Alba religiosa

I
Axi con cel c'anan erra la via
que deu tener, can va ab nit escura,
e te cami nal e brau, qui l'atura,
e non sab loc, ne cami, on se sia,
sufren mal temps ab regart de morir,
soy eu, tan no pusc fer ço que desir:
que vis fenir la nit, coençan l'alba.
 
II
Que·l cami ay errat que far devia:
tan m'es la nuytz fer'e salvatg'e dura,
e·l temps tan braus que ez on mays va mays, piyura;
per que, no say on m'an ne on m'estia:
qu'enan non pusc anar ne romanir,
ne pusc lo temps laxar ne.l pusc sofrir,
per que, m'albir que m'an trop tardan l'alba.

III
est segles fals es la nuit qui·m laguia:
cami d'infern, temps braus, ple de rancura,
e vals de plors: ço ditz Sant'Escriptura.
E l'enfans paucs can nays o signifia,
c'ab ab dolors yug'e·y esta, ez exir
no·n pot ses plor. Ver Deu, faitz m'esclarzir
per dryt seguir lo cami denan l'alba.

IV
Eu no soy ges cel qui va a s'amia
de nuyt, car cil cuy m'autrey m'assegura,
pessan a leys; e d'altre no n'ay cura,
e lays la nuyt, e voil prendre·l clar dia:
car il no tem lauzenjar ne mal dir,
enans li pusc ab jorn denan venir:
per qu·eu asir la nit, desiran l'alba.

V
Altr'amador say c'a ir'e feunia
can ab sidons es, e descre e jura
can les jorns ve e la nuytz tan pauc dura,
e jamais jorn ne alba ne volria;
ez u, car tan dura la nuytz, cossir,
c'ab nuit no pusc de leys cuy soy, jausir,
ne·l lum chausir que·ns fa clar e gran l'alba.

VI
Gaugs es e lutz, stella que·l mon guia,
e anc no fo domna d'aytal natura,
c'on mays sofer de preyadors, melura;
e sos Espos far ço que no faria
nuylls altr'espos, car platz-li, can servir
ve s'espoza, amar e obezir:
qu'es ses falir que·ns va·l jorn mostran alba.

VII
D'est'alba deu totz hom aver desir,
c'om ses l'alba no pot al jorn venir
ne·l Sol chausir, ne deu azirar l'alba.

VIII
Le nobles reys de Mayllorca sab dir
e far tot be, e·l segle·l deu servir
e obezir, seven e honran l'alba.

I
Així com aquell que caminant erra el camí
que ha de seguir, quan va de nit obscura,
i té camí dolent i difícil, que l'atura,
i no sap el lloc, ni el camí, on és,
sofrint mal temps en perill de morir,
estic jo, tan impotent de fer el que desitjo:
que veiés acabar la nit, començar l'alba.

II
Perquè el camí que havia de fer he errat:
tan fera i salvatge i dura m'és la nit,
i el temps tan dolent que com més va més empitjora;
per la qual cosa no sé on vaig i on m'estic:
que endavant no puc anar ni quedar-me,
ni puc el temps oblidar ni sofrir-lo,
pel que m'imagino que massa vaig retardant l'alba.

III
Aquest segle fals és la nit que m'entreté:
camí d'infern, temps inhòspit, ple de rancúnia,
i vall de plors: això diu la Sagrada Escriptura.
I l'infant petit quan naix ho indica,
que amb dolors juga i crida, i sortir
no pot sense plors. Déu veritable, fes-me llum
per dret seguir el camí que dóna a l'alba.

IV
Jo no sóc aquell qui va a la seva amiga 
de nit, car aquella a qui em lliuro m'aferma
pensant en ella; i cap altra cosa no em preocupa
i deixo la nit, i vull arribar al dia clar:
perquè ella no tem la calúmnia ni la maledicència,
sinó que li puc durant el dia davant anar:
perquè jo odio la nit, tot desitjant l'alba.

V
Sé d'un altre amant que s'irrita i s'altera
quan amb la seva dama es troba, i i blasfema i jura
quan arriba el dia i la nit tan poc dura,
i mai no voldria el dia ni l'alba;
i jo, que penso que la nit és tan llarga,
perquè de nit no puc fruir d'aquella de qui sóc,
ni sortir la llum que fa clara i gran l'alba.

VI
Goig és i llum, estrella que el món guia,
i mai no existí dama de tal natura,
que quan més pregadors sofreix, més s'enalteix;
i el seu Espòs fa allò que no faria
cap altre espòs, ja que li plau que se serveixi
la seva esposa, (i sigui) amada i obeïda:
perquè és sense falta que l'alba ens mostra el dia.

VII
D'aquesta alba ha de tenir desig tothom,
ja que sense l'alba no pot arribar el dia
ni el sol sortir, no s'ha d'odiar l'alba.

VIII
El noble rei de Mallorca sap dir
i fer tot bé, i el món l'ha de servir
i obeir, tot servint i honrant l'alba.