Berenguer de Palou

De Viquipèdia

Berenguer de Palou un trobador català, del comtat del Rosselló. Fou un cavaller obre, però destre, instruït i bo amb les armes. Trobà bé cançons i cantava d'Ermesén d'Avinyó, muller d'Arnau d'Avinyò, fill de Maria de Peralada.

Es tenen poques notícies d'aquest trobador. Segons explica la Vida, fou un cavaller de Palou -Palazol, diu l'original-, al Rosselló, i és difícil identificar-lo amb algun personatge de l'època a partir d'altres documents, ja que durant els segles XII i XIII abunden els catalans que porten aquests noms. Es conserven nou composicions seves, totes de temàtica amorosa, de les quals vuit van acompanyades de les anotacions musicals; això el converteix en un dels pocs trobadors catalans dels quals es conserva la melodia de les seves cançons.

La cançó que hi ha a continuació descriu la total submissió del trobador a la seva dama. Com a curiositat es pot observar que en la darrera estrofa diu que no ha volgut allargar més la composició perquè vol que la recordin bé Jaufré III del Rosselló i els seus companys, la qual cosa ens pot indicar que no només els joglars cantaven les cançons dels trobadors, sinó que es tenia la intenció que els propis cortesans les recordessin i també hi donessin publicitat.

I
S'ieu sabi'aver guiardo
de chanso, si la faria,
ades la comensaria
cunhdeta de motz e de so;
que perdut n'ai mant belh chantar
per qu'eras m'en pren espavens,
e si n'ai estat alques lens
no m'en deu hom ochaizonar.

II
Qu'amada us auray en perdo
lonjament, en aital guia,
e ma bella douss'amia!
qu'anc res no·us plac no·m saupes bo,
ni anc res no saupi pensar
qu'a vos fos pretz ni honramens
qu'al tost fat no fos pus correns
que si·n degues m'arma salvar.

III
E ja Deus amia no·m do
s'en leys mos cors se fadia;
la flor de la cortezia
elha m'aura o autra no;
qu'a sola lieys m'estug e·m guar,
e suy aissi sieus solamens
qu'autre solas m'es eyssamens
cum qui·m fazia sols estar.

IV
E no farai pus lonc sermo,
quar on pus lauzaria
del laus sol que·m romanria
cent dompnas ne aurian pro.
Qui sabia ben devizar
las beutatz e·ls ensenhamens
e la cortezia e·l sens
aissi cum s'eschairia far?

V
Aissi fenira ma chanso,
e no vuelh pus longa sia,
que pus greu la·n apenria
mo senher, e siey companho,
lo coms Jaufres, que Dieus ampar.
Quar es adreitz e conoissens
e fai tans de ricx faitz valens,
lauzngiers no·l pot encolpar.

I
Si jo sabés aconseguir guardó
per cançó, si la fes,
immediatament la començaria
alegreta de mots i de so;
que he perdut molts bells cantars
per la qual cosa m'agafa por,
i si he estat una mica lent
ningú no m'ha d'acusar.

II
Com estimat us hauré vanament
molt de temps, tan intensament,
ah ma bella dolça amiga!
De manera que res no us agradà que no m'agradés,
ni mai res no vaig poder pensar
que per vós no fos mèrit ni honra
que immediatament no ho fes més de pressa
que si hagués de salvar la meva ànima.

III
E ja Déu amiga no em doni
si d'ella el meu cor es cansa;
la flor de la cortesia
ella em tindrà i no una altra;
que només per ella em reservo i em guardo,
i sóc de tal manera només seu
que el tracte amb les altres m'és igual
que si algú em fes estar sol.

IV
I no faré més llarg sermó,
ja que per molt que la lloés
amb una sola lloança que sobrés
cent dames en tindrien prou.
Qui sabria descriure
les belleses, la intel·ligència
i la cortesia i el seny
de la manera que correspon?

V
Així acabaré ma cançó,
i no vull que sigui més llarga,
per que més difícilment l'aprendria
mon senyor, i els seus companys,
el comte Jofre, que Déu empari.
I com que és recte i entès
i fa tan poderoses accions valentes,
els lausengiers no el poden inculpar.