Castellà
De Viquipèdia
|
'Castellano' |
|
|---|---|
| Pronunciació: | AFI: [kaste'ʎano], [kastejáno], [kasteʃáno] o [kasteʒáno]; [espa'ŋol] |
| Altres denominacions: | Espanyol |
| Parlat a: | Mèxic, Colòmbia, Espanya, Argentina, Estats Units, Perú Veneçuela, Xile, Equador i més països i territoris |
| Regió: | Europa (Espanya i les comunitats d'immigrants), Amèrica (Llatinoamèrica, el Carib, i els Estats Units), Àfrica (Guinea Equatorial), Oceania (Rapanui i les comunitats d'immigrants a Austràlia, Àsia (petites comunitats a les Filipines) |
| Parlants: | 330 milions (417 milions incloent els que la parlen com a segona llengua) |
| Rànquing: | 2-4 (depèn de la metodologia) |
| Classificació genètica: | Indoeuropeu Llengua itàlica |
|
|
|
| Llengua oficial de: | Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya, Equador, El Salvador, Guinea Equatorial, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Nou Mèxic (Estats Units), Panamà, Paraguai, Perú, Puerto Rico (Estats Units), República Dominicana, el Sàhara Occidental, Uruguai, Veneçuela, Xile i Unió Europea |
| Regulat per: | Real Academia Española |
|
|
|
| ISO 639-1 | es |
| ISO 639-2 | spa |
| ISO/FDIS 639-3 | {{{iso3}}} |
| SIL | spa |
| {{{mapa}}} | |
| vegeu també: llengua | |
El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua.
Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.
Taula de continguts |
[edita] Història
La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques.
Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica.
El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.
[edita] Distribució Geogràfica
El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla).
Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Argentina (39 milions), Espanya (43 milions) i els Estats Units (30 milions).
El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec, el basc i l'aranès), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile. Als Estats Units és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.
[edita] Fonologia
El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llengües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
| Llengua castellana |
|---|
 |
|
Noms de la llengua
|
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- L'africada postalveolar sonora /dz/ (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), es va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora /ʒ/ (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda /ʃ/ (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi").
No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.
[edita] Variacions dialectals
Hi ha importants variacions dialectals a les regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.
[edita] s, c, z, x
A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.
[edita] Pronoms personals
El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, l'Equador, el Paraguai i l'Uruguai.
El castellà té dos pronoms personals per a la segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formalment i informal, (vosotros és considerat molt arcaic).
La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis
Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).
[edita] Pàgines relacionades
[edita] Enllaços externs
- Real Academia de la lengua Española - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola.
|
|||
|---|---|---|---|
| aragonès | asturià o lleonès | castellà o espanyol | català | dàlmata* | francès | francoprovençal | gallec | italià | occità | portuguès | retoromànic | romanès | sard | |||
| * llengua extingida |
