Llengües de la Unió Europea

De Viquipèdia

Els ciutadans de la Unió Europea tenen una gran diversitat de llengües. Els estats membres han acordat vint llengües oficials, de les quals tres són llengües de treball de les institucions. El català té un estatus de llengua d'ús administratiu per la seva condició de llengua oficial en part del territori. A més hi ha una diversitat de llengües regionals o minoritàries.

La política lingüística de la Unió Europea promou la diversitat lingüística i el multilingüísme. La Unió dedica uns fons per a programes dedicats a l'aprenentatge amb l'objectiu de que es coneguin dues llengües a més de la llengua materna. [1]

[edita] Llengües oficials

Les llengües oficials de la Unió Europea es van definir al Reglament 1 de 1958 del Consell de la CEE. Amb les corresponents modificacions posteriors [2], les llengües oficials són:

anglès · alemany · castellà · danès · eslovac · eslovè · estoni · finès · francès · grec · hongarès · italià · letó · lituà · maltès · neerlandès · polonès · portuguès · suec · txec

A partir de l'1 de gener del 2007, s'afegiran com a llengües oficials: búlgar, gaèlic irlandès i romanès.

La proporció de la població de la UE que parla les principals llengües oficials, tant com a llengua materna i no materna, és:

Llengua	Població de la UE que la parla
Llengua	com a llengua materna	com a llengua no materna	Total
Alemany	18%	12%	30%
Anglès	13%	34%	47%
Italià	13%	2%	15%
Francès	12%	11%	23%
Castellà	9%	5%	14%
Polonès	9%	1%	10%
Neerlandès	5%	1%	6%
Grec	2%	0%	2%
Portuguès	2%	0%	2%
Suec	2%	1%	3%
Danès	1%	1%	2%
Finès	1%	0%	1%

(Font: [3])

Com a referència, el català el sap parlar el 2,1% de la població de la UE (Segons fonts citades a l'article català).

Algunes de les llengües són oficials a diversos estats membres. En total són 25 estats membres i 20 llengües oficials.

Tots els textos institucionals es tradueixen a totes les llengües oficials. Les sessions del Parlament Europeu es fan amb traducció simultània entre totes les llengües oficials. Els ciutadans europeus es poden dirigir a les institucions en qualsevol llengua oficial, i rebran la resposta en la mateixa llengua.

[edita] Llengües de treball

El règim lingüístic preveu, a l'article 6 [4], que cada institució de la Unió regularà la modalitat d'aplicació en els seus reglaments interns. Per raons pràctiques la majoria d'institucions utilitzen en les seves sessions internes de treball fins a tres llengües de treball:

L'anglès és la llengua oficial de tres estats membres: Regne Unit, Irlanda i Malta. A la Unió Europea és majoritària com a segona llengua.

El francès és la llengua oficial de tres estats membres fundadors de la Comunitat Europea: França, Bèlgica i Luxemburg. Les successives ampliacions de la Unió han fet perdre pes relatiu al francès. Com a segona llengua el francès està per darrera de l'anglès i l'alemany, però conserva una influència internacional per raons històriques i polítiques.

L'alemany és llengua oficial a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Luxemburg i Tirol del Sud. És la llengua materna majoritària a la Unió Europea, i la segona com a segona llengua.

Per darrera de les tres llengües de treball segueixen a bona distància, tant en nombre de parlants natius com no natius, l'italià, el polonès i el castellà.

El coneixement de les tres llengües de treball, com a segona llengua, és el següent:

Estat	Anglès	Alemany	Francès
Alemanya	51%	7%	12%
Àustria	53%	n/d	11%
Bèlgica	52%	25%	44%
Dinamarca	83%	54%	n/d
Eslovàquia	n/d	28%	n/d
Eslovènia	56%	45%	n/d
Espanya	20%	n/d	8%
Estònia	41%	18%	n/d
Finlàndia	60%	17%	n/d
França	34%	7%	n/d
Grècia	44%	8%	8%
Hongria	16%	16%	n/d
Irlanda	6%	n/a	19%
Itàlia	29%	4%	11%
Letònia	34%	n/d	n/d
Lituània	26%	n/d	n/d
Luxemburg	66%	84%	90%
Malta	89%	n/d	17%
Països Baixos	87%	66%	24%
Polònia	25%	19%	n/d
Portugal	26%	n/d	20%
Regne Unit	7%	6%	14%
República Txeca	24%	31%	n/d
Suècia	85%	28%	10%
Xipre	71%	3%	11%
Estats que s'incorporen i estats candidats:
Bulgària	15%	n/d	n/d
Romania	26%	n/d	17%
Croàcia	43%	33%	n/d
Turquia	18%	4%	n/d

Font: [5])

On les dades no són disponibles (n/d) és que la llengua corresponent no es troba entre les tres primeres en aquell estat.

[edita] Llengües d'ús administratiu

El Consell de la Unió Europea, celebrat a Luxemburg el 13 de juny del 2005, va adoptar l'acord d'autoritzar un ús oficial de les llengües que tinguin un estatus de reconeixement constitucional en algun estat membre ([6]). L'ús d'aquestes llengües queda regulat per un acord administratiu entre l'estat membre sol·licitant i les institucions europees. Aquest acord administratiu permet un ús oficial però limitat als següents casos:

Traduccions oficials de les actes del Parlament Europeu i del Consell.
Parlaments a les institucions europees amb traducció simultània a les llengües oficials.
Comunicacions escrites a les institucions de la Unió i la corresponent resposta.

El 16 de novembre del 2005, el president del Comitè de les Regions, Peter Straub, va signar un acord en el que per primer cop es permet l'ús del català, basc i gallec en una institució de la Unió ([7]). El president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, que havia sigut president del Comitè de les Regions del 1996 al 1998, es va dirigir al Comitè per primer cop en català de forma oficial ([8]).

[edita] Llengües regionals i minoritàries

Les llengües regionals i minoritàries són definides a la "Carta europea de les llengües regionals i minoritàries", tractat internacional firmat per la majoria d'estats de la UE, com les llengües tradicionalment utilitzades per la població d'un territori que és numèricament menor que la resta de l'estat, que no són dialectes, ni llengües d'immigrants, ni llengües artificials ([9]).

En aquesta definició s'inclouen [10]:

Llengües pròpies d'una regió, d'un o diversos estats. A més de les tres llengües d'ús administratiu, i de forma no exhaustiva s'inclouen: aragonès, asturià, bretó, caixubi, còrnic, escocès, frisó, friülès, gaèlic escocès, gal·lès, mirandès, occità, sard, sòrab, való.
Llengües oficials a un estat, però minoritàries a un altre:
- Alemany a Bèlgica, Dinamarca, França i Itàlia.
- Danès a Alemanya.
- Albanès, grec, serbocroat i eslovè a Itàlia.
- Rus a Estònia, Letònia i Lituània.
Llengües oficials en perill: gaèlic irlandès, luxemburguès (oficial a Luxemburg però no a la Unió).
Llengües no territorials: romaní, jiddisch.

[edita] El català a la Unió Europea

L'estatus del català a la Unió Europea ha tingut un debat particular. A petició dels parlaments de Catalunya i les Illes Balears, el Parlament Europeu va emetre, l'11 de desembre del 1990, la Resolució A3-169/90 sobre "les llengües de la Comunitat i la situació del català" [11]. D'acord amb aquesta resolució s'inclou específicament el català en:

la publicació dels tractats i dels textos fonamentals de les Comunitats,
la difusió de la informació pública de les institucions europees per tots els mitjans de comunicació
els programes per a l'aprenentatge i el perfeccionament de les llengües europees,
les relacions orals i escrites amb el públic a les oficines de la Comissió de les Comunitats Europees a les Comunitats Autònomes en qüestió.

El 1987, a partir d'una iniciativa de la Comissió Europea, es va fundar la xarxa Mercator per a la recerca i documentació de les llengües minoritzades. Una de les tres seus es troba a Barcelona.

El 1992, l'estudi Euromosaic encarregat per la Comissió Europea, conclou que la situació del català és ignorada i mal entesa a nivell estatal i europeu. Recomana un major intercanvi cultural intern i un major recolzament institucional.

Paral·lelament als debats i negociacions del Tractat sobre la Constitució Europea, el Govern espanyol ha anat negociant el reconeixement d'un ús oficial limitat del català en les institucions de la UE. Desprès del reconeixement per part del Consell de la Unió, s'han firmat acords administratius amb el Comitè de les Regions i la Comissió Europea, i està en negociacions un acord amb el Parlament Europeu.