The Project Gutenberg EBook of Argelaga florida, by Josep Roig i Raventós

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Argelaga florida

Author: Josep Roig i Raventós

Release Date: July 2, 2006 [EBook #18737]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ARGELAGA FLORIDA ***









ARGELAGA FLORIDA.


_A la memòria del meu pare en
Joan Roig i Soler, pintor de claretats,
adreço aquests humils esplais,
que en hores de repòs, ran del mar i
al cim de les muntanyes, refan la
meva ànima de la fadiga ciutadana._




INDEX.

JOAN EL MIRACLER.
LA IMATGE.
LA MARQUESA DE LA PLATJA NEGRA.
LA BARCA VELLA.
EL MALALT NOU.
L'ABISME.
LA MOLINERA.
LA BOIRA.
LA CONGESTA.
GEMMA.




JOAN EL MIRACLER.

El jorn s'anava encenent, i amunt del cel els estels s'apagaven. Hom
sentí la remor del forrellat del temple; i darrera el sagristà, que
va obrir per a difondre solemnialment el toc d'oració en el silenci
matinal, va entrar la primera vella eixoplugada dins una caputxa
negra, tota encorbada i trèmola.

En Joan va deixondir-se i va deixar tebis els llençols, lliures de
la martiritzadora cremuja, i es vestí prop del llit de capsal ufanós
que l'havia reposat del capolament que dóna tota una jornada d'anar
cavalcant per mals viaranys. I baixà per una escaleta estreta i
fosca, després d'obrir el finestró de bat a bat.

Menjà quelcom, tot garlant amb la minyona de l'hostal, i altre cop
cavalcà el mul calmós que de tant en tant sacsejava la pell per a
fer fugir les mosques de fibló roent.

-Ara tornem-los-hi a maiar fins a mig dia... ja en pagarà el delme
d'aquesta feta! Tantes de hores cruixeix... Que va?.. és un païs tan
trencat!- deia aquell home de figura esllanguida, rematada
graciosament per una vermella barretina de xeixa.

L'estel darrer fuig del cel després d'una darrera tremolor d'agonia,
la lluna és esblaimada, i una clarícia rogenca brolla de l'altre
cantó de les muntanyes, i els ocells es deixondeixen, sacsejant el
caparró que tenien sota l'ala, i es llencen a l'espai, esclatant en
joioses cantúries: és el bon dia que endrecen al sol ixent, a les
flors curulles de rosada i als homes que amb l'aixada al muscle van
de vers els conreus sense respondre'ls, sorruts i mig adormits.

En Joan veia petit l'hostal que havien deixat. Ara s'esmunyien per
un carrerany que anguilejava en una rebolleda d'alzines amarades i
quietes, i sentia una dolcesa als ulls i una rialla als llavis
perque la seva ànima s'era emocionada en el desvetllament dels
records que li comportava la natura en ses intimitats matinals.
Mirava asserenat aquelles muntanyes alteroses que, així com si'n
fessin ofrena al Creador, la una enlairava un bosc amb aromes de
flors eixutes, l'altre, unes roques gegantines, com un graó de Déu,
i la més llunyana, una sufragània, niu de pregàries rústiques
que volaven cap al cel engentilides per l'encens i els salms.
Aquella ermita de cloquer petit era la tant coneguda d'en Joan, i
allí nasqué la primera harmonia arrencada a aquell violí que li
havia fet conèixer el bé de Déu de la glòria.

Ara, retut per les emocions, fadigat per l'estudi i malalt
d'esperit, torna a sa casa pairal amb tota la il·lusió que li ve de
les recordances de sa infantesa llunyana. Allí a la ciutat pròspera
de la seva raça, encara hi ha caliu d'entusiasme en els que van
sentir-lo. Però ell feia cinc anys que era lluny de la seva terra,
sorprenent gernacions d'ànima i oïda subtil, extasiant-les amb son
art perfecte fins que a la fi, de cop i volta, semblaven folles
d'entusiasme... i ell, llavors, lliurava un sospir pregon, i fent
acatament en l'aire tèrbol dels teatres, mig escoltava la torrentada
dels picaments de mans, i mig veia la màgica voleiadissa de mocadors
que s'agitaven. Tot el món li deia: -Joan el miracler... A ell però,
com a d'altres taumaturgs, cada dia l'agullonava més un sofriment
ferest. Cada nit havia de fer el miracle amb aquelles quatre cordes
eternament tivants entre el cordal i les clavilles; en veia
l'exigència en tots els ulls, i, llavors, sol, isolat en els
escenaris amples, davant el silenci que es feia al seu voltant per a
escoltar-lo, devegades sentia un calfred agònic i unes vehements
ganes de fugir corrent..., i pel seu magí passava falaguera la idea
d'una malaltia que l'alliberés de fer els «miracles» que tothom
esperava... La idea de la por anava creixent cada dia en son esperit
malmenat, i ja en els darrers concerts féu una munió d'estranyeses
que eren comentades com a extravagàncies d'un home de gran talent i
ple d'originalitat. Feu retirar de tots els teatres on tocava els
guàrdies que es posaven a cada cantó del marc de l'escenari. Li
feien una enveja terrible... i el distreien. Després, va fugir de
les converses abans de sortir en públic, primer, prohibint l'entrada
al recambró a tots, amics, coneguts, crítics i admiradors, després,
no sortint dels hotels fins que l'avisaven que havia tocat el timbre
per començar. Trencant les adulacions eternes dels admiradors,
recordava que un metge li havia dit: -Els miracles us maten,
aquestes manies son morboses! Teniu de reposar!-

Anava a reposar de cos i d'ànima i se sentia decandit. No feia
gaires dies que va fullejar un plec de periòdics que duien retrats
d'ell i s'esglaià: en els primers, era un home jove revingut, ara es
veia neulit, feble. L'ànima li rosegava el cos. -Faig posat de
Chopin!... i no vull pas morir rosegat pel romanticisme i com un
trist executant!

-Aquella lleganyada durà pluja, bon senyor... Déu fassa que s'acabi
aquesta estrebada d'eixut! ¿Veu aquest turó que tot just es compren?
ja és França, i això Rodós.

-Oidà!- va fer en Joan amb vivesa. Obrí la boca per a lliurar un
sospir ple de suavitat i dues llàgrimes fugiren de sos ulls, a
amagar-se en el bigoti sedós que ombrejava son llavi immòbil de
sorpresa. Rodós! En aquella parròquia va trobar en sa infantesa el
bon capellà allunyat de la riuada humana; ell li mostrà les magnes
meravelles de l'orgue, fent-lo esgarrifar amb les contres
mormoladores, i trémer amb els clarins i confiar amb les veus
humanes; allí, aquell vellet va sembrar en ell la primera noció
musical que tot seguit florí com una dèria invencible; allí sos ulls
van apendre a llegir aquelles taques rodones que posades en les
línies del pentàgrama li semblaven falziots reposant en els fils del
telègraf.

-Què fa el Rector de Rodós?

-Ara hi ha regent... aquell vellet va morir.

En Joan va sentir-se encadenat de cor per una llei de tristesa
aclaparadora. Mort aquell vellet a qui ell ho devia tot! i mai
haver-se'n recordat! L'agraïment és cosa lleugera que tot seguit la
ventada se'n duu; malhaurat qui no n'escolta la primera insinuació,
la que parla a cau d'orella tot seguit que un rep la cosa anhelada,
la que es barreja amb la mateixa alegria del gaudi! Li faré dir una
missa, i hi tocaré belles peces exquisidament dificultoses...

El mul seguí sa via ran del camí, sempre al mateix pas i fent
acataments rítmics a les pedres i a les plantes. El sol es mirava en
Joan fixament, amb una roent mirada que l'amarava de clarors.

-¿Veu això? és penical; portant-ne l'arrel a la butxaca mai
s'esguerrarà- i aquell home en collí mentre en Joan retenia una
rialla ample, fresca, així com feia temps que del seu pit no
n'eixien.

-Gairebé ja hi som; ¿què va?

-¿No hi ha cap drecera per aquí?

-Prou... però és dolenta. La ciència vera no deixa la marrada per
anar per la drecera... ¿què va?

-Està bé; no la sabia, aquesta!

De la casa pairal ja se n'obira el panell rovellat i rondinador, que
nit i dia és amatent a senyalar d'on ve l'escomesa de les ratxades.
De primer, sembla un parallamps, i un ocell hi reposa. Passa un
respir de vent, l'ocell fuig, i la sageta del panell dóna la volta
fent una remor aspra. Ja es veu la torre de la casa, enlairant una
munió d'olles foradades que pengen de la paret, com una restallera
de ventoses damunt la pell; ja es veu la teulada encatifada de
molsa, i líquens i flors que dancen al vent. La muntanya apar que
s'ajupi per a deixar pas a la mirada tendra i emocional d'en Joan; i
a ell li sembla que la casa s'enlaira, s'enlaira, plena de
remembrances i formosor... Ara es descobreix la finestra de la seva
estada, plena de musicadures que quan ell era vailet seguia amb el
dit, imitant amb sos llavis el soroll del tren que havia vist una
vegada anant a trobar un metge de Barcelona: i aquella finestra
embellida amb fines gràcies de la pedra feia de marc a una testa
blanca.

-La mare!...

En Joan, quiet, plorava. El sol el mirava fixament...

-El noi! El noi! curriu, curriu!- exclamà la dona de la finestra.

Els gossos surten lladrant, tots els de la casa venen corrents i
l'envolten; ploren, riuen, criden... Quin doll de sentiments
esclaten sota el tàlem del bosc!

-El noi! el noi!

-El senyor noi! el senyor noi!

Ja és en aquella batllia de l'antigor, en aquell casal que eixoplugà
a qui manava totes les pagesies escampades per aquella rodalia de
verdor encisera. Ja ha passat per aquell portal de montants fornits
com els murs d'un castell, i fins ha entrat en aquella presó fosca i
baixa i humida que en tota una centúria sols va engolir un boig i un
home corredís que havia begut massa. Després pujava per aquella
escala esbarjosa, plena de realesa i entrà en el menjador
emblanquinat i ple de llum. A cada finestral s'aturava, parlant sol
i movent el cap. -I que en viviu de feliços aquí!- Tots l'escoltaven
silenciosament, mirant-lo amb estranyesa. Va caminar damunt les
amples llambordes seguit de tots, i va asseure's en el banc de la
paret, assota de la panera i es recolzà a la taula, com si se li
esvaïs la mirada dolça i melangiosa. -I que n'és de bell tot això!-
De sobte va alçar-se, en veure l'oratori. Posà horitzontalment el
pastell corcat que anava balder en el clau que l'aguantava, i les
portes, ennegrides per unes pintures que'l temps enfosquia, van
obrir-se lentament, majestuoses, com uns braços que s'obrissin,
acollidors...

-Tot igual!

Quina nierada de belleses de l'antigor!... No havien pas fugit com
la seva joventut! Aquella imatge de Sant Esteve, en tants d'anys
encara no havia reposat, romania tot dret dins l'or que
l'embolcallava i que s'havia anat esmorteint, esmorteint, fent-lo
semblar de bronze; aquells canalobres negres, de unes potes
separades com les de les aranyes, encara copsaven els ciris
plorosos; aquells llibres que ningú entenia esperaven encara unes
mans piadoses que'ls obrissin i uns ulls saberuts que'ls
entenguessin, i dos gots, com sempre, allargaven les vides flairoses
de les flors camperoles. Diria's que'l temps no ha passat per aquell
reliquiari de vellúria.

En Joan s'agenollà, mirà a son entorn amb alegria i va fer:
-Resem...- i tots senyalaren que sí, mentres sa mare butxaquejant va
dir-li:

-Què vol resar?

En Joan sense respondre, va mirar-la bella estona estranyat. Ella
tremolava davant del seu fill com si estigués davant d'una aparició
celestial.

-I ara? Què dieu, mare? de vostè em tracteu?

-No en caldria d'altra!- exclamà el seu pare, penedit perque en
arribar li escapà de tutejar-lo.

Ell va dir, abraçant-los:

-No'm tingueu aquesta adoració; el meu esperit està malalt i cerca
el baume només que en vosaltres; soc un fill com tots, sentiu?
Passem el Rosari per l'ànima d'aquell vellet capellà de Rodós!

La mare tenint entre'ls dits el primer gra del rosari, agenollada i
amb el cor lluny de Sant Esteve, començà la pregària i totes les
mirades que escorcollaven, encuriosides, allò que feia en Joan,
van anar encabint-se dins l'oratori.

-Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia... Deus estar ben capolat
del viatge, fill meu!... El Senyor és amb vós i beneita sou vós
entre totes les dones i beneit és el fruit de vostre sant ventre.
Amen Jesús.

I s'escampà calmosament una riuada de veus que entre rialletes
contingudes feien la resposta.

-Déu vos salve Maria... A fè que avui no t'esperavem pas!... plena
sou de gràcia; el Senyor és amb vós... Mariana, ves, mata un
pollastre mentres passem el rosari... Déu vos salve Maria; plena sou
de gràcia; el Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les
dones... Com el vols el pollastre, noi?

-Diguem el rosari, mare.

-Oidà!... Santa Maria... Ai! Déu vos salve Maria, plena sou de
gràcia. T'agrada rostit?... Déu vos salve reina i mare de
misericòrdia... Ai!... Mare de Déu, quin cap tinc!...

Aixís seguí el primer misteri d'aquell rosari i, en començar el
segon, plegaren, entre rialles. Sant Esteve semblava dir-los amb un
somriure de perdó:

-Tanqueu l'oratori i aneu en nom de Déu,- i el pastor va tancar-lo,
aquell minyó banyabaix que per un no res reia amb veu de dona i es
tapava la cara per a parlar.

-Miri, senyor noi, aquí té els dos germans que suara demanava- feu
el pastor signant dos brivalls que hi havia en un recó. L'un amagava
la cara darrera el cap de l'altre. En veure que en Joan avançava per
a fer-los una manyaga, fugiren com dos conills.

-Que sou isarts!- va fer el pare enquimerat. El pastor, aquell minyó
banyabaix, tot tapant-se la cara esclafí en una rialla escandalosa
que alegrà a en Joan; i ell també va riure; i llavors s'alçà tot un
esclat de rialles ufanoses que eixordava... i van dinar rient. Quina
dèria! Quan les rialles s'anaven apaivagant poc a poc i regnava una
mica de silenci, el pastor tornava a riure i tots el seguien, uns
amb els ulls plorosos i altres contenint-se el ventre adolorit per
aquell sacsejament de l'alegria.

Havent dinat, en Joan va explicar una munió de coses que li havien
succeït. Les boques s'obrien i els cigars s'apagaven, oblidats
entre'ls dits dels fumadors. Els brivalls, quan ningú els veia
avançaven de puntetes i llambregaven d'amagat. El pare després de
romandre una bella estona com a extasiat, va alçar-se; va agafar la
caixa del violí i la posà amb esment damunt la taula i va obrir-la.
Totes les mirades van caure dins aquell estoig encatifat de vellut
vermell, on hi jeia _l'esturment_ que havia rebut en Joan de mans de
un príncep llunyà.

-Noi, toca... em dispensaràs... i dispensi!

En Joan rebé el violí amb el somriure de la mare en plegar de terra
l'infant, i tot seguit feu vibrar en aquelles cordes primorosament
petjades una harmonia dolcíssima. Tantost finà, els mossos i les
mosses van picar de mans plens de joia, i els brivalls saltaven,
cridant, amb els braços enlairats, i els pares ploraven d'alegria.

-Nap! Napa!, puieu, cuiteu, puieu! sentireu una llei de musica!-
cridava el pastor des d'un finestral.

Tots callaren. La veu de una veïna es filtrà entre la branquissada
de la boscúria que voltava la batllia; i el cruixir de la clivilla
que posava més tivant la prima feia aclucar els ulls d'en Joan.

-Quina munyeca, eh! i no se li enrampen els dits!

El violinista per a esvaïr aquell bum-bum innoscent, que neixia pel
seu entorn, va agafar altra volta l'arquet enriquit de mareperla i
tocà «La Filadora». Aleshores, quin renou! quina cridoria! quin
rebombori! Quan va tocar per tercera vegada, tota la casa estava
plena de gent de la rodalia. Fins els carboners van entrar en aquell
menjador tan ample, i aleshores atapeït d'una alegria boja.

-Noi, en saps... però molt... i mai he sentit cap cego que toqués
com tu... en bona fè!- deia el pare, palplantat.

-També'n sabreu vos agafant l'arc i fent-lo anar amunt i avall com
una serra; veureu!

El pare, agenollat, feu lliscar l'arquet damunt les cordes i el seu
fill les anava petjant contra el negre batidor, a l'ensems que
inclinava el violí d'un cantó a l'altre fent-lo brandar com una
barca, i amb aquests moviments el violí destriava una harmoniosa
cançó popular que'ls arribà al cor. Quan el pare finia, tota la casa
tremolava.

-Ara jo,- feu sa mare, engelosida.

Més crits i rialles i una altra veu que deia:

-Ara jo.- Aquest cop era la filla de can Segimon que s'agenollà
davant d'en Joan i feu mormolar el bordó amb veu reptadora i feu
xisclar la prima. Al violinista va encisar-lo aquell somriure plaent
d'una gemada, galant fadrina de vint anys. -Quina dona més ingènua!-
pensa en Joan esguardant-la, mentres ella exclama riallera:

Ma! Quina mena de musica!... És ben d'allò, eh?

-Sembla un passarell!...

-Es molt saberut el vostre noi, Ciana- afegí la Remei, filla d'en
Segimon, -aquella noia jove, fornida i escarramassera, que duia al
seu pare tulit d'un cantó a l'altre, com si fos una criatura, i feia
recular el brau de la vacada, i reptava, esporuguint-los, els mossos
que l'havien vist néixer.

En Joan va anar-se'n cap a la seva cambra. Allí restà una galant
estona amb les seves idees. No podia treure's del pensament aquella
noia rossa, colrada, sanitosa i frescal... i tant ingènua. Ses
mirades, ses positures i ses rialles tenien una espontaneïtat que'l
corprenia i que per contrast li portà a la memòria aquelles altres
dones, perfumades, reblertes de menes d'agençaments, que havia vist
pels salons esguardant amb mirades assajades davant el mirall. Tot
pensant en aquella noia formosa, vestida només que per tapar-se,
pentinada perque'ls cabells no li voleiessin i amb cotilla per
seguir l'habitud, va exclamar movent tristament la testa:

-Quina diferència amb la dona de ciutat! que si no té color es
pinta, si no té cabells se'n posa, si és grossa s'aprima i si té les
dents lletges no riu! I si aquest fingiment s'acabés amb la matèria!
Però els pitjors artificis els porta a l'ànima.

-Que no tocarem més el violí, senyor Joan?- feu la veu de la filla
de'n Segimon. El violinista va redreçar-se de sobte i respongué
sense obrir la porta de l'estada:

-No, avui prou... estic tant cansat del viatge!

l tornà a quedar-se amb els seus pensaments que li feien veure la
felicitat que'l voltaria un cop mullerat amb la Remei, la dona
ingènua que ell inconscientment cercava.

Aquella nit, una fosca feréstega i basardosa ho colgava tot. En sa
immensa abraçada s'extenia la suau cantúria dels grills, torbada
pels tòtils feixucs i les granotes que vetllaven allò que són
miralls de l'estelada en les nits clares. El pastor tenia calor i
s'en anava cap el gorg Blau a refrescar-se. En Joan va seguir-lo
atiat pel desig de rebre una impressió de bellesa en aquell lloc on
les aigües, nit i dia, pentinen les herbes pregones i poleixen les
pedres que arrenca la pluja de les muntanyes pròximes.

Ja hi són, al gorg Blau. El pastor camina endavant, separant les
mates que li esgarrapen les calces de vellut apedaçades i llardoses.
En Joan el segueix temerós dient mots irònics, que fan riure al
pastor, qui no's tapa la cara perquè la fosca ja se'n capté,
colgant-ho tot: el gorg que medita, el riu que mormola i les
muntanyes que dormen.

Ja és nuu el pastor. Quina impressió fa aquell home forçut i
blanquinós, perdent-se en la negror de l'aigua que remou...

-Sembleu Adam en el paradís!- exclamà el violinista, i sa imaginació
va endinzar-se segles enllà fins arribar al primer home. -Quan Adam
obrí els ulls per primera volta, quina bàrbara sensació de
meravella! El primer home no tingué infantesa, no tingué temps
d'avesar-se poc a poc a gaudir de la bellesa. ¿Què devia passar-li
en veure la primera nit, en veure que tot, tot, es fon en un color
impenetrable, que tot es mescla, arbres, aigües, rocs i nuvolades?
Devia fugir adalerat, topant amb els troncs i enfonzant-se en els
llacs, devia remoure's fortament esglaiat, interrogant la divinitat
arcana. Quina tortura, la primera nit del primer home! i en veure la
primera celístia, i la primera resplandor de sol, quina alegria! No;
això no va ser! Déu ho va preveure, i perquè no patís li infongué el
sòn i ell va dormir-se com els homes d'ara. El sòn deu ser la nostra
única deixa del paradís, perque dormint és de l'única manera que
no's pateix... Quín poema sínfònic el que digués tot això! Vui
fer-lo! Ja estic cansat de servir de conductora transportant la
música dels altres per aquests mons! De primer hi haurà una bella
exposícíó de les remors de la nit, els grills, els tòtils, les
granotes, les òlives, la cascada... els mil cants perduts en una nit
meravellosa d'istiu. Després, el clam d'Adam, la caiguda al gorg,
després la dolçor de la sòn i el primer raig de sol i un esclat
d'alegria tríomfal!- i es posà a cantar, enlluernat d'inspiració,
movent els braços amb energia i mirant el cel ple de foscors... Quan
va finir volia fixar-ho, i no duia res, ni un parrac de paper, ni
llapis, ni tenia claror; i tement que aquell esclat d'harmonies
anessin riu avall, cap a la mar de l'oblit, va dir al pastor: -Anem
a casa depressa!- El pastor no podia respondre de tant riure,
sentint-lo cantar sol tanta d'estona.

-Dexi'm fer un salt i prou!- va respondre el pastor, removent
l'aigua amb la mà, perque no li conegués que reia d'ell.

El pastor va pujar a una roca i es llençà al gorg ombrívol. En Joan,
admirat, va exclamar:

-Quina impressió deu fer això!

-Ho provi pas, senyor, hi ha pena de la vida!

-Si però ho necessito pel meu poema!

-Ho provi pas... miri que si l'erra la paga!

En Joan pujà a la roca, mirà la fondaria fosca que paorosament
s'obria als seus peus i convençut va dir-se:

-Demà hi saltaré... ja sé nedar!

I van anar-se'n cuitosos.

Tot l'endemà en Joan va estar frisós. Glatia per fer aquell salt a
l'aigua tenebrosa. Era una necessitat del seu esperit i el desig se
juntava amb la por i la vergonya, -un fill d'aquelles muntanyes no
podia desdir del pastor.-

Avui lluu al cel un trocet de lluna. Els núvols passen amb lentitud
davant la claror d'argent. El pastor i en Joan ja són dalt de la
roca i dos ocells han fugit, en deixondir-se amb la remor de les
passes.

-Miri bé com salto jo, sap?

L'aigua sorolla i les roques són xarbotades.

-Ben bé de cap, i al mig del gorg... sap?

En Joan mira al seu voltant i conta esporuguit:

-A la una, a les dues...;- mira la fondària i torna a començar.

-Ara sí! Una, dues... que és molt freda?... una, dues... ara no!
Esperem que passi aquest núvol... ara, ara... una, dues,- i torna a
mirar la fondària, després el cel, la boscúria plena de misteri i
les muntanyes altes que's perden en el firmament.

-Avui fa massa fret... demà... demà;- i tot vestint-se, se mossegava
els llavis enquimerat de veure's vençut de la por infantívola de la
mateixa foscor de l'aigua on trobaria suggestions d'inspiració i
originalitat decisiva per a arrelar-se en la memòria dels homes. La
natura reserva als més ardits riqueses incomparables. Si ell podia
llençar-se allí baix, quin domini hauria damunt el pensament de la
humanitat vulgar i desconeixedora dels misteris! Però quina fondària
tant paorosa! quina foscúria tant freda!

Son esperit, torturat per les emocions de la glòria, aviat va trobar
en aquell gorg una causa de noves afliccions. Feia vuit nits que
anaven al gorg i encara no havia saltat. Això el feia estar consirós
i anava migrant-se.

-Noi... no sé pas, _emprò_ ton pare i jo estem tots alarmats... fas
un posat de trist! Que no et prova això?

-Molt!- respongué pensívol.

-I _dôs_ que t'enyores?

-No!

La mare callava i ell seguia cavilós, amb faç macilenta. L'omplia de
recances aquella nova sensibilitat, a cada moment impressionada per
les remors i les visions més petites. Tot aquell món era per a ell
una dèu de inspiració. Quina errada, l'haver corregut tantes terres
deixant la dèu d'un treball més fértil que no era l'execució de les
obres dels altres! Prou aquella personalitat que posava en son
treball de violinista, li deia a cau d'orella que ell tenia quelcom
que no hi era, a les solfes que estudiava... Aquells miracles que
li exigia cruelment el públic, fins a exhaurir-lo moralment, eren
corcó d'aquesta ànima que avui se sent nova, sensible, voladora en
els espais de la inspiració més sublim. Ara ell se'n donava compte
entre aquella natura feréstega, i sentint una mena d'atracció
sinistra envers el gorg, que ell tenia al cap, com aquelles sonates
que sols conseguí d'executar després de nits senceres d'estudi i de
una preocupació constant, gairebé malaltissa.

-Avui... o saltaré o me'n vaig!

La nit era ben fosca... la lluna no es veia. Una lleganyada, de bon
matí, isqué de part de França i s'anà extenent, extenent, i ara fa
nit quieta, muda damunt l'encontrada.

-Avui, avui,- i va pendre aquella decisió íntima amb la qual cada
dia de concert li calia apaivagar les inquietuds íntimes que sentia
abans de sortir al públic. -Avui!... avui!-

Pren l'embranzida dalt de la roca. Però s'atura de sobte. Torna a
començar i es llença, mentres el pastor crida esglaiat:

-Que fa, senyor!... no corri tant!... no corri.

El violinista no ha sentit res, i com té massa embranzida, cau
damunt d'una roca; no s'ha sentit clapoteig d'aigua. Un cop feixuc i
un crit estrident esgarrifaren el pastor.

-No ha saltat bé, i la paga; pobre senyor noi!

Damunt d'una roca el pastor va agafar-lo, com un morent. Anava
ressolant, ressolant i tenyint de sang l'aigua misteriosa del gorg
Blau.

-Necessitat! Necessitat! correu! veniu!

El moliner ho ha sentit. Surt a la finestra i sent els crits de part
del gorg. Agafa la escopeta l'encara al cel i esclaten dos trets,
senyal de dissort, i s'encamina cap al gorg tirant altre cop dos
trets d'alarma que'ls ecos repetien com si la natura volgués ajudar
la veu tètrica d'auxili.

Llunyanes, molt llunyanes brollen dues fogaines i després se senten
dos trets i més cap ençà fan altre tant.

El pastor sent passes. És el moliner que arriba. S'emporten en
Joan...

Allí al molí van eixugar-lo, van vestir-lo i li feren pendre vi i
olorar vinagre. Una dolor clavada a la mà esquerra va fer-lo
reviscolar.

Sentí gust de terra i l'anguileig de la sang que li baixava del
braç. Ja'l tenien net i embenat, i encara se sentien frisosos els
espetecs de les escopetades...

El pare d'en Joan també va llevar-se. Ben cregut que hi havia foc,
aiguat o lladres, sortí a la finestra dient:

-Si no fos pecat desitjar un mal... fins me'n alegraria del que deu
passar! ben segur que'l noi hi passarà una bona estona. A ell li
agraden tant les coses estranyes!

I abans d'encaminar-se cap el lloc de la dissort disparà la escopeta
de canó llarg.

Més que en un llit és en una torre de matalassos on reposa en Joan.
Fa vuit dies que hi està. De dia compta les bigues del sostre, de
dreta a esquerra, d'esquerra a dreta. Ara seguides, ara saltant-ne
una, ara saltant-ne dues, ara comptant les més distants, després les
més juntes. N'hi ha quatre de bigues i ell hi veu les quatre cordes
del seu violí i les petja amb la mirada i canta amb l'imaginació. El
desvari no'l deixa. La febre l'ablana.

-Quina processó tant llarga! vull anar-hi jo també. Miri, doctor,
quina corrua! Mozart... ell mateix porta el penó... em fa patir, té
una fesomia abatuda; se veu que ha passat misèria... Oh,
Mendelssohn! Miri Bach... Joan Gabriel Bach... abans de tornar-se
cego... Beethoven... pobre, com perd el compàs de la processó!...
tant sord... Chopin: ¿sent com tus? s'està morint, pobret!... Liszt,
quins cabells tant blancs!... Wagner, mal arquitecte, quantes de
parets llises ha fet... Ricard... Ricard... vina... mira l'obra d'en
Gaudí... la portada del temple que fa... allò són proporcions...
Quina processó tant llarga... Miri doctor, miri! què em fa?.. que'm
punxa?

-No, és una injecció... procuri dormir, calmi's, que li convé el
repós...

-Sí després que hagi passat la processó!... Aquests sí que no'ls
conec... si gairebé no's veuen... semblen fets de boira... mig
esborrats!... pobrets! En Rubinstein, el pianista; en Sarasate, tots
els pobres executants... van coixos, agònics... si gairebé no poden
seguir i cauen... doctor corri... doni'ls una injecció, que's
moren... que no arriben tant sols a la generació futura; moren dins
les orelles dels que'ls han sentit... seran oblidats per sempre com
els tenors i els toreros... com jo! igual que jo que'm moriré aquest
mateix segle!... correu!... cuiteu!... porteu-me papers i ploma que
tinc el tema del gorg!- i se asseia al llit cridant a tothom.

-Calmi's, don Joan... que li convé repós.

-Calli vostè!... i no torni a entrar més, quin fàstig! Sembla un
empressari! Mossen Fèlix!... vingui vostè que és un home de cor bó,
faci'm una caritat... segui aquí, ben aprop meu que li dictaré.
M'estic morint d'inspiració... quina mort més terrible... quin
trasbals que sento dintre meu! Jo ho diré tot a vostè perque'ls
altres no'm comprenen! Que'l molesto?

-No home! molestar mai! però potser el perjudiqui!...

-El que'm mata és no poder desfogar-me... miri's soc com un aucell
lligat a terra amb les ales lliures i fornides... les faig moure i
no'm puc remuntar... quin suplici!... vosté se'n fa càrrec, que
també ha compost... els metges són gent encartronada per la ciència
i tenen el cor de suro... _Descansi!_ oi!... i aixís hauré de
morir-me sense deixar res. L'home no té dret a morir-se si no deixa
quelcom de més interessant que un vulgar esquelet!... Ara que escric
un poema sinfònic del riu! primer tinc escrita la calma matinal i el
riu que neix entre un roqueral abrupte... se sent un remat, un
pastor, el vent, el cant de les àguiles, el xiulet de l'isart...
després el riu se torna una cascata aixordadora i tot un devassall
d'orquestació ho descriu, fins que torna l'aigua a lliscar
calmosa... ara hi ha muntanyes quietes i passa per una fàbrica on se
senten les remors del treball i les cantúries dels homes i de les
noies que treballen... arriba a un poble on hi ha una festa, amb
danses populars i llums alegrois que s'enmirallen en l'aigua... i el
riu sent l'alegria i el tema del neixement de l'aigua se barreja amb
les danses del poble... i per fi, passant per clotarades i valls,
arriba a mar. Tema del mar tot majestat... tot realesa, el metall
esclata a tota força ufanós... superb... i el riu prenent comiat de
la terra fina dins la mar! Notes llargues de corda, tot molt pausat,
molt fi, com un èxtasi!

-Molt bé... molt bé, m'agrada molt!

-Veu, ara'm sembla que estic més tranquil... Apunti... Clau de
sol... sol, do, mi, re...

-Mira Joan, et toca la medicina.

-Ja ho veu, Mossen Fèlix... aixís em mataran... ben segur que això
ho mana aquell metge que té cara d'empressari... criminal!

-Calla fill meu! que no't sentin... que són aquí mateix...

-Ja'ls hi pot dir ben clar... el meu metge és Mossen Fèlix... ara
estic mellor!

-Déu ho vulga!

-Senyor Joan no s'enquimeri, venim a curar-lo,- va dir temerosament
la Remei, entrant de puntetes...

-Ja hi som! això és pitjor que un concert!... Mira Remei, si
consegueixes que'm deixin en pau amb Mossen Fèlix et faré un
poema!... També podrà fer-se un poema festiu... Strauss ha descrit
les entremaliadures d'un trinxeraire pels carrers de la ciutat...
Figuri's quin poema sinfònic que tenia mig pensat, per fuetejar amb
la batuta a les dones insoportables de les ciutats. Un poeta que
surt al camp amb una damisel·la. Ell li canta la puresa del camp i
ve una tempesta... Això ben orquestat; força corda perque el que cau
és una pluja a torrentades. El poeta s'eixopluga sota un arbre; la
damisel·la sota un altre i quan la pluja escampa, el poeta no coneix
la seva companya... tota destenyida, de cabells, de llavis, de
galtes... el cos deformat, les arrugues marcades... i a terra
l'aigua tenyida de colorets! El poeta fa una rialla cruel, agafa el
ram que havia fet i el dona a una pastora, que passava amarada com
ells, però d'una beutat excelsa! Tot se pot dir en música!... ah!...
i la dona pintada, de ciutat cau morta de l'afront i la gelosia!

Els metges amb unes bates blanques van entrar sense dir res a
ningú... Mossen Fèlix va alçar-se, la Remei va fugir esfereïda...
Anaven a curar-li la mà. L'aire de l'estada s'anava omplint de les
sentors fortes dels remeis que li posaven.

-Em deixo curar, però que Mossen Fèlix no es mogui; és el metge del
meu pensament!...

-No hi ha res que dir- feu el cirurgià amb amabilitat.

-Ja ho veu, Mossen Fèlix, que si jo no me afanyo no podré seguir la
processó i em sap greu de morir-me amb el meu mateix cos. Jo sento
que la inspiració em crida!... i aquests pentàgrames m'ofeguen...
sempre junyit! Vui seguir lliure la clariana benhaurada de les
inspiracions; amarar-me les nines de llum... tan esmorteïdes com les
tenia vora les resplandors febles i malaltisses de les ciutats! Ara
em sento com un ofec i és que'ls pentàgrames m'entortolliguen com
uns filferros i em sento el violí clavat al pit...

-El veig perdut, aquest xicot!... pobre Joan el miracler!- digué un
dels metges que havia arribat aquell dia per a veure'l. -Quin canvi
ha fet aquest home en pocs anys! Fins als trenta era un home feliç.
Quan va atényer el cim de son renom mundial li vingué la fal·lera de
compondre... i sempre l'haurieu vist lluitant entre l'estudi, les
vuit hores de tocar el violí i la frisor de no poder escriure. Això
el posava malalt. Un cop que no va assajar, per poder escriure, el
públic ho va conèixer... i ell també: aleshores sentí la tragèdia de
veure's aplaudit sols per cortesia i per tornar als seus miracles va
matar-se nits i dies, com un asceta! Sort que llavors vingué a mi i
el vaig distreure fent-li fer vida de camp... i de família. A casa
l'estimen tots! Ara els he deixat consternats! Com que és un àngel!
qui no l'estima! és una criatura! Darrerament fins feia rebequeries.
Havien d'anar a l'hotel a cercar-lo en auto en el moment precís
que'ls teatres eren plens; sempre deia que ho faria malament, que
posessin un rètol anunciant que estava malalt... que ell no's sentia
els dits, que feia massa humitat, què sé jo! El que patia! I sempre
aquella por de donar un desengany! -M'han posat tan amunt que ja no
hi arribo,- em deia un dia plorant de ràbia davant un contracte que
no volia firmar, per un teatre cabdal de New-York... Per això jo li
vaig dir: -Reposi... vagi a casa seva una temporada.- Els tics
nerviosos se'l menjaven i la visió de les grans multituds
l'esfereïa, perque sempre li venia al pensament que hi havia el
doble d'orelles que no de caps d'espectadors, i això l'enervava...
si sembla un vell i no té quaranta anys encara!

Mentres el pobre Joan es sentia dut per les visions delirants, el
món musical cercava les darreres noves de la seva salut. Tota la
batllia era plena de gent inconeguda. Admiradors, amics,
periodistes. I tots els periòdics havien dut fotografies del lloc on
caigué, de la casa pairal, d'ell, del pastor, de sa família i de
Rodós.

No hi havia remei. Un dia els metges veieren la negror sinistra de
la gangrena arrelada en els dits de la mà esquerra; aquella que's
sentí adolorida al molí. Van parlar tancats en una cambra més d'una
hora. Tothom va estremir-se. No hi havia remei. En aquella mà s'hi
arrelava la mort i calia de tallar depressa!

-Si el malalt no fós el violinista miracler, ja fora curat; li
haurien tallat la mà el segon dia... ara com és ell, ho havem provat
tot i ara havem esperat massa... Si no li tallem la mà avui mateix,
perdrem la mà i la persona... Vostès diran què decideixen.- Això
deia un cirurgià menut, de frontalera ample, llisa i lluenta, que
duia lents i parlava depressa i confós.

Avui la batllia està de dol. En Joan és operat. L'han adormit amb
l'excusa que l'havien de curar i li farien massa dolor i ell s'ho ha
cregut. La malícia i la seva ànima mai no s'havien mesclat... Avui
la batllia està de dol... tots parlen baix i caminen de puntetes i
els plors esclaten continguts, i els respirs s'apaguen a mig néixer.

Damunt una taula, en una safata coberta amb un drap, hi ha la mà
de'n Joan. Tots els que passen la miren i s'esgarrifen. El pobre
pare la vetlla; l'esguarda fixament movent la testa i plorant;
s'escruixeix en veure aquelles taques negres i aquella inflor
terrible.

-I doneu gràcies a Déu, que si no cuitem és ben mort,- va dir-li el
cirurgià.

-També morirà quan ho sàpiga... Avui ha mort la mà i després morirà
el cos,- va respondre sanglotant el pobre jaio.

Després va un metge ros, prim, de bigoti retallat, agafà un
escarpell i començà de tallar la mà per a veure el límit de la
gangrena.

-Per Déu, no la fassi més malbé!- va dir amb tant viva expressió el
pobre vellet que'l metge estranger va entendre'l i marxà.

-Nasi!... oh, Nasi!... diu en Joan que se sent dels dits- va fer la
Remei abraçant-lo... -I és que li creix una altra mà!...

-Potser és un miracle!...

-Tots ho diuen això... no cal que us feu il·lusions- va dir amb urc
un practicant jovenet.

-Remei- exclamava el pare, -mira la mà... és morta! i el noi sense
mà també és mort... veus, mira-la... és ben morta! ja és freda!... i
tant saberuda... en tot lo món no n'hi ha cap com aquesta!...

El pobre vellet va abastar els dos canalobres de l'oratori i en posà
un a cada cantó de la mà i va quedar-se tota la nit al seu costat,
com si vetllés el cadàver del seu fill.

Avui en Joan surt de casa. Camina poc a poc i s'ho mira tot
amorosament i somriu com un infantó. Porta el braç penjant d'un
mocador negre, lligat amb un llacet darrera el coll. Tots els de
la casa volen acompanyar-lo i ell rebutja a tothom amb suavitat.

-Vull fer un passeig tot sol... vull pensar moltes coses- va dir al
brancal de la porta i s'anà allunyant. S'anà fent petit, petit entre
les soques dels arbres, les mates de brucs i les volivardes.

El seu pare tremolava i la mare va tapar-se els ulls i trencà en un
plor de condol, tot dient:

-Ai, si veu que no te mà!...

-Déu faci que no's mati... que no's tiri cingle avall...

-Calla, tu! No cridis la desgràcia.

-Aneu-hi... aneu-hi... no el deixeu sol... que no podrà contenir la
pena!...- afegia sa mare ofegant-se.

A l'era van aturar el batre, tota la batllia se encongia al davant
seu; i en Joan mormolant feliç una harmonia que li dictava sa
ardenta inspiració, s'anava fent petit... petit, entre les eures i
les albes, les falgueres i els arbossos.

-Només un que hi vagi!... Vós!... seguint-lo per la carena, pel
cantó bagueny- digué el pastor al pare.

-Jo hi aniré,- barbotejà la Remei.

-Poc a poc... no feu remor!...

I amagant-se darrera els arbres el seguiren el pare i la Remei.
Després s'hi afegiren la mare i el pastor i fins els mossos pel
cantó solei de la muntanya.

Tot d'una en Joan va aturar-se en sentir dins el silenci de les
muntanyes el soroll d'una fontana i va romandre bella estona mirant
el raig d'aigua que sortia d'un catau fosc i queia en la pica, fent
un bé de Déu de bombolles que pujaven i baixaven, rodones i plenes
de clarors. Tenia sèt, i va ajupir-se a beure, recolzant en la pedra
el braç embolicat de benes i amb un manyoc de cotó que li posaven
per a dissimular l'amputació. S'alçà després d'haver begut amb
repòs, tot sospitant que no tenia mà esquerra perque no hi sentí el
pes del seu cos en el manyoc. Es tregué lentament el benam, es mirà
la pell cosida i llençà les benes entre unes mates.

Com una ventada passaren pel seu pensament totes les tortures dels
seus concerts, tota l'esclavitut cruel de les hores d'estudi,
aleshores que sentia trucar a son cor dolls d'inspiració, tots els
seus deliris d'immortalitat. En Joan se sentia llibert i no avorria
la vida sense la mà prodigiosa; i amb els ulls resplendents
d'esperança i els llavis tremolosos d'emoció, va agafar una branca i
es posà a cantar ben alt i amb més entusiasme els temes del primer
poema, de la primera obra seva lliure, sanitosa, de la fita que
marcava el començament de son ver camí d'artista genial.

Entretant la gent de la batllia sentia un horrible calfred. La mare
alçant les mans al cel va exclamar esfereïda:

-Canta!... sentiu? canta!...

-Oidà!... canta sol...- feu el pare que ajupia el cap estemordit.

-Canta!... Fill meu... Fill de ma vida!... s'ha tornat boig...
pobret!... s'ha tornat boig!

-I ben boig!...

Tots van sentir una punyida al pit, i s'alçà tota una garba de
braços, i va fer-se tot un ramell de cors que tremolaven i les
llàgrimes van brollar de tots els ulls. I en Joan seguia cantant ple
de benhaurança, i fent-se petit, petit, entre'ls ginestells florits
i les oloroses viadelles, sota un cel immaculat i respirant un aire
ple de cantúries...

(Moyà)



LA IMATGE.

Aquell jorn en Ferràn va sortir de la petita església emmusteït i
sense conhort. Hi havia ajudat missa com cada matí. I son ànima no
es va eixamplar en l'espai infinit de la meditació com solia, cada
volta que les foscors del temple l'embolcallaven. Aquell jorn li
encongiren son cor temerós pensaments que li esvaïen el perfum
místic. I ell el trobava faltar amb neguit. Tancava les parpelles
fortament i mirava de fit a fit tot sovint el Sant Crist extès de
braços; entre ciris que cremaven silenciosos senyalant el cel. Fins
havia equivocat respostes de la missa! I això el torturava, perque
tenia l'ànima molt sensitiva i feble i sempre ofegada en penediments
de coses petites i corsecadores.

Tot jup amb els ulls baixos i les mans enllaçades, avergonyit, se
n'anà a veure en Fèlix, l'escultor amic d'infantesa, que tants de
camins li havia pregat que anés al seu estudi. Però ell tenia por.
Els nuus l'esglaiaven.

Aquell matí sentia una indiferència gran per tot. Es trobava feble
de cor, i com a esborrat de esperit. Això el feia pujar lentament
per l'escala de marbre, amb l'ànima buida i mormolant una d'aqueixes
cançons banals que es senten pels carrers, que de tant que'ns
aturdeixen es fiquen insensiblement dins de nosaltres i en surten
com una remor de borinot. Va arribar al terrat, respirant depressa i
allargà la mirada per damunt de la ciutat i veié el cel tèrbol,
melangiós, agullonat per xemeneies alteroses i parallamps punxaguts
i sentí que en son cor s'hi abocava més tristor. Trucà a la porta de
l'estudi on treballava l'escultor. Després que'l timbre sonà tot
decidit, en el silenci van sentir-se passes. Uns ulls miraren per
la reixeta i una veu esclatà: -Gràcies a Déu!- I la porta va
obrir-se d'una revolada a l'ensems que'ls braços d'en Fèlix voltaven
el pit d'en Ferràn.

Aquest va alçar els ulls i tot seguit els abaixà com un dormilega
ferit per la llum del sol. En la paret hi havia guixos d'acadèmies
clàssiques, i es sentí més feble i tremolós. Un estossec de dona
va fer-lo recular sobtadament. En Fèlix, que'l coneixia, va dir-li
amb dolçor de mare:

-No t'espantis, vina!

Allà sota la claror enlluernadora del sol que es filtrava per uns
vidres, glaçats i gruixuts, hi havia una model dreta, tota vestida
de blanc. Tenia'ls ulls de cel i la cabellera d'or. En Ferràn la
veié de cua d'ull i va saludar-la sense moure la mirada de les
rajoles. Son amic segué en un tamboret alt de tres peus, enfront de
l'obra, i febrosament sos ulls saltaven de la dona al fang, mentres
sos dits anguniosos anaven treballant amb els _palillos_. I de mica
en mica es formava l'imatge de aquella dona que mirant al lluny
semblava menysprear altívola al artista tot dient-li: -No'm faràs
tant bella, no!- I en Fèlix amb son treball coratjós, massa gran
pels seus estudis i forces, com tots els treballs dels joves,
semblava respondre ardit: -Veurem!

...Entre tant se sentien els respirs que es barrejaven amb el soroll
que feien uns pica-pedrers en un solar veí...

En Ferràn sofria. Els ulls li escaparen cap a l'estàtua que feia en
Fèlix i la trovà formosa. Després la mirada se li va allunyar fins a
la model i sa bellesa l'enlluernà. I enlluernat pensava: -Mirar una
dona no és pecat!...- i va esguardar fixament per primera vegada una
dona!

-Que no dius res, Ferràn? Mira, veus això que faig? és un d'aquests
treballs que'n diem de escultura filosòfica, oi tu?

La model feu un moviment afirmatiu mirant en Ferràn, i aquest va
estemordir-se en sentir que es deien de tu.

-Vui fer escultura d'idees, vui fer sentències amb el fang! ¿Veus
aquella processó de gent que camina amb els ulls enlairats? Figuren
els que segueixen l'ideal, però, veus? tots cauran a l'abisme,
imatge del càstic que troben els que no fan les coses pensades
reposadament, lluny de les resplendors enlluernadores de la
joventut. Avança cap a l'ideal mirant per on camines! això diu
aqueixa escultura!

-Molt bé!- feu en Ferràn amb ingenuïtat.

-Oh! si jo tingués més tècnica... El meu cap va massa endavant i les
mans es queden enrera... pastant escarnis dels meus pensaments
trascendentals!

-Veritat que no es té d'acorar?- va dir la model a en Ferràn.

-Es clar!- va respondre aquest, colpit de l'emoció de rebre una
mirada d'aquells ulls de cel. I restà capcot, avergonyit, sota un
impuls de penediment! Havia mirat una dona! li havia parlat! s'havia
posat en perill de pecar anant a un estudi!...

En Fèlix veient que la Mercè mirava al seu amic girà el cap i va
trovar-lo amb els ulls entelats.

-Què tens? què't passa?

-Que no's trova bé?- va fer-li la Mercè posant-li la mà al front.

I ell, en sentir-se tocat per unes mans fines, gentils, es redreçà
sobtadament.

-Sí, sí...- digué amb veu apagada. El pobre Ferràn es desolava del
seu gran fracàs. Tot el seu petit món era en desordre. Es trobava
isolat i dut per viaranys inconeguts, com la primera fulla que cau i
voleia damunt la ventada furiosa d'un temperi.

D'aquell dia estant, en Ferràn visqué atuït. Sempre arrugava son
front la petjada de pensaments que'l torturaven. Feia moltes de
preguntes a sa mare. Perque no s'estranyés, deia que eren per
tranquilitzar un amic que tot li deia. I aixís se sentia lliure de
les espines dels escrúpols i cada dia anava a veure la Mercè quan
ella eixia de l'estudi d'en Fèlix. I quan més la veia més trist es
posava i quan més trist, més es migrava.

Amb el coratge titànic que sols tenen els esclaus d'una dèria aguda,
en Ferràn pujà altre cop a l'estudi d'en Fèlix. No hi era la Mercè
dels ulls blau cel i la cabellera d'or, i els dos amics van garlar
una estona.

-El _clou_ de la bellesa és la dona, creu-me!- deia l'escultor.

-No ho sé!- va respondre èn Ferràn que admetia aquella conversa amb
la llibertat que li donava el record de la paraula de sa mare, la
qual opinava que no era pecat de parlar de coses relliscoses amb
sentiment artístic. -Per a mi, no ho podem jutjar nosaltres això!...
Primerament, perque hi ha un altre meitat d'humanitat, feta de les
dones, que també jutgen! què et dirà una dona si li preguntes què és
més bell, l'home o la dona? Dirà l'home, perquè li plau el coratge,
la força, el geni... els muscles, perque ella és feble! No podem
judicar nosaltres, creu-me. És molt difícil substraure's al sexe!...

En Fèlix es quedà espalmat de sentir-lo. Abans no li podia parlar de
la bellesa humana.

-Com has canviat en un mes, Ferràn! Fins et trobo com més
envellit... més magre, com si sofrissis molt!... Ara si que't puc
mostrar el que estic fent sense espantar-te! ¿Veus com en l'art
no hi entren les baixeses dels vicis? Vina, vina, però de primer
escolta. Vull simbolitzar la força humana. I aquesta força s'ha
representat amb figures de gran musculatura i això trovo indigne de
l'home perque tot ho devem a l'intel·ligència i els homes que en
tenen molta no són pas els gimnastes. Per això trobo fals l'Hèrcules
per a simbolitzar l'home poderós actual. Jo represento l'energia
humana per una dona prima, feble... per la Mercè, saps? però d'una
mirada que punxa, d'una mirada plena d'intel·ligència... Vina, vina.

Quan en Ferràn fou a la cambra i va veure la estàtua, va cloure
fortament els ulls i reculà escruixit. L'escultura era la Mercè
nua!...

Sentí que les il·lusions li fugien i va posar-se a plorar. Aquella
dona que estimava bojament, com es mostrava davant els homes! Ell
que la creia un àngel, que per viure accedia a vestir-se de blanc i
a restar quieta fent de model, potser pregant devegades sense
moure'ls llavis, pregant pels seus pares, jaents darrera la llosa
d'un ninxo que rebia la mirada del sol i la flaire de la mar! Ell
que l'havia somiada creienta i bona com ell, i tot somiant, l'havia
besada amb recança per por de fer-la impura! Quins plors feia, pobre
Ferràn, aclucat d'ulls davant d'aquella estàtua freda, humida, que
duia en la mirada el caliu de la pensa potenta de tota una
humanitat!...

La seva mare amb esglai, va dur-lo a casa el metge. La pobra vídua
tenia por que's tornés boig. Parlava sol i s'amagria com un tísic.

-D'altres dones més enllotades han assolit després resplendors de
virtut excelsa! Cal que la Mercè s'encamini, sí; jo soc responsable
si no es salva, perque soc l'únic que puc corretgir-la!- es deia, i
entre l'empenta de sa estimació i l'obligació que imposava a sa
conciència li digué que l'amava. Amb quina suavitat en Ferràn li
parlava de coses quietes i dolces; de records de l'infantesa, de
miracles de Sants, de impresions místiques de la Naturalesa. Però la
Mercè joguinejava cruelment amb ell. Avui, a l'estudi, semblava
mirar-lo i somriure amb dolcesa esperançadora, i quan anaven pel
carrer plegats el feia migrar entre menyspreus i befes, dites
cridant. La gent es girava i ell al seu costat abaixava les
parpelles. Aquella dona tan gentil estimava l'escultor, i si tenia
tractes amb en Ferràn era per fer-li gelosia... i en Fèlix
l'estimava molt... però només per la seva sublimitat plàstica!

La Mercè va convence's que en Ferràn no li servia per a fer esclatar
sota l'esperó de l'enveja l'estimació somiada d'en Fèlix, i va
dir-li mots escandalosos, venjant-se de les incomoditats de aquells
consells que li endreçava per que fos bona.

I en Ferràn no tingué més remei que fer-se fonedís. I ho confessà
tot a sa mare. Després passà jorns molt penosos, amb la pensa fosca,
atapeïda, lassa. Quan se li aclarí la ment va escruixir-se; es veié
lluny, molt lluny de Déu! El seu cor sagnava entre les urpes dels
penediments, i poc a poc s'anà enlairant cap al Creador entre la
vella aroma reviscoladora que tornà a sentir ensenyorida de la seva
ànima.

En Ferràn ja era al convent, aquell tant gran i silenciós, tant
isolat entre verdors de boscúria i tant lluny dels pobles, aquell
convent que només es veia del cel estant. Hi vivia martiritzant-se
el cos per a purificar l'ànima. El seu cor sempre copsava tristor...
En Ferràn, els primers temps, romania amb la faç esllanguida, la
mirada baixa i els llavis somorts, sense somriure que'ls fés
descloure. El seu cor sempre copsava tristor, una tristor massa gran
per a ell, una tristor que semblava cercar lloc en altres cors,
perque tots els que'l veien s'entristien.

Després començà de niar dins ell una guspira d'estimació pel
convent. Se sentia agraït a aquelles parets blanques, sense cap
ornament que traspués vanitat, a aquella cambra d'ample finestral
i a aquella biblioteca on s'espolsaven pergamins arrugats que ningú
entenia. Aquesta estimació s'entreveia en ses paraules plenes de
dolcesa mística. Explicava als visitants la fundació del convent.
Feia aturar els ulls en detalls subtils d'arquitectura, i, ple de
joia, parlava d'una Verge nova, que tenien encarregada per l'altar
major. Esperava'l temps que's podria agenollar davant de una imatge
de la Verge, una imatge més per consolar-lo en la dolçor de les
oracions dites humilment. Tot sentint el pare rector que la va veure
a ciutat, ell ja la veia en l'altar, i pregava!

Quina festassa farien el jorn de la benedicció! Van emblanquinar
tota l'església. Ensajaven un himne que des del chor s'esbandiria
pel temple il·luminat per centenars de flames enlairades. Pensant en
aquella festa tot el convent feia una bunior de goig.

El cel era clar. Els falziots amb xiscladissa infantívola volaven
damunt el convent. La lluna s'alçava rogenca, fent-se petita i
blanca. Semblava que s'alcés per a esguardar el sol que baixava,
baixava com a freturós de reposar damunt de les muntanyes de
l'horitzó.

Mentres en Ferràn i sos companys s'endinzaven a la boscúria
passejant com cada dia, va arribar una carreta arrossegada per dos
bous resignats, calmosos, forçuts. Duien la Verge nova, aquella
Verge de tant de preu, que fora la joia de l'esglesiola!

El temple estava fosc. Sols lluïa la flama de la llàntia del
Santíssim, quieta, muda, i senyalant al cel damunt el vas d'oli
pacífic.

Dins de l'església retrunyien els cops de martell damunt les
escarpes; i els cruiximents de les fustes i el grinyolar dels claus,
ofegava els respirs fadigats. La caixa s'obria i els cors bategaven.
El Pare-Rector amb emoció va treure a grapats els flocs i papers que
feien de niu caliuós a l'imatge, i les testes se movien plenes
d'admiració mentres els llavis somreien tendrament...

Era ben fosc quan tornà en Ferràn amb els novicis, de la boscúria.
La Verge era al presbiteri. Semblava una visió entre les negrors del
temple.

-Ja ha arribat la Verge!...- feu una veu.

I tots els novicis entraren al temple. I restaren silenciosos movent
la testa corpresos, embadalits, davant d'aquella joia, que els havia
costat tres anys de privacions duríssimes, d'aquella joia que'ls
havia costat dolor i desig, i per això era més vestida d'amor i
d'il·lusió.

Va entrar en Ferràn, tremolós de goig. Al esguardar-la d'aprop
arrugà el front, obrí els ulls esfereït, reculà. Foll d'ira, amb el
martell que hi havia a terra va donar colps amb tota sa força a la
cara de l'imatge, dient amb veu eixordadora:

-Sacrilegi!... sacrilegi! profanació! És una perduda!

L'estol de religiosos va agitar-se esgarrifat. Alguns fugiren,
esglaiats entre la fosca i d'altres, més serens, van agafar-lo. I
quan el tingueren subjectat, d'aquella imatge tota de marbre, sols
ne quedava el cos. La testa rodolava per terra amb la cara desfeta;
les mans enllaçades en positura de pregària, fetes a miques, eren
trepitjades...

-Sacrilegi!... sacrilegi! És la Mercè!- repetia cridant ronc en
Ferràn amb els ulls sortits i la cara d'orat.

La Verge somniada, obra d'en Fèlix, era la imatge fidel de la Mercè,
aquella dona d'ulls de color de cel i cabellera d'or que estigué a
punt de allunyar en Ferràn de Déu, xuclant-li la mirada i
trocejant-li el cor.

El temple estava buit, l'imatge mig esmicolada s'emmantellava de la
fosca. La flama de la llàntia del Santíssim, quieta i muda,
senyalava al cel tremolosa, esgarrifada!

(Moyà)



LA MARQUESA DE LA PLATJA NEGRA

Braola la mar sota la nit tenebrosa. Udola la ventada damunt les
ones blanques que s'alcen i s'ajupen en la foscor. Les barraques
dels miserables pescadors de l'art, cruixen adolorides embolcallant
el petar de dents dels que tremolen de fret. Tot són remors que
esgarrifen; la platja llarga, que's perd en l'infinit, apar que
tremoli davant la mar com la verge cristiana davant la urpa folla
del lleó famolenc. Els homes que al matí havien fet com cada dia, la
processó lenta, constant i resignada que estira la corda tivant
i regalimosa, han sentit el calfred de la paor: les ones, un sust, i
totseguit un impuls d'invocació sobrenatural, davant la mort que
veien ajupida traidorament dins les tenebres; els nois ploren de
veure plorar i els infantons dormen confiats com si els àngels del
cel els vetllessin nit i dia.

En la barraca més distant de les onades hi havia una claror feble i
misteriosa que eixia entre les fustes, acompanyada d'un gemec que
enternia. Era la _Marquesa_ que estava malalta. Aixís la anomenaven
a la dona més vella de la platja negra, perque en sa llunyana
jovenesa tingué un fill, el Pollet, amb un veritable marquès.
Després, la malaltia la feu repugnant i la misèria la arreconà en
aquell pilot de desvalguts. El Pollet, el seu fill, havia volgut
ésser torero per a assolir, sota el llor més popular,
l'enlluernament de l'or que sempre li feia somiar la seva mare.
Fracassà sorollosament; i com volia ésser com el Gallo i no va
arribar-hi, li deien el Pollet.

Aquests dos desgraciats eren els més benvolguts d'aquella platja
negra, apartada de la gran ciutat, on les ones de la mar deixaven
tota la brutícia i les ones de la urb hi ajeien les despulles de
la humanitat, els vençuts de la misèria, els rebutjats pel garbell
de les virtuts. La sorra era fosca i polsosa, les barraques brunes,
la barca i les xarxes negres; els homes corbats, malaltissos i
vestits grotescament amb robes velles, com si fossin disfresses
improvisades.

Feia molt de temps que no s'havia vist un temperi com aquell. Tota
la rastellera de barraques fetes de canyes, troços d'estora i
llaunes de petroli rovellades, estava a punt d'ésser engolida per
les ones, cada vegada, en la foscor, més alteroses i fornides... Una
onada coberta d'escuma va mullar tota la platja, el llumet de la
barraca va apagar-se i el gemec seguí... Una esgarrifança crudel va
somoure tots els cossos; i a la remor de la mar i a la ventada
furient es juntaren els crits d'angoixa de les dones i criatures.

-Fugim! fugim! som morts! fugim!...

Sense cap paraula, les mans dels homes es junyiren dins les
tenebres; totes agafaren la barca i la pujaren arena amunt, fins al
mur on finia la platja, sense pals, ni palanquí, entre una cridòria
que eixordava; després van anar a les palpentes i cada un va aturar-
se davant la seva barraca, i allí, drets, romangueren immòbils,
rebent la ventada freda i els ruixims de la mar; silenciosos,
cercant-se els ulls en la fosca per a interrogar-se. Tots sentien
recels al cor, tots sofrien la mateixa tortura. Si la mar pujava, la
fugida era penosa i la mort fatal!

El Pollet sentí l'engúnia, el neguit de fugir. La seva mare era
vella i malalta i no podia caminar. Deixar-la morir negada era una
crueltat que l'esborronava. El pobre noi s'atansava a les clarors de
les pipes.

-Qui sou?

-El Borni.

-Què me'n dieu del temps?

-Que haurem de fer molts de _quiebros_ per a no tenir _cogida_,
Pollet!

D'altres no li responien o mormolaven una restallera de renecs, per
a esbravar-se de l'ira congriada en llurs ànimes davant el temperi
imposant.

-Pòrta-la a l'hospital, gamarús! ¿que et creus que és com els
barnois ta mare?

El Pollet s'encaminà a la barraca fosca, agafà sa mare, la qual
febrosa i delirant rebé la mullena de l'onada, recollí els cèntims
que tenia en un pot de conserves amagat a la sorra i fugí. La
fredor de la ventada reviscolà la velleta. -On me portes, noi?

-Anem a casa la tia.

-Boig, ens treurà com sempre! Anem a l'hospital, que em moro de fret
i defalliment!

-Agafeu-vos bé al coll. Aviat hi serem!- La velleta junyí ses mans
ossudes i fredes per davant del coll del seu fill, mentres ell posà
les seves sota els genolls de sa mare, s'ajupí una mica i començà
d'allunyar-se amb pas segur i ferm, sentint a cau d'orella el respir
febrós i rítmic de la seva mare.

Sobtadament va llampegar: la claror parpallejava en el firmament,
il·luminant la platja negra que's veia com un munt de despulles
llançades pel mar. Els pescadors, en llampegar, miraven la barca,
miraven la mar, les barraques, les cares dels que'ls voltaven i el
cel atapeït de nuvolades sens fi. I veieren passar el Pollet, peu
descalç, duent calces de pescador, i un jaqué negre escurçat i brut,
enduent-se'n la _Marquesa_ abrigada amb un mocador fet de pedaços
multicolors. Tots van acomiadarse'n amorosament, mentres ella
responia amb veu rogallosa i feble, que tothom sentí amb estranya
pregonesa entre tantes de remors paoroses:

-Adeu! Adeu! veniu a veure'm!... abans que mori!

-Aviat hi serem, mare... no ploreu, no tremoleu!- i les onades
avançaven i li voltaven les cames d'escuma; emportant-se'n sorra
sota els peus el feien aturar per a no caure a l'aigua. Semblava
que'l mar tenia el desfici d'esborrar les petjades dels peus nus
d'aquell pescador.

Aixís arribà a ciutat. Els carrabiners van aturar-lo:

-_Que es esto, Pollet? Contrabando?_

-...La mare! La porto a l'hospital!

La claror d'un fanal que van atansar, descolgà la velleta de la
fosca. Tenia els ulls fixos al cel, immòbils, la boca oberta i seca,
les mans enrampades; el cor aturat!... aturat per sempre! Un
d'aquells homes mig esglaiat va dir-li:

-Apa, doncs! Afanya't!

El Pollet amerat de ruixims i suor, en trobar sota'ls peus terra
ferma i veure els fanals dels carrers encesos i oïr la remor dels
tranvies, feu un suspir de reviscolament, i emprengué son camí fent
aquell passet menut, menut, com quan duia coves de peix al mercat.

-Aviat hi serem! Ara sí que som a port! Aviat hi serem!

Quin gran recer que era, la ciutat! De tant en tant, s'oïa el xiular
del vent i es veien els resplandors dels llamps silenciosos damunt
les cases altes i els arbres arrenglerats, plens d'ocells. La gent
es passejava arrecerada i els brolladors seguien sa cantúria.

Un estol de joventut que seia al volt d'una taula rodona de cafè, en
veure en plena nit aquella visió l'esbroncaren entre rialles
escandaloses i crits burletes.

El Pollet no'ls respongué. Assaboria, ple de goig, l'estar a cada
respir més aprop de l'hospital, on la seva mare trobaria un bon
repòs.

-No en feu cas d'aquests ximples, mare! Aviat hi serem!

I per carrers i places i rambles enllà, entre les remors dels
tranvies i cotxes, seguit de les mirades encuriosides de tothom,
desfilà el cadàver fred de la Marquesa que en sa joventut hi havia
passat opulenta, vanitosa, admirada i temuda... i la duia aquell nin
elegant i ros ara convertit en un pescador de l'art vençut i
miserable, un pescador de la platja negra, que ple de bon amor de
fill deia tot corrent, regalimant suor de lassitud i neguit:

-Aviat hi serem! Aviat hi serem!



LA BARCA VELLA

En Jan ho havia dit sempre: -Dels dos bessons: l'un per la pàtria,
l'altre per mi!

Al primer que anà a la guerra, tot just arribat a la trinxera, una
bala li travessà el front, aquell front que a en Jan li semblava
prometedor com una auba. Tota una vida per a servir només de
aturall a una bala, com si fós un sac ple de sorra o un tronc
d'arbre. Al menys hagués mort matant o tant sols ferint un soldat
enemic!

Una nit sense estels, una d'aquestes nits que el cor és ple de
sobressalt, que les remors se senten massa i el pensament delira, en
Jan, que tant havia sembrat en sa llar l'amor patri, tot sospirant
pregonament agafà el segon bessó pel muscle i amb veu tremolosa i
els ulls baixos va dir-li: -Fill meu! tu ets el darrer i et vull per
a mi... fuig!

Tenebres enllà, muntanyes amunt, lleugers com ocells de nit van
marxar. La remor del riu els ofegava la fressa dels passos; l'un
darrera l'altre, pujaven cap al cel, cobert d'una nuvolada
atapeïda, feréstega. Caçadors d'isarts, ben tost assoliren la
serralada al cim de la qual passava la fita que dividia dues
nacions. En Jan i el seu fill van mirar acorats la muntanyada entre
la fosca. Va semblar-los que un centinella els reptava irat,
immòbil.

Un besar ressona al cim i dugues ombres es separen, l'una devalla
per l'Espanya, l'altra per la França: de sobte s'aturen... aquella
fita els sembla més alta, més vivent, més humana... sembla l'avi.

-Pàtria, perdona'm... sia per vos, pare!

-Un per a tu... el darrer per a mi!

I seguiren avançant per la fosca que embolcallava l'herba curta
d'aquelles muntanyes pirenenques, les clapisses, les congestes
somortes, els xaragalls riolers i els llacs somniosos.

En Jan rebia noves del seu fill amb freqüència.

«Soc en un poble de marina -deia en una carta- i faig de pescador.
L'aprenentatge ha estat dur i la fam cruel. He anat a tirar l'art
que és una manera de professió dels desvalguts, dels vençuts de la
vida, és un enfilall d'humanitat abatuda... Cada home, com un
catúfol, puja carregat i baixa buit... Quina llàstima fem! És la
cordada d'esclaus de la misèria, empresonats de bell nou cada
matinada. He anat a sardinals, una mena d'alambrada de fil tenyit on
el peix s'empresona com els pobres soldats; a palangra; al bou; a
gambinejar, què sé jo! Poc podeu pensar el què són les muletes, ni
caure de clatell quan un rem o un escàlam o un estrop falla; quines
rialles a la barca i quin dolor i quina vergonya! Només la
idea que ho feia per a vos, vellet, i sol i aclaparat, m'encoratjava
a seguir una via plena d'asprors.

Ara, si em veiéssiu no'm coneixeríeu; vaig vestit de mariner, fumo
amb pipa i tinc les mans dures i corrugades; no sé pas si ara podria
compondre amb rapidesa com quan era al diari. Visc en una barca
vella que hi ha abandonada en una platja llarga que'n diuen
Sabanell. M'anomenen el _Gabatxu_ i el patró i els remitgers
m'estimen molt. Quan guanyi més, vindreu amb mi. La mare, del cel
estant, me dona dalit, i en les nits clares, quan abans d'adormir-me
li dic el Pare nostre, mirant al cel, em sembla que veig els seus
ulls que'm miren entre els estels tremolosos. Per al meu germà també
prego; però quan és ben fosc, la cara ben tapada amb les mans! vull
que hi arribi la oració, però tinc por que em miri... sento una
vergonya pregona, molt pregona, clavada al cor com si fós un ham
gros, ple de rovell!»

La vellesa d'En Jan s'accelerava. Cada dia es tornava més testa
blanc, la cara més arrugada, les mans més tremoloses i el cap més
ajupit. El corc d'haver fet desertar el noi el torturava: la
baralla que tingué un diumenge a la taverna on van fer-li retret
escandalós per haver negat un soldat a la pàtria, el ferí de mort.
D'aquell dia ençà començà d'anar tot sol, parlant llargues estones i
no mirant a ningú: les mirades li semblaven punyides, vivia en una
eterna lluita entre el amor patri i la estimació paternal. Fugia de
tothom, com un malalt temerós d'encomanar sa malaltia, fugia, al
mateix temps que desitjava que'l cridessin de tots els portals.
L'ofec de tant en tant li trasmudava la color i el feia recalcar per
les parets... pobre! fins el dia que trobà una excusa
per deixar el poble no feu un sospir a tot esplai. Aquell mes, el
_marineret_ no havia escrit com de habitut i el vell va marxar
sobtadament i joiós com si fés una entremaliadura. -Vaig a veure
què passa!... si en una barca n'hi dorm un, també n'hi cabran dos!
la barca farà de breçol!... hi dormirem com dos bessons!

Sabanell al capvespre és tot un poema, solitud i silenci regnen en
harmonia: la boscúria és callada i la mar s'adormissa; el cel fa el
darrer escarafall del jorn, amb lluminositats esplendoroses del sol
que se'n va i la lluna que arriba. En Jan hi va arribar, veié la
platja llarga i la barca negra i vella i sola, sentí una dolcesa
penetrant i va encaminar-s'hi tot seguit. -Allí és casa del noi!

La platja de Sabanell és llarga, es perd a l'horitzó... la barca és
llunyana; cada cop sembla més lluny! En Jan fadigat de caminar
damunt la arena blana, mira a tot arreu. Prop de les ones, que pugen
i baixen i treuen escuma, veu un home quiet que sembla que no
respiri, té una canya a la mà, la mirada fixa i l'esperança al cor.
-Deu estar pescant... I si fós el noi!- En Jan s'hi atança i veu que
és un vell... -Bon home, sabeu si allí hi ha el Gabatxu?-

-El Gabatxu, dieu? que esteu de broma!

-Sí, aquell pescador francès!

-Es va negar amb es llagut de'n Tem... fa tot plè de temps... al
mencus dos mesos... fugiu! que piquen!

Sobtadament la canya del vell pescador s'arqueja i es sacseja
frenèticament, convulsa; el pescador tira i amolla, i d'entre la
blavor del mar surt cuetejant un peix tot d'argent.

En Jan romangué com extasiat pel dolor, immòbil, amb la boca oberta,
els braços caiguts.

-S'heu quedat parat de veure sortir aquest paiu... És un llubarro.
Avui n'hi ha una experiència!- li fa el pescador carregant la pipa,
després d'haver grumejat i parat la canya.

Finat de cansament, arrossegant els peus com penitent encadenat i
amb els ulls eixuts i lluents com si tingués febre, arriba el pobre
Jan a la barca morta. Apar un orat en la agonia del desvari. S'aboca
a la orla i ressegueix tots els recons. Troba la pipa, la petaca
plena, un setrill, roba endreçada, un sant Crist penjat a la
contraroda i la gàbia amb el passarell mort de fam. El pobre vellet
s'enterneix en veure aquell ocell mort que li prenia troços de pinyó
a la boca; un enterniment pueril s'aplegà al dolor atuïdor que
l'havia deixat estàtic, i trencà en un plor terrible.

No podent restar dret s'ajegué sota proa i allí entre les fustes
velles d'aquell llagut trist i negre i mig corcat, sentí com una
suor freda es confonia amb les llàgrimes ardents que brollaven dels
seus ulls, sentí que la vida li fugia poc a poc, que son cor
s'aturava i que tot era foscúria, silenci i fredor, i romangué ert,
amb les mans damunt el pit, immòbil per sempre més, i amb els ulls,
oberts a la claror de la lluna. Una abella va posar-s'hi i no's van
cloure.

Mentres tant una gavina volava pels aires movent les ales amb
lentitud, dos bastiments llunyans avançaven en la ratlla de
l'horitzó, tot terra a terra, damunt les ones: bronzejades per la
lluna naixent, passava el gussi d'un nanser, el carro del terrassà
omplia de remors la pineda solitària, i el grill començava la
eternal cançó de la nit: tot seguia la vida, tot seguia la vida
davant la mort!

El cadàver del pobre Jan no ha tingut llosa ni terra que'l cobrís,
la barca vella li fa de sepulcre obert a la claror del cel: els
escàlams són els canalobres, per a posar-hi ciris el dia de
difunts... la roda de proa és la creu sense braços, i els corbs
endolats el vetllen sinistrament, cada nit se'l miren els estels i
les ones li mormolen oracions. Al toc suprem del judici, en Jan,
lliure del pes de la llosa, s'alçarà i serà el primer d'arribar
davant Déu!

Avui la mar s'ha anat fent grossa, les onades una a una creixíen com
si volguessin abastar el cel, l'arena es removia com paorosament
esglaiada, l'aire s'omplia de ruixims i la remor de la mar plena
d'escuma arribava al bell cim de les muntanyes.

El cel era sembrat de nuvols que's removien com una fera mig
ensunyada. S'estiraven i se aixamplaven, o be s'aclarien i
amuntegaven com si cerquessin una positura per a empendre
l'escomesa. Una ventada forta, folla, passà torcent els pins i
ageient les canyes i esborrant els clams de les campanes que
demanaven misericòrdia, i un llamp caigué al mar i un tró s'escampà
fent trontollar la terra. Llavors la mar esdevingué tota blancall,
tota remor, tota follia; arribava a la sorra i es llançava fent un
moviment d'urpa, i tot seguit pujava per l'areny com si volgués,
ajupida, arribar a la barca vella. Una ona li mullà la quilla, una
altra les escotes i la més fornida i alterosa la sotsmogué, la
desclavà i va endur-se-la mar endins, entre la tempesta esgarrifosa!
El cadàver d'en Jan anava de babor a estribor, mentres la barca
pujava i baixava damunt d'aquell desvari d'onades que l'esberlaven i
omplien d'aigua. La tromba marina voltejava sinistrament com a vespa
d'un fibló ple de verí. Va sentir-se un cruixit de fustes i la barca
va esmicolar-se, les taules saltaren i un fum humil s'alçà sota la
pluja forta. Després del llamp, un tró rodolà brunzent damunt la
nuvolada!... quin enterro pel pobre Jan que mai havia vist la mar!

Ara la platja és deserta, llisa, i el cel ben serè, el pinar sembla
més primaveral, tot té la bellesa excitant d'un jorn ben clar
després d'un jorn de pluja; la barca de la mort no hi és, els corbs
no hi volen al damunt. La natura haurà volgut embolcallar aquell
mort sense llosa i per això li ha donat sepultura la mar... Oh no!
ha estat una estranya deessa qui se'l va endur a fons...

La Mort de Mar era penedida dins sa barbacana tenebrosa... la mort
de la mar, la que mata negant generacions senceres, la que no porta
dalla esmolada ni mantell voleiador com la mort d'en terra!

La Mort de Mar enfonza els homes sota aigua, després els aixeca i si
no respiraven els tanca els ulls amb una espina lluenta que porta en
una pota; i esclafint una rialla, que fa tot d'escuma, se'n va a
cercar-ne un altre. La seva visió és terrible: és una mena de cranc
gegantí cobert d'algues que tallen, sembrat de pardilles que
esgarrapen i cargolins que punxen; és un monstre mig vivent, mig
roca, que té el cap de dona surtint del cos com el d'una tortuga;
els ulls enlluernen i endormisquen; les potes xuclen com les dels
pops, i la seva boca és plena de verins mortals que ella escampa per
l'aigua entorn dels bastiments. Qui ha vist la Mort de Mar, aquella
mena de niell infernal que neda a flor d'aigua, mai més no
s'allibera del seu record. La seva tràgica imatge sinistrament
s'aferra al magí... Molts de marins que l'han vista s'han fet monjos
penitents!

La Mort de la mar no té òlives, ni rats penats, ni corbs que evoquin
el seu record com la Mort d'en terra... La del mar té estols de
rufins, munions d'aranyes; taifes de llúdries que escampen la paor
de nit i dia.

La Mort que us dic, plorava, tot cargolant-se les potes en la
pregona barbacana. Sos ulls lluminosos pel dolor, esguardaven les
despulles del fill d'en Jan.

Sentint apenada sos sospirs d'angoixa, la mar es feu tot ones; i els
déus dels temperis s'enterniren i suscitaren núvols i llamps i trons
i ventades, i la Mort de Mar sortí de l'aigua i varà la barca vella
i plena d'emoció se'n dugué el cadàver del pobre Jan i amorosament,
amb la joia infinita de qui repara un mal, va juntar el cadàver del
fill amb el del pare i els deixà sota una roca, en el fons de les
mars de la França.

(Blanes)



EL MALALT NOU.

Aquell dia en el pati de la Creu de l'Hospital tot era llum i
alegria, moviment i cridòria i rialles llargues i eixordadores. Els
estudiants jugaven a geps. Una pilota espellifada brunzia pels
aires, fent ajupir les testes i girar les cares. Quan ne tocava un,
s'alçava tot un chor d'exclamacions i befes que no entelaven
l'ardidesa dels estudiants, embriagats, per la delícia brivallesca
del joc. El sol reviscolava els malalts i enardia els convalescents
i feia lluïr les caixes de betum dels cira-botes, i els galons,
visera i tots els metalls del municipal que volia posar ordre al mig
d'un estol de xicots que a cada paraula que deia, l'ofegaven amb
grans aplaudiments de mofa.

Vingué el mestre. La pilota va ser amagada en la foscor tèbia d'una
butxaca. Tots els estudiants van llevar-se el capell amb serietat i
respecte. I de tot aquell escampall de jovincels que formiguejaven
pel pati, se'n feu una corrua atapeïda, darrera el doctor que pujà
l'escala, entre el renou de sabates que's barrejava amb rialles
contingudes i converses apagades.

Fins el mestre, aquell home de frontalera arrugada, bigoti clar i
nas recte, sempre pessigat per lents d'or, semblava sentir
l'enlluernament de aquell dia i en passar pel davant d'un llitet del
recó, on hi ha nens, va aturar-se i digué, acaronant-ne un:

-¿Com te dius?

-Nen!...

-¿Com se diu ton pare?

-Papà!...

-¿I ta mare doncs?

-Mamá!...

-¿Quants anys tens?

-Sí, senyor, doncs.

-¿D'on ets?

-De casa.

-¿On és la teua casa, maco?

-Sí senyor!...

En la sala sonà una riallada general entorn d'aquell nen ventrut,
que es mamava'l dit, tot seriós, i de tant en tant ensumava una
candela que li arribava als llavis. I van anar-se'n cap a la sala
dels homes. I damunt l'agonia lenta del geperut veï que tothom
coneixia, no hi va caure cap més riallada.

Ja són amb els homes. Els llits resten plens de capells. Ara hi
entra el metge. I per damunt les ànimes retudes dels malalts s'hi
extén l'esperança, la dolcesa del consol... I totes les cares
esgrogueïdes i demacrades s'il·luminen amb un bell somriure.

-Hi ha un malalt nou, al 5. Tots el volten i li fan preguntes. Ell
respón amb mirades tímides, com un nin que es sent vergonyós.

Aquell malalt nou s'havia guanyat la simpatia universal. Tots els
estudiants volien saber-ne tota la vida. Tots sentien el desig de
consolar-lo. El malalt nou amb sa distinció i bondat va congriar
tota una sardana de joventut que l'estimava.

El doctor del nas recte, sempre pessigat per lents d'or, va fer-li
preguntes i va examinar-lo. Va arribar el moment desitjat. El mestre
explicaria. El silenci era gran. Tots el miraven atentament. El
malalt nou s'amagà sota'l llençol i també escoltava com els
estudiants.

Aquell bon metge parlà en termes científics. Amb aquelles paraules
que astoren als profans, i que després fan arronsar les espatlles. I
amb aquells mots que semblen traballengües, digué que aquell malalt
estava molt malament, que podien venir grans complicacions, que
podia durar, pel cap alt, dos anys, perque sa malaltia era
incurable!...

Un cop va acabar sa magistral llissó clínica que sols podien
entendre els estudiants, digué al malalt, tocant-li el muscle:

-Apa, que aviat us curareu.

Als ulls d'aquell jove brollaren dues llàgrimes i movent la testa
tristament, va dir:

-Ho he entès tot, ¡soc metge!

Hi hagué en tots un moviment.

-Sou metge?- va dir-li el catedràtic, després d'una llarga estona. I
no pogué afegir res més. Tenia un nus a la gola.

Els estudiants el seguiren, impressionats.

En el pati de la Creu, el sol enlluernava... I l'alegria i la
cridòria... i les rialles llargues i aixordadores no's sentien,
malgrat estar-ne lluny el mestre del nas recte, sempre pessigat pels
lents d'or. Els estudiants parlaven baix i miraven a terra.

* * *

I allí dalt a la sala, el malalt nou plorava amargament, entre un
silenci feixuc, crudel, el silenci de l'estranyesa dels altres
malalts que es miraven fixament, fixament, amb la pensa
enterbolida...



L'ABISME

Entre cel i terra, al bell mig de la muntanya alterosa, sempre
clapejada de neu, es veia aposentada en un rocam abrupte la casa més
vella de la encontrada. Allí sota, al peu del riberal, hi havia el
poble de Roques Altes, amb ses cases brunes cobertes de lloses de
pissarra, que de lluny semblaven les escates d'una serp gegantina.
Al seu damunt tot un cercle de carenes on les boires voladores
amanyagaven les congestes que's tornaven petites, petites, com un
pensament que s'oblida, davant del sol de l'istiu que feia lluïr el
plomatge de les àligues que solcaven el cel plenes de majestat.

En aquella casa solitària, que de tant enlairada semblava feta per a
donar acolliment als àngels, tot el poble de Roques Altes hi havia
posat els ulls excitats pel misteri. D'ençà que la Roser havia
tornat de la terra baixa, els seus pares tenien un posat d'atuïts
que corprenia i parlaven poc i sempre duien els ulls baixos.
Altrament la Roser no sortia mai de casa. Ningú va veure-la monjoiar
trepadella, ni herbejar pels camps i ningú la sentí cantant, tot
fent anar el fussó. Ses mans no s'havien espinat més amb les
gatoses. Sempre tancada a casa, sols eixia de nits, sola i lassa com
una ombra vivent i enigmàtica.

-Cap a la peça, Tanu?

-Què s'ha de fer!

-Fa bo de veure la cullita... és bona, és bona!...

-Sí que _hu é!_

-I la Roser que fa?

-Va fent.. Adeu... adeu!- i el pare de la Roser s'esmunyia tot
seguit, amb la bota penjada i l'aixadó al muscle.

Les dones mai no van poder escometre la mare de la Roser. Sempre
anava depressa, fugint de les conegudes escornifladores i sense
aturar-se pels portals com feia abans. Aixís que la cridaven
tenia una resposta a punt: La truja li pasturava, el pollí no estava
fermat, l'aviram allunyada... i la Roser amb febre.

-Que no surt la noia, Sila?

-Quan s'escau...

-Que no's lleva?

-Quan s'escau...

Un dia en Tanu i la Sila van contradir-se. El pare digué que feia
llit i la mare que estava a l'era; i per tot el poble passà com una
ventada miseriosa l'idea que mentien.

El _Carbassot_, el germà de la Roser, era aquell pobre gollut alt i
fornit, amb mirada d'infant i somriure de faltat. Sempre que algú li
parlava mirava de reüll í baixava el cap.

-Jaumet! Oh Jaumet! Què fa la Roser?

-Fa mitja.

-Que no hi va el metge?

-Fa mitja.

-Oi que la mare t'ha dit que no diguessis res?

-Fa mitja la Roser.

I li ventaven un xuflet o li donaven una empenta.

-Ai!... Ai...

-Sebes de godai! Ves! tant garnagàs i no sap res!

I el misteri creixia.

El jorn de l'aplec de Sant Magí, la Roser no va anar-hi com cada any
a les ballades que es feien a l'era del mas Negre, i això que aquell
any tocava el flabiol el jaio de cal Roc, que refilava com ningú.
Tots els festejadors esperaven amb ànsia aquella tarda per a
contemplar la gentilesa enyorada de la Roser, sentir-li aquella veu
tant candorosa i rebre, encar que fos de cua d'ull, un esguard
de sos ulls plens de dolcesa somiadora.

Quan el flabiol i la cornamusa enmudien, el sol se ponia i l'alegria
s'apagava, esclatà tota la malícia de la dona del matalot del
traginer.

-Que tants de misteris! Per mi la Roser té el mal de la meva somera.

-Déu te faci bona! llengua de serp!

-Prou ho sé! si parlo aixís és que ho puc parlar. Sabeu qui era
aquella dona que duia en Tanu amb l'animal? La llevadora de
Fustanyà!... Cert com avui he menjat trumfes.

D'aquell dia ençà la casa més vella era mirada amb esglai, i les
dones van repassar les portes de llurs cases per veure si havien
caigut les creus de palma beneïda que'l dia del Ram hi clavaven
perque no hi entrés la bruixeria.

Quan les boires, dies i dies, embolcallaven la casa de la Roser,
tothom sentia la gaubança de tenir un enemic allunyat, i quan la
ventada les espargia arreu, el poble de Roques Altes passava la
angoixa d'una onada de superstició. Si per atzar el llamp esqueixava
un avet o l'esperver matava les gallines o el porc senglà malmetia
els conreus, la masia vella era mirada amb ira, els punys la
amenaçaven i les llengües la maleïen atiades per la rancúnia.

La tempesta ha estat forta; els trons han rodolat per la nuvolada,
els llamps han caigut a la boscúria i les pedres que rebotien damunt
les roques s'amagaven entre les herbes i es fonien lentament. L'aire
té una frescor reviscoladora. Se sent flaire de terra mullada i
entre els núvols que es mouen com si volguessin anar-se'n, es veu un
bocí de cel blau, net i pur i radiant d'alegria.

La casa de la Roser és tota bruna. Apar una bauma; tot són negrors.
Les parets i el faldar de la xemeneia, la llar i l'escon, el sostre
i les eines, els vestits de la mare, la barretina de xeixa del
pare... i les mirades i els cors i les ànimes! Tot semblava
emmirallar l'ambient de la tempesta paorosa. Entretant la Roser muda
i resignada va infantar una noia... i entre aquelles foscors hi
esclatà un traç de blau com en el cel... eren els ulls del fill,
que's movia i plorava ple de vida.

Els trons se sentien a cada respir més lluny; la mare deia les
malediccions més baix i la llevadora es senyava amb menys devoció.

-Be, Sila, no sieu caparruda! Deu-me roba per la noia! Tan rexiuxida
com és!

-Ni un fil; que es mori de fret!

-Quina culpa en té la criatura?

-Si em torneu a parlar d'això la llenço al pou,- i va agafar la
formatgera i la va rebotre contra un soc que hi havia prop de les
lleves que sostenien una perola.

La Roser, plorant, s'extasiava mirant aquells ulls de cel, aquelles
galtes rosades i aquell caparró sedós, tot sentint una gran recança
d'haver fet malbé els vestits de la nina que ara foren pel seu
fillet, a qui tremolava la barba.

Resignada va agafar la safalina que feu d'amagat pel caparró del seu
fill, i amb el cobre-llit vermell, endegà un vestit, mentres la
llevadora plorava de veure aquella criatura que aniria vestideta de
vermell com un dimoniet, en una casa on hi havia una caixa plena de
roba neta i ben perfumada.

El neixement d'aquell infantó va dur a la casa vella un neguit
d'orat. La Sila passava el dia plorant i maleint; en Tanu, aquell
home cepat i bo, que s'adormia de tant en tant, probava
d'aconortar-la i no'n treia res. La seva dona li responia
insultant-lo i amenaçant-lo. La Roser, sempre callada, passava els
dies mirant el seu fill, i el gollut no's movia del costat de la
criatura vestida de vermell com una rosella i li tocava el nasset
camús amb la punta del dit i reia, reia ple de bonhomia.

Tots els ulls de la casa fugien de llurs mirades. Menjaven i
dormien, sortien i entraven sense dir-se res. La rialla del gollut
esclatava entre el silenci feréstec. Els remors del vent i les
cantúries del bosc hi entraven barrejant-se amb la fressa de l'olla
que bullia i el potejar del bestiar. I el neguit rosegava nit i dia.

La mare devegades esdevenia delirosa. Alçava els punys, apretava les
dents i obria els ulls com esperitada. Un jorn, amb les batolles
arborades, encalçà la Roser per a pegar-li, i ella abraçada amb el
seu fill anava a tirar-se pel finestral damunt els pallers de l'era
per a fugir camps enllà, però en aquell moment aparegué l'aplegador
de la Mare de Déu del Món, que al temps de la plega de la llana,
anava a cercar-ne un velló com cada any, i al sentir la cridòria de
la mare, va apaivagar sa follia, mostrant-li la imatge de la Mare de
Déu i fent-li besar amb sos llavis tremolosos d'ira, els peus, les
mans i fins la cara de la Verge.

Entretant la Roser, espalmada, decidi fugir per sempre i anar a
captar.

És un mati ple de claretats; el sol surt joiós i la rosada mor
rient; la boscúria canta i el xaragall saltirona damunt les pedres;
l'aire passa lleuger com si volgués assolir els espiadimonis morats
que amb ses ales invisibles, s'allunyen, se atancen i s'aturen en
l'aire. Regna la gaubança dels primers jorns de calor; les patateres
van morint i els blats tenen les espigues curulles i caigudes,
semblen monjos humils, capcots, arrenglerats i en oració sublim;
passa el vent que ve del cel i deu preguntar-los si estimen a Déu,
perque totes les espigues se mouen i afirmen, i pels camps
s'allunya una remor suau que és un sí eternal, dit en veu baixa.

La Roser obre el ventalló mig adormida; son respir s'atura i son cor
batega, inundat d'esglai. El seu fillet no era com sempre al seu
costat. Mira esverada sota el llit, cerca esfereïda tots els recons;
remena la pallassa i surt de sa cambra; dona una llambregada
escorcolladora. Tot era al seu lloc; el bast, el perol, la dalla, el
sarró de pell, les estelles i els tions, els calamàstecs i la
escaçadora i el torn. La Roser fa un crit, plorant, i ningú respon.
Una gallina cloquejava en l'era. Se sent el remuc dels bous que
resten ajeguts en la cort plena de tiraranys. Després, amb desfici
mira els armaris, el forn, el pou, la pallissa, els galliners, la
cort dels porcells. Altre cop l'esglai l'estremeix, en veure la
safalina a la menjadora dels garrins. -Déu del cel, si se m'hauran
menjat la filla!- I clama al cel agenollada i enlairant les mans, i
una llàgrima rodola per sa cara tremolosa. Tot de sobte, com si
hagués obirat quelcom, s'alça, es frega els ulls plorosos i exclama:

-Això és la mare!

I va anar a remoure la palla entre els pallers; les llocades fugien
adalerades, les oques alçaven el bec en l'aire i el gos d'atura la
mirava amb temença.

-Jaumet!... oh, Jaumet!- Cansada de cercar entre la palla i de
desfer pallers, va romandre una bella estona cavilant. S'agafava els
cabells i els estirava, se mossegava els llavis i cloia les mans, i
els pollets bequejaven al seu voltant i el vent la daurava amb el
boll de l'era.

-Jaumet... oh Jaumet!... Jaumet, maco!... Jaumet!

El gollut va comparèixer tot ranquejant i fent baballes.

-Jaumet, fill meu! Jaumet, on és la nena?- va dir-li abraçant-lo
fortament entre sanglots que ofegaven; i el gollut abaixava el cap i
mirava de reüll i plorava, de sentir plorar.

La Roser, desesperada, va agenollar-se davant del gollut i va
besar-li els peus i li demanà perdó dels mals tractes que li havia
fet de petita, i el gollut que sempre estava callat i trist, en
veure's besat sobtadament, sentí per primera volta en sa vida
l'enfolliment de l'alegria, ell que es corsecava de gelosia quan
feien festes al gos o tenien la gata a la falda. En l'ànima
atrofiada d'aquell homenàs, va entrar-hi la primera emoció, i volia
parlar i reia i plorava i picava de peus.

-Jaumet, ja veus que t'estimo, diga'm on és la nena.

El gollut estremint-se de goig, restava amb la boca oberta i els
ulls negats, sense dir res. La seva ànima neixia davant d'una
estimació.

La Roser es sentia ara penedida d'haver-se apartat sempre de son
germà perque li feia vergonya, i es colpejava el front contra els
seus genolls, en veure que son germà no li responia.

-Jaumet, diga'm, on és la nena?- El gollut tornava a mirar de
reüll... ho sabia... però era testaferm i desconfiat i obedient. Si
la mare li deia una cosa, la feia, encara que li costés la vida. La
Roser va sentir-se defallir. Son germà no li diria on era el seu
fill, encara que'l matés. Si l'amenaçava era pitjor; i veient-se
aclaparada, va deixar-se anar damunt de la palla i trencà en un
plor que corprenia. El gollut va asseure-s al seu costat, dient-li
de tant en tant: -Fes-me més manyagues!...

Pels ulls de la Roser passà una rauxada de claror. La seva ànima
somreia. Entre les negrors de ses penes es destriava un poc de
celístia.

-Jaumet, no'm diguis pas on és la nena, sents? que la mare et
pegaria! Ves, ja te la dono... ves, toca-li el nasset!- i feu una
rialla fingida, una rialla morbosa de boja que delira. El gollut
de sentir riure, també va riure, fregant-se les mans.

-Afanya't, Jaumet, ves! toca el nas a la nena i jo et donaré una
faldada de peres!...- i va alçar-se.

-Jo no!

-Per què?

-Jo no!

-No vols que vingui? Per què? si jo te la dono la nena! Jo venir?
Fuig home!... ja... ja... ja! Vaig a cercar les peres. Adeu,
Jaumet!... mira, si estimes la nena, jo pegaré als que't diguin
_Carbassot_.

I el gollut va somriure infantívolament; i la Roser sentía que'l cor
se li eixamplava, i agafà entre ses mans el cap del seu germà i va
fer-li un bes al mig de la frontalera, tancant els ulls amb
devoció, com si besés l'imatge del seu fill, emmirallada en la pensa
malaltissa del pobre gollut que s'encaminava vers el tocom on era la
nena, per a tocar-li el nasset camús, com feia sempre.

-Gorda-la bé la noia, sents? que ara és teua!

-¿Oi que sí?... au! que vull les peres!

-Tot seguit!-

La pobre Roser en veure que'l seu germà se'n anava pel camí que
giragonsejava, tot planejant arran de la cinglera, va sentir una
emoció tant intensa que no pogué alçar-se. Estava lassa, capolada i
sentia que son cos era més feixuc i que sos membres s'aplanaven a
terra com si fossin morts i no volguessin deixar el repòs eternal.

El gollut seguia camí enllà, depressa. Com les befes i patacades
l'havien fet maliciós, desconfiat i testaferm, de tant en tant es
girava, i veient que la Roser no'l seguia, somreia estúpidament.
Entretant, sa germana esperava que ell tombés la boscúria d'avets
més pròxima per a seguir-lo de amagat.

La Roser s'alçà entre'ls pallers; semblava un cadàver que surt de la
tomba. Rufacades de pensaments malastrucs l'atuïen; l'infàmia on
l'havia menada l'esperver ciutadà li enterbolia el magí amb una
onada d'ira; les amenaces de sa mare, el furt del seu fill, la
temença d'ésser vista per son germà, l'ansia de petonejar el seu
nadó, donaven a son rostre tota la bellesa de la tragèdia; i
començà la via darrera el gollut.

En encaminar-se vers la boscúria va veure la truja, que com no li
havien posat el clau mudegava les trumfes i les menjava amb desfici.
La Roser va passar-hi poc a poc, amb por que s'esquivés i ella fos
vista pel gollut. Després pegà una corredissa i s'arracerà en la
primera soca de la boscúria, on a l'hivern udolaven els llops
famolencs. Allí va romandre damunt de la molsa que encatifava les
roques, sotjant el seu germà que s'enfilava per la muntanya. I l'anà
seguint amb els ulls oberts i els cabells penjats. L'amor de mare li
feu sentir la voluntat fornida dels orats que deliren, i en sos
muscles la força màgica dels histèrics; i entre roca i roca,
tremolosa feia camí, era la imatge del dolor seguint una innocència
estòlida, però guiadora. Mirava el gollut com si fós l'estel guiador
de la nit més sublim de l'any!

Finida la boscúria, la Roser, ajupint-se entre les mates, seguia les
petjades del gollut sense vèure'l. Sobtadament una remor pròxima li
glassà el respir i quatre cabirols passaren com el vent fugint del
seu germà. Ja és dalt de la muntanya i la ventada li glassa la suor;
sent que va massa escarida de coll i es tapa la boca temerosa de fer
un atxabuiro, i per ses nines hi entren claretats que encisen, i al
seu entorn brolla tot un món de carenes, clapisses, torteres i
cingleres, i la seva casa es veu petita; sembla un roc caigut de la
muntanya. La Roser tremola de por i de fret. És arribada a
l'estanyol blau, i allí no hi ha boscúria ni mates; n'arrencà dues i
va cobrir-se tot el cos i seguí caminant. Si el gollut mirava, ella
s'aturava enrera de les mates, i aixís seguí ran de les aigües
somioses del llac, voltat de pins borts, petits i revinguts. Els
capgrossos, en veure-la, se alçaven del fons ple de llot i tornaven
a jaure, i les aigües del llac s'enterbolien. Les granotes se
capbuçaven, i una munior d'ones petites que se aixamplaven i morien,
feien tremolosa l'imatge de la Roser emmirallada en el llac; talment
pareixía que les aigües fessin d'espill a la seva ànima tremolosa i
adelerada.

El gollut ja era a l'altre çantó del llac, i havia passat el riu amb
quatre gambades. La Roser, que'l perdé, seguia d'esma, amb els ulls
plorosos, la roba esparracada. Provà de passar el riu ple de
murmuris i li caigueren les mates, i, per no ésser descoberta, va
ajupir-se dins de l'aigua gebrada, amagant sa testa sota d'una roca
que feia bauma. D'allí estant, va veure son germà que allargava el
dit entre unes gatoses i esclafia en una rialla triomfal.

-El meu fill és allí,- va exclamar la Roser plorant d'emoció, i
sortí de l'aigua, com un nàufreg, dient pregàries, demanant
clemència. Entre sospirs i sanglots arribà la Roser on era el
gollut, tocant el nas de la nena. Va apartar amb sos braços nus les
branques espinoses i va treure son infant d'aquell breçol d'espines,
tot esgarrinxat, sagnós i fret, amb els ulls oberts i eixugats pel
sol que feia bullir tota la terra.

La jove mare, com esperitada va apretar el seu fill contra son pit
febrós li munyí llet en la boca oberta, i en la cara de l'infant se
barrejà la sang de sos brassos espinats i la llet de son pit, ella
vessava la vida de ses venes, vessava la vida del seu sí, damunt
aquell infantó dels ulls de cel, mort entre espines!

-Jaumet, és mort!

El gollut allargava el dit i li tocava el nasset rient i deia:

-_Do-ma-la_, que és meua. Au! que és meua!

-Qui l'ha dut aquí?...- feu la Roser amb els ulls encesos i sense
llàgrimes.

-La maru!

La pobre Roser va passar-se les mans pels ulls, desesperada, i amb
el fill fret en sos braços, va posar-se a córrer entre les roques
que sortien en mig de l'herba curta, com a ossos de cadàvers mig
enterrats.

Arribà a l'abisme, davant de la vall inundada de claror i placidesa,
i presa d'un ram de bogeria, va exclamar, mirant la seva mare que es
veia petita a l'era, cercant-la neguitosa:

-Mala truja!... mal llamp vos mati! m'heu mort la meva filla!... ara
us mataré la vostra!- i es llençà a l'abisme.

I el gollut va dir-se: -Quin salt!- i va allunyar-se ranquejant i
fent el ploricó.

-Jo vull les peres!... m'ha enganyat!... jo vull les peres!... jo
vull les peres!...

(Andorra)



LA MOLINERA

Quan el primer carro va arribar al molí, la farina rajava freda. Tot
just en Magí havia enjegat l'aigua tranquila de la bassa. Les moles
roncaven i l'aigua espargia una remor alegroia que es confonia amb
la fressa que feien dins el ventijol matinal les fulles dels arbres
de la vora del riu.

-On sou?- va cridar el noi de Batet, mirant dins del molí.

El gat es llepava la pota mig ensunyat, damunt d'una saca plena. El
gos aclucava somiosament els ulls davant el sol ixent, i l'euga dins
de la cort, de tant en tant, potejava en la foscor. En la llar
pròxima cremava una mica de llenya que adés i ara espetegava, fent
una munió d'espurnes que s'escampaven pels aires i morien pel camí
del cel. Una llàntia encesa davant una estampa de Sant Ramon,
pregava en aquella quietud, fixa i fervorosa.

-Magí... ei!... on sou?- ningú responia. La farina que anava sortint
de la canal s'apilava flairosa i el noi de can Batet va asseure's
damunt un rest de sacs de blat, després d'haver posat els descansos
del carro i una pedra sota les rodes, i va adormir-se sentint el
murmuri de l'aigua i la remor de la mola que anava voltant damunt la
mola terrera.

Quan el noi de can Batet roncava com les moles, baixà en Magí
adalerat. Va llambregar la llàntia encesa davant Sant Ramon; prengué
la pala i va espargir per la farinera la farina que hi havia davant
el rajador, flairosa i tèbia, i després de mirar la tremuja, tot
sacsejant el muscle del noi de can Batet, va dir-li:

-Que fas un cluc?... Lléva't, que són les cinc!

-D'on sortiu? Fa bella estona que crido...

-Vols dir que ronco? noi!

-Porto sis sacs a moldre.

-Mira, és ple... i tots davant dels teus.

-A fe que mus vé a repel d'esperar-nos... Creieu, Magí, que fa més
d'una setmana que tenim de comprar-nos el pa; que Déu n'hi do!

-Dôs noi, no sé pas com podré moldre el teu blat... El temps eixut,
l'aigua escassa... Això és el molí de Cacaracac, quan té aigua no té
blat!

-Magí!- va cridar una veu de dona; i van sentir-se passes, i del
sostre va caure una polsina blanca. El moliner va pujar l'escala de
fusta com un llamp. Després va passar un altre estona llarga. El goç
s'estirava, el gat canviava de positura i el molí seguia mormolant.
El vent entrava per la porta i feia moure les teranyines que
penjaven de les bigues, i alçava una pols blanca que jeia damunt les
lloses fredes.

-Que fas aquí, bacaines?

-Ola, Ton! Mira, esperant en Magí, que no sé què li passa; va
atrafegat... Sé pas que li passa, no està per res!

-On és?

-Dalt.

-Fa molt?

-Bella estona. Que portes blat també, tu?

-Si noi, però és ple de juí i mus fa mal. Llàstima que ara no passen
gitanos, que els el vendria...

-Per què? Compren el juí?

-Pas poc! Si tenen un animal guit li donen juí per menjar i veuràs
aquella bèstia més persona que mai... _gonta_ tota la fira com si
tingués seny... Ah! després, quan li passa aquell ensopiment que
dona el juí... tremola, perque les guitzes van a ratxades!

-Bon remei per la meva sogra que és guita de les quatre potes!

-Un noi... un noi... minyons... ja tenim un hereu!- va exclamar en
Magí tot baixant l'escala i cridant com un orat; i va abraçar-se als
que l'esperaven i va petonejar el goç, movent el cap i tremolós de
barba.

Els dos minyons no van entendre'l de primer anduvi, fins que
sentiren un plor d'infant.

-Teniu la dona lloca?

-Poc ho savia que la Teresa estigués prenys.

-Quin xicotàs! És una mena de brau empeltat d'àngel; té un pit com
un perdigot, uns ulls com el puny. Sentiu quina veu? sentiu? Jo
estic que no soc jo; pensar que després de cinc noies ve un home
cepat, que farà anar les moles com si fossin de paper! Quin moliner,
nois! això s'ha de refrescar.

-Fet! refresquem, prou se coneix que en teniu poca de mainada...

-Vinga d'aquell vinet de la bota petita. Atureu el molí! i tots a
beure, i feu-se aixamplar la roba que tot vos anirà aganyit ara!

-Fins la dona que és aigadera, que tingui la mixa!

I en Magí, sentint-se embolcallat d'un mantell invisible d'alegria,
pujava, baixava, reia i cridava. Va agafar el noi, un cop vestit, i
va mostrar-lo a totes les noies, als homes, al gos quissoi, al gat i
fins a la poltra i la somera.

-Tu, Nana... aquí tens l'altre moliner... cal que el creguis,- i la
somera va mirar per la finestreta de la cort fosca, amb ses nines
plenes de claror.

Les tres nenes que'ls restaven van saltar per l'era entre les
garbellies, totes humides de la mulladina de la matinada.

-I tots a estimar-lo força! ¡com a germans!- va dir en Magí a ses
filles.

-Així sí que s'estimaran poc!...- va respondre maliciosament el de
can Buc.

-Bé Magí... ja teniu el que tant desitjàveu; un noi... Ara penseu
que la vostra dona no podrà criar-lo. Recordeu-vos que és flaca de
nirvis i que si la debilesa li puja al cap tornarem a les manies...
Creieu, doneu el noi a dida.

En Magí va quedar-se glaçat, dret al portal; i mentres el metge del
poble s'allunyava cavalcant aquell mul de bona estampa que tots
coneixien, va dir, fent una grimaça de menyspreu:

-El meu fill a dida? L'amo fora de casa!... Ruc!... com tots els
metges.

La Teresa també va sentir-se corferida -no criar el seu fill! tot
justament el noi, havia de dur-lo fora de casa!- I els dos esposos
van eixir a la finestra i van mirar el metge com s'allunyava per un
corriol, vora la peça de can Buc.

-Mira'l!... qui sap si cridéssim al noi, que'l fés llaurar una
estona; ¿Manies fa venir el criar? ¿Manies?...

L'arada passava esgarrinxant els camps. Se alçava una sentor de
terra remoguda que omplia tot l'aire i la ferida que deixà la rella
lluenta romania oberta al cel. Rítmicament, el sembrador, a cada
passa llençava un grapat de llevors en l'aire; s'oïa una fressa com
un respir, i un nuvolet de polsina es fonia, tot just nat a la mà.
Després passava el rascle aplanant els solcs, i la llevor restava
dormilega en la fredor de la terra, esperant la força misteriosa que
li duria el primer alè de frescor de la terra i el primer neguit de
fulla que cerca la claror del cel.

-Què feu, Sureda?

-Trepadella.

-Que plourà, que veig que sembreu?

-Ca! però com la trepadella vol ser soma i ja hi ha una mica de saó,
me penso que no s'allonarà.

-Mireu, vós que sou emparentat amb en Magí feu-li entendre que la
Teresa no crii... tinc por dels nirvis, i si veieu quelcom
digueu-m'ho. Ells, tinc por que no me'n diguin res, per amor de la
dèria que tenen de fer-ho tot bé! Ja per l'altra criança, va patir
força, se li acudia de menjar guix!...

-Descansi, senyor metge, ja hi donaré un cop de tràmec.

I van acomiadar-se; l'un seguí sembrant; l'altre, allunyant-se,
esguardat pels esposos que l'omplien d'improperis.

-Es deu pensar que aquí passarà gana com ell! Mira Teresa, cop de
llet, cop de costelles i ous, i cop de vi ranci: beu, beu que'l vi
fa sang!

-El vi fa borratxons... i vòs dir que begui jo?

-I ben net! això reforça, dona!

En Magí cada dia n'estava més encisat d'aquell bordegàs tant rodó i
blanc i ple de vida. Es sorprenia davant els seus badalls, el seu
respir i el seu plor, com si mai no hagués tingut cap fill. Les
seves filles bocabadades trobaven en son germà totes les gràcies, i
llur mare, tota cofoia, no feia altra cosa que contemplar aquell
infantó que anava fent-se cada dia més gran, per la regor del seu
pit... d'aquella font de vida que Déu l'hi havia posat tant aprop
del cor que quan el nen mamava, li semblava que ella li donés la
mateixa sang plena d'amor.

Per altra part es veia tant ben afalagada pel seu marit, que per por
de donar-li una pena, callava allò que es sentia, amb una mica
d'angoixa... Una mena de rosec a l'esquena, un deixament, una
tristesa...

Cada vegada que'n Magí anava a vila, tornava carregat de
lleminadures, borregos, melindros, pa de pessic, llangonissa,
pernil. I fent una manyaga a la seva dona, li deia ple de goig:

-Té noia!... mira quin bé de Déu de coses que't porto!

I la Teresa se sentia inundada de felicitat en veure's tant ben
peixada per aquell homenàs il·lusionat com una criatura que espera
els Reis.

-Teresa; el nen badalla... deu tenir gana... au! dona-li el pit. Té,
primer beu-te aquest ou, que encara és calent!... Passa-te'l pels
ulls que això aclareix la vista!...

I en Magí, amb una rialleta sospesa en els llavis, passava l'ou pels
parpres de la seva dona, i el trencava contra la paret i li feia
pendre.

-Com te trobes ara? Veus dona! ara una mica de vi... i ara que'l
golafre mami... i el saviàs del senyor Ramonet que vingui i
aprengui,- i tot donant-li el nen, li feia una muixangueta; i la
Teresa feia el cor fort i el seu fill mamava com aquells vedells que
tot mamant fan ressonar, a cops de cap, el ventre de les vaques.

Un dia que en Magí era fora, la Teresa va sentir-se un defalliment
que li anava xuclant la vida; una suor freda va escampar-se-li pel
damunt, com una rosada mortal i els pensaments se li allunyaven com
enduts per una ventada, i una remor en ses orelles va fer-la caure
damunt d'un pilot de blat rentat que estava eixugant-se. Allí va
romandre erta i blanca, amb una blancor sinistra. El nen a la seva
falda, va adormir-se mamant, vermell i xamós. Semblava que aquell
nadó s'havia engolit l'ànima que la seva mare li donava de tot cor,
i que ella bo i morta volia servar-lo fins a la fossa...

Les noies van revifar-la fent-li olorar vinagre... La Teresa obrí
sos ulls, esbrinà amb una mirada somiosa on era i va dir astorada:

-On és el vostre pare?

-A vila.

-Preneu vi, mare...

-Porteu-me un xic de moscatell.

Un cop va beure, sentí com una escalfor que li revifava el cor, que
ses venes s'omplien de vida i sos ulls de claretats, que per sa pell
s'escampava una tebior dolça, i feu un sospir pregon i va esclatar
en un plor somicós, com d'una nena avergonyida de plorar davant de
ses companyes de costura.

-No ho dieu al vostre pare tot això... no em passarà més... ara ja
tinc el remei!... Té raó en Magí!... Tinc de beure!

En Magí cantava. Era un dia de gran tràfec. La plassa del molí
estava plena de carros. Les tramuges sempre curulles de grana. La
farina rajava tèbia i seguida com una font per la canal que feia
trontollar la filosa. Per tot se sentia una flaire que reviscolava.
I l'aigua quieta, adormida de la bassa, anava baixant lentament, amb
la imatge dels arbres que s'hi emmirallaven. En Magí cantava rublert
de goig en veure aquell molí que havia estat un niu de misèria i ara
és tot brogit i treball i alegria, conquerits amb la feina, neta i
honrada com la de ningú... Ell amb la seva dona eren mirats com a
models de belles persones i com els més treballadors d'aquells
voltants. En Magí era un home complidor que sentia tot l'encís de la
veritat i gaudia obligant els fets a anar sempre sota el jou de la
seva paraula. -Ho ha dit en Magí!- deien els pagesos i aixís
apaivagaven totes les discussions. La llengua del moliner no havia
mentit mai. Ella, la Teresa, era una dona dominada pel cor, que
xarbotava de sentiment per tots i per tot, i sense una guspira de
reflexió, se desfeia donant-se a les necessitats dels altres.

-Sort de la Teresa que va córrer!- se sentia sempre que la dissort
flagellava algún veï. Ara que tenien un noi que'ls seguiria anys
enllà, amb llur mateix esclat de virtuts, es sentien més confortats
i vigorosos, davant del bé que'ls enlairava plens de renom. Per això
aquell dia en Magí no podia deixar la cançó triomfal que entonava
com un bell esplai; però la seva alegria va estroncar-se sobtadament
en aturar les moles per a canviar la grana de les tramuges. Un ronc
estrany se sentí de part de la llar. En Magí va llucar per la
espiera i va quedar-se espalmat. La Teresa estava ajeguda a terra.
En Magí va saltar per damunt de les cofes i les saques apilonades,
agafà la seva dona i va dur-la cap a dalt. Va deixar-la damunt el
llit alterós i obrí la finestra per a fer-se claror.

-Teresa!... Teresa!

La dona no responia, el nen estava morat respirant a batzegades,
movent els ulls d'un cantó a l'altre i torcent la boca tremolosa. En
Magí va agafar-lo per a posar-lo al breçol i començà de cridar:

-Noies! correu, aneu a cercar el metge, que tots se moren!- i sense
poder estar quiet, ni gosant fer res, va moure el cap abatut bo i
pensant: -Erem massa feliços, això és un mal donat per la maleïda
enveja!-

En Magí sentia tota la tortura de l'esglai i de la solitud... estava
neguitós, veient que passava el temps i no se li acudia cap remei
per a estroncar aquella tragèdia desoladora... -Pot ser sí que tenia
raó el senyor Ramonet... allò era un atac d'aquells que va parlar-
los; i per la pensa confosa del moliner creuà la primera idea de la
vergonya que sentiria davant del metge que no havien escoltat, entre
platxeries sornagueres. Quan va entrar el metge a l'estada on hi
havia els dos malalts, en Magí encara no havia pogut dir un sol mot
a la Teresa. El nen de tant en tant feia una estremitut. En Magí
esfereït aclucava els ulls.

El metge va mirar el nen. Li feu pessigolles a la planta dels peus,
va picar-li el ventre, li acostà una cerilla encesa als ulls, i tot
d'una, com si veiés la resplandor de la veritat, va deixar el nen i
anà a veure la Teresa. I mig confós, com si no gosés descobrir el
que veia, va dir en veu baixa al moliner:

-Magí... això és una mona com una casa!

-Senyor Ramonet!- va exclamar en Magí tot alçant el gresol que tenia
a la mà per fer claror.

-Magí, no us alarmeu, tot això passarà! Res, una flaquesa tots podem
tenir-la. Amagueu el vi, i tot curat. Deu-li aquesta medicina, i si
no estan bé, demà aviseu de bon matí, que tornaria...

En Magí no va poder respondre. Mirà el metge fixament, sota la
punyida de la vergonya, i després eixí de la cambra, tapant-se els
ulls amb les mans, horroritzat. -Mare i fill borratxons!
borratxons!- i va anar a tancar totes les portes i finestres, perque
no traspués la taca que havia caigut en aquell molí mirat per tothom
com un temple.

Passaren dies que en Magí no tenia esma de fer res: eixut i
malmirós, feia posat de malalt i no esguardava ningú. Devegades feia
un sospir, de vegades sentia el fibló de l'enemic, perque es posava
vermell. i barbotejava mots plens d'ira.

La Teresa aclofagada per aquell posat, no podia capir el canvi tant
sobtat d'en Magí, fins que un dia, mentres ell regava amb l'aigua
sobrera, prop del canyer de l'hort, va agafar-lo pel coll i va
dir-li:

-Magí!

-No'm toquis!

-Què tens? què et passa?

-Vés-te'n... que no t'escupo perque fora malaguanyada l'escupinada.

-Magí, què dius? que ets boig?

-M'has deshonrat el molí, el meu nom i el dels fills.

-Mentida! això és fals!

-Ho he vist! jo, jo mateix! i algú més!

-Fals! que Déu me mati si...

-Calla! No juris!... que les borratxones no tenen tractes amb
Déu!...

La Teresa va sentir-se defallir de sobte, com si un llamp l'hagués
ferit. L'acusació d'en Magí queia damunt ella com una sentència
sense apel·lació. I llavors dins sa pensa una lleu recordança va
fer-se gran, va fer-se visible amb lentitud, com els cimals
alterosos que la boira descolga. Se recordava que un dia va beure a
cada mamellada. Després va acabar-se tota una ampolla i va sentir
una pesantor a la testa i una set de vi, només que de vi, i va beure
fins que en caure a la fredor de les moles velles, que feien de sol
al molí, elles van refredar-li ses galtes bullents.

-Tu... que de què no mates el noi! i a mi gairebé m'has mort de
vergonya!

La Teresa va redreçar-se ofesa. Una riuada de dolor va ofegar-li el
cor, prou trocejat de la vergonya i penediment.

-Magí, jo't prometo que mai més me'n veuràs de borratxona: primer
morta! Pots estalviar-te l'escupinada!- i trencà en un plor tant
ufanós de sentiment que'n Magí sentí un calfred que li feu tremolar
el rostre marcit i li estrenyé el cor espinat per l'angoixa.

El dia és clar. De les branques dels arbres, nues de fulles, en
pengen unes gotes plenes de claror. Passa un vent suau com si fós el
plàcid respir de les muntanyes i les gotes tremolen i les flors dels
ametllers enlluernadors cauen silencioses com a borrallons, i els
blats petits i tendres, que tot just ixen de la terra, tremolen com
si tinguessin por. Les vetlles d'aquell hivern van ésser tant
llargues... tant llargues, que'ls moliners semblaven més vells. La
llar petita i fumada no havia cremat tanta de llenya com altres
hivernades. Marit i muller articulejaven poc, carallargs, tristos i
sentint una agror somorta sempre que conversaven una mica. Al
moliner, l'idea que ell havia perdut la consideració guanyada amb
vuit anys d'una vida exemplar, el retenia a casa com a presoner
voluntari. La Teresa es sentia culpable. Sentia que la idea del
beure li rebotia contra les parets del crani, com un papau tancat
que volgués fugir, però no trobava l'escletxa. Al seu dedins niava
el corc del penediment, que li xuclava la frescor encisera de dona
colrada i formosa, però també hi havia encesa la guspira de un desig
constant i torturador... volia beure! Sentia haver estat descoberta,
per la vergonya que passava i perque havia perdut per a sempre el
gaudi de beure aquell vi que li feia glatir fins a corsecar-la. I
mirava al seu marit com un enemic etern i veia impossible de
guanyar-se el perdó amb aquella dèria de tornar al pecat. I com si
això els esposos ho coneguessin, la mirada mai més no tingué aquella
serenitat, aquell dolç bescanvi dels que s'encisen l'un davant
l'altre, sentint-se brollar pels ulls la resplandor de l'estimació
que neix al cor.

En Magí, home de sa casa, patia d'aquella fredor, aquell silenci,
aquella mena de basarda íntima que se li havia entrat al pit com una
floridura macabra, i desitjava de pendre mal o tenir una malaltia
per a renovar amb l'engúnia d'una tragèdia aquella estimació
somorta. -Pot ser espurgant-la sortirà més ufana!- es deia en Magí.
M'en aniré un quant temps, i per cartes farem les paus, i qui sap?
l'enyorança farà el miracle! Aixís ens hi morirem! L'hem prou pagada
l'alegria del marrec, en bona fe!...

-Mira Teresa, _engony_ l'anyada ha set bona. El blat ha _murit_ amb
tota saó, més que _engonyasses_, i les moles són molt gastades i no
voldria arribar a la feina sense unes altres! Me n'aniré cap a
França a comprar-ne unes de noves, sinó la farina no tindria aquella
finor de la nostra feina. Tu quedes mestressa, Teresa, de tu i dels
fills i del molí...

-Magí! No parlis més!...

I els moliners van besar-se plens de temença, en Magí de deixar-la
sola i la Teresa de veure's alliberada de la cara macilenta i
l'ànima desolada del moliner.

El jorn és nat. L'aire, frescal, i el cant dels ocells ple de joia.
La nit ha estat amorosa per als camps rublerts de sembradura, per
als boscos solitaris i les prades llises i ufanes que ofereixen
una bona dallada al braç dels pagesos sorruts. Una pluja silenciosa
ha caigut damunt de l'encontrada, ha caigut suau, amaradora. Tot és
rioler, i les gotes que's veuen damunt de les fulles semblen
llàgrimes d'una dolor ja oblidada. La Teresa en llevar-se sentí com
si el respir fos més ample, i anava pel molí amb els ulls plens de
serenor copsant un goig enyorat. Estava sola! En obrir la porta va
semblar-li que tot tenia més vida: l'aire nou, la llum
reviscoladora, la frescor que l'atiava a feinejar com una dona
escarramassera, com aquella Teresa d'abans, que les ubagors havien
embolcallada mesos i mesos, sense que una sola nit la celístia
amorosís les seves nines, contorbades eternament. La Teresa sentí
tot seguit la fluctuació del dubte. El record dels sofriments
passats i la llibertat que la voltava, s'oferien a la seva pensa...
El desig constant, cargolat com una fera arraulida, va redreçar-se
com una serpent davant de les buvors del sol i va fiblar-li la
conciència malaltissa. -Vull beure per desvesar-me'n, la saciada
podrà gorir-me de la dèria, i serem feliços. Pobre Magí, és com un
vell per culpa meva! i jo vull que sigui el Magí d'abans. Sols un
dia de beure; un dia sol! per avorrir el vi per sempre mes!...-

I va posar-se els esclops sadollats de palla i va donar una
establada a la somera; escampà uns quants grapats de blat a les
gallines i va arreglar el menjar dels garrins. Després va mirar les
nenes que encara dormien, i deixant ben engaldrufat el bordegàs va
anar a comprar vi.

Quan feia la devallada en la penumbra del bosc d'alzines, va
semblar-li que anava baixant cap a l'infern, i va aturar-se i es
girà llambregant el molí desventurat, amb aquella tauleta feta de
moles velles i aquell pou també fet de moles gastades i aquell arbre
gegantí que dava ombra al riu. -És per desvesar-me; pendré el vi amb
sal- i tement que altre cop els escrúpols la aturessin en sa via
malastruga, va anar depressa, cantant per ofegar els dubtes que's
congriaven en son magí, migrat per la debilesa.

En ésser de retorn al molí, va flairar l'ampolla plena de moscatell,
obrint els badius amb una voluptuositat passional i aclucant els
ulls amb la devoció dels embriagadissos, omplí l'ampolla que hi
havia en la posella del faldó de la xemeneia i va veure un glop
plena de desig i va fer un sospir i esclafi una rialla llarga que va
escampar-se en el silenci de la matinada com la veu del mateix
dimoni que rigués del bon nom del molí i de la beatitud de la natura
que's deixondia pura i com a santificada.

La mica de voluntat que quedava en l'ànima de la Teresa va
apagar-se amb el primer glop de vi. El vici corsecador, nit i dia
l'anava empenyent i ella davallava. -Fins que vingui en Magí el
beuré sense sal... després sal i fel i mai més!...

Cada dia, en arribar el vespre, després d'enllitejar tota la mainada
i de besar-los amorosament, anava cap a la cort on hi havia les
ampolles amagades entre la palla, encenia un gresol penjat alt,
que feia un llum petit, petit, i s'ajaçava a terra, en la tovor del
jas eixut i anava bevent, bevent, a glops, flairant el vi amb grans
inspiracions sota la claror feble, tètrica, maligna! Bevia sentint
tota la delícia malaltissa del degenerat que es dona als sentits i
volent gaudir tots els matisos de la sensibilitat. Bevia un got
depressa, un altre a glops, poc a poc, retenint el vi una bella
estona en sa boca ardenta de maldat. Després el vi se acabava i ella
se quedava dormida amb la pensa tèrbola. El llumet petit, petit,
moria; les tenebres colgaven el crim i la fredor de la matinada hi
arribava com una mort.

Una nit tranquila, mentres les boires baixes anaven passant davant
de la lluna, com una voliana de pensaments perduts, en Magí tornà al
molí. Tot era en calma. Les finestres obertes a la fosca, la porta
barrada, el riu baixant com sempre cap a la mar i l'aigua de la
bassa tant quieta que semblava glaçada... En Magí en veure son molí
tant silenciós, feu un sospir de goig. En entrar-hi abraçaria la
Teresa com si no hagués passat res, després els fills se
deixondirien mig esverats, per a veure les joguines que'ls
portava... i el noi fet un homenet tocaria aquella trompeta que duia
tot el camí a la butxaca, per poder-li oferir tot seguit.

En el silenci van ressonar terribles com una amenaça divina, els dos
cops que donà en Magí a la porta amb el trucador. La Teresa que
s'havia acabat la garrafa de vi ajeguda en la cort, va alçar-se
corplena d'espant... En la paret va fer-se una ombra gegantina que
trontollava, duent la garrafa a l'una mà i el gresol a l'altre...

-Teresa... soc jo, obre... Teresa!- feu la veu d'en Magí en la
solitud de la nit.

-En Magí! Déu del cel! en Magí- va exclamar aterrada, recalcant-se a
les parets.

-Teresa!- i tornava a ressonar el picador de la porta en la buidor
del molí. -Obre!

La Teresa tremolant va apagar el llum que duia i va mirar pel forat
del pany. En Magí se havia assegut al banc de pedra. Estava tot
canviat; tenia posat de venturós. A la claror de la lluna va anar
treient les joguines, i tocà la trompeta per veure si se li havia
espatllat...

La molinera sentí que la vergonya l'aclaparava i en veure al seu
marit que tornava com abans, rialler, il·luminat d'aquell amor que
ella va fer minvar, va clavar-se les ungles a la cara amb tota la
força, folla de penediment! I plena de feresa va mirar que la porta
fos ben tancada.

-Teresa! Teresa! que dormiu fort!

La molinera mirant pel forat del pany, sanglotava i sentint tota una
riuada de llàgrimes que es tenyien amb sang de les esgarrapades,
deia baix, ben baixet, com si pregués, bo i ullejant el seu marit
plena d'amor:

-No puc obrir-te, perque et faria més desgraciat... Magí del meu
cor... no puc obrir-te perque et mataria... adeu Magí... tingues
força compte dels fills d'aquesta borratxona... adeu Magí...;- i va
anar-se'n amb pas insegur, tirant petons pel forat del pany, i
abraçant-se ella mateixa. Quan va ser a dalt, va mirar els seus
fills amb ulls plorosos, va besar-los fins que ja es removien en el
llit mig desperts; i obrint amb por la porta que donava a la bassa,
va desaparèixer.

-Teresa! Teresa!- i el picador ressonava més que mai en aquella nit
que seguia trenant belleses sens fi.

Una remor d'ampolles que s'omplen d'aigua, va sentir-se del cantó de
la bassa, i l'aigua va remoure's com si sentís una esgarrifança.

Tot l'endemà el molí va romandre parat. Es sentia una engúnia
estranya com si l'aire fos mort. La foscor hi feia basarda, les
clarors hi daven un neguit com si hi hagués uns ulls que miressin.
El silenci era feridor com el dels cementiris. Els sacs eren com una
munió de gent que anava a un enterro, les tramuges obertes cap al
cel i buides com unes campanes que clamessin al cel amb el toc dels
morts, les piles de sacs buits semblaven les mortalles, els cabassos
i garbelles, les corones, la farinera, la fossa...

En Magí sentia ofec i anava d'un cantó a l'altre sense esma, com si
tingués encantàries, esbarrellat, retut. Tot ho havia trobat en son
lloc, tot endreçat. Els fills nets i ben peixats, els animals
grassos, i la Teresa fora... La nena gran, la que va obrir-lo
després de molta estona de trucar, va dir que ella havia sentit que
la mare la besava, i a les galtes va trobar-se una mica de sang...

En Magí mig embadalit va entrar a la cort... i va caure. Havia
trepitjat un tap, va flairar-lo, feia sentor de vi. Va cercar frisós
per aquells recons i va trobar una ampolla... mig plena.

-Maleïda!... mira com bevia!...- tot l'astorament d'aquell home va
tornar-se rencúnia verinosa.

-Si torna, la _brularé_ de viu en viu!- va dir-se, i pujà dalt
perque sentí la veu del nen que ploricava.

El nen seguia els recons del molí somicant, i sota de cada llit,
mirava tot cridant, amb veu que enternia:

-Mare!... Mare!...- veient que no hi era, es quedava en un recó,
xuclant-se el dit gros de la mà dreta.

-Prou... Anem-nos-en d'aquí... que si torna la maleïda, mengi terra
lleca... Anem a un altre molí. Ben lluny! Encara us puc refer de la
deshonra- i va abraçar els seus fills tan fort, que amb el seu cor
sentia bategar els dels seus infants que ploraven astorats.

Passà més d'un any i el molí romania tancat. Les moles eren mudes,
l'una damunt de l'altre, com les dents d'una boca que la mort hagués
closa. Les aranyes feien ben atapaïdes les teranyines, que no's
movien amb les alenades de vida que entraven abans per portes i
finestres sempre obertes. L'aigua passava pel riu sense fer runyigar
les rodes. La corretja polsosa es floria i la grua s'anava
rovellant. En Magí, un jorn, sentint una angoixa misteriosa, com si
anés a entrar en una tomba, va obrir el molí, aclucant els ulls.
Anava amb un altre home. Era el moliner nou.

-Magí, ja sabeu que la canal està embussada?

-Oi! ¿no passa bé l'aigua?

I van remoure l'aigua de la bassa amb la barra del tiràs prop de la
canal... Del fons en pujava un núvol de llot que enterbolia l'aigua.
I tot de una se sentia que passava per la canal un xòrrec
tèrbol.

-Magí, s'ha desembussat; és un còdol... el so vist passar.

-Justament un còdol?

-Sí, tot blanc i rodó... gros ben bé com un meló...

En Magí va mirar pel cantó del riu per veure el còdol. Bon punt
allargà el cap va quedar-se esborronat. No era un còdol, era un
crani blanc, net, lluent que rodolava en les aigües del riu, entre
les pedres i les herbes, a l'ombra dels arbres que es movien com si
li fessin acatament. En Magí va seguir-lo acondolit i de lluny.
Tenia por de atansar-s'hi i de perdre'l...

Aprop d'una pedra, el crani va aturar-se de cara a en Magí, com si
el mirés de fit, des del fons de les aigües, amb ses conques plenes
de foscor. En Magí va recular esfereït davant aquella visió macabra
que va semblar que li deia: -No fugis, Magí... no fugis... Soc la
Teresa... Ja'm pots mirar, que no n'estic d'embriagada!... Perdona'm
que m'hagués mort tirant-me a la bassa... però vaig tenir por que
m'escupissis. Quina vergonya! Jo no l'he abandonat el molí; tot un
any que us espero... amb el cap ficat a la canal... Tu em cercaves a
flor d'aigua i jo vaig quedar-me arrapada a fons... Quina
vergonya!... Perdona'm! Magí, perdona'm!

L'aigua del riu va endurse'n altre cop el crani. En Magí el seguia,
mirant-lo, entre'ls matolls i brossals. -No em deixis, Magí... no em
deixis- semblava que li deia, ple de tendresa, mig girant-se.

Més enllà el riu esdevenia rabent i el crani va rodolar, fent una
remor paorosa, saltant damunt de les pedres, i caient en una roca
llisa que'l feu botar entre'ls xarbots de la cascata.

-Teresa, t'has fet mal?- va gorgolar en Magí estremint-se. -No
pateixis per mi, Magí meu, prou vas patir en vida per mi!- i donant
tres voltes a un remolí va enfonzar-se entre el llot.

En Magí esdevingué delirós cercant el crani que s'enfonzava i eixia
per aquelles aigües cada cop més sorolloses, i amb la fadiga de
córrer prop del riu, queia i s'alçava defallit, esgarritxant-se
la pell i esparracant-se la roba. Volia agafar-lo aquell crani,
besar-lo, i fins demanar-li perdó, i ell seguia riu avall, fins que
arribà a mar i una onada, fent un moviment d'urpa, va arrebassar-lo
i ell rodolà pel fons.

-Teresa... Teresa...- feu en Magí amb cara agònica.

El crani rodolà a les fondàries i caigué entre unes roques
tenebroses. Per damunt la mar volaven gaiament els ànecs, les
corrioles i les gavines, i un llagut a tota vela passava amb els
mariners que feien unes rialles!

(Tordera)



LA BOIRA

Avui que és Sant Marcel tots els pagesos de la rodalia fan cap al
cim de la muntanya on hi ha una creu de ferro petita i rovellada que
omple tota la boscúria d'un averany santificador. Mossen Albert, el
rector de l'esglesieta que s'alça humil en el mont més encinglerat
de la contrada, ja revestit, obre el llibre i escampa oracions que'l
vent mena devers els amples horitzons que'l volten. Els pagesos es
lleven les barretines i escolten les paraules que diu el capellà i
que no entenen.

-Ara pregarem pels difunts d'enguany- fa el sacerdot, cercant una
plana en el llibre envellit.

Les mirades es claven a terra i les frontaleres s'arruguen. La barba
punxaguda de l'avi de can Lau esdevé tremolosa; pels ulls de la
pagesa fornida rodola una llàgrima, tribut a aquell nin que morí de
la distenta, fent-li remeis de pastors i veïnes sense que l'hagués
vist el metge.

-Bé dona, no ploreu, còm ho fariem tants a casa? Ventura que Déu de
tant en tant se'n duu un a ca seu!

Mossen Albert exten la mirada per aquelles immensitats plenes de pau
i silenci i beneeix el terme amb el salpasser ple d'aigua beneïda.

Llavors venia l'ofrena. Cada cap de casa rebia de mans de Mossen
Albert un pa beneït dels que havien fet aquell any a can Bruixa; i a
en Ció, l'hereu del mas Negre, li tocà el pa més gran, que volia dir
que l'any vinent ell havia de fer tots els pans per les altres
masies. En Ció que estava embadalit esguardant l'Angeleta, no va
poder agafar aquell pa tant gran i li caigué als peus. La noia va
esclafir una rialla que's perdé entre les remors que de tant en tant
feien les fulles seguidores del vent que saltava pels cimals i
timberes. El xicot, que estava corprès de l'Angeleta, va apretar les
dents amb malícia, i es tornà roig de ràbia mentres sentia que'l cor
li tustava les costelles com el batall d'una campana infernal. Sense
dir res a ningú plegà el pa i va marxar pel camí que cada jorn feia
per a desemboscar el bosc d'alzines revellides.

Passà de llarg per la font que neixia cantant, entre molsa blana,
humida i fresca, sota aquella pinosa plena d'encantament que
s'alçava prop de l'abisme. Allí pensava dir-ho tot a l'Angeleta
aquell dia de goig, amagant la seva tremolor entre l'esclat de les
rialles i els rebomboris de la festa, però aquella rialla havia
esvaït tota sa il·lusió, son cor era tot amargor, i en arribar a
l'era de terra que tenien embuinada va rebotre el pa beneït damunt
del boll de la darrera batuda i va deixar-se caure damunt la palla,
enfellonit per la recordança de la rialla sola, clara, sonora i
plena de musical bellesa que esclatà en mig d'aquell silenci místic
i que com un eco etern ell sentia pregona, entre pensaments que
l'exasperaven... Aquella rialla sols era per ell, per a befar-lo
davant tot el poble; quina vergonya!... I allí, tot sol entre els
pallers aromosos, sentia tota l'amargor de la solitud sense conort.
El goç remader va atansar-s'hi ensumant-li els peus. En Ció va
exclamar amb un gran crit:

-Ves-te'n, babau! que't mataré!...

I el goç i les gallines que pellucaven plàcidament, van escampar-se
esglaiades.

No podent resistir el neguit que se li havia cargolat al cor com una
serp verinosa, va alçar-se tot d'una i es posà a feinejar una bella
estona. Aplegà les bardes escampades, va treure els xavegons de la
pallissa, estrinjolà l'animal, i més sossegat, va atançar-se al banc
cantirer per beure l'aigua gemada d'aquella font on ara serien tots
garlant i rient. L'aigua que havia begut semblava que li hagués
apagat el caliu de l'ira que duia congriada al mig del pit,
l'enyorança de veure l'Angeleta va fer-li sentir un gran penediment
d'haver-se enquimerat, i una