Visions & Cants
De Viquipèdia
Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:
Visions & Cants és un llibre de poesia escrit per Joan Maragall i publicat l'any 1900.
Les Visions representen el passat històric que Maragall vol tenir present per definir amb plena consciència quina és la personalitat i el tarannà dels catalans i Catalunya.
Una visió també significa una imatge, una evocació del passat, de la qual el poeta n'obté la inspiració i n'obté els detalls que més l'interessen; no és, per tant, la mateixa, la visió que pugui tenir del Comte Arnau com a personatge malèfic que com a romàntic condemnat arran de les seves sacrílegues relacions. Per això, Maragall pren del mite només allò, només aquella part que li interessa per descriure un tipus de sentiment humà i a nivell de nació.
Taula de continguts |
[edita] Significat dels personatges llegendaris
Cercant aquests personatges que necessita per recordar i prendre consciència de pàtria/nació, Maragall en tria uns que podríem definir com a totalment llegendaris (propis de la tradició popular catalana) com ara Fra Joan Garí, el Comte Arnau (tot i que podria tenir fonaments històrics poc clars) i el Mal Caçador. Però també en tria d’històrics com per exemple el rei Jaume I el Conqueridor (L’estimada de don Jaume) o el mític bandoler Joan Sala, àlies “Serrallonga”.
Els personatges mítics són la representació de la condemna divina per haver comès un pecat; en el cas del Mal Caçador ens hauríem de remetre a la llegenda que explica que, un caçador que escoltava missa davant una ermita, veié passar de sobte una llebre enorme molt a prop seu, i, per tal de poder-la caçar abans no s’escapés, deixà a mitges el cerimonial sagrat i sortí corrents amb els seus gossos a perseguir la peça. Per això, per haver ofès Déu deixant la missa sense acabar, el Cel el condemnà a perseguir la llebre eternament però sense assolir-la per més que corregués i corregués. És aquesta condemna la que descriu el poema de Maragall; com queda condemnat el pecador per la seva avarícia personal i com passen els anys sense que la condemna acabi. El dia de Corpus Christi és una de les festivitats més assenyalades de l'Església Cristiana Catòlica i representa la veneració i el respecte al cos de Crist (representat per l'hòstia). Aquest personatge representa, doncs, l’avar i el despreocupat impacient, aquell qui de sobte deixa una cosa a mitges perquè li interessa més una altra que li sembla de més profit i que, com a persona que no es compromet a res, es despreocupa totalment de la seva acció abandonada. Violar el sagrat moment de la consagració de l’hòstia és, doncs, el pecat del Mal Caçador.
[edita] Fra Joan Garí a Visions
La llegenda de Fra Joan Garí està ambientada a Montserrat, on és típicament coneguda i forma part de l’abundant i extens llegendari que envolta la simbòlica muntanya.
S’explica que, cap a l’any 859, quan era comte de Barcelona Guifré el Pelós, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Aquest anacoreta tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova, situada molt per damunt del camí que mena a l’ermita de Sant Miquel (que encara es conserva i pot ser visitada). Fra Garí es va guanyar la fama de sant per la seva vida contemplativa, però el dimoni es proposà arruïnar-li la santedat utilitzant totes les temptacions que fessin falta. Lucifer sortí de les coves del Salnitre, a Collbató, disfressat d’ermità vell amb aspecte venerable, i procurà trobar-se com per casualitat amb Joan Garí. Quan es trobaren, Joan Garí li preguntà qui era i on vivia, i el dimoni respongué que feia trenta anys que s’estava fent penitència a una cova molt petita, i que només sortia una vegada cada deu anys a fora. Poc a poc, el dimoni anà guanyant-se la confiança de l’anacoreta, fins al punt que Joan Garí el considerà el seu mestre. I Fra Garí anava cada tarda a visitar-lo per explicar-li els seus dubtes i tot el que li passava. Encara que el fals ermità intentava crear més dubtes i temptacions en Fra Garí, la seva fe era molt sòlida i costava molt d’anihilar fins i tot per al mateix dimoni. Finalment, Llucifer calculà una nova estratagema: va endimoniar el cos de la donzella Riquilda, filla del comte Guifré el Pelós.
La endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l’exortitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà la va guarir Joan Garí resant en silenci, però per por que no tornés a quedar posseïda de camí a Barcelona, el comte li pregà que admetés durant uns quants dies la seva filla a la cova. Garí dubtava, però finalment acceptà la petició. Insegur de sí mateix, en veure que la temptació envaïa els seus pensaments, anà a buscar el fals ermità; però el diable, en comptes d’apaivagar els seus pensament, encara els li enardia més. Vençut per la temptació, fra Garí forçà la noia i caigué en pecat. Horroritzat per la seva falta, anà a demanar nou consell a l’ermità, i aquest li aconsellà -tot lliurant-li un ganivet- que el millor era desfer-se de la noia.
Morta la donzella, Garí se la va carregar al coll i l'enterrà d’amagat o, segons altres versions, l’estimbà daltabaix d’una penya. Un cop fet això, el fals ermità es mostrà de sobte en el seu autèntic aspecte, i veient que el Diable l’havia enganyat, Fra Joan marxà plorant aquella mateixa nit cap a Roma per demanar el perdó del Papa. Aquest, després d’escoltar-lo, li digué:
- El teu pecat és tan gran que no sé pas si té perdó. Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent. No miris mai el cel, perquè no n'ets digne.
Fra Garí sortí de Roma tal i com li havia indicat el Sant Pare, trigà tres anys per arribar novament a Montserrat, on va viure sol durant set anys més sense ni dir paraula. El cos se li va ennegrir en cobrir-se-li de pèls llargs, talment com si fos un ós. Un dia, uns cavallers van anar a caçar, i veient que no semblava pas un animal perillós, el capturaren i el tancaren en una gàbia amb la idea de regalar-lo al comte. Fou dut a Barcelona. En aquells mesos la comtessa havia donat a llum un nen, el príncep Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, amb un gran banquet al qual els cavallers portaren el monstre que havien capturat a Montserrat. Heus ací que la dida es passejava per allí portant el petit Miró en braços; quan l'infant veié l'animal, davant la sorpresa general, digué:
-Alça't, fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat!
Aleshores fra Garí s'incorporà deixant tots els presents astorats.
De seguida el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl; tot seguit li demanà que què havia estat de la seva filla, que no havia tornat a veure des del dia en que la hi va deixar. Fra Garí li ho explicà tot i demanà un càstig pel seu crim, però el comte, magnànim, perdonà a qui Déu ja havia perdonat. Tot i així, Guifré demanà que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament a Barcelona. El seu seguici, conduït per l'anacoreta, arribà fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva, miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges del qual Riquilda en seria la primera abadessa.
En aquesta Visió, el pecador és un home novament condemnat a causa d'una temptació malèfica; la condemna li costarà anys i esforços, però a diferència del mite anterior, Fra Garí acaba sent perdonat per Déu i tota la història acaba amb un final feliç. De fet, la versió catalana prové d'una llegenda europea i islàmica d’origen siríac difosa vers el segle XIII, encara que documentada des del 1439. Sobre aquest mite s'inspiraren també, a més de Maragall, Cristóbal de Virués (El Montserrate, 1587), Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i, musicalment, Tomás Bretón i Enric Morera, amb peces escèniques. Al Museu d’Història de la Ciutat (Barcelona) hi ha dues talles sobre el mite, possiblement dels ss XVI-XVII.
[edita] El Comte Arnau
El Comte Arnau, personatge llegendari i mític català, és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes de les nostres terres. En principi també és un personatge literari que té el seu origen en una cançó-dansa popular catalana, possiblement apareguda a Ripoll a finals del segle XVI en la qual es narra el diàleg entre l’ànima del comte Arnau, que purga l’incompliment dels seus deures militars, i la seva vídua.
Des de Ripoll el mite arribà arreu dels Països Catalans i se li van incorporar elements d’una llegenda anterior, del 1017, en què se’l relaciona amorosament amb una monja del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Va ser Marià Aguiló qui reuní el material sobre el mite el 1843 i Manuel Milà i Fontanals qui el publicà el 1835; i ens consta que partia del convenciment que el Comte Arnau era un personatge històric. Romeu Figueres ha recalcat que "Arnau és el mite més fort, més robust i més popular de Catalunya; és el mite per antonomàsia de la literatura catalana". Víctor Balaguer s’hi basà i en féu una narració el 1858. D’aquí que els literats de la Renaixença hagin convertit la seva figura en el factor medieval més romàntic. El tema ha estat tractat també per Anicet de Pagès, Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Joan Maragall (el qual donà al personatge perfils rebels i romàntics), Josep Maria de Sagarra, Ambrosi Carrion, Antoni Ribera i Miquel Arimany. Felip Pedrell va musicar el poema de J. Maragall. Joan Amades diu que "fa de mal esbrinar si es tracta d’un personatge històric o si la seva figura és simplement llegendària".
Aquest personatge rep a Mallorca el nom de Comte Mal.
El comte l'Arnau era baró de Mataplana, comte de Pallars, baró de Toses, senyor de Gombrèn, d’Aranyonet i de la Pobla de Lillet. La seva baronia comprenia una bona part del Ripollès i era senyor dels castells de Mataplana (on tenia la residència principal), del de Solans, del de les Dames o de Blancafort i del de Castellar de N’Hug. Apart d’aquests féu construir el de Puigbó (prop de Gombrèn), Monegals (a l’est del Montgrony), i Sant Amanç (damunt de Sant Joan de les Abadesses). Era parent de sant Joan de Mata, fill del castell de Mataplana, el qual té dedicada una capella davant el derruït castell.
La besàvia del comte l’Arnau, Blanca d’Hug, senyora del castell de les Dames, o de Blancafort, era molt bona i liberal fins al punt que va eximir els seus vassalls de tots els tributs i drets abusius de què aleshores gaudien els senyora feudals i els donà àmplies franquícies en tot sentit. Però Arnau, amb l’intent de reclamar dels seus súbdits els drets que la dama els havia fet francs i de convertir-se en senyor del vell patrimoni, va exigir als seus vassalls el pagament de tots els tributs endarrerits, amb els crèdits i interessos. Tot ho volgué cobrar fins al darrer diner. Aquest abús li congrià l’antipatia de tots ells. No tingué pas interès a fer-se agradós als seus súbdits, ans al contrari, els tractava amb tot rigor, àdhuc dins els costums feudals d’aquell temps, tan vexatoris. Va fer-se malvoler tant que rodejà la seva figura d’una aurèola d’odi i de por que encara perdura.
El seu despotisme originà multitud d’històries i rondalles que expliquen el seu caràcter sanguinari, orgullós i desafiador. Un dia que anava de cacera, pels voltants del monestir de Sant Joan de les Abadesses se li féu tard i entrà al convent a demanar aixopluc. El rebé la mare abadessa, que era d’una gran bellesa, i el Comte se n’enamorà. Des d’aleshores cada nit l’anava a veure. Passava per una mina que, segons uns, s’obria entre Gombrèn i Campdevànol, i segons d’altres, tenia l’entrada a la clausura del monestir de Ripoll. També es diu que la mina començava a les coves de Ribes i que el comte Arnau s’hi posava i, seguint-les, feia cap al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Hom creu que encara es conserva tapada amb una grossa llosa, de manera que sembla una tomba. Per a recórrer aquesta mina calien set hores, i era tan alta, que el cavaller hi podia passar muntat en el seu cavall de foc, que volava com el llamp. Aquest cavall, l’hi enviava el diable per tal que pogués cometre el seu pecat de sacrilegi i tenir així més segura la seva ànima. A la sortida de la mina hi havia una grossa anella, on lligava el cavall mentre ell romania al convent. El Comte fou emmenat a l’infern de viu en viu i que encara no és mort avui. L’ombra que molts han sentit i àdhuc han vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell mateix en persona, que encara volta furiós blasfemant i maleint a desdir tal com feia un miler d’anys enrere. L’ànima damnada del Comte Arnau, amo de castells, fa exculpar el poeta Maragall que <<el Comte Arnau tenia l’ànima -a la mercè d’una cançó>>:
“Jo passo entre ells sense fer nombre ni entre els vivents ni entre els esprits. com un ensomni, com una ombra, com un despert entre adormits”.
Quant a la fi del comte l’Arnau, s'explica encara d’altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable, i que aquest, temorós que no arribés a suplantar-lo, se l'emportà cap a l'infern. Diuen també que va emportar-se'l el mal esperit. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la terra perquè el fes desaparèixer. La tradició no diu pas com, però sí que no se l'emportà pas al cel.
L'ànima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis. Totes les nits, cap al tard, surt de l’infern pel gorg del Banyuts cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ser la seva estimada i rabent com el llamp, volta i més volta d’ací i d’allà, esperitat i enfellonit, sense repòs ni descans. Va seguit d’un estol de gossos que clapeixen i lladren sinistrament quan passa sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no se sap ben bé si corre o si vola, però que amb cada potada estén un raig de foc com una flamant reguera. Per la boca llança bromerades enceses que omplen d’una claror sinistra tot l’espai per on passa. És molta la gent que l’ha sentit passar i per efecte del vent impetuós que aixeca quan passa rabent com el llamp.
Com molt bé descriu Verdaguer al Cant XII de Canigó:
En exes valls a rellevar ma forma vestit de foch y flama ja vé'l Comte l'Arnau; Boscos, soleys, masíes que’l cor ama, per sempre adeussiàu!
Per alliberar-se de la seva acció, la gent sota els llençols fa el senyal de la creu i diu un parenostre, ja que topar-se amb ell significa afegir-se a una comitiva de gent que resta encantada i que el segueix fins la fi dels temps.
Una versió de la llegenda creu que el cavall és negre i que en córrer renilla contínuament de manera sinistra, però que els renecs i les blasfèmies del Comte ofeguen els seus renills. El Comte surt sol de l'infern i corre en esbojarrada carrera sense saber ni què fa ni on va.
Els gossos el segueixen adalerats, clapint i udolant ferament. A llur pas se’ls afegeixen tants llops com els senten, augmentant així la cridòria i els bramuls. El Comte fa cap a un engorjat del Freser, prop de Campdevànol, on troba la seva estimada, que l’espera, i la puja dalt del seu cavall. Tots dos segueixen la cursa esbojarrada. De sobte s’aixeca un cérvol blanc que gossos i llops empaiten adalerats amb afany sinistre. El cérvol, camallarg i més lleuger que els seus perseguidors, aconsegueix escapar-se. Cans i llops, enfellonits per la pèrdua de la presa, s’abraonen damunt del Comte i de la seva estimada i els devoren i esmicolen a queixalades. I aleshores el vent es detura i paren els lladrucs dels cans, els renills del cavall de foc i les flastomies del cavaller esbocinat, i no se’l torna a sentir fins l’endemà, que reviu i surt novament de l’infern, seguit de tota la feram que li fa companyia, per a repetir el mateix del dia abans i de tants i tants dies, mesos, anys, segles com fa que dura.
Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa cap el Comte, empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es fa, s’estimba cingles avall i aleshores para el vent. En arribar a l’abisme, el cavall dóna una potada forta a la roca i deixa l’empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de "Petjada del comte l’Arnau". El Comte i la seva companya moren, per tant, estimbats i no esquarterats, segons relata l’anterior versió. Els amors sacrílegs del comte, per tant, li comporten una condemna eterna a vagar com a fantasma cavalcant terroríficament. Val a dir que, Maragall, en realitzar aquest poema, s’inspirà en allò que feia furor a l’època: l’òpera de Wagner, que triomfava a tots els països europeus i també arribà a Barcelona. També es va inspirar, concretament, en una obra de teatre “la Fada” que s’estrenà l’any 1896. Impulsat pel suport i els ànims dels seus companys, decidí transportar l’ambient èpic i fantasiós de la música wagneriana a una composició llegendària del passat català: el comte Arnau, com a mític personatge medieval i romàntic de Catalunya, reunia les condiciones idònies per a transformar-se en heroi maragallià. La maldat del comte no interessa aquí tant com la seva història amorosa i intrèpida, que el porta a fer-se seva l’abadessa Adalaisa i a sacrificar-ho tot pel seu amor impossible. El final, tràgicament wagnerià, ens deixa un comte orgullós i maleït a cavalcar per sempre més seguint el seu fat tot deixant l'abadessa morta i traïda terrenalment.
[edita] L'estimada de don Jaume
L'estimada de Don Jaume és una composició que fa referència al rei Jaume I el Conqueridor i a la conquesta de Mallorca que ell mateix encapçalà l’any 1229. Com a personatge històric, Jaume I ha estat molt mitificat per la Renaixença i el nacionalisme català tot convertint-lo en un símbol patriòtic de les virtuts heroiques i el coratge d'un bon sobirà; prova d'això és que sigui sempre el rei català més famós i recordat. La seva vida, llarga i atzarosa, és cabdal en la història nacional catalana: sota el seu regnat s'inicia l'expansió catalanoaragonesa per la Mediterrània amb les conquestes de Mallorca i de València, territoris que passaran a formar els Països Catalans com a territori cultural propi i definit (llengua, cultura, història comunes).
Concretament, la conquesta de Mallorca ha quedat de cabdal referent històric sobretot perquè fou la primera expedició militar del rei, perquè esdevingué tot un èxit, i perquè la repoblació de l'illa amb gent del Principat agermanà amb forts lligams tots dos territoris (cultura, llengua, costums). Però Maragall tracta aquí l'illa de Mallorca com si talment fos una dama, com si el rei Jaume en fos l'amant i com si l’expedició militar fos una aventura de conquesta amorosa. Les equiparacions de l'amor humà i l'amor per una terra es manifesten en els desitjós del rei d’anar a cercar amb la flota la seva estimada, quan guerreja contra els sarraïns amb valentia, i quan enalteix les dolçors de la terra mallorquina. El poema acaba amb la mort del rei, molts anys més tard, a València. És aleshores quan, camí del seu sepulcre definitiu a Poblet, el sobirà recorda la conquesta de joventut i dirigeix la vista cap a la platja i la mar com tractant de poder veure la seva terra més estimada.
[edita] Serrallonga i el mite del bon bandoler
"La mort d’en Serrallonga" tracta també un altre personatge històric molt mitificat, encara que, en aquest cas, era un bandoler.
L'àlies Serrallonga amaga el seu autèntic nom: Joan Sala i Ferrer. Era fill d’una família pagesa de Viladrau que tenia certa importància, i l’any 1618 es va casar amb la pubilla Margarida Tallades del mas Serrallonga de Sant Hilari Sacalm, d'on prengué el nom.
Degut al context social i polític tan agitat i en crisi del segle XVII a Catalunya (guerres amb França, imposicions fiscals, centralització del poder reial, males collites, opressió senyorial...), Serrallonga no dubtà, com tants d'altres pagesos de l'època, a fer-se bandoler de camí ral. Les seves accions començaren a fer-se famoses del 1627 al 1631, quan amb una quadrilla pròpia circulava per totes les terres del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra i la Plana de Vic.
Encara que no estava involucrat en faccions polítiques (nyerros i cadells) sempre va tenir simpatia pels nyerros (com, per exemple, el seu també famós coetani Perot Rocaguinarda). Constantment perseguit pels virreis, trobava refugi al nord dels Pirineus, ajudat pels senyors de Viver i de Nyer.
Durant una de les seves expedicions va segrestar una dama vídua de Castelló d'Empúries anomenada Joana Massissa de la que pretenia cobrar-ne rescat, però durant el captiveri tots dos s'enamoraren i des d'aleshores ençà ella passaria a acompanyar-lo anés on anés.
A partir del 1631 la major part de la seva partida fou capturada en un setge que les tropes reials cada cop feien més estret; tot i així el bandoler pogué escapar-se’n i s’amagà en els llocs més recòndits de les Guilleries en companyia de Joana. Només el capturaren quan un pagès del Mas Agustí, a Santa Coloma de Farners, el delatà a les autoritats (octubre del 1633). Com a bandoler fou executat a la forca a Barcelona el gener del 1634. En qualitat de ser un bandoler especialment famós, l’executaren segons el mètode més antic (i ja en desús) de tallar-li després les extremitats i esquarterar-lo. El seu cap fou penjat al Portal de Sant Antoni com a avís per a tots aquells qui pretenguessin emular les seves aventures. Els seus actes més atrevits, la seva fama que s’escampà entre tots els bandolers i també l’encarnació d’un esperit de revolta popular contra l’opressió de la monarquia hispànica li han proporcionat una figura mítica i romàntica. La seva història (poc probable) de que robava els més rics per donar els guanys als pobres el fa estar en la línia del Robin Hood anglès. Moltes auques i cançons populars, tant de la seva època com de la Renaixença, l'han triat com a font d'inspiració literària: F. de Rojas, Víctor Balaguer, Joan Maragall, etc.
El grup teatral “Els Joglars” féu un muntatge basat en la seva figura l'any 1974, i també ha estat recordat amb una cançó-protesta que es féu famosa als anys 80 (Torna, torna, Serrallonga...!).
El poema de Maragall fa una situació crítica per al bandoler: ens el trobem en el terrible moment de just abans de l'execució, quan demana al capellà assistent confessar-se pels seus pecats.
Serrallonga, entre cada reflexió seguida de la crítica amonestació del religiós, aprofita per relatar ràpidament la seva vida de lladre i els seus sentiments. El seu caràcter orgullós i salvatge ens permet veure com ha quedat condemnat a mort per haver ofès amb tants pecats (crim, amors il·lícits amb Joana, venjança, enveja, profit propi) i no haver demanat perdó a Déu.
Cadascuna de les seves declaracions és finalitzada amb l'advertència del capellà per a que s'arrepenteixi, cosa que Serrallonga acaba fent en tots els casos.
