irònica,
segui a Fritz amb l'esguard fins que va haver passat la portalada;
i després tornà a entrar, rient, per sota el nas, d'allò que
acabava d'esdevenir-se.



VIII

Havent dinat, Kobus se n'anà a la cerveseria del Gran Cérvol i hi
retrobà sos vells camarades Frederic Schoultz, Hâan i els altres,
que feien llur partida de _youker_, com cada dia, d'una a dues, des
del primer de gener fins al dia de Sant Silvestre.

Naturalment, tots es posaren a cridar: -Eh! en Kobus!... Heu's aquí
En Kobus!

I tothom s'acuità a fer-li lloc. Ell, tot rient i tot gaudiós,
distribuïa encaixades a mà dreta i a mà esquerra. Acabà per
asseure's al cap de la taula, davant les finestres. La petita
Lotchen, amb son davantal blanc posat en forma de ventall damunt
les faldilles roges, vingué a deixar-li un xop al davant. Ell el
prengué, l'aixecà greument entre sos ulls i la claror per
admirar-ne la vella color d'ambre groc, bufà l'escuma de la vora, i
begué amb recolliment, mig cluques les parpelles. Després de la
qual cosa digué: -És bona!- i es decantà, damunt l'espatlla del
gran Frederic per veure les cartes que acabava d'aixecar.

Així fou com tornà a entrar, senzillament, en ses habituds.

-Trèvol! Quadrat! Escapceu l'as!- cridava Schoultz.

-Sóc jo qui juga- feia Hâan arreplegant les cartes.

Els vidres dringaven, els canets topaven, i Fritz, aleshores, no
pensava més en la vall de Meisenthal que en el Gran Turc, i li
semblava de no haver deixat mai Huneburg.

A les dues entrà el senyor professor Speck, amb les grans sabates
quadrades al capdavall de ses cames llargues i magres, sa llarga
levita bruna i son nas sensual. Es descobrí amb aire solemnial, i
digué:

-Tinc l'honor d'anunciar a la colla que han arribat les cigonyes.

Tot seguit els ecos de la cerveseria repetiren per tots els recons:
-Les cigonyes han arribat! Les cigonyes han arribat!

Es féu gran avalot: cadascú deixava el xop a mig buidar per anar a
veure les cigonyes. En menys d'un minut hi havia més de cent
persones, amb el nas en l'aire, davant el Gran Cérvol.

Al cim de tot de l'església, una cigonya, dreta damunt la xarranca,
amb les ales negres replegades al damunt de sa cua blanca, el becàs
mig inclinat amb un aire melangiós, causava l'admiració de tota la
vila. El mascle feia torterols a son voltant, i intentava de
posar-se damunt el ròdol, on encara penjaven alguns brins de palla.

El rabí David acabava d'arribar, també; i tot esguardant, amb son
vell capell decantat damunt la nuca exclamà:

-Arriben de Jerusalem!... Han reposat damunt les piràmides
d'Egipte!... Han passat les mars!...

A tota la llargada del carrer, davant el mercat, hom no veia sinó
comares, vells papàs i infants amb el coll tort en una mena
d'èxtasi. Algunes velles deien, tot eixugant-se els ulls: -Encara
hem tornat a veure-les altra vegada.

Kobus, contemplant tota aquella bona gent, llurs cares enternides i
llurs actituds meravellades, pensava: -És curios!... que poca cosa
es necessita, per a divertir la gent!

I la figura commosa del vell rabí, sobretot, el posava de bon
humor.

-Vaja, rabí, vaja!- li digué. -Et sembla cosa molt bella, això,
doncs!

Aleshores, l'altre, baixant els ulls i veient-lo riure, exclamà:

-Que no tens entranyes? ¿No veus enlloc sinó temes de mofa? No tens
gens ni mica de sentiment!

-No cridis tan fort, cap calent: tot el món ens esguarda.

-I si m'agradés de cridar fort?... si m'agradés de cantar-te les
veritats? si m'agradés...

Sortosament, les cigonyes, després d'un instant de repòs, acabaven
de tornar a empendre la ruta per dar el tomb a la vila i pendre
possessió dels núvols d'Huneburg, i tota la plaça, transportada
d'entusiasme, feia una cridòria admirativa.

Els dos ocells, com per respondre a aquest salut, tot surant per
l'aire feien petar llur bec, i una trepa de criatures els seguien
pel carrer dels Caputxins tot cridant: -Tra, la, la! l'istiu que
torna! Eh, eh! l'istiu que ve!

Kobus, aleshores, entrà de bell nou dins la cerveseria amb els
altres, i fins a les set no es parlà més que del retorn de les
cigonyes, i de la protecció que estenen damunt les viles on nien;
sense parlar d'una pila pila d'altres serveis especials d'Huneburg,
com exterminar els gripaus, les serpetes i els llangardaixos, que,
sens elles, infestarien els sots (i no solament els sots sinó també
les dues vores del Lauter, on no es veurien sinó rèptils), si
aquests ocells no fossin tramesos pel cel per destruir les
bestioletes dels camps.

Havent també entrat David Sichel, Fritz, per burlar-se d'ell,
començà de sostenir que els jueus tenien el costum de matar les
cigonyes i de menjar-se-les per Pasqua amb l'anyell pasqual, i que
aquest costum havia causat temps enrera la gran plaga d'Egipte, on
hi havia granotes tan a desdir que entraven per les finestres i
queien fins i tot per les xemeneies; de manera que els Faraons no
tingueren més remei, per a desempallegar-se d'aquest flagell, que
foragitar del país els fills d'Abraham.

Aquesta explicació exasperà en tanta de manera el vell rabí, que
declarà que Kobus mereixeria que el pengessin.

Aleshores Fritz restà venjat de l'apòleg de l'ase i els cards:
dolces llàgrimes li lliscaren per les galtes, i va curullar son
triomf el fet que el gran Frederic Schoultz, Hâan i el professor
Speck exclamessin que calia restablir la pau i que dos vells amics
com David i Kobus no podien quedar enutjats amb motiu de les
cigonyes.

Proposaren a Fritz de retractar la seva explicació, mitjançant la
qual cosa David no tindria més remei que abraçar-lo. Hi consentí; i
David i ell s'abraçaren amb enterniment, i el vell rabí plorava i
deia que, sense el defecte que tenia de riure a tort i a dret,
Kobus seria el millor home del món.

Ja us podeu pensar el gust que passava l'amic Fritz amb tota
aquesta història: no parà de riure fins la mitja nit; i, fins i tot
més endavant, es despertava adés i adés per a riure'n encara.

-Caldria anar ben lluny- pensava -per a trobar tan bella gent com a
Huneburg. Aquest pobre rabí, que n'és d'honrat dins la seva
creença! I el gran Frederic, quina bona testa de cavall! I Hâan que
bé cloqueja! Quina felicitat de viure en un indret així!

L'endemà a les vuit dormia encara com un benaventurat, quan una
mena de grinyol estrany el va despertar. Parà l'oïda, i reconegué
que l'esmolet Higuebic havia vingut a establir-se, com tots els
divendres, a la cantonada de casa seva, per repassar els coltells i
les estisores de la vila; cosa que li féu molt d'enuig, perquè
encara tenia son.

A cada instant el xerroteig de les comares venia a interrompre el
xiulet de la roda; després el gosset rondinava; després l'ase es
posava a bramar; després venia una discussió sobre el preu de
l'esmolada; després una altra cosa...

-Que el dimoni se t'endugui!- pensava Kobus. -¿No les hauria de
prohibir, el burgmestre, aquestes coses? El darrer dels pagesos pot
dormir a cor què vols cor què desitges, i als bons burgesos se'ls
desperta a les vuit per la negligència de l'autoritat.

De cop i volta Higuebic es posà a cridar, amb veu de nas:
-Ganivets, estisores a repassar!

Aleshores no pogué contenir-se més i s'aixecà enfurit.

-Caldrà que en parli, d'això- es digué: -portaré la cosa davant el
jutge de pau. Aquest Higuebic acabaria creient que la cantonada de
casa meva li pertany. Fa quaranta cinc anys que enutja a tots: a
mon avi, a mon pare i a mi. Ja n'hi ha prou: és hora d'acabar-ho!

Així cavil·lava Kobus tot llevant-se: l'hàbit de dormir a la masia,
sense altra fressa que el murmuri del fullam, l'havia viciat. Però
després del desdejuni, no pensà més en aquella misèria. Li vingué
la pensada d'embotellar dues bótes de vi del Rin que havia comprat
la tardor passada. Féu anar a Katel a la recerca del boter, i es
revestí d'una grossa camisola de llana grisa que es posava per a
consagrar-se als esments del celler.

Mestre Schweyer arribà, amb son davantal de cuiro als genolls, la
maça a la cintura, la barrina sota el braç, i la carassa tota
expandida.

-Bé, doncs, senyor Kobus!- va dir. -Avui començarem: oi?

-Sí, mestre Schweyer. Ja és hora: el _markobrunner_ és a la bóta fa
quinze mesos, i fa sis anys que fou omplerta la del _steinberg_.

-Bé... i les botelles?

-Estan netejades i escorregudes de fa tres setmanes.

-Oh! Pel que fa a les cures del vi noble,- digué Schweyer -els
Kobus hi entenen de pares a fills: no cal, doncs, sinó davallar.

-Sí, anem cap avall.

Fritz encengué una candela a la cuina, i prengué una nansa del
cistell de botelles; Schweyer empunyà l'altra, i davallaren al
celler. Quan foren a baix, el vell boter va exclamar:

-Quin celler! Quina eixutesa que té per tot! Hum! hum! Quin so tan
clar! Ah, senyor Kobus! Ho he dit cent vegades: teniu el millor
celler de la vila.

Després, acostant-se a una bóta i tustant-la amb ei dit:

-Veu's aquí el _markobrunner_: veritat?

-Sí; i aquella és la del _steinberg_.

-Bé, bé: anem a dir-li dues paraules.

Aleshores, acotant-se, amb la barrina en el buit de l'estómac,
foradà la bóta de _markobrunner_, i empenyé amb llestesa l'aixeta
dins el forat. Després d'això, Kobus li passà una botella, que ell
va omplir i va tapar. Fritz untà el tap de cera blava i el segellà.
L'operació va anar seguint d'aquesta manera, amb gran satisfacció
de Kobus i de Schweyer.

-Eh! eh! eh!- deien adés i adés. -Descansem.

-Sí, i bevem un glop- deia  Fritz.

Aleshores, prenent el vaset que hi havia damunt el forat gran de la
bóta, es refrescaven amb un vas d'aquell excel·lent vi, i tornaven
després a la tasca.

Totes les vegades d'abans aquella, Kobus, després de dos o tres
vasos, es posava a cantar, amb veu terriblement forta, velles
tonades que li passaven pel cap, com el Miserere, l'Himne de
Gambrinus, o la cançó dels Tres Hússars.

-Això ressona com dins una catedral- feia tot rient.

-Sí- deia Schweyer: -canteu bé. És llàstima que no hagueu estat de
la nostra gran societat choral de Johannisberg: no hi hauria hagut
oïdes sinó per a vós.

I es posava a contar, aleshores, com en el seu temps (feia d'això
trenta cinc a quaranta anys) existia una societat de boters
aficionats a la música en el país de Nassau; i en aquesta societat
no es cantava sinó amb acompanyament de bótes, de barrils i de
bujols; els canets i els xops feien els pifres i les bótes grans
feien el contrabaix. Mai no s'havia sentit una cosa més amorosa i
més colpidora. Les filles dels mestres boters distribuïen els
premis als que s'hi distingien; i ell, Schweyer, havia rebut dos
raïms i una copa d'argent per la seva manera harmoniosa de tustar
una bóta de cinquanta tres mesures.

Deia això tot commòs de les seves recordances, i Fritz tenia
treballs a no esclatar en riallades.

Contava encara moltes altres coses curioses, i celebrava el celler
del gran duc de Nassau: -Posseeix- deia -vins preciosos, d'una data
que es perd en la foscor de la vellura.

Així era com el vell Schweyer alegrava el treball. Aquest joiós
parloteig no impedia que les botelles s'omplissin, es segellessin i
anessin a raure a llur lloc: al contrari, allò es feia d'una manera
més rítmica i animada.

Kobus tenia el costum d'encoratjar Schweyer quan la seva alegria
començava d'esmortir-se, ja fos adreçant-li algun acudit, o
deixant-lo de bell nou sobre la pista de les seves històries; però
aquell dia el vell boter cregué reparar que Fritz estava preocupat
d'altres pensaments.

Dues o tres vegades assajà de cantar; però, després d'alguns roncs,
callava mirant un gat que fugia per l'espitllera, una criatura que
es decantava curiosament per veure què passava dins el celler, o bé
escoltant els grinyols de la pedra de l'esmolet, el lladrar de son
canic, o qualsevol altra cosa per l'estil.

Son esperit no era dins el celler; i Schweyer, naturalment discret,
no volgué interrompre les seves reflexions.

Les coses continuaren així per espai de tres o quatre dies.

Cada vespre Fritz anava, com de costum, a fer unes partides de
_youker_ al Gran Cérvol, i sos companyons reparaven igualment que
tenia preocupació d'altres coses: s'oblidava de jugar quan li
tocava.

-Apa, Kobus, apa! Ara tu!- li cridava el gran Frederic.

Aleshores tirava la carta a l'atzar, i, naturalment, perdia.

-No tinc sort- es deia en tornar a casa.

Com que Schweyer tenia feina a casa seva, no podia venir sinó dues
o tres hores per dia, al matí o al vespre: de manera que la tasca
s'arrossegava, i àdhuc va acabar-se d'una manera tota especial.

En fer el foradament del _steinberg_, el vell boter esperava que
Kobus ompliria, com sempre, el vaset i li presentaria. Doncs bé:
Fritz, per distracció, s'oblidà d'aquesta part important del
cerimonial.

Schweyer se'n va tot indignar.

-Em fa beure les seves resaigües- va dir-se; -però quan el vi és de
mena superior, el troba massa bo per a mi.

Aquesta reflexió va posar-lo de mal humor; i alguns moments
després, havent deixat caure Kobus dues gotes de cera damunt les
seves mans mentre ell estava acotat, sa còlera esclatà:

-Senyor Kobus- digué alçant-se: -em penso que us torneu foll!
Aleshores que cantàveu el Miserere, no us en volia dir res, encara
que allò fos una ofensa contra la nostra santa religió, i sobretot
tractant-se d'un vell do la meva edat: teníeu eI posat d'obrir-me,
en certa manera, les portes dc la tomba, i és cosa abominable,
considerant que no us havia fet cap mal. A més a més, la vellesa no
és un crim: tothom desitja arribar a vell. Vós hi arribareu,
potser, senyor Kobus, i aleshores compendreu la vostra indignitat.
I ara em feu caure cera a la mà per malícia.

-Com s'entén, per malícia?- exclamà Fritz, estupefacte.

-Sí, per malícia!... De tot us rieu!... Fins i tot, en aquest
moment, teniu la pruïja de la rialla. Però no vull ser el vostre
titella: sabeu? Es la darrera vegada que treballo, amb un
taral·lirot de la vostra mena.

Tot dient-ho, Schweyer desfermà son davantal, prengué sa barrina i
pujà l'escala.

La veritable raó de la seva còlera, no eren ni el Miserere ni les
gotes de cera: era l'oblit del _steinberg_.

Kobus, que tenia la seva agudesa, comprengué molt bé el motiu
veritable de la seva còlera; però no li recà menys la seva pròpia
barroeria i son oblit de les velles usances, perquè tots els boters
del món tenen el dret de beure una bona glopada del vi que posen en
botelles i, si el cap de casa és present, son deure és oferir-la.

-On diable tinc el cap, fa algun temps?- es digué. -Sempre estic
somiejant, fent badalls, passant tedi: no em manca res, i estic
esmaperdut. És astorador!... Caldrà que em vigili.

Mentrestant, com que no hi havia manera de fer tornar Schweyer,
acabà de posar el vi a les botelles ell mateix, i així va acabar la
cosa.



IX.

Els dimarts i els divendres al matí, dies de mercat, Kobus tenia el
costum de fumar amb pipa a la finestra, contemplant les dones
d'Huneburg que anaven i venien, amb aire atrafegat, entre les
llargues rastelleres de coves, de canastes, de gàvies de vímets, de
barraques, d'atuells de cuina i de carretes afilerades a la plaça
de les Acàcies. Eren, en certa manera, sos dies de gran espectacle:
totes aquelles fresses, aquelles mil actituds de venedors i
compradors debatent llurs preus cridant, esbatussant-se,
l'alegraven una cosa de no dir.

Si reparava de lluny alguna bella peça, tot seguit cridava a Katel
i li deia:

-¿Veus, allà baix, aquell rosari de grives